Totes les pors

Els contes per a nens els escric sempre a partir de preguntes, això ja us ho dec haver dit. Totes les pors neix de la pregunta: pot una sola persona tenir totes les pors del món? No ho sé, jo, si pot, però vaig voler descobrir què passaria si això fos possible, i la persona que vaig imaginar era un nen petit que ja havia nascut amb totes les pors del món a sobre. Quina vida faria un nen així? De debò podria arribar a ser adult sense que ningú veiés què carregava? No ensopegaria mai amb ningú que l’ajudés a alleugerir aquella càrrega? El conte intenta respondre tot això tenint sempre present una premissa que trobo sovint a faltar en els llibres que exploren el món de les pors dels nens: hi ha pors que no es vencen, que ens defineixen, i l’únic que podem fer és trobar la millor manera de dur-les a sobre sense que ens facin gaire nosa. Trobo que és més important compartir les pors més que no pas vèncer-les, i Totes les pors és la meva resposta a les pors i a la pregunta que us deia abans.

Si el conte fa goig és gràcies a l’il·lustrador Roger Simó, que a banda de ser un gran professional resulta que és de la família, i això fa que el projecte es torni encara més especial. Ja tinc ganes que arribi el 12 de novembre i puguem presentar junts el nostre llibre a la Llibreria Al·lots; serà a les dotze del migdia, per a públic familiar, explicarem el conte i farem un petit taller sobre les pors (sense vèncer-ne cap, aviso), i el més important: veureu com dibuixa en Roger en directe.

Però el conte de Totes les pors el vaig estrenar fa gairebé un mes en una ciutat que segons com també fa mitja por perquè se sol llevar emboirada. Va ser a Vic, a la Llibreria El Petit Tresor, amb l’Stel·la i en Germán, dos llibreters dels que t’acullen amb tots els honors i et fan sentir especial i com a casa alhora. Va ser un plaer i vaig descobrir, parlant amb els molts nens que van venir, que això d’inventariar pors pot ser molt inspirador per a futurs projectes.

Per cert, el llibre ja va per la segona edició, va sortir al juny amb un tiratge de 1.200 exemplars i a finals de setembre ja s’havia exhaurit. Esperem que la segona edició, també de 1.200 exemplars, tingui la mateixa sort.

Coberta de Totes les pors

Llegint Totes les pors a Vic i aparador de la llibreria El Petit Tresor

Bocabava

Fa dos estius em vaig llevar un dia amb una pregunta estranya entre cella i cella: podien ser amics un nen i un peix? Bocabava va ser la resposta que hi vaig acabar trobant. D’aquella pregunta en van sortir un nen bavós i un peix espinós, en Bocabava i en Secalló. Un any llarg després, vaig trobar una editora, la Inês, que em va demanar si tenia cap història per a ella, i de seguida vaig pensar en el meu bavós. L’hi vaig enviar tan aviat com vaig poder i ella i el seu fill gran, en Francesc, se’l van sentir tan seu que ja no l’han deixat anar. Llavors va ser quan va aparèixer en Gabriel, que no va dubtar ni un segon a llançar-se a buscar-li cara a en Bocabava i espina a en Secalló. I ara d’aquella pregunta en surt un llibre, bé, no, tres llibres, perquè en Bocabava correrà món en català, en castellà i en portuguès. Un llibre que ahir, 16 de març, va arribar a les llibreries. En Bocabava és Bocababa en castellà i en portuguès, i en Secalló és Raquitín en castellà i Vira-Tripas en portuguès, tot plegat gràcies a la traductora Isabel Llasat (castellà) i als traductors Rita Custódio i Àlex Tarradellas.

Poden ser amics un nen i un peix? A Bocabava us ho expliquem.

Aquí teniu un parell de pàgines de mostra del llibre.

I el booktràiler (en català):

I si algú el vol escoltar, que vingui el 9 d’abril, a les dotze del migdia, a la Llibreria Al·lots, on l’estrenarem amb el públic més exigent i agraït que hi ha: l’infantil, i amb la complicitat de la nostra llibretera de capçalera, la Paula Jarrin.

I si voleu que us omplim la llibreria, biblioteca, sala d’actes o aula de baves i espines, aviseu! Benvinguts sigueu tots al nostre món bavós i espinós!

Fitxa tècnica del llibre:
Bocabava (cat) / Bocababa (esp) / Bocababa (port)
Text de Tina Vallès
Il·lustracions de Gabriel Salvadó
Petit Fragmenta
Març de 2016
Preu: 13,90 €
Per a lectors de 5 anys en amunt, amunt, amunt…

Estocolm

He arribat a mil seguidors a Twitter per una promesa: que publicaria un conte molt passat de voltes que vaig acabar descartant per al recull El parèntesi més llarg. Aquí el teniu. Salten a la vista la infinitat de raons per descartar-lo.

