podria ser un blog

El mapa d’Àfrica

Una escriptora (o periodista, o actriu,  o cuinera, o política, o psicòloga, o… Que algú m’aturi!) té un fill. Se li desmunta del tot la vida i l’ha de tornar a muntar mentre s’ocupa del nen, que li xucla tota l’energia (sí, la metàfora és ben gràfica). I quan té temps per pensar en alguna cosa que no sigui el fill, quan troba un moment per recuperar el fil de la seva vida anterior ni que sigui durant una estona, va i decideix escriure un llibre sobre… L’experiència de ser mare! Ja hi som. I va esgarrapant estones per fer tot de capítols curts, còmics, caòtics, escrits a corre-cuita, on pretén vendre que ser mare (aviso, utilitzo el femení per raons purament estadístiques) és una mena de miracle que tot i que et fa anar pel món sense maquillar, mal depilada i no sé quantes barbaritats més, et compensa tant que t’és igual semblar sortida del Thriller del Jackson la major part del temps.

No ens calen aquests llibres (com no ens en calen molts altres, podríeu afegir), però si tot i això hi ha algú que els vulgui fer, què us sembla si comencem a ser sinceres, senyores meves? No cal que insistiu més en el xut de felicitat que dieu que és tenir un fill, perquè és un xut que arriba a poc a poc i trigues temps a detectar-lo, a valorar-lo i a trobar-li el què. No fa gràcia que expliqueu que teniu la casa de cap per avall, el marit abandonat i els amics oblidats, no volem sentir les vostres excuses. Els capítols domèstics sobre com-sobreviure-a-un-cap-de-setmana-al-camp amb la clàssica escena d’omplir el cotxe de tot de coses inútils de la criatura que al final no fareu servir tampoc els necessitem per a res. Tot això ja està dit i no és del tot cert per a tothom. Deixeu d’omplir-vos la boca (les pàgines i… les butxaques, ehem) amb aquesta xerrameca inútil sobre una falsa maternitat de revista i vodevil, cada cop menys creïble.

No existeix un públic per a aquests llibres, és fals. És fals perquè les mares que acaben de ser-ho (que serien el públic potencial perfecte d’aquests com-ser-mare-sense-morir-en-l’intent) no tenen temps ni matèria grisa per llegir. Perquè les que ja no són tan novelles, quan llegeixen l’últim que volen és tornar al tema que les manté ocupades la major part del dia: imagineu l’escena, els nens ja dormen, ja heu sopat, avui teniu ganes de llegir, ara que la casa està en silenci, què llegireu? Un llibret sobre els maldecaps de ser mare al segle vint-i-u, sí? De debò? Mentiu! I després hi ha les que no són mares (que en són unes quantes i a priori tenen més temps per llegir), que es dividirien en dos grups. El primer és el de les que no ho són i ho voldran ser: per molt que els digueu que ser mare és una experiència collonuda que et canvia del tot però et fa millor persona (segur?) i tal i qual, elles ja tenen la decisió presa de ser-ho algun dia i per tant, no trobeu que seria més honest explicar-los la veritat? I després hi ha el segon grup, les que no ho voldran ser: aquestes no llegiran el vostre llibre ni per casualitat, no cal que us mateu a vendre’ls la moto, una decisió així (voler o no voler ser mare) no canvia per mitjà de la lectura, no havíem quedat que era la cosa més bèstia que ens havia passat a la vida? No estàvem jugant a magnificar-ne la transcendència fins a ridiculitzar-la? En què quedem?

mama-africa

No. No m’estic emprenyant. Escriviu el que us doni la gana. Però feu el favor de pensar un moment què podria interessar a tots els tipus de lectores (i lectors, sí) que he intentat classificar en el paràgraf anterior. Un llibre sincer sobre la maternitat. Jo només n’he llegit un i l’ha escrit un home. Es titula Una qüestió personal i el va escriure Kenzaburô Ôe fa anys. És una novel·la escrita després de ser pare d’un fill discapacitat. Però oblideu la discapacitat del fill, encara que tingueu un fill «normal», el que viu el protagonista de la novel·la d’Ôe, en Bird, us semblarà molt més proper, i real, que tot el que pugueu trobar en dues dotzenes dels llibres «pretesament sincers» que comentava abans. En Bird experimenta la por, la por del canvi, però encara més la por de la renúncia. Hi ha una escena, a l’inici, que s’explica sola: Bird té el somni d’anar a l’Àfrica, s’ha comprat un mapa del continent i està il·lusionat, i llavors sap que la seva dona ha trencat aigües, que va de part (encara no sap res de la discapacitat del fill), i aquell mapa que fins fa un moment representava per a ell un pla possible, un pla futur, ara es converteix en un impossible que li fa nosa, i no li fa nosa perquè ara que ja és pare ja no té la mateixa importància, sinó perquè veure el mapa és veure el que podria haver fet si no fos pare. Ho heu llegit mai en cap llibre sobre maternitat, això (si és que n’heu llegit mai cap)? Segur que no.

Amb això no vull dir que calgui recomanar el llibre d’Ôe als cursos de prepart. No. Òe és una lectura incòmoda quan tens algú dins de l’úter, crec jo. Però calen (aviseu-me si en coneixeu algun altre així) més llibres com el seu, que explorin TOTS els sentiments i pensaments i contradiccions i paranoies de la maternitat, que parlin de la por, del dubte (segur que jo volia ser mare?, et preguntes de camí cap a la sala de parts, no em diguis que no), de tot el que et queda arraconat en alguna banda de la ment, de com t’enfades quan t’adones que tot ha canviat però tu no, de com t’enfades quan t’adones que t’enfades perquè tot ha canviat i et renyes per no saber gaudir d’aquesta experiència que diuen que és tan única, tan maca, tan miraculosa, tan espectacular, i et culpes per no viure-la amb aquella plenitud i alegria que prediquen aquells llibres, tu que si et donessin una màquina del temps no vols pensar què faries, no ho vols pensar, i per això quan t’assalten aquests pensaments en comptes d’explorar-los, de rumiar-hi, de mirar de pair-los, corres cap al bressol, mires aquella cara i oblides una estona el mapa d’Àfrica, l’oblides fins al dia que tinguis valor de desplegar-lo al mig del menjador i ensenyar-lo al teu fill: mira, veus, aquí al nord hi ha la meva por, a l’est, la meva incomoditat, a l’oest, els meus dubtes, i al sud les meves renúncies, i al mig hi ets tu, tot Àfrica.

(Acabo dins d’un parèntesi per dir-vos que al conte «Taxi» d’El parèntesi més llarg he intentat explorar la por de just abans de parir i us asseguro que he estat del tot sincera i que estic convençuda que el conte no farà canviar d’opinió a cap mare futura.)

(Article publicat el 12 de març a Núvol, i citat al blog d’Edicions del 1984.)

Anuncis
Estàndard