La cortina

Tot és més petit, quan tornes on vas ser feliç de nen. La muntanya és un turonet, el riu no arriba a rierol, els carrers s’escurcen i les places s’aprimen. Recuperar la felicitat passada és empetitir-la, perquè no s’hi pot tornar del tot, i ara aquell espai immens gairebé mític que t’ocupava la part més tendra de la memòria, s’encongeix i la consciència del pas del temps és tan esmolada que et pot partir el cap en dos: una part per als records, l’altra per oblidar. Però què passa quan tornes als llocs on no vas ser feliç?

Torno al poble del pare, despoblat avui gairebé com fa trenta anys, quan hi anava un diumenge al mes, al punt del migdia, i en recorria tres carrers, fins a arribar a la plaça esquerpa on vivien els avis que grunyien en una casa sense interruptors.

Al cotxe, quan falta ben poc per arribar, per veure aquelles males herbes mig tapant el rètol rovellat de benvinguda a la vila i després aquella ermita blanca sense cap arbre que li faci ombra, provo de consolar-me pensant que almenys tot ho veuré més petit, tot i que em pertorbi tant anar-hi al migdia, amb aquell sol que sembla que vulgui torrar fins a convertir en cendra un poble ara ja buit, amb aquell sol que en lloc de fer-me suar de petita em posava la pell de gallina.

El pare aparcava el Talbot davant de l’ermita i quan s’apagava el soroll del motor, arribava aquell silenci que feia olor de llenya cremada i sopes de farigola. Al pedrís de la plaça, ningú s’havia molestat a posar-hi mai cap banc, sempre hi havia una parella de vells dels que amaguen la mirada sota l’ala d’un barret i la parla rere un branquilló retorçat que a mi em semblava que els feia arrels al paladar. «Ja heu arribat?», preguntaven al pare des de dalt del pedrís, i era la seva manera de donar-nos la benvinguda.

I si penso en els dos vells ja em ve al cap l’escena següent, perquè el poble del pare el recordo així, en fotos fixes com els misteris de Setmana Santa. La cortina.

Al primer dels tres carrers, a la segona casa, hi havia una finestra petita i enfonsada, era un poble de parets gruixudes, amb una cortina de quadres blancs i negres que havien penjat matusserament amb un filferro i dos claus de ganxo. Una cortina que sempre es movia i no pas pel vent, que aquell poble ni la brisa el coneixia, i fins les plomes de les gallines i les fulles seques semblava que pesessin tones, apilonades pertot en petits monticles per l’escombra de ràfia de la mestressa de la cortina.

La Crua deien que escombrava el poble sencer als vespres, quan el sol es rendia d’intentar calar foc a aquella mitja dotzena de carrers deixats de la mà de Déu i aquella ermita blanca que només acollia funerals. La resta del dia el passava fugint del sol sota el sostre de casa, amb la vista clavada, o més aviat encabida, a l’espai que quedava entre la vora de la cortina i l’ampit, en una posició que al cap dels anys encara no m’explico: s’estava de genolls damunt d’una cadira?, dreta i un pèl ajupida?, o és que era baixeta?

Quan, agafada de la mà del pare, passàvem per davant de la cortina de quadres que sempre es movia, ell deia: «Si la Crua ens veu, és que hem arribat», i somreia d’una manera fosca, com la finestra fonda, com els ulls sota els barrets dels vells del pedrís, com el rètol rovellat de benvinguda. I si m’havia llevat valenta, li demanava que m’expliqués coses d’aquella vella que sempre duia ulleres fosques, camisa i faldilla negres, espardenyes de retaló i un davantal dels mateixos quadres blancs i negres que la protegien rere la finestra.

No la vaig arribar a veure mai. Si el poble ja m’esgarrifava amb tota la llum que pot tenir el dia, no el volia ni imaginar als vespres, amb el silenci encara més dens, els sis carrers esquitxats d’ombres, el pedrís buit i l’escombra de la Crua pentinant el terra i aixecant petits núvols de pols vermellosa com la terra que arrebossava les patates que l’àvia sempre ens donava a les nétes, que no enteníem que se li encenguessin els ulls d’aquella manera quan les triava de la pila que tenia a l’entrada de casa, al costat de les eines de l’avi.

Aparco. El pedrís buit. El sol que em vol cremar el cotxe. Apago el motor i el silenci ara fa olor de ningú. «Ja he arribat?», em pregunto a mi mateixa. Recolzo l’esquena a la porta del copilot, em roda el cap, i faig el que no havia fet mai, mirar-me el carrer sencer abans de començar a caminar cap a cals avis.