Ding-dong. No espero ningú! Perdoni, però… Que no m’has sentit?, ningú. Ja, però jo li porto una oferta que no podrà… Que no podré què? No, que crec que li pot interessar. I tu com ho saps, que em pot interessar? No ho sé, només és una suposició. I en què et bases?, que potser ens coneixem tu i jo? No, no ens coneixem, però si em deixa que li expliqui… Com t’ho he de dir? Ja me’n vaig. Coi, sí que et rendeixes aviat. Què? Però sí… Amb aquesta actitud no arribaràs gaire lluny, nena. Jo només volia… Això, ara disculpa’t, i el teu orgull? M’he perdut. Venies perduda de casa, xata. Escolti…! Va, passa i digue’m el que m’hagis de dir. No, si no cal que passi, si són dos minuts… Paaassa, va, que amb la porta oberta hi ha corrent d’aire. Entesos, ja passo. Esclar, dona, estarem millor asseguts… Asseguts? No, no cal, aquí al rebedor ja ens entendrem. Va, no siguis rància, que no et vindrà de cinc minuts. Home, doncs sí… Re, seu, seu i descansa, que preparo una cafetera. Si ja he esmorzat, de debò que no cal. I tant que cal, sempre he estat un bon amfitrió, jo. No ho dubto pas. Doncs no se’n parli més: seu i descansa; descalça’t, que per això vaig posar parquet. Eh?, no, no, ja estic bé. Ets tossuda, eh? Va, que t’ajudo. Què!? Veus?, cremallera avall i fora botes! Però…!? No em diguis que no estàs millor? Mentre es fa el cafè, pots aprofitar per fer una becaineta, que fas mala cara. Si jo només venia per… Que sí, que ja m’ho explicaràs, però ara relaxa’t, va. No em vull relaxar!? Nena, quin geni! Home, és que m’ha tret les botes, vostè! Pura cortesia, mal pensada. Doncs té una manera ben estranya de ser cortès, no sé si l’hi han dit mai. No ets la primera dona que m’ho diu, no. És que si a totes els arrenca les botes a la primera de canvi…! Que ja ho he entès, no hi tornis! Perdoni… Vaig a veure si ha sortit el cafè, no et moguis. Jo me n’hauria d’anar, he de visitar més… Tu t’esperes, que el cafè és per a tu, que jo no en puc prendre, que m’altera. Encara més? Què?, crida més, que sordejo. Res, no deia res. Doncs aquí quieta, que vinc. Sí, bwana. T’he sentit! Que no era sord? No tant com sembla! Va, el cafè, que se’m fa tard. Tard per anar entabanant els veïns amb els teus duros a quatre pessetes? Un respecte! Mite-la, la mosqueta morta… Un res-pec-te, he dit! No cridis! Però no hem quedat que era sord? No tant. Va, el cafè. Ara te’l porto, però no et posis les botes, sents? I tant que me les poso… Que t’he dit que no, que-el-parquet-està-per-això. Ai, em fa mal! No n’hi ha per tant, seu i calla. Però si m’ha deixat marca i tot. Només t’he agafat fort pel braç, figa tova. Ja n’hi ha prou, me’n vaig. Tu no te’n vas enlloc. Deixi’m passar. Has vingut a explicar-me una cosa que em pot interessar, oi? Segur que no l’hi interessarà, deixi’m sortir o cridaré. Ja pots cridar tant com vulguis, durant el dia només hi sóc jo, a l’edifici, que tots treballen fora. Sisplau, em vull posar les botes… No és negociable. Com!? Això és casa meva, aquí mano jo. S’ha acabat, me’n vull anar. Doncs vés-te’n, però les botes es queden aquí. Però que s’ha tornat boig? No em diguis boig. Torni’m les botes i obri la porta. No em diguis boig. Me’n vull anar! No em diguis boig, et dic. Les botes i la porta, ja! M’has dit boig, retira-ho. Ho retiro. Mira’m als ulls i digues que ho retires. Ho retiro… No ets sincera. Com!? Menteixes. Que no! Passa cap al menjador, seu i espera, que et porto el cafè. Que no, que sóc sincera, que m’he equivocat, que vostè no és boig! Ara vinc, no et moguis. No em moc. I dóna’m la bossa. No, per què? Dóna-me-la. Ei, ei, que és meva! Deixa-la anar! Ei, el mòbil, què fa? Me’l quedo, tu no te’n vas fins que no m’hagis explicat això que dius que m’interessarà tant. Ja n’hi ha prou, torni’m les botes i el mòbil i deixi’m marxar, això no té cap gràcia. I que té gràcia que cada dos per tres et truquin a casa per donar-te la tabarra amb ofertes que no t’interessen? No és el mateix. Sí que ho és, cada dia veniu a tocar-me els collons. Jo és el primer cop que vinc, eh. Doncs t’ha tocat, els representes a tots. Què vol dir que m’ha tocat? Que tu pagaràs per tots. Que jo