Bocabava

Fa dos estius em vaig llevar un dia amb una pregunta estranya entre cella i cella: podien ser amics un nen i un peix? Bocabava va ser la resposta que hi vaig acabar trobant. D’aquella pregunta en van sortir un nen bavós i un peix espinós, en Bocabava i en Secalló. Un any llarg després, vaig trobar una editora, la Inês, que em va demanar si tenia cap història per a ella, i de seguida vaig pensar en el meu bavós. L’hi vaig enviar tan aviat com vaig poder i ella i el seu fill gran, en Francesc, se’l van sentir tan seu que ja no l’han deixat anar. Llavors va ser quan va aparèixer en Gabriel, que no va dubtar ni un segon a llançar-se a buscar-li cara a en Bocabava i espina a en Secalló. I ara d’aquella pregunta en surt un llibre, bé, no, tres llibres, perquè en Bocabava correrà món en català, en castellà i en portuguès. Un llibre que ahir, 16 de març, va arribar a les llibreries. En Bocabava és Bocababa en castellà i en portuguès, i en Secalló és Raquitín en castellà i Vira-Tripas en portuguès, tot plegat gràcies a la traductora Isabel Llasat (castellà) i als traductors Rita Custódio i Àlex Tarradellas.

Poden ser amics un nen i un peix? A Bocabava us ho expliquem.

coberta de 'Bocabava' en català

Aquí teniu un parell de pàgines de mostra del llibre.

bocabava1 bocabava2

I el booktràiler (en català):

I si algú el vol escoltar, que vingui el 9 d’abril, a les dotze del migdia, a la Llibreria Al·lots, on l’estrenarem amb el públic més exigent i agraït que hi ha: l’infantil, i amb la complicitat de la nostra llibretera de capçalera, la Paula Jarrin.

I si voleu que us omplim la llibreria, biblioteca, sala d’actes o aula de baves i espines, aviseu! Benvinguts sigueu tots al nostre món bavós i espinós!

Fitxa tècnica del llibre:
Bocabava (cat) / Bocababa (esp) / Bocababa (port)
Text de Tina Vallès
Il·lustracions de Gabriel Salvadó
Petit Fragmenta
Març de 2016
Preu: 13,90 €
Per a lectors de 5 anys en amunt, amunt, amunt…

Últimes hores

pregonerUs informo de quatre coses mentre aquest espai descansa de ser blog per un temps:

  1. Fa dues setmanes em vaig estrenar com a articulista a Vilaweb amb L’arma de la rutina.
  2. Avui hi he publicat el segon article, El manifest dels traïdors del país. (Hi publicaré un article cada quinze dies, sempre en divendres.)
  3. A Llavor cultural em van entrevistar fa poquet i em van deixar xerrar fins gairebé quedar-me afònica.
  4. Al número d’octubre de Barcelona Metròpolis m’han publicat un relat sobre el barri de Sant Antoni.

I fins aquí les novetats. A la primavera del 2016 arribaran coses meves a les llibreries, però és massa aviat per parlar-vos-en, encara ho espatllaria! Tindré paciència.

 

La cortina

Tot és més petit, quan tornes on vas ser feliç de nen. La muntanya és un turonet, el riu no arriba a rierol, els carrers s’escurcen i les places s’aprimen. Recuperar la felicitat passada és empetitir-la, perquè no s’hi pot tornar del tot, i ara aquell espai immens gairebé mític que t’ocupava la part més tendra de la memòria, s’encongeix i la consciència del pas del temps és tan esmolada que et pot partir el cap en dos: una part per als records, l’altra per oblidar. Però què passa quan tornes als llocs on no vas ser feliç?

Torno al poble del pare, despoblat avui gairebé com fa trenta anys, quan hi anava un diumenge al mes, al punt del migdia, i en recorria tres carrers, fins a arribar a la plaça esquerpa on vivien els avis que grunyien en una casa sense interruptors.