La segona casa, la de la Crua, és buida, com totes les altres. Fa anys que el pare em va dir que ja no hi viu ningú, al poble. Però no el trobo més petit, ni tampoc més abandonat. Veig borrós, he esmorzat poc i conduir m’esgota, però diria que hi ha un monticle plomes de gallina i fulles seques allà a la cantonada. Camino amb unes cames que ja no són del tot meves.

«Si la Crua ens veu, és que hem arribat.» M’aturo davant de la finestra fonda, ja sense la cortina, a dins és fosc. I m’hauria de veure reflectida en els dos vidres ara negres com les ulleres de la Crua. M’hi hauria de veure.

(Publicat al Rar, suplement dominical del diari Ara, el 12 de juliol de 2015.)

(La foto és meva, del 2007).

Estocolm

He arribat a mil seguidors a Twitter per una promesa: que publicaria un conte molt passat de voltes que vaig acabar descartant per al recull El parèntesi més llarg. Aquí el teniu. Salten a la vista la infinitat de raons per descartar-lo.

Ding-dong. No espero ningú! Perdoni, però… Que no m’has sentit?, ningú. Ja, però jo li porto una oferta que no podrà… Que no podré què? No, que crec que li pot interessar. I tu com ho saps, que em pot interessar? No ho sé, només és una suposició. I en què et bases?, que potser ens coneixem tu i jo? No, no ens coneixem, però si em deixa que li expliqui… Com t’ho he de dir? Ja me’n vaig. Coi, sí que et rendeixes aviat. Què? Però sí… Amb aquesta actitud no arribaràs gaire lluny, nena. Jo només volia… Això, ara disculpa’t, i el teu orgull? M’he perdut. Venies perduda de casa, xata. Escolti…! Va, passa i digue’m el que m’hagis de dir. No, si no cal que passi, si són dos minuts… Paaassa, va, que amb la porta oberta hi ha corrent d’aire. Entesos, ja passo. Esclar, dona, estarem millor asseguts… Asseguts? No, no cal, aquí al rebedor ja ens entendrem. Va, no siguis rància, que no et vindrà de cinc minuts. Home, doncs sí… Re, seu, seu i descansa, que preparo una cafetera. Si ja he esmorzat, de debò que no cal. I tant que cal, sempre he estat un bon amfitrió, jo. No ho dubto pas. Doncs no se’n parli més: seu i descansa; descalça’t, que per això vaig posar parquet. Eh?, no, no, ja estic bé. Ets tossuda, eh? Va, que t’ajudo. Què!? Veus?, cremallera avall i fora botes! Però…!? No em diguis que no estàs millor? Mentre es fa el cafè, pots aprofitar per fer una becaineta, que fas mala cara. Si jo només venia per… Que sí, que ja m’ho explicaràs, però ara relaxa’t, va. No em vull relaxar!? Nena, quin geni! Home, és que m’ha tret les botes, vostè! Pura cortesia, mal pensada. Doncs té una manera ben estranya de ser cortès, no sé si l’hi han dit mai. No ets la primera dona que m’ho diu, no. És que si a totes els arrenca les botes a la primera de canvi…! Que ja ho he entès, no hi tornis! Perdoni… Vaig a veure si ha sortit el cafè, no et moguis. Jo me n’hauria d’anar, he de visitar més… Tu t’esperes, que el cafè és per a tu, que jo no en puc prendre, que m’altera. Encara més? Què?, crida més, que sordejo. Res, no deia res. Doncs aquí quieta, que vinc. Sí, bwana. T’he sentit! Que no era sord? No tant com sembla! Va, el cafè, que se’m fa tard. Tard per anar entabanant els veïns amb els teus duros a quatre pessetes? Un respecte! Mite-la, la mosqueta morta… Un res-pec-te, he dit! No cridis! Però no hem quedat que era sord? No tant. Va, el cafè. Ara te’l porto, però no et posis les botes, sents? I tant que me les poso… Que t’he dit que no, que-el-parquet-està-per-això. Ai, em fa mal! No n’hi ha per tant, seu i calla. Però si m’ha deixat marca i tot. Només t’he agafat fort pel braç, figa tova. Ja n’hi ha prou, me’n vaig. Tu no te’n vas enlloc. Deixi’m passar. Has vingut a explicar-me una cosa que em pot interessar, oi? Segur que no l’hi interessarà, deixi’m sortir o cridaré. Ja pots cridar tant com vulguis, durant el dia només hi sóc jo, a l’edifici, que tots treballen fora. Sisplau, em vull posar les botes… No és negociable. Com!? Això és casa meva, aquí mano jo. S’ha acabat, me’n vull anar. Doncs vés-te’n, però les botes es queden aquí. Però que s’ha tornat boig? No em diguis boig. Torni’m les botes i obri la porta. No em diguis boig. Me’n vull anar! No em diguis boig, et dic. Les botes i la porta, ja! M’has dit boig, retira-ho. Ho retiro. Mira’m als ulls i digues que ho retires. Ho retiro… No ets sincera. Com!? Menteixes. Que no! Passa cap al menjador, seu i espera, que et porto el cafè. Que no, que sóc sincera, que m’he equivocat, que vostè no és boig! Ara vinc, no