Ahir, diumenge 9 de juliol de 2017, a les 12 h, al local social de l’Ajuntament de Vilaverd, vaig tenir la immensa sort i l’honor de llegir el pregó de la Festa Major d’enguany. El publico aquí perquè el pugui llegir qui vulgui.
Va ser un dia carregat d’emocions que no crec que ni la meva família ni jo oblidem mai. Gràcies, poble de Vilaverd. Gràcies, vilavertins i vilavertines!
La taula preparada per al pregó. Tres cadires: l’alcalde, el meu pare i jo.
PREGÓ DE FESTA MAJOR DE VILAVERD, 9 DE JULIOL DE 2017
EL VILAVERD QUE RECORDO, EL VILAVERD D’ON COSTA MARXAR-NE
Si no fos pel meu pare, avui no seria aquí, així que li he demanat ajuda per fer el pregó. El de Vilaverd és ell, en Pep Vallès Montserrat, nascut i crescut aquí, en aquestes terres!
Intentarem, entre els dos, fer un pregó amè, que som conscients que alguns veniu de missa i dos sermons en un dia no sé si els pot resistir ningú.
Així que per obrir i tancar l’acte, el pare us llegirà dos fragments de la meva novel·la que lliguen amb el que us explicaré en el pregó.
Primera lectura: El sol que crema
–Preparats?
El pare sempre diu això quan apaga el motor un cop ha aparcat a la plaça major. Llavors la mare rondina i li diu que mira que arriba a ser de ciutat, i surt del cotxe i agafa tant d’aire que em penso que un dia s’inflarà i sortirà volant.
–La primera ombra és a ca la Crua, recordeu-ho!
El pare tanca el cotxe a distància mentre corre fins al primer portal del carrer que porta a cals avis, i s’amaga a l’ombra del seu balcó.
La mare, en canvi, camina a poc a poc, s’atura, segueix agafant aire com si fins ara no hagués respirat mai, i es deixa acariciar pel sol, diu ella.
Jo sempre intento fer com ella, però arriba un moment que no puc més i corro com un esperitat fins a ca la Crua.
El sol de Vilaverd crema, té raó el Moisès. Però a la mare, que hi va néixer, deu ser veritat que l’acaricia, perquè sota la seva llum es torna més tova, més rosa, més lenta, i tot això l’afavoreix tant que si tanco una mica els ulls mentre l’observo des de l’ombra de ca la Crua, gairebé puc veure-la de nena i desitjo que salti i corri i tingui la veu més aguda i els genolls pelats, i ho desitjo tant que un dia ho aconseguiré fer realitat, encara que només sigui uns segons.
[La memòria de l’arbre, p. 102-103.]
El pare llegint.
* * *
Il·lustre senyor Antoni Anglès Rosich, alcalde de Vilaverd,
Senyors regidors,
Vilavertins i vilavertines,
Família i amics que heu vingut avui a Vilaverd a acompanyar-me (alguns per primer cop!),
Bon dia i gràcies a tots!
Començaré fent-vos una confessió: avui és un dia molt especial i de molts nervis per mi. Em fa molta il·lusió ser aquí, sí, però també sento el pes de la responsabilitat del que se’m demana, perquè és el poble del meu pare, principalment, però també perquè no sento que m’acabi de merèixer l’honor de fer el pregó de Festa Major de Vilaverd. I us explicaré per què.
Tot va començar quan al gener d’enguany vaig guanyar el premi Anagrama amb la novel·la La memòria de l’arbre, que en part estava ambientada a Vilaverd. Jo ja era ben conscient que el poble del pare era petit i poc conegut, però amb la publicació del llibre em vaig adonar que la majoria de la gent ni tan sols es plantejava que un poble amb aquest nom pogués existir, es pensaven que me l’havia inventat!
El súmmum va ser un matí que em van entrevistar a Catalunya Ràdio i en Màrius Serra va dir per antena que Vilaverd era un poble inventat per mi. Vaig córrer a rectificar-lo de seguida que em van deixar parlar però… pocs minuts després la Mònica Terribas ja deia a tots els oients que havien trucat de Vilaverd per informar que sí que existia! Crec que en part soc aquí per això, i perquè en Ramon Abelló, a la presentació que vam fer de la novel·la a la Llibreria Roca de Valls, em va demanar que vingués d’una manera que no li vaig poder pas dir que no –aquell vespre hi havia molts vilavertins i vilavertines a la llibreria i va ser molt emotiu.