pagaré…? Sí, sí, tu, fes el favor de callar. No vull. Calla o… O què? No em provoquis! Escolti, a veure, no pot ser, aquí hi ha hagut un malentès, jo només venia per… Vaig a buscar el cafè, pobra de tu que et moguis. Però és que és el meu primer dia, hòstia! Doncs raó de més per agafar-t’ho amb calma, reina; té, beu cafè. No en vull. Beeeu! Que no, que… Que beguis, he dit! Que crema, què fa? Ui, perdona, t’he tacat. Merda, que era nova, la camisa… Treu-te-la, que tinc un llevataques que… Ja n’hi ha prou, me’n vaig. Sense el mòbil ni les botes? Me la suen, me’n vull anar d’aquí, com sigui. No te’n pots anar amb aquesta llàntia, reina. No em penso treure la camisa. I tant que sí. Què fa!? Viiine! Deixi’m!? Estigues quieta! Em fa mal!? Quieta o te la trencaré! Que no me la vull treure, prooou! Au, ja està, vaig a posar-hi llevataques; oi que no te n’aniràs? Això ja passa de mida… No pateixis, mentre actua el llevataques, xerrem una estona i m’expliques això tan interessant que dius que tens per a mi, dona. No tinc res a explicar, sisplau, torni’m la camisa, les botes i el mòbil. Amb aquestes presses i aquestes males maneres no vendràs mai res, ho saps? No sigui cínic! Només pretenia ser amable. Ningú ho diria… Controla’t els fums, neneta, que si no no sortiràs mai d’aquí. Vostè ha vist massa pel·lícules. Vaig a buscar el llevataques, a veure si quan torno estàs més tranquil·la. Aquí estaré, quin remei… Així m’agrada, que no te n’hagis anat. Però si no puc!? No dramatitzis, va. Que no dramatitzi, diu. Què em vols vendre, dispara. No res, ja. Va, no et rendeixis a la primera de canvi. Res, de debò, no l’hi interessarà. Prova-ho, no se sap mai. Ass… assegurances. Ui… Veu?, ho deu tenir tot assegurat, vostè. No, al contrari, no hi crec gens, en les assegurances. Ah… M’asseguro sol, jo. Ja… No, de debò, mira, la porta del carrer, per exemple, me la vaig blindar jo mateix: vaig comprar una làmina d’acer de la mida de la porta i jo solet la vaig col·locar darrere de la fusta, i en acabat un parell de barres, una a dalt i una a baix, que les vaig comprar a un amic que treballa al port i que… Ni que hi tingués una fortuna, en aquest pis! Que te’n rius? No, no, i ara! Tots els meus estalvis hi tinc, nena. Sí? Esclar, o et penses que confio en els bancs? No, esclar, vostè és el seu propi banc, oi? Exacte, i el meu metge, també. Eh? Llicenciat en medicina, metge militar durant quaranta-cinc anys. Ah! Vine, que t’ensenyaré la meva consulta. No, no cal, no. No t’he demanat si vols venir, t’he dit que vinguis. Ja vinc… Ho veus?, tinc de tot, si convé puc operar una apendicitis, aquí. Que bé… No te’n fotis. No, si no me’n foto… Tornem al menjador i explica’m com és que una noia tan maca com tu va de pis en pis venent assegurances. No té cap secret, m’he de guanyar la vida. Però si tu podries ser actriu! Au, va… O model: tens uns pits preciosos. Escolti! Dona, és que et tinc aquí davant en sostenidors i… El llevataques ja deu haver fet efecte, no? Torna-hi amb la pressa! És que estic incòmoda, i més si em parla dels pits. No n’hi ha per tant, podria ser el teu metge. I el meu avi també… No et passis! La camisa, sisplau. Que impacient, ja hi vaig. Gràcies. Doncs la taca no se’n va, he posat una rentadora. Què!? És que em sap greu, te l’he tacada jo, i és el teu primer dia… Però…, però…, és igual, no passa res, torni’m la camisa, sisplau. He posat un programa curt, tranquiiil·la! És que me n’he d’anar, he de fer més visites… Que sí, dona, que sí, però pensa que en aquest edifici només hi som tu i jo, no hi ha ningú més, així que l’estona que t’estaràs aquí és la que trigaries a visitar tots els pisos, no? Ja, però si no venc no cobro… Però no deus pas voler vendre ja el primer dia, no? Home, doncs… Optimisme i bones peres, arribaràs lluny, tu. Escolti! No se’t pot dir res. És que es pren unes confiances… Estic a casa meva. Jo no. Doncs com si hi estiguessis. Sí?, doncs torni’m les botes i el mòbil. Que pesadeta. És que no entenc per què… Vols fer el favor de parar!? Però és que… Calla, calla, CALLA! Calmi’s, sisplau. CALLA! Sisplau, jo no… CALLA, T’HE DIT! Però… Massa tard, nena, massa tard. Què…, què