et moguis. No em moc. I dóna’m la bossa. No, per què? Dóna-me-la. Ei, ei, que és meva! Deixa-la anar! Ei, el mòbil, què fa? Me’l quedo, tu no te’n vas fins que no m’hagis explicat això que dius que m’interessarà tant. Ja n’hi ha prou, torni’m les botes i el mòbil i deixi’m marxar, això no té cap gràcia. I que té gràcia que cada dos per tres et truquin a casa per donar-te la tabarra amb ofertes que no t’interessen? No és el mateix. Sí que ho és, cada dia veniu a tocar-me els collons. Jo és el primer cop que vinc, eh. Doncs t’ha tocat, els representes a tots. Què vol dir que m’ha tocat? Que tu pagaràs per tots. Que jo pagaré…? Sí, sí, tu, fes el favor de callar. No vull. Calla o… O què? No em provoquis! Escolti, a veure, no pot ser, aquí hi ha hagut un malentès, jo només venia per… Vaig a buscar el cafè, pobra de tu que et moguis. Però és que és el meu primer dia, hòstia! Doncs raó de més per agafar-t’ho amb calma, reina; té, beu cafè. No en vull. Beeeu! Que no, que… Que beguis, he dit! Que crema, què fa? Ui, perdona, t’he tacat. Merda, que era nova, la camisa… Treu-te-la, que tinc un llevataques que… Ja n’hi ha prou, me’n vaig. Sense el mòbil ni les botes? Me la suen, me’n vull anar d’aquí, com sigui. No te’n pots anar amb aquesta llàntia, reina. No em penso treure la camisa. I tant que sí. Què fa!? Viiine! Deixi’m!? Estigues quieta! Em fa mal!? Quieta o te la trencaré! Que no me la vull treure, prooou! Au, ja està, vaig a posar-hi llevataques; oi que no te n’aniràs? Això ja passa de mida… No pateixis, mentre actua el llevataques, xerrem una estona i m’expliques això tan interessant que dius que tens per a mi, dona. No tinc res a explicar, sisplau, torni’m la camisa, les botes i el mòbil. Amb aquestes presses i aquestes males maneres no vendràs mai res, ho saps? No sigui cínic! Només pretenia ser amable. Ningú ho diria… Controla’t els fums, neneta, que si no no sortiràs mai d’aquí. Vostè ha vist massa pel·lícules. Vaig a buscar el llevataques, a veure si quan torno estàs més tranquil·la. Aquí estaré, quin remei… Així m’agrada, que no te n’hagis anat. Però si no puc!? No dramatitzis, va. Que no dramatitzi, diu. Què em vols vendre, dispara. No res, ja. Va, no et rendeixis a la primera de canvi. Res, de debò, no l’hi interessarà. Prova-ho, no se sap mai. Ass… assegurances. Ui… Veu?, ho deu tenir tot assegurat, vostè. No, al contrari, no hi crec gens, en les assegurances. Ah… M’asseguro sol, jo. Ja… No, de debò, mira, la porta del carrer, per exemple, me la vaig blindar jo mateix: vaig comprar una làmina d’acer de la mida de la porta i jo solet la vaig col·locar darrere de la fusta, i en acabat un parell de barres, una a dalt i una a baix, que les vaig comprar a un amic que treballa al port i que… Ni que hi tingués una fortuna, en aquest pis! Que te’n rius? No, no, i ara! Tots els meus estalvis hi tinc, nena. Sí? Esclar, o et penses que confio en els bancs? No, esclar, vostè és el seu propi banc, oi? Exacte, i el meu metge, també. Eh? Llicenciat en medicina, metge militar durant quaranta-cinc anys. Ah! Vine, que t’ensenyaré la meva consulta. No, no cal, no. No t’he demanat si vols venir, t’he dit que vinguis. Ja vinc… Ho veus?, tinc de tot, si convé puc operar una apendicitis, aquí. Que bé… No te’n fotis. No, si no me’n foto… Tornem al menjador i explica’m com és que una noia tan maca com tu va de pis en pis venent assegurances. No té cap secret, m’he de guanyar la vida. Però si tu podries ser actriu! Au, va… O model: tens uns pits preciosos. Escolti! Dona, és que et tinc aquí davant en sostenidors i… El llevataques ja deu haver fet efecte, no? Torna-hi amb la pressa! És que estic incòmoda, i més si em parla dels pits. No n’hi ha per tant, podria ser el teu metge. I el meu avi també… No et passis! La camisa, sisplau. Que impacient, ja hi vaig. Gràcies. Doncs la taca no se’n va, he posat una rentadora. Què!? És que em sap greu, te l’he tacada jo, i és el teu primer dia… Però…, però…, és igual, no passa res, torni’m la camisa, sisplau. He posat un programa curt, tranquiiil·la! És que me n’he d’anar, he de fer més visites… Que sí, dona, que sí, però pensa que en aquest edifici només hi som tu i jo, no hi ha ningú més, així que l’estona que t’estaràs aquí és la que trigaries a visitar tots els pisos, no? Ja, però si no venc no cobro… Però no deus pas voler vendre ja el primer dia, no? Home, doncs… Optimisme i bones peres, arribaràs lluny, tu. Escolti! No se’t pot dir res. És que es