I des d’aquell dia a la ràdio ja no sé quantes vegades dec haver dit que Vilaverd existeix, que és petit, que deu tenir vora 500 habitants, però que és real i es troba a la Conca de Barberà, a uns 5 km de Montblanc. Ja em surt sol, tot seguit. Deixo anar la cantarella i de vegades, no us ho creureu, el següent que he de fer és situar Montblanc al mapa! No sé si això és ser «ambaixadora» de Vilaverd pel món o bé el que estic fent és trair el poble i la seva tranquil·litat. I més ara que el llibre acaba de sortir en castellà i per tant pot ser que des de Múrcia, Lleó, Salamanca, Bilbao… comencin a saber que Vilaverd existeix!
Però si dic que no em mereixo fer el pregó és perquè en part sí que me l’he inventat, el poble de Vilaverd, perquè el Vilaverd que faig sortir a la novel·la té poc a veure amb el de veritat, és més aviat el Vilaverd que recordo. I no solament el que recordo, sinó que a més, de forma deliberada, li he fet uns quants canvis, com ara col·locar un desmai en un racó de la plaça Catalunya on no n’hi ha hagut mai cap. Ah, per cert, això és el següent que em pregunta la gent, un cop els dic que Vilaverd existeix. I el desmai? No, el desmai sí que me l’he inventat jo.
El Vilaverd que recordo és el dels anys 80 i primers dels 90 del segle passat. Un Vilaverd que trepitjava un diumenge o dos al mes, al matí, per anar a veure els avis paterns, en Joan Vallès Andreu i la Milagros Montserrat Andreu, que llavors vivien al número 10 de la plaça Espanya que ara es diu plaça Catalunya. Arribàvem al poble més o menys tal com ho explico al fragment que ha llegit el pare abans, però la Crua no era la Crua. En realitat només recordo una senyora d’ulleres fosques, vestida també de fosc i amb davantal i espardenyes, que treia el cap per la finestra quan arribàvem i aparcàvem davant de l’església. Segur que tots els vilavertins i vilavertines d’una certa edat que m’escolteu sabeu de qui parlo…
[Interrupció del pare aquí, absolutament espontània: «Ep! És la Montserrat de cal Remenat!» Assentiments i riures generals a la sala.]
Però la Crua per a mi és un personatge de ficció des que la vaig fer sortir en un conte que vaig publicar al diari Ara fa un parell d’anys (12 de juliol de 2015). Va ser el primer cop que vaig fer sortir Vilaverd en un escrit, però aquell cop no el vaig anomenar, ja veure per què. El conte és curt, i perdoneu-me perquè és molt tètric!, però m’agradaria molt llegir-vos-el, així potser veureu que aquest pregó potser no me’l mereixo… Es titula «La cortina» i diu així:
La cortina
Tot és més petit, quan tornes on vas ser feliç de nen. La muntanya és un turonet, el riu no arriba a rierol, els carrers s’escurcen i les places s’aprimen. Recuperar la felicitat passada és empetitir-la, perquè no s’hi pot tornar del tot, i ara aquell espai immens gairebé mític que t’ocupava la part més tendra de la memòria, s’encongeix i la consciència del pas del temps és tan esmolada que et pot partir el cap en dos: una part per als records, l’altra per oblidar. Però què passa quan tornes als llocs on no vas ser feliç?
Torno al poble del pare, despoblat avui gairebé com fa trenta anys, quan hi anava un diumenge al mes, al punt del migdia, i en recorria tres carrers, fins a arribar a la plaça esquerpa on vivien els avis que grunyien en una casa sense interruptors.
Al cotxe, quan falta ben poc per arribar, per veure aquelles males herbes mig tapant el rètol rovellat de benvinguda a la vila i després aquella ermita blanca sense cap arbre que li faci ombra, provo de consolar-me pensant que almenys tot ho veuré més petit, tot i que em pertorbi tant anar-hi al migdia, amb aquell sol que sembla que vulgui torrar fins a convertir en cendra un poble ara ja buit, amb aquell sol que en lloc de fer-me suar de petita em posava la pell de gallina.