vol dir? Ara vinc. On…, on va? Quieta. Però… QUE CALLIS! Hòstia… Que t’has espantat? Què…? T’hauries de veure! Què…, què porta a la mà? No re, no re. On…, on ha anat? La rentadora, era una programa curt, ja t’ho he dit, deu minuts. Ja està neta, la camisa? Sí, ara l’he estesa, i amb aquest solet que fa avui, en una hora la tens eixuta. Una hora!? Si et portes bé, et passarà volant. Sí… Oi que et portaràs béee? Sí… Així m’agrada. Però…, la mà, què hi té, què amaga? Una agulla d’estendre, re, dona. Ja… No siguis paranoica, quin mal et puc fer amb una agulla d’estendre? Home… Per qui m’has pres? És que jo ja… Et puc pessigar el braç. Ai, ai! Exagerada, si no fa mal. Sí que en fa!? En fa més a la panxa, veus? Aiii, aiii! No aguanteu res, el jovent d’ara. Prou, que em fa mal de debò!? Sóc metge, sé el que em faig, tranquil·la. Prou, sisplaaau! Mal de debò seria si et pessigués els mugrons. No, no, NO! Era una suposició, nena, tu porta’t bé. Que sí, que sí, però l’agulla, deixi l’agulla, deixi-la, sisplau. Et veig molt tensa, deuen ser els nervis del primer dia, vols que et faci un massatget? No, no estic tensa, gràcies. No em costa res, mentre s’eixuga la camisa… És que no estic tensa. Estira’t! Que no cal. Que t’estiris, et dic! Entesos, entesos, però deixi l’agulla, sisplau. Ja la desaré després, tu estira’t i relaxa’t. No, no puc, no puc relaxar-me si…, si… Ho veus com necessites un massatge? El que necessito és… Ai! Calla i estira’t o et torno a pessigar!? La faldilla, no m’aixequi la faldilla, sisplau. A les nenes dolentes els pessigo al cul i tu has estat molt dolentota. Prou, sisplau, me’n vull anar, me’n vull anar!? Primer el massatge. D’acord… Així m’agrada, estiradeta i tranquil·la, deixa’m fer a mi. No cal que se m’assegui a sobre, no? Dona, per fer un massatge ben fet… Però, la faldilla, abaixi-me-la, ABAIXI-ME-LA! No cridis, que em desconcentres. La faldilla, la faldilla… I si te la trec i així no ens fa nosa? No, no, NOOO! Que no cridis, collons! Ai, ai! És que m’obligues a fer-te mal, eh? Sisplau, prou, prou, això és absurd, jo només volia… Tu relaxa’t, no pensis en la feina, deixa’m fer a mi, no te’n penediràs. No puc més, no puc més, no puc… Calla, caaalla, xxxt. És que… La meva nena està cansada, molt cansada, pobreta. Jo no sóc la seva… LA MEVA NENA ESTÀ CANSADA, he dit. Però… Pobreeeta, jo la cuido, jo la cuido. Això no és un massatge. Vine, vine amb el papa, vine, seu amb el papa. No, estic millor estirada, vull el massatge. El massatge després, vine amb el papa, seu aquí, porta’t bé. Merda, no puc més, això no pot ser, això… Eh, on vas!? Que no puc, que no, que ja prou, que… On et penses que vas!? Que pari ja, que vull que em torni les meves coses, la faldilla, la camisa, les botes, el mòbil, que jo me’n vaig, que me’n vaig, QUE ME’N VULL ANAR, HÒSTIA! Nena dolenta… NI DOLENTA NI MERDES! Molt dolenta… No em fa por l’agulla, no em fa por! Doncs te n’hauria de fer! Està boig, BOIG, em sent? No em diguis boig, dolentota… Boig, boig, boig, boig! T’estàs passant… BOIG, BOIG, BOIG, BOIG! Seu aquí ara mateix o… O què, eh!? Anem a la consulta! No! I tant que sí, has sigut molt dolenta. Ja n’hi ha prou, cridaré! Que estem sols, com t’ho he de dir? Però…, però la gent del carrer, això és un principal. Doble vidre, nena. Però… No et sentirà ningú: cap a la consulta. Que no, que no! Paaassa. Què em farà? Això depèn de tu. Em portaré bé, em portaré bé. Mentidera. L’hi juro. La meva nena mentidera… Fa calor, la finestra… No m’enredaràs. Sí que fa calor, vostè també està suant. Portaré un ventilador, que si em suen les mans, malament. Què, què vol dir amb això de les mans? No et moguis, ara vinc. Què passa si li suen les mans, què passa!? Ara viiinc, no t’alteris, que no et fa cap bé. No m’altero, però què em farà? Sóc metge, confia en mi. No, no, no puc més, no puc més! Ara vinc. NO PUC MEEEÉS! Però què has fet?, què has fet!? … Com se t’acut saltar, boja? … La meva nena dolenta! … Ara vinc, baixo a buscar-te, vés a saber què t’has trencat. … Sóc metge, no pateixis per res, ara vinc, nena dolenta, però un moment, que la camisa ja deu estar eixuta, eh? …