pren unes confiances… Estic a casa meva. Jo no. Doncs com si hi estiguessis. Sí?, doncs torni’m les botes i el mòbil. Que pesadeta. És que no entenc per què… Vols fer el favor de parar!? Però és que… Calla, calla, CALLA! Calmi’s, sisplau. CALLA! Sisplau, jo no… CALLA, T’HE DIT! Però… Massa tard, nena, massa tard. Què…, què vol dir? Ara vinc. On…, on va? Quieta. Però… QUE CALLIS! Hòstia… Que t’has espantat? Què…? T’hauries de veure! Què…, què porta a la mà? No re, no re. On…, on ha anat? La rentadora, era una programa curt, ja t’ho he dit, deu minuts. Ja està neta, la camisa? Sí, ara l’he estesa, i amb aquest solet que fa avui, en una hora la tens eixuta. Una hora!? Si et portes bé, et passarà volant. Sí… Oi que et portaràs béee? Sí… Així m’agrada. Però…, la mà, què hi té, què amaga? Una agulla d’estendre, re, dona. Ja… No siguis paranoica, quin mal et puc fer amb una agulla d’estendre? Home… Per qui m’has pres? És que jo ja… Et puc pessigar el braç. Ai, ai! Exagerada, si no fa mal. Sí que en fa!? En fa més a la panxa, veus? Aiii, aiii! No aguanteu res, el jovent d’ara. Prou, que em fa mal de debò!? Sóc metge, sé el que em faig, tranquil·la. Prou, sisplaaau! Mal de debò seria si et pessigués els mugrons. No, no, NO! Era una suposició, nena, tu porta’t bé. Que sí, que sí, però l’agulla, deixi l’agulla, deixi-la, sisplau. Et veig molt tensa, deuen ser els nervis del primer dia, vols que et faci un massatget? No, no estic tensa, gràcies. No em costa res, mentre s’eixuga la camisa… És que no estic tensa. Estira’t! Que no cal. Que t’estiris, et dic! Entesos, entesos, però deixi l’agulla, sisplau. Ja la desaré després, tu estira’t i relaxa’t. No, no puc, no puc relaxar-me si…, si… Ho veus com necessites un massatge? El que necessito és… Ai! Calla i estira’t o et torno a pessigar!? La faldilla, no m’aixequi la faldilla, sisplau. A les nenes dolentes els pessigo al cul i tu has estat molt dolentota. Prou, sisplau, me’n vull anar, me’n vull anar!? Primer el massatge. D’acord… Així m’agrada, estiradeta i tranquil·la, deixa’m fer a mi. No cal que se m’assegui a sobre, no? Dona, per fer un massatge ben fet… Però, la faldilla, abaixi-me-la, ABAIXI-ME-LA! No cridis, que em desconcentres. La faldilla, la faldilla… I si te la trec i així no ens fa nosa? No, no, NOOO! Que no cridis, collons! Ai, ai! És que m’obligues a fer-te mal, eh? Sisplau, prou, prou, això és absurd, jo només volia… Tu relaxa’t, no pensis en la feina, deixa’m fer a mi, no te’n penediràs. No puc més, no puc més, no puc… Calla, caaalla, xxxt. És que… La meva nena està cansada, molt cansada, pobreta. Jo no sóc la seva… LA MEVA NENA ESTÀ CANSADA, he dit. Però… Pobreeeta, jo la cuido, jo la cuido. Això no és un massatge. Vine, vine amb el papa, vine, seu amb el papa. No, estic millor estirada, vull el massatge. El massatge després, vine amb el papa, seu aquí, porta’t bé. Merda, no puc més, això no pot ser, això… Eh, on vas!? Que no puc, que no, que ja prou, que… On et penses que vas!? Que pari ja, que vull que em torni les meves coses, la faldilla, la camisa, les botes, el mòbil, que jo me’n vaig, que me’n vaig, QUE ME’N VULL ANAR, HÒSTIA! Nena dolenta… NI DOLENTA NI MERDES! Molt dolenta… No em fa por l’agulla, no em fa por! Doncs te n’hauria de fer! Està boig, BOIG, em sent? No em diguis boig, dolentota… Boig, boig, boig, boig! T’estàs passant… BOIG, BOIG, BOIG, BOIG! Seu aquí ara mateix o… O què, eh!? Anem a la consulta! No! I tant que sí, has sigut molt dolenta. Ja n’hi ha prou, cridaré! Que estem sols, com t’ho he de dir? Però…, però la gent del carrer, això és un principal. Doble vidre, nena. Però… No et sentirà ningú: cap a la consulta. Que no, que no! Paaassa. Què em farà? Això depèn de tu. Em portaré bé, em portaré bé. Mentidera. L’hi juro. La meva nena mentidera… Fa calor, la finestra… No m’enredaràs. Sí que fa calor, vostè també està suant. Portaré un ventilador, que si em suen les mans, malament. Què, què vol dir amb això de les mans? No et moguis, ara vinc. Què passa si li suen les mans, què passa!? Ara viiinc, no t’alteris, que no et fa cap bé. No m’altero, però què em farà? Sóc metge, confia en mi. No, no, no puc més, no puc més! Ara vinc. NO PUC MEEEÉS! Però què has fet?, què has fet!? … Com se t’acut saltar, boja? … La meva nena dolenta! … Ara vinc, baixo a buscar-te, vés a saber què t’has trencat. … Sóc metge, no pateixis per res, ara vinc, nena dolenta, però un moment, que la camisa ja deu estar eixuta, eh? …