Al cotxe, quan falta ben poc per arribar, per veure aquelles males herbes mig tapant el rètol rovellat de benvinguda a la vila i després aquella ermita blanca sense cap arbre que li faci ombra, provo de consolar-me pensant que almenys tot ho veuré més petit, tot i que em pertorbi tant anar-hi al migdia, amb aquell sol que sembla que vulgui torrar fins a convertir en cendra un poble ara ja buit, amb aquell sol que en lloc de fer-me suar de petita em posava la pell de gallina.

El pare aparcava el Talbot davant de l’ermita i quan s’apagava el soroll del motor, arribava aquell silenci que feia olor de llenya cremada i sopes de farigola. Al pedrís de la plaça, ningú s’havia molestat a posar-hi mai cap banc, sempre hi havia una parella de vells dels que amaguen la mirada sota l’ala d’un barret i la parla rere un branquilló retorçat que a mi em semblava que els feia arrels al paladar. «Ja heu arribat?», preguntaven al pare des de dalt del pedrís, i era la seva manera de donar-nos la benvinguda.

I si penso en els dos vells ja em ve al cap l’escena següent, perquè el poble del pare el recordo així, en fotos fixes com els misteris de Setmana Santa. La cortina.

Al primer dels tres carrers, a la segona casa, hi havia una finestra petita i enfonsada, era un poble de parets gruixudes, amb una cortina de quadres blancs i negres que havien penjat matusserament amb un filferro i dos claus de ganxo. Una cortina que sempre es movia i no pas pel vent, que aquell poble ni la brisa el coneixia, i fins les plomes de les gallines i les fulles seques semblava que pesessin tones, apilonades pertot en petits monticles per l’escombra de ràfia de la mestressa de la cortina.

La Crua deien que escombrava el poble sencer als vespres, quan el sol es rendia d’intentar calar foc a aquella mitja dotzena de carrers deixats de la mà de Déu i aquella ermita blanca que només acollia funerals. La resta del dia el passava fugint del sol sota el sostre de casa, amb la vista clavada, o més aviat encabida, a l’espai que quedava entre la vora de la cortina i l’ampit, en una posició que al cap dels anys encara no m’explico: s’estava de genolls damunt d’una cadira?, dreta i un pèl ajupida?, o és que era baixeta?

Quan, agafada de la mà del pare, passàvem per davant de la cortina de quadres que sempre es movia, ell deia: «Si la Crua ens veu, és que hem arribat», i somreia d’una manera fosca, com la finestra fonda, com els ulls sota els barrets dels vells del pedrís, com el rètol rovellat de benvinguda. I si m’havia llevat valenta, li demanava que m’expliqués coses d’aquella vella que sempre duia ulleres fosques, camisa i faldilla negres, espardenyes de retaló i un davantal dels mateixos quadres blancs i negres que la protegien rere la finestra.

No la vaig arribar a veure mai. Si el poble ja m’esgarrifava amb tota la llum que pot tenir el dia, no el volia ni imaginar als vespres, amb el silenci encara més dens, els sis carrers esquitxats d’ombres, el pedrís buit i l’escombra de la Crua pentinant el terra i aixecant petits núvols de pols vermellosa com la terra que arrebossava les patates que l’àvia sempre ens donava a les nétes, que no enteníem que se li encenguessin els ulls d’aquella manera quan les triava de la pila que tenia a l’entrada de casa, al costat de les eines de l’avi.

Aparco. El pedrís buit. El sol que em vol cremar el cotxe. Apago el motor i el silenci ara fa olor de ningú. «Ja he arribat?», em pregunto a mi mateixa. Recolzo l’esquena a la porta del copilot, em roda el cap, i faig el que no havia fet mai, mirar-me el carrer sencer abans de començar a caminar cap a cals avis.

La segona casa, la de la Crua, és buida, com totes les altres. Fa anys que el pare em va dir que ja no hi viu ningú, al poble. Però no el trobo més petit, ni tampoc més abandonat. Veig borrós, he esmorzat poc i conduir m’esgota, però diria que hi ha un monticle plomes de gallina i fulles seques allà a la cantonada. Camino amb unes cames que ja no són del tot meves.