Una bogeria: traduir Panero

[Però avui la puc fer. I aquest conte és el primer que li vaig llegir.]

Acèfal
(Projecte de conte)

«Ed io sentii chiavar l’uscio di sotto
all’orribile torre: ond’io guardai
nel viso al mio figliuol senza far motto.»
Inferno, XXXVII, 46-48

I.

Descripció de la Torre de Gualandi, al centre de Le Sette Vie, que serví de presó al Conte Ugolino i els seus dos fills i els seus dos nebots l’any 1289, amb una de les portes tancada per sempre darrere seu: descripció que ha de ser freda, objectiva, geomètrica, no gens poètica: com si qui s’ho mirés no fos l’autor, ni cap altre home, sinó l’objectiu insensible d’una càmera cinematogràfica.

II. Pressentiments d’Ugolino

1. Una nit, després d’una batalla perduda (la batalla de Meloria, a la desastrosa guerra amb Gènova, el 1284: va ser el retorn dels presoners fets en aquella batalla a Pisa un dels factors que més van influir en la caiguda del conte, quan s’havia convertit en dèspota de Pisa: però en aquesta ocasió se suposa que encara no era més que capità general dels exèrcits de Pisa), Ugolino somia que és al seu palau, en un banquet: li passen per davant dels ulls nombroses imatges de copes de vidre plenes de Chianti, el vi francès de Médoc; veu com s’aboquen a les copes líquids vermells o rosacis, i alguns gairebé negres: veu el vi vessat per tota la taula i se sent immensament borratxo: i de sobte l’assalta la sospita, vinguda no se sap d’on, que el que taca les riques tovalles no és vi, sinó sang.

2. Sent encara capità general dels exèrcits de Pisa, i després de derrotar, amb l’ajuda del seu aliat l’arquebisbe Ruggiero degli Ubaldini, els Visconti, els seus rivals per al govern de la ciutat (que l’havien empresonat i desterrat abans de 1276), entra triomfalment a Pisa i desfila juntament amb Degli Ubaldini pels seus carrers. No es fa esment dels seus sentiments, n’hi ha prou amb saber que experimenta un cansament profund, que amb prou feines l’alleuja l’orgull: la desfilada se li fa interminable. Aleshores, de sobte, li sembla que veu entre la multitud un home sense cap que l’aplaudeix frenèticament: es gira a l’instant cap a Ruggiero per demanar-li ajuda i pot veure com li somriu.

3. Discussió entre il conte i Degli Ubaldini, molt més tard, quan Ugolino ja és tirà de Pisa, a la biblioteca del palau de l’arquebisbe (per ordre del qual després haurà de ser tancat a la torre de Gualandi).

Del carrer arriben xiscles d’animals, potser porcs, atenuats pels vidres gruixuts i acolorits, i la veu d’una dona que canta una cançó incomprensible. Mentre Ugolino cada cop li parla amb un to més excitat, l’arquebisbe es dedica a fullejar calmosament un llibre, on es descriu, amb una cruesa singular, la castració d’un sant.