Cabrera, cinc ics

 Bertrana, una ics. Soler, tres ics. Vives, dues ics. Una llista dels socis del club de golf plena de creuetes; tots en tenen com a mínim una i com a màxim tres. Només un en té quatre: el Cabrera. I sembla que el màxim en siguin cinc, perquè al costat de cada nom hi ha dibuixats, també amb bolígraf, cinc quadrats enganxats esperant les seves ics.

El Martínez vol pensar que és una casualitat, però a la ficció això sol ser una pista, i quan a un home de feina grisa com ell, per un atzar del destí o un cop de nepotisme, li telefonen per un cas de presumpta —recalca sempre ell fent l’essa molt sonora— estafa, és inevitable que es precipiti cap a la novel·la negra.

En realitat fa temps a l’aparcament del club mentre n’espera el director, l’oncle Paco, que vol parlar-li «del cas», com diu ell, però sense alarmar la resta dels socis, que saben a què es dedica el seu nebot. El Martínez, com sempre, li respecta la discreció fingint no desxifrar-la; sap perfectament que si queden a l’aparcament és perquè vol que li investigui un altre soci amb qui ha de fer «negocis», i la policia n’ha de quedar al marge, també com sempre.

Cansat d’estar dret, ha decidit entrar a la caseta del vigilant i seure a la cadira, i els ulls li han anat a parar a aquella llista. Troba tan miserable que s’apunti les propines!

Ara veu el vigilant que s’acosta. Deu haver anat a pixar. Camina de pressa, amb un ull disgustat i l’altre ofès. Potser li hauria de donar una propina per fer-li recuperar la mirada humana i que li posi una creueta. Però el Martínez no és soci del club, de cap club.

«Perdoni que m’hagi assegut, amb la calor se’m carreguen molt les cames.» El vigilant s’asseu a la seva cadira sense donar-li temps d’acabar de sortir de la caseta i desa la llista de socis en una carpeta sense deixar de mirar-lo amb aquell desequilibri ocular. Després gruny.