«Si la Crua ens veu, és que hem arribat.» M’aturo davant de la finestra fonda, ja sense la cortina, a dins és fosc. I m’hauria de veure reflectida en els dos vidres ara negres com les ulleres de la Crua. M’hi hauria de veure.

finestra2

(Publicat al Rar, suplement dominical del diari Ara, el 12 de juliol de 2015.)

(La foto és meva, del 2007).

No sabia que podia

IMG_20150609_183439

No sabia que podia odiar unes viseres i desitjar que el sol us torrés les galtes.
No sabia que podia salvar-me, sense exagerar, veure-us diminutes en píxels.
No sabia que podia passejar sense vosaltres per una ciutat també sense vosaltres.
No sabia que podia dormir amb la llitera buida.
No sabia que el vostre gira-sol podia florir sense que hi fóssiu.
No sabia que podien pesar tones les vostres absències petites.
No sabia que podien passar tres vides de dimecres a divendres.
Ara ja ho sé.
I fins demà sabré més coses.
Llavors podreu tornar.
Tornar sabent tantes coses que no sabíeu que podíeu i jo sí que sabia que podríeu.

De lluites internes

[Pensaments d’una autora que no signa aquest Sant Jordi]

lluitesinternes

Aquest és el segon any que quan em pregunten on signaré per Sant Jordi responc que enlloc i somric mentre qui m’ho pregunta fa tot un ràndom de cares fins que troba el seu somriure (amagat com el tenia al fons de tot de la cara, convençut que no l’hauria de necessitar per parlar amb mi de Sant Jordi). No signar per Sant Jordi no és cap drama. De tots els Sant Jordi de la meva vida, només he segut a signar exemplars en quatre ocasions (al 2006 per L’aeroplà del Raval; al 2011 per Maic; al 2012 per Un altre got d’absenta, i al 2013 per El parèntesi més llarg). O sigui que el més normal en mi és no signar per Sant Jordi —permeteu-me aquesta trampa.

Sé que no ho enyoraré, dijous. Que quan vegi aquelles taules plenes d’autors amb les piles dels seus exemplars a punt, no els envejaré. L’únic que puc arribar a envejar-los és el plaer aquell de conèixer gent anònima que et llegeix, que et segueix, no perquè siguis amiga o veïna o coneguda seva, sinó perquè et van llegir un cop i et van fer confiança. Aquests xuts s’enyoren i s’envegen sempre, mentirà qui digui que no. Que vingui algú i et valori només pel que escrius, això és droga per a un escriptor. Però això no passa solament per Sant Jordi, per sort. Et pot passar en una xerrada, en un club de lectura, en qualsevol altre acte on et convidin a participar la resta de l’any.

Després de tres anys seguits de publicar, tocava «guaret», reduir el ritme, tornar a la calma d’escriure sense dates. El cap és ple de projectes, la llibreta també, el disc dur de l’ordinador a poc a poc també, i quan el temps s’alia amb mi poso ordre, desconnecto de tot i em deixo anar damunt les tecles. No hi ha pressa.

No hi ha pressa excepte quan s’acosta Sant Jordi i la pregunta d’on signaré em sorprèn ara sí i ara també. I llavors és quan es lliura aquella mena de lluita interna —que vull pensar que no és exclusiva meva— del meu jo escriptor contra el meu jo exhibicionista, del meu jo introvertit contra el meu jo extravertit (sí, el tinc, i de vegades l’he de lligar fort perquè no em fiqui en més embolics dels que em fico), per allò que us deia de la droga.

Però m’he proposat ser sincera, i llavors ara toca confessar-vos que jo quan he signat menys llibres ha sigut precisament per Sant Jordi. Els autors com jo (que no sortim a la tele, que no tenim padrins a la premsa, que ens escrivim nosaltres els llibres) el dia de Sant Jordi ens (perdoneu, eh) mengem bastant els mocs, sobretot quan ens col·loquen en una parada envoltats de primeres espases de les llistes de vendes, aquells personatges que detecten els objectius de les càmeres i tenen un catàleg de somriures desplegable sota el nas.

