contes

La cortina

Tot és més petit, quan tornes on vas ser feliç de nen. La muntanya és un turonet, el riu no arriba a rierol, els carrers s’escurcen i les places s’aprimen. Recuperar la felicitat passada és empetitir-la, perquè no s’hi pot tornar del tot, i ara aquell espai immens gairebé mític que t’ocupava la part més tendra de la memòria, s’encongeix i la consciència del pas del temps és tan esmolada que et pot partir el cap en dos: una part per als records, l’altra per oblidar. Però què passa quan tornes als llocs on no vas ser feliç?

Torno al poble del pare, despoblat avui gairebé com fa trenta anys, quan hi anava un diumenge al mes, al punt del migdia, i en recorria tres carrers, fins a arribar a la plaça esquerpa on vivien els avis que grunyien en una casa sense interruptors.

Al cotxe, quan falta ben poc per arribar, per veure aquelles males herbes mig tapant el rètol rovellat de benvinguda a la vila i després aquella ermita blanca sense cap arbre que li faci ombra, provo de consolar-me pensant que almenys tot ho veuré més petit, tot i que em pertorbi tant anar-hi al migdia, amb aquell sol que sembla que vulgui torrar fins a convertir en cendra un poble ara ja buit, amb aquell sol que en lloc de fer-me suar de petita em posava la pell de gallina.

El pare aparcava el Talbot davant de l’ermita i quan s’apagava el soroll del motor, arribava aquell silenci que feia olor de llenya cremada i sopes de farigola. Al pedrís de la plaça, ningú s’havia molestat a posar-hi mai cap banc, sempre hi havia una parella de vells dels que amaguen la mirada sota l’ala d’un barret i la parla rere un branquilló retorçat que a mi em semblava que els feia arrels al paladar. «Ja heu arribat?», preguntaven al pare des de dalt del pedrís, i era la seva manera de donar-nos la benvinguda.

I si penso en els dos vells ja em ve al cap l’escena següent, perquè el poble del pare el recordo així, en fotos fixes com els misteris de Setmana Santa. La cortina.

Al primer dels tres carrers, a la segona casa, hi havia una finestra petita i enfonsada, era un poble de parets gruixudes, amb una cortina de quadres blancs i negres que havien penjat matusserament amb un filferro i dos claus de ganxo. Una cortina que sempre es movia i no pas pel vent, que aquell poble ni la brisa el coneixia, i fins les plomes de les gallines i les fulles seques semblava que pesessin tones, apilonades pertot en petits monticles per l’escombra de ràfia de la mestressa de la cortina.

La Crua deien que escombrava el poble sencer als vespres, quan el sol es rendia d’intentar calar foc a aquella mitja dotzena de carrers deixats de la mà de Déu i aquella ermita blanca que només acollia funerals. La resta del dia el passava fugint del sol sota el sostre de casa, amb la vista clavada, o més aviat encabida, a l’espai que quedava entre la vora de la cortina i l’ampit, en una posició que al cap dels anys encara no m’explico: s’estava de genolls damunt d’una cadira?, dreta i un pèl ajupida?, o és que era baixeta?

Quan, agafada de la mà del pare, passàvem per davant de la cortina de quadres que sempre es movia, ell deia: «Si la Crua ens veu, és que hem arribat», i somreia d’una manera fosca, com la finestra fonda, com els ulls sota els barrets dels vells del pedrís, com el rètol rovellat de benvinguda. I si m’havia llevat valenta, li demanava que m’expliqués coses d’aquella vella que sempre duia ulleres fosques, camisa i faldilla negres, espardenyes de retaló i un davantal dels mateixos quadres blancs i negres que la protegien rere la finestra.

No la vaig arribar a veure mai. Si el poble ja m’esgarrifava amb tota la llum que pot tenir el dia, no el volia ni imaginar als vespres, amb el silenci encara més dens, els sis carrers esquitxats d’ombres, el pedrís buit i l’escombra de la Crua pentinant el terra i aixecant petits núvols de pols vermellosa com la terra que arrebossava les patates que l’àvia sempre ens donava a les nétes, que no enteníem que se li encenguessin els ulls d’aquella manera quan les triava de la pila que tenia a l’entrada de casa, al costat de les eines de l’avi.

Aparco. El pedrís buit. El sol que em vol cremar el cotxe. Apago el motor i el silenci ara fa olor de ningú. «Ja he arribat?», em pregunto a mi mateixa. Recolzo l’esquena a la porta del copilot, em roda el cap, i faig el que no havia fet mai, mirar-me el carrer sencer abans de començar a caminar cap a cals avis.

La segona casa, la de la Crua, és buida, com totes les altres. Fa anys que el pare em va dir que ja no hi viu ningú, al poble. Però no el trobo més petit, ni tampoc més abandonat. Veig borrós, he esmorzat poc i conduir m’esgota, però diria que hi ha un monticle plomes de gallina i fulles seques allà a la cantonada. Camino amb unes cames que ja no són del tot meves.

«Si la Crua ens veu, és que hem arribat.» M’aturo davant de la finestra fonda, ja sense la cortina, a dins és fosc. I m’hauria de veure reflectida en els dos vidres ara negres com les ulleres de la Crua. M’hi hauria de veure.

finestra2

(Publicat al Rar, suplement dominical del diari Ara, el 12 de juliol de 2015.)

(La foto és meva, del 2007).

Advertisements
Estàndard

One thought on “La cortina

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s