De sobte, Ugolino, borratxo de còlera, borratxo com en un somni, clava una manotada a la pila de llibres que hi ha damunt la taula de l’arquebisbe Ruggiero, a tall de comiat. Però hi ha alguna cosa que li reté la mirada i no el deixa marxar: una il·lustració visible en un dels llibres que s’ha obert en caure a terra. Era en veritat un dibuix molt estrany: tenia l’aspecte d’un home però no ho era. Hi havia, en efecte, en ell una incongruència que el mantenia allà immòbil i que, tanmateix, no aconseguia precisar. Sense fer cap cas a l’arquebisbe lleugerament atònit i divertit davant d’aquella interrupció del teatre de la còlera, il conte es va ajupir i va agafar el llibre que contenia aquell dibuix, aleshores va poder comprovar que la il·lustració representava un home nu, però cobert d’estranys signes: els seus intestins, que eren visibles, componien la forma d’una serp, i una calavera li ocupava el lloc de l’estómac: un dels seus braços sostenia un cor en flames, mentre que l’altre brandava el fred d’una espasa. Però aquells signes no estaven en l’origen de la seva estranyesa, tot i ser, com ja s’ha dit, molt estranys: el que el deixava perplex era la sensació d’una falta, d’una falta monstruosa en aquell figura. I aleshores ho descobrí: i en fer-ho sentí com si li haguessin robat l’ànima i es trobés, al capvespre, sol en una planúria i sense cap altra riquesa que un immòbil esglai que alguna cosa o algú li hagués robat l’esperit: i per un segon va pensar que no era estrany que només fos capaç de sentir aquell miserable esglai, si no tenia ànima. I és que allò, allò que faltava a la figura, era precisament l’emplaçament de l’ànima: la figura no tenia cap: aquesta era la seva divinitat o, el que és el mateix, la seva monstruositat; i li va sorprendre haver trigat tant a esbrinar-ho.

I després la seva mirada es va aturar en una llegenda, en llatí i part en grec, que hi havia a sota d’aquella figura, que atribuïa, pel que semblava, un nom a allò que havia perdut el dret de dir-se d’alguna manera. La inscripció deia:

DEUS AKÉFALOS, QUI IMPERAT OBSCURAM REGIONEM VENTRIS

I es va tornar a veure en aquell camp solitari, al crepuscle, caigut i malparat, i profundament perplex per no tenir ànima.

4. Ugolino somia que es desperta, a la seva habitació, i que les parets a poc a poc es van despullant i omplint d’una humitat fosca, fins que acaben tenint l’aspecte dels murs d’un calabós. No se sap si de dins o de fora —d’aquell improbable a fora— arriben xiscles d’animals, potser porcs. És en aquest moment quan es nota a la boca un gust dolç i viscós, i l’assalta el record imprecís, però tenaç fins a l’asfíxia, d’haver ingerit una substància enganxosa, esponjosa com la goma: de sobte es veu a si mateix aixecant-se i anant cap a l’única finestra i mira a través d’ella: i llavors experimenta la confusa sensació que és immortal.

III.

Ugolino es desperta, aquest cop de veritat, i es troba en una cel·la, en una cel·la real, i ho recorda tot, perquè el perdó del somni no dura indefinidament: allà hi ha els seus fills i els seus dos petits nebots que criden com animals, per la fam. No es pot descriure la fam, la reducció del cos a l’estat de boca, d’una boca àvida i dolorosa. Una boca que s’ha despullat de la paraula, de la paraula insípida.

I com que no es pot descriure la fam, es procedeix a descriure minuciosament la boca d’Ugolino, en un racó fosc de la cel·la, i se’ns relata de la forma més minuciosa les seves nàusees, badalls, etc. El mateix amb les seves mandíbules, la seva gola, etc.

Quant a la psicologia de la fam, es menysprea, i només s’esmenta com a molt que el seu desig, llavors, és una cosa distinta de la seva voluntat, que és com si el seu cos l’habités una ànima que ja no és la seva.

IV.

Mentre els petits criden com porcs, la seva mirada troba avergonyida —avergonyida, simplement, de mirar, de delatar la presència d’un ésser humà en aquell lloc on ja no és possible l’humà, la de Gaddo, el seu fill més petit, que tremola davant seu—, i el sent, amb aquella mescla d’exactitud i precisió que és pròpia de l’agonia, que diu:

«Pare, per què no m’ajudes?»

I després de dir això, Gaddo es reclina en un racó fosc de la cel·la, i se us relata de la forma més cruament informativa i menys poètica possible simplement que ha mort. I quan Ugolino ho sap, sap també que l’espera, horrible, el goig.