Us en poso un exemple. Tens a una banda una dona lluenta que no solament no ha escrit el llibre que promociona sinó que ni tan sols és del tot seu el cos que avui llueix al teu costat; i a l’altra banda, un que sí que s’escriu els seus llibres però com se’ls escriu, a raig, amb tot aquell cartró pedra de les novel·les barates, ambientant les seves històries en èpoques remotes i documentant-se a cops de Google, amb diàlegs de telesèrie tevetresenca i personatges que de tan plans ja fan un sot a terra per enfonsar-s’hi. I tant l’una com l’altre, et miren i no te reconeixen, però s’han vestit d’amabilitat i et saluden i es miren el teu llibre tres segons seguits i et diuen un «molt bé» que et va directe a la melsa. I tu somrius com se somriu als còmics, ensenyant fins i tot els queixals, amb les galtes en tensió i els ulls fora de les òrbites, perquè el somriure espontani te l’ha trepitjat la gentada que passa de llarg perquè ni et veu entre l’esfinx i l’Indiana Jones.

Així sol ser fins que vas a petar a una parada on el llibreter ha tingut una mica de criteri i ha agrupat els escriptors per espècies i subespècies, les esfinxs aquí, els Indiana Jones allà, i els ningú els cuidarem una miqueta perquè pobrets se’ls farà eterna l’hora. No us podeu imaginar tot el que et passa pel cap de 16 a 17 h quan tens un bolígraf a les mans i mig Catalunya et mira i fa aquella cara de qui-collons-és-aquesta-toia. Fins que arriba una cara amiga o un anònim-portador-de-droga i et justifica l’espera d’una manera tan pètria que el segrestaries si més no fins que fossin les 16.59 h i poguessis fotre el camp de l’aparador.

Perquè és un aparador, això de Sant Jordi. De cop i volta et tornes producte. I jo ja ho sé que els llibres són productes, que fa més de quinze anys que treballo al sector editorial, però Sant Jordi t’ho fa tan evident que si et mires fixament la pell del canell t’hi pots arribar a veure un codi de barres, i no a tots ens queden bé les ratlles. Llavors ve la segona lluita interna, la del jo producte contra el jo creador, i aquesta és de frenopàtic. El primer et repeteix que això ja ho sabies, que les regles del joc sempre han sigut aquestes i que no pots sorprendre’t a aquestes alçades, i el segon t’insta a fugir d’allà i tornar al teu cau, però com collons es fuig del centre de la ciutat ple de gent que camina a pas de processó? No es pot fugir. Ara ja hi ets, així que fes el que puguis. L’Indiana Jones explica sopars de duro i l’esfinx ensenya l’escot. Tu què els pots oferir? No! Què fots amagant-te sota la taula? Que l’important és el llibre i no tu? Demà potser sí, avui no. Avui la gent busca cares amb qui fer-se la foto i canells que els rubriquin portadelles. Cara i canell, doncs, fins a les 17.01 h i amb dos collons. Va.

I podria seguir, però diria que us n’heu fet una idea amb aquest petit apunt basat en fets reals. I ara ve quan matiso. Sant Jordi fa falta, fa falta perquè la resta de l’any es puguin seguir fent llibres i bla, bla, bla. El sector editorial funciona així aquí i bla, bla, bla. D’alguna manera, de les vendes d’aquest dijous en depèn la meva feina de tot l’any —empasso saliva. Vull dir que quan es deixin de vendre llibres (d’esfinxs, d’Indiana Jones o de ningú) se’n deixaran de fer —m’apunto a un curs subvencionat de torner fressador. I aquí arriba la tercera lluita interna, la més complicada: la de l’artista contra la professional, la de qui voldria viure d’escriure contra qui viu d’editar, traduir i corregir el que escriuen i «escriuen» els altres. I aquesta lluita no la visc el dia de Sant Jordi, sinó cada dia de l’any, no s’acaba mai i avui us l’he intentada explicar.

Bon Sant Jordi. Compreu llibres dijous. Llegiu llibres sempre.