El pare aparcava el Talbot davant de l’ermita i quan s’apagava el soroll del motor, arribava aquell silenci que feia olor de llenya cremada i sopes de farigola. Al pedrís de la plaça sempre hi havia una parella de vells dels que amaguen la mirada sota l’ala d’un barret i la parla rere un branquilló retorçat que a mi em semblava que els feia arrels al paladar. «Ja heu arribat?», preguntaven al pare des de dalt del pedrís, i era la seva manera de donar-nos la benvinguda.
I si penso en els dos vells ja em ve al cap l’escena següent, perquè el poble del pare el recordo així, en fotos fixes com els misteris de Setmana Santa. La cortina.
Al primer dels tres carrers, a la segona casa, hi havia una finestra petita i enfonsada, amb una cortina de quadres blancs i negres que havien penjat matusserament amb un filferro i dos claus de ganxo. Una cortina que sempre es movia i no pas pel vent, que aquell poble ni la brisa el coneixia, i fins les plomes de les gallines i les fulles seques semblava que pesessin tones, apilonades pertot en petits monticles per l’escombra de ràfia de la mestressa d’aquella cortina.
La Crua deien que escombrava el poble sencer als vespres, quan el sol es rendia d’intentar calar foc a aquella mitja dotzena de carrers deixats de la mà de Déu i a aquella ermita blanca que només acollia funerals. La resta del dia el passava fugint del sol sota el sostre de casa, amb la vista clavada, o més aviat encabida, a l’espai que quedava entre la vora de la cortina i l’ampit, en una posició que al cap dels anys encara no m’explico: s’estava de genolls damunt d’una cadira?, dreta i un pèl ajupida?, o és que era baixeta?
Quan, agafada de la mà del pare, passàvem per davant de la cortina de quadres que sempre es movia, ell deia: «Si la Crua ens veu, és que hem arribat», i somreia d’una manera fosca, com la finestra fonda, com els ulls sota els barrets dels vells del pedrís, com el rètol rovellat de benvinguda. I si m’havia llevat valenta, li demanava que m’expliqués coses d’aquella vella que sempre duia ulleres fosques, camisa i faldilla negres, espardenyes de retaló i un davantal dels mateixos quadres blancs i negres que la cortina.
No la vaig arribar a veure mai. Si el poble ja m’esgarrifava amb tota la llum que pot tenir el dia, no el volia ni imaginar als vespres, amb el silenci encara més dens, els sis carrers esquitxats d’ombres, el pedrís buit i l’escombra de la Crua pentinant el terra i aixecant petits núvols de pols vermellosa com la terra que arrebossava les patates que l’àvia sempre ens donava a les nétes, que no enteníem que se li encenguessin els ulls d’aquella manera quan les triava de la pila que tenia a l’entrada de casa.
Aparco. El pedrís buit. El sol que em vol cremar el cotxe. Apago el motor i el silenci ara fa olor de ningú. «Ja he arribat?», em pregunto a mi mateixa. Recolzo l’esquena a la porta del copilot, em roda el cap, i faig el que no havia fet mai, mirar-me el carrer sencer abans de començar a caminar cap a cals avis.
La segona casa, la de la Crua, és buida, com totes les altres. Fa anys que el pare em va dir que ja no hi viu ningú, al poble. Però no el trobo més petit, ni tampoc més abandonat. Veig borrós, he esmorzat poc i conduir m’esgota, però diria que hi ha un monticle de plomes de gallina i fulles seques allà a la cantonada. Camino amb unes cames que ja no són del tot meves.
«Si la Crua ens veu, és que hem arribat.» M’aturo davant de la finestra fonda, ja sense la cortina, a dins és fosc. I m’hauria de veure reflectida en els dos vidres ara negres com les ulleres de la Crua. M’hi hauria de veure.
* * *
El Vilaverd que hi surt és un Vilaverd fosc i tèrbol, un Vilaverd feréstec i deshabitat, una visió de Vilaverd potser injusta però també real, perquè tots els llocs tenen com a mínims dues cares, l’amable i l’esquerpa. En aquest conte vaig exorcitzar la foscor del poble que tenia a dins, sense nom, i ara veig que això em va servir per després poder tractar Vilaverd com es mereixia, amb tota la llum, tot el sol, i amb tot el nom també –i amb una Crua reduïda a anècdota, un cop vençuda la por que em feia gràcies a l’escriptura d’aquest conte fosc.