V.

Sense la concessió a la humanitat que suposava explicar el procés psicològic que porta il conte a devorar el seu fill mort, explicació que seria inútil, a més de falsa, perquè la decisió de fer-ho ha de tallar inevitablement tota continuïtat psicològica, veiem Ugolino en l’acte de fer-ho, devorant Gaddo sense a penes adonar-se’n. No hi ha voluntat en la fam, per això seria també mentidor veure el gest de devorar Gaddo des de l’òptica d’una voluntat qualsevol. La fam no és humana, no s’equivoca qui parla accidentalment d’una fam «sobrehumana»: la fam és, com deia Hesíode, una divinitat filla de la nit.

VI.

Ugolino, que fins llavors ha actuat «fora de si», és a dir, més enllà de l’abast de tota psicologia, desperta del seu trànsit dubtant entre la sacietat i el vòmit: però hi ha una cosa pitjor, una cosa entre les seves mans que escapa fins i tot a l’argument de la fam, que defuig tota lògica, fins i tot la menys humana i més desesperada: perquè, en efecte, té entre les seves mans tacades, òbviament de sang, el cap del seu fill petit i, quan es gira, veu el seu altre fill que se’l mira, no cal dir-ho, amb interrogació i horror: més encara quan veu que el seu pare li somriu, inexplicablement, com somriu agressivament el boig quan s’han tallat tots els ponts que ens podrien unir a ell. I, així i tot, Ugolino procedeix a raspar acuradament el crani i quan després l’obre i n’extreu el cervell, sap que allò no té cap lògica, només per obeir la lògica d’un somni; i si continua somrient és perquè també hi ha plaer en el malson, i el plaer més extrem, del qual l’home només està protegit pel Terror.

Descripció d’aquella bola enganxosa. Descripció breu de la sensació que produeix a la seva boca aquella substància elàstica.

En acabar de devorar-la sent la necessitat del vòmit, però no pot —o potser no vol— vomitar. Però està a punt de fer-ho quan sent una lleugera ebrietat que va creixent més i més fins que es transforma en una salvatge borratxera.

*
*   *

Una infinitat d’anys després, uns nens juguen en un camp solitari, al capvespre, aprofitant que és el primer dia que no plou: ha plogut, en efecte, sense parar durant molts dies, i la pluja interminable ha remogut la terra, ha obert el camí als seus secrets repugnants. Juguen amb el fang que no ha tingut temps d’assecar-se i, quan ja hi estan immersos, les seves mans topen amb un objecte sòlid que amb prou feines emergeix d’entre el fang i que sembla que és una caixa de fusta, tancada amb forts i rovellosos cadenats. Però el que els fa sortir corrent a buscar l’ajuda de sensibilitats més cicatritzades és la sensació, que després, a la vista del contingut real de la caixa, es demostra absurda, que a dins alguna cosa respira. I, així i tot, els seus adults hauran de comprovar que en aparença no hi ha res d’estrany, si més no insuportablement estrany, en el seu contingut: només el cadàver incorrupte d’un home, que suposen que fou enterrat fa poc, tot i que la caixa presenta els senyals del pas de molts anys, de massa anys. Res, doncs, d’una estranyesa excessivament intolerable: tret d’aquells panys, aquells panys que fan pensar que aquell home fou enterrat viu, i que algú es va voler assegurar molt bé que no pogués escapar d’aquella mort horrible que, tanmateix, no ha aconseguit tancar-li els ulls, ni, tal vegada… la boca.

Traducció de «Acéfalo (Proyecto de cuento)»
primer conte del recull El lugar del hijo (1976, Tusquets; reeditat l’any 2000),
de Leopoldo María Panero (1948-2014)

Hazañas bélicas

Una figura articulada. És un homenet. Casc de miner o d’anar a l’obra, no es veu clar. Sense colzes ni genolls. Ni celles. Ni coll. Pinces per dits. Peus plans. És petit, sobretot si el compares amb tot el que l’envolta. És de plàstic, un plàstic molt dur. Que caigui a terra, no passa res, no li passa res. El cap li gira 360 graus. Si no té res a les mans, a les pinces, és ridícul. Estirat a terra, mirant al sostre, encara ho és més. La posició més digna: mans ocupades, feinejant, no se sap si a la mina o a l’obra. No es cansa. És buit per dins.