Em sembla que ens ha vist

—No et giris, ara, eh.
—No comencis. Calma.
—No et giris i em calmo.
—No et calmaràs i no em giro. Qui hi ha?
—Qui vols que sigui!
—Ho he d’endevinar?
—El joc l’has començat tu.
—Eh?
—Li has dit tu que seríem aquí?
—Què dius?
—Fa allò que fem quan veiem algú i volem fer veure que no el veiem.
—Què fem? Qui ho fa?
—Allò de mirar al fons de la sala desenfocant la vista.
—Qui!
—Qui? M’ho faràs dir a mi? A mi?
—Va, no em facis emprenyar.
—Ah. Tu? Tu t’has d’emprenyar?
—Sí, jo. Compto fins a tres i em giro.
—No!
—Un…
—De debò que no l’hi has dit tu?
—Dos…
—És molta casualitat que…
—I…
—La Montse, la Montse!
—La Montse. Quina Montse?
—Hòstia!
—Tu saps quantes Montses devem conèixer entre tu i jo?
—La Montse. Aquella Montse.
—No.
—Sí.
—No-la-mi-ris.
—Si no ho faig.
—Estàs desenfocant la vista i tal i qual. Fot el favor de mirar-me a mi.
—O sigui que no li has dit res, tu.
—A veure, u: qui ha triat el restaurant?
—Jo.
—Dos: qui té el seu telèfon?
—Jo.
—Tres: qui li va trucar aquella vegada?
—Jo.
—Aquella vegada i aquesta, no?
—Què? No!
—Jura-m’ho.
—No.
—Perquè li has trucat.
—No.
—T’encanta acusar-me del que en realitat has fet tu.
—Què dius!
—Sí. M’acuses del que has fet, et fas l’ofesa, em muntes un cristo, i quan ja em tens desesperat, descobreixo que ho has fet tot tu i ja no em queden ganes d’emprenyar-me.
—Quina teoria és aquesta?
—La de la nostra relació.
—Tu veus visions.
—Va, deixa-ho anar: per què li has trucat?
—Que jo no…
—Vols parar?
—Tu per què creus que li he trucat?
—No em toquis per sota la taula. Posa’t la sabata. Fes el favor.
—Va, relaxa’t.
—No em fotis calent. Encara hem de dinar.
—Saps per què he triat aquest restaurant?
—El peu, estigues quieta.
—Les tovalles.
—Les tovalles? Què els passa, a les tovalles?
—Són llargues.
—T’estàs… t’estàs… D’ofesa a… En què? Dos minuts?
—A porca. I puc trigar menys.
—Però…
—Em segueixes el joc ja o foto el camp al lavabo?
—Al lava…? Oh, oh, oh.
—Va.
—Dóna’m un minut. Estàvem discutint, no sóc tan ràpid.
—Estàvem escalfant.
—Escalf…? No-em-mi-ris-ai-xí.
—Com et miro?
—Porca.
—No t’he sentit.
—Porca!
—Ja jugues, per fi.
—Però és que tinc gana.
—I jo…
—No, gana de menjar.
—I jo…
—Hòstia, no, que vull dir…
—Em sembla que ens ha vist.
—Qui? Ah! La Montse, ja. Esclar que ens ha vist, li has truc…
—Calla!
—Ah, val, ja t’entenc. Dius que ens ha vist?
—Sí. Dissimula però ens ha vist. No et giris.
—Està tan…?
—Tan bona com sempre?
—No volia dir…
—Sí. O més.
—I per què li has tru… Vull dir, i què fem, ara?
—Tenim dues opcions. Que ens posin un altre plat a taula i la convidem a seure amb nosaltres. O…
—O?
—O me’n vaig al lavabo, ella vindrà i quan sortim t’ho explico.
—Però què et passa!
—Se t’acut una tercera opció?
—No-no. O sí…
—Digues…
—És que no et segueixo. Pensava que no havia sigut una bona idea, que te’n penedies… Quan algun dia t’ho intento recordar em fas callar i et poses furiosa.
—He canviat d’idea. Tercera opció. Va, canta.
—Marxo.
—Què?
—Me’n vaig, us deixo soles i ja m’ho explicaràs.
—Això… Això és una opció o m’estàs dient que te’n vas?
—Tu què creus?
—T’estic tocant per sota la taula. No sé què penses però sí què… sents.
—Vés al lavabo.
—I tu?
—Jo ara mateix no em puc aixecar.
—I quan puguis?
—Què vols dir?
—Et podem esperar.
—Para o no em podré aixecar mai.
—Fas una cara… Què fa la Montse?
—Seu a la barra i desenfoca tant la mirada que no sé si tornarà a mirar mai més normal.
—He d’anar al lavabo. Demana tres gintònics.
—Tres?
—Farem les dues opcions.
—I acabarem com l’altra vegada?
—Sí.
—I no te’n penediràs?
—No.
—Hòstia, crec que em fotré mig gintònic abans de venir. Aixeca’t ja, tu.
—Mira’m el…
—Ja sé on t’he de mirar mentre caminis cap al lavabo, vés.
—Un moment, que em calço.
—La Montse…
—Què?
—Que ve cap aquí. Va, aixeca’t.
—Sí-sí.
—Ara s’ha aturat al mig de la sala. Va, passa cap al lavabo, hòstia.
—No et posis així, tu mira’m…
—Que sí, el cul. Passa, porca.