Quan el diumenge al matí arribàvem a aquell Vilaverd que us deia, doncs, el dels anys vuitanta i noranta, buscant l’ombra, sobretot a l’estiu, de seguida que entràvem a casa els avis sentíem aquella olor de llenya que per a mi encara és l’olor del poble, a risc que dir això soni molt de ciutat. La meva germana gairebé no ho recorda, perquè era molt petita quan vam deixar de venir, arran de la mort de l’àvia quan jo tenia 12 anys i ella 6. I jo el que recordo no sé fins a quin punt és fidel a la realitat i fins a quin punt ho he anat modelant amb la imaginació tots aquests anys. Però el que tenia clar és que el Vilaverd que havia de sortir a La memòria de l’arbre havia de ser aquest, el que jo recordo, i no el de veritat, el vostre, i també per això em fa l’efecte que aquest pregó no me l’acabo de merèixer.
Així que en una ocasió com la d’avui, amb una bona representació del poble escoltant-me, vull aprofitar per donar de cor les gràcies a Vilaverd, perquè des del moment que l’avi de la novel·la va deixar de ser d’un poble així en abstracte per ser definitivament de Vilaverd la narració va prendre el to i el color que jo volia i tot va anar molt més rodat. Vilaverd, juntament amb Montblanc, és un paisatge de la meva infantesa, i per trobar la veu del nen protagonista em va anar molt bé recuperar aquest paisatge de quan jo era nena.
A Vilaverd li dec moltes coses, coses fosques i coses lluminoses, al Vilaverd real i al que recordo, i per això no em cansaré mai de posar-lo al mapa sempre que calgui, de dir a tothom que sí, que Vilaverd existeix, que potser no és ben bé com el descric, però que és un puntet al mapa, un petit paradís en plena Conca de Barberà, un poble on el silenci és espès i tot fa olor de llenya, on el temps passa tan a poc a poc que el pots veure passar assegut en un pedrís, on no arribes del tot fins que no et veu algú del poble. Vilaverd és el poble del meu pare, de la meitat de la meva família, i per això l’he volgut atrapar en un llibre, perquè així ara tinc llicència per dir que també és una mica meu, el Vilaverd que recordo.
I no m’allargo més. El pare tancarà el pregó amb una segona lectura, perquè ja us he dit abans que no hauria fet el pregó sense ell. Només em queda desitjar-vos bona Festa Major, vilavertins i vilavertines. I demanar-vos que tingueu cura d’aquest racó de calma que més de vint anys després encara s’assembla força al Vilaverd de la meva infantesa, al Vilaverd d’on costa marxar-ne.
* * *
Segona lectura: Arribar
Quan arribem a Vilaverd, la mare es tanca a la cuina a xerrar amb l’àvia, que li explica coses de la gent del poble, qui s’ha casat, qui s’ha separat, qui espera un fill, qui s’ha mort. I el pare truca a la porta del taller de l’avi, s’asseu a la cadira que l’avi té al costat de la finestra i li fa companyia en silenci fins que l’avi acaba el que té entre mans i desa les eines en un dels seus calaixets minúsculs. Llavors parlen de la feina i dels diners i l’avi alliçona el pare, i el pare si té bon dia li segueix el corrent i, si no, llavors és quan xoquen.
La mare, des de la cuina, de tant en tant guaita cap al taller per veure com van les coses, i si convé s’hi acosta i hi posa pau. I jo depèn del dia sóc a la cuina o al taller, o pujo al terrat i navego amb el meu vaixell si hi ha llençols estesos.
M’agrada perquè sempre hi arribem igual, a Vilaverd. Sortim del cotxe fugint del sol que crema, ens refugiem al portal de ca la Crua, arribem a la placeta i saludem la Matilde i l’Ignacio i llavors pugem a cals avis i ens repartim entre la cuina i el taller fins a l’hora de dinar, perquè sempre hi arribem a primera hora i en marxem de nit, «que de Vilaverd costa marxar-ne», com diu sempre l’avi.
[La memòria de l’arbre, p. 116-117.]
Fi del pregó
Obsequis de l’Ajuntament de Vilaverd. Però el regal més gran va ser aquella estona al local social veient com el pare i la mare retrobaven vells coneguts i repassaven les vides… i les ferides.
De Vilaverd, ahir va costar marxar-ne, més que mai. Per sort, al setembre hi tornaré!
Deixeu-me dir que la 
L’altre llibre que cito, 
Tina Vallès 