Se’l mira, el fabricant. Li falta alguna cosa. Aquests ulls buits, aquest somriure congelat. Massa temps veient aquesta cara de patiment disfressat de felicitat prefabricada. Pensa què li podria afegir. La caixa d’eines ja la té, i un pic i una pala. És que pot ser paleta o miner. També n’ha fet versions per a les altres professions. De les professions serioses, de les que es fan a peu dret. Hem quedat que no té genolls ni colzes, no pot treballar assegut. La novetat d’enguany no pot venir per aquí.

Se n’enduu un a casa per rumiar-hi, el fabricant. Avui torna en bus, el cotxe al taller, enèsima vegada. La figura del ninot mecànic encara es ven molt bé. Seu al costat d’una senyora que dorm amb el front enganxat al vidre polsegós. Sortida d’emergència. Va pujant gent i ell, mà a la butxaca, juga amb els braços i les cames de la figureta.

Tres parades després, no dóna l’abast examinant el bosc de cares que l’envolten. Hi ha tristors per a tots els gustos. Qui somriu passa per boig. Tota aquesta gent penca dreta, a la seva mina particular. Tants matisos que té el gris. I aquests són els que haurien d’estar contents perquè treballen.

Li couen els ulls, al fabricant. Dirà que és per la calefacció i mentirà. És l’únic que té una joguina a la butxaca. Que petita la figura enmig d’aquesta gernació, que insignificant el seu problema. La senyora del costat es desperta. Ha de baixar. Ulls entelats, somriure invers. Es miren un moment i ella li passa el relleu del seu malviure. Quan ella s’allunya caminant, capcota, de la seva parada, ell té una bola de pena sota el paladar.

Trenta minuts de bus donen per a molt, introspectivament. Sobretot si comets l’error de llegir cares en comptes de llibres, revistes, diaris o missatges al mòbil. Ha llegit vides, el fabricant. Ha premut la figureta amb força. Si la finestra s’obrís, l’hauria llençada carrer enllà fa estona.

A casa, al mig despatxet que té al quarto de planxar, la figureta damunt de la taula. Amb el mateix posat de sempre, estirada i ridícula, mira i no mira el sostre. És pare de dos nens, el fabricant. Dos nens que són l’enveja de l’escola. El meu pare fa joguines. El meu pare fa joguines. El-meu-pa-re-fa-jo-gui-nes.

Sopa poc. Rumia. El bosc de cares i el ninotet se li barregen i no s’acaba la mandarina. Bosc de cares. Ninotet. Bosc de cares. Ninotet. Bosc de ninotet de cares. Cares de bosc de ninotet. Ninonet de bosc de cares. Bosc de cares de ninotet. I ja ho té.

L’endemà és l’únic que somriu al bus sense ser boig. Té una idea brillant que enlluerna tots els passatgers. La felicitat del fabricant no es contagia. Ara no llegeix cares, ara se les aprèn de memòria. Si sabés dibuixar en faria esbossos.

A la reunió de creatius, rebutja totes les idees dels qui cobren per pensar. La seva és la millor: la novetat d’enguany serà la cara. Les cares. Cares adhesives. Una gamma de vint cares. De la felicitat radiant a la tristesa fonda. Vendrem la figura vestida de carrer. Res de colors vius com fins ara. Abric marró i pantalons grisos. A la capseta, la representarem dreta, en un entorn urbà, posem que a l’interior d’un autobús, i amb una cara de la gamma trista. Al revers, la podem posar en un entorn més lluminós, un parc, per exemple, i amb una cara de la gamma alegre.

Se sent pedagògic, el fabricant. Els nens treballaran les emocions. Ho ha repetit cinc cops a la reunió. A l’últim li ha vingut un rot agre del sopar minso d’ahir. Cares adhesives, vint emocions per triar. Tria la teva emoció. Perboca eslògans i mirant els seus companys té una última idea: hi ha d’haver una cara de fàstic.

Una figura articulada. És un homenet. Sense casc. Ni colzes ni genolls. Ni celles. Ni coll. Pinces per dits. Peus plans. És petit, sobretot si el compares amb tot el que l’envolta. És de plàstic, un plàstic molt dur. Que caigui a terra, no passa res, no li passa res. El cap li gira 360 graus. Si no té res a les mans, a les pinces, segueix sent ridícul. Estirat a terra, mirant al sostre, encara ho és més. La posició més digna: mans ocupades, feinejant, no se sap en què, però dret, en una feina de debò. No es cansa. És buit per dins. Però té vint parells d’ulls i vint boques per explicar-te aquesta buidor fins que l’adhesiu ja no funcioni i totes les seves cares acabin rebregades i brutes de pelussa sota el sofà o el moble de la tele. I sense adhesius no té cap cara.