—Ah, hola, tres gintònics. I… tenen llevataques?

toilet

Avellaner o lligabosc

D’euls deus fu il (tut) autresi
Cume del chevrefoil esteit
Ki a la codre se perneit:
Quant il s’i est laciez e pris
E tut entur le fust s’est mis,
Ensemble poënt bien durer;
Mes ki puis les volt desevrer,
Li codres muert hastivement
E li chevrefoil ensement.

«Bele amie, si est de nus:
Ne vus sanz mei, ne mei sanz vus!»

[Eren, els dos, com el lligabosc que s’aferra a l’avellaner: quan el lligabosc se li agafa, enreda i arrela al voltant del tronc, els dos poden seguir vivint junts, però si algú els vols separar, l’avellaner es mor de seguida i el lligabosc ho fa poc després. «Dolça amiga, així ens passa a nosaltres: ni vós sense mi, ni jo sense vós.»]

«Chevrefoil», Lais, Marie de France

Qui és el lligabosc. Qui és l’avellaner. Qui és el tronc que creix amb la força tranquil·la dels arbres. Qui un dia rep una primera carícia d’una branca que li jura amor etern alhora que li tatua una sentència de mort, d’amor, a l’escorça. Si es pot ser ara avellaner, ara lligabosc, voldré saber. Perquè hi ha dies que t’enroscaries i clavaries les arrels amb una set mil·lenària, i altres que series tronc immòbil que rep el que hagi de venir. Si hi ha voluntat en l’avellaner, voldré saber. Com és que es mor abans el tronc que ja hi era que l’enfiladissa que arriba després. Què té l’enfiladissa, què fa, què et pren quan se’t clava a la pell, què et deixa. Qui vol un amor així, de passar d’estar sol a estar sempre abraçat, i morir si l’abraçada es trenca. Qui vol estimar així, sempre amb els braços en tensió, amb els llavis i les dents fent força, perquè de debò que t’hi va la vida en aquell amor. Qui ho vol fora dels lais, fora dels versos, fora del teatre. Arrelar sol i no al tronc d’un altre. Tenir tronc propi i arrels que depenguin del temps i la terra. No poder enfilar-se, però no morir estimant un sol tronc que si el deixes se’t mor poc abans que tu ho facis. Ha de ser així, perquè els troncs tenen branques i fulles i flors i fruits. Perquè ser arbre és regalar ombra i abraçar el vent, amb el tronc ple de cicatrius dels qui t’estimen un dia i ara un altre, i que se’n poden anar, com els ocells, cap amunt, o com les fulles, cap avall.

Heart-shaped bird nest in hollow trunk