Als dinars familiars l’oncle Paco sempre es penja la medalla de contractar gent «de tota mena» al club, i quan diu reinserció amb la boca plena de rostit tota la família arqueja l’esquena per esquivar els projectils de pollastre ensalivat, i darrere d’aquell posat d’oenagé tan assajat li veuen les compensacions tributàries estampades a les ninetes.

Amb les mans aferrades a la carpeta com les d’un nen que no sap nedar al voral de la piscina, el vigilant segueix observant-lo en silenci. Un bon detectiu, en aquest punt de la trama, li hauria de preguntar per la llista i les ics, però el Martínez no treballa mai de franc, no li corre vocació per la venes.

Se n’allunya i passeja entre els cotxes mentre no arriba l’oncle. N’hi ha pocs, a aquesta hora del matí. Tot són marques cares i vidres foscos. Sent el soroll que fan uns pneumàtics bons rodant sobre la grava: el que segons la llista dóna més propines.

El Cabrera passa per davant la caseta del vigilant reduint la marxa, amb les finestres baixades, la ràdio a tot drap i la vista fixa endavant; deu estar buscant un forat on aparcar. El vigilant no deixa de mirar-lo, la cara li agafa un to gris que el va fent més invisible a mesura que el cotxe se n’allunya. Avui no hi ha propina. Però la carpeta s’obre, i pels gestos es pot deduir que la ics que fa cinc arriba a l’última casella del Cabrera.

«Perdona! T’he fet esperar? Estàs més prim, no?» L’oncle li interromp els pensaments i el Martínez deixa de donar voltes al joc ridícul de les creuetes.

«On vas tan brut, Castro!» Arriba un esportiu. El vigilant va tot enfangat de cintura en avall. «Faig tots els papers de l’auca, senyor Bertrana!» Riuen i quan el Bertrana aparca, el somriure del Castro ja és una ganyota bruta i es diria que ferotge.

Obre la carpeta, empunya el bolígraf i ratlla el Cabrera i les seves cinc ics, guixa amb tanta força que el rectangle blau que en resulta evoca la piscina del club —«perquè les dones i els fills dels socis es distreguin mentre els homes comptem forats», va dir el senyor Paco amb aquella de cara de mira-que-bo-que-sóc tan inversemblant quan la van inaugurar.

El cotxe del Cabrera segueix al seu lloc. El Castro se’l mira sense immutar-se. No és demanar tant que el saludin quan arribin. Qui els vigila els cotxes? Qui en guarda les claus? Qui els va movent perquè sempre estiguin a l’ombra?

No ha acceptat mai propines, el senyor Paco ja és prou generós, i ell amb poc ja en té prou per viure. Però dir hola i adéu, això sí que li sembla d’una importància vital, sempre l’hi ha semblat. El doctor Martín li va fer acceptar la feina perquè l’ajudaria a «socialitzar», a trencar aquell mur que des de ben petit el separa de la resta dels mortals i el sumeix en un mutisme que fa fugir qualsevol vida humana a uns quants metres lluny de la seva persona.

El primer dia el senyor Paco mateix li va donar la llista de socis, li va explicar què havia de fer i li va insistir que fos amable amb tothom. «Sé que ho faràs bé, Castro» i aquell posat de poc convenciment perquè era evident que havia parlat amb el doctor Martín.

I ho volia fer bé. Es va comprar una carpeta i un bolígraf i els primers dies va passar les estones mortes repassant la llista una vegada i una altra. Quan arribava un soci, s’aixecava, esbossava el que ell creia que era un somriure amb aquella seva mirada desigual i el saludava.

Va començar a col·leccionar holes i adéus de seguida. La seva figura en guàrdia hieràtica davant de la caseta feia gràcia i hi havia socis que el saludaven amb gestos exagerats i fins i tot li feien reverències mentre sortien del cotxe i n’hi donaven les claus.

La llista seguia immaculada dins de la carpeta i ell ja se la sabia de memòria quan de mica en mica els holes i els adéus van començar a escassejar. Ni gestos exagerats ni reverències. Havia passat la novetat i el Castro dret davant de la caseta ja no impressionava a ningú: com un arbre més de l’aparcament —perquè el Castro feia gairebé dos metres i les espatlles li passaven justet per la porta de la caseta.

I un dia el Cabrera li va llençar les claus a la cadira, de qualsevol manera, sense ni adonar-se que ell s’estava dret just al costat amb un hola a la punta dels llavis. Va estar temptat de deixar el seu cotxe al sol tot el matí, però va decidir donar-li una segona oportunitat.

Aleshores va arribar el senyor Serra i li va donar les claus sense mirar-lo ni dir-li res. I després el senyor Pardo li va passar tan a prop amb el cotxe que de poc no li trepitja els sabatots, i això que calça un quaranta-set.

I el Castro va haver d’apuntar-s’ho tot. I de fixar un límit. I actuar quan algun soci el passés. Que el primer hagi sigut el Cabrera li ha semblat de justícia quasi divina.

Ni l’ha vist, que el seguia —el camí de l’aparcament al bar és ple d’arbres. La mà enguantada del Castro era prou grossa per tapar la cara del senyor Cabrera sense problemes, i amb l’altra al coll se l’ha endut fins al solar on el senyor Paco farà construir un casino quan aconsegueixi «negociar» tots els permisos amb l’ajuda del seu nebot.

(Publicat al Rar, suplement dominical del diari Ara, el 26 d’octubre de 2014.)

Punta Roma

Retallo la punta de la bota d’Itàlia amb els dits des de la finestra de l’avió. Ens acostem a Roma. He passat l’estona del vol elaborant llistes amb els dits fent tisora. Podria escapçar-li la cua de cavall a l’hostessa que m’ha demanat que fes callar ma filla quan ha cridat «visca!» en enlairar-nos. Podria esbocinar el tros de vedella amb suc que ens han posat per dinar fa una estona, a veure si així la nena menja alguna cosa més que xips amb gust de ceba. Podria fer confeti amb aquest tovalló i celebrar una festa particular en els nostres dos seients perquè per fi farem unes vacances com Déu mana. Podria amenaçar de buidar-li un ull al paio que em repassa cada vegada que la nena em crida estirant-me l’escot de la samarreta i me’l dóna una mica més.

La primera nit dormirem a Roma, la segona a Nàpols i a partir de la tercera ja no ens mourem de la regió de Calàbria fins a finals de mes. «Calàaabria? Si és el nostre carrer!» Set anys i la nena encara no sap que sa mare li ha de donar un sentit extra a tot. El primer cop que surt del país no pot ser per anar a Eurodisney, diguin el que diguin. Retallo amb els dits la cara d’estupefacció de tota la família quan els explicava els nostres plans per a l’estiu. Els escapço els ulls com taronges, les boques tortes, les mirades al cel per plànyer-se de mi i de la nena. Sóc la sonada que tot ho lliga, sobretot des que em vaig separar. Tallo també el petit lligam que queda entre el meu home i jo, clac, tipa de parlar-hi cada setmana fingint que tant me fot que refaci la seva vida mentre jo em desvisc per la nostra filla.

Posats a retallar, no pararia. Clac, clac, clac. Sí que puc ser perillosa amb unes tisores als dits. Tenia raó la paia de seguretat que m’ha regirat la bossa després de passar-la per l’arc detector: «Això es queda aquí.» I ara la nena no pot retallar els vestits de les nines de paper que li havia comprat perquè es distragués durant el vol.

Clac, les tisores es taquen de la sang dels dits de la que me les vol prendre. Clac, cinc dits a terra. Clac, he hagut de fer força, els ossos són molts durs. Imagino un toll de sang sota l’arc detector. I sí que li escapço la cua de cavall a l’hostessa guardiana del silenci. I sí que li buido un ull al que se’m vol aprendre de memòria la regatera. I el tros sec de vedella el tallo a bocins però per després llançar-los en l’aire com confeti. I amb el tovalló retallo una llufa, la penjo a la finestra i ric amb tot el cos.

I després les tisores creixen i creixen i amb l’ajuda de la nena saltem de l’avió i retallem la regió de Calàbria per a nosaltres soles. I vivim allà, i tallem tot el que ens fa nosa. Clac, clac, clac.

Fins que sento un lligam al ventre i un clac diferent. La nena que m’ha cordat el cinturó. «Que ja arribem!» I veig que ha estripat els vestits i les nines de paper amb els dits: el terra ple de bocins, l’hostessa de la cua que ve i jo si tingués unes tisores… Sí que han fet bé de prendre-me-les.

(Publicat al Rar, suplement dominical del diari Ara, l’1 de juny de 2014.)

TRAMant

Si teniu ganes d’escriure un conte, si teniu ganes d’escriure un conte amb algú, si teniu ganes d’escriure un conte amb mi, o amb Jordi Nopca, Najat El Hachmi, Martín Piñol o Llucia Ramis, aquest és el vostre concurs:

Un concurs de «relats col·lectius» pensat per la gent de Quatre Ratlles per celebrar els deu anys del tramvia de Barcelona, el TRAM. El concurs, la TRAMa, durarà del 6 al 31 de març i anirem escrivint el conte en grups de deu* i per torns (aquí ho trobareu tot ben explicat), i les inscripcions (cent places en total, afanyeu-vos!) s’ha obert avui. Ah, i hi ha premi per al millor relat, m’hi acompanyeu?

[*Jo «tindré» dos grups per escriure dos contes que comencen amb el mateix paràgraf i es titulen: Vida sana i No és el que sembla.]

Conte de Nadal

No se m’acut una altra manera de desitjar-vos bones festes que amb un conte de Nadal, «Tallar». Deformació professional, en podem dir. I ja fins l’any que ve, eh.

[Enguany de contes de Nadal, però, n’he escrit dos. L’altre, que no podreu llegir aquí, l’he fet per a una iniciativa genial de la gent de De Veí a Veí, del barri de Sant Antoni: Els Reis Macos (seguiu els enllaços i sabreu de què va, o potser ja ho sabeu perquè hem sortit pertot arreu, ràdio, tele, premsa…; aquesta gent es mouen molt i bé!). Aquest segon conte es titula «El balcó» i si el voleu llegir haureu de venir al barri i gastar-vos com a mínim tres euros, i amb el conte us donaran tres xapes dels tres Reis Macos (o més ben dit, amb les xapes us donaran el conte).]

(Cliqueu a la imatge i se us obrirà el conte en pdf. I a dins del pdf
teniu un enllaç al conte de Nadal que vam regalar l’any passat.)

Míster o Miss Rodoreda

Vint-i-quatre hores i cedeixo el tron a un nou valent o valenta, o covard o covarda, que escriu contes i creu en els premis —com a mínim en un. Ja en tinc ganes. Ganes de saber qui serà i de baixar del tron també.

El balanç només pot ser positiu —tot i que he rebut uns quants pals, ensurts i disgustos també, no ens enganyem. L’objectiu era arribar a més lectors i puc dir que ho he aconseguit. No m’he calçat la modèstia avui, no em dóna la gana.

El parèntesi més llarg encara corre per les llibreries, em consta que el venen i el reposen, que el llegeixen (gràcies pels correus i els comentaris a tots) i que agrada. No puc demanar més. Me’n sento tan orgullosa com el primer dia.

Ha sigut un any mogut, de moltes emocions i no totes bones, de conèixer gent de tota mena, de sortir molt de casa, de sorpreses de tota mena i regust, de regals inesperats, de complicitats que emocionen, de disgustos que trasbalsen, de tot i molt i barrejat i de vegades complicat de pair i posar al lloc que toca, per massa bo o per massa no-se-sap-què.

He après moltes coses, de mi i dels altres, dels que em volien ensenyar, dels que no ho volien, dels que pretenien alliçonar-me, dels que m’han volgut jutjar, dels que m’han animat, dels que hi eren i encara hi són i ells saben qui són, dels que han aparegut fa poc.

Gràcies a tots, als que ho fèieu a fi de bé i als que no sé massa què preteníeu. Estic contenta.

Demà al vespre, al teatre Kursaal de Manresa, donaré el 16è Premi Mercè Rodoreda amb un somriure d’orella a orella, ple d’agraïment per als que heu fet que arribi fins aquí i que tingui ganes de continuar.

I al nou Míster o Miss Rodoreda li desitjaré el doble de les coses bones que m’han passat i la meitat de les dolentes, i molta empenta per encarar-les totes i saber-les mirar pel costat més profitós, que no sempre és fàcil, i un saquet de ganes d’escriure per si les perd pel camí, que a mi ara me’n sobren.

(Porra)

Doncs això, que a El parèntesi més llarg hi ha disset contes, i que si l’heu llegit i voleu votar el que us hagi agradat més, després procuraré fer-ne no la continuació (com vaig fer amb un relat d’Un altre got d’absenta) sinó una preqüela. Embolica que fa fort. Us deixo la llista dels contes a sota i aneu votant via comentari aquí mateix o, els vergonyosos, per correu electrònic [tinavalles arroba gmail punt com, assumpte: (Porra)]. Gràcies per participar-hi i fer-ne difusió.  Hi ha temps fins al 23 de setembre.

Els disset contes d’El parèntesi més llarg:
1. Llet cereals aigua
2. Portabilitat
3. Taxi
4. Bloc de dibuix i carbonets
5. Pardals
6. Vista perduda
7. El gemec
8. Mali
9. Sardines
10. Pinter
11. Rots
12. Micos
13. Crema depilatòria
14. Bugada
15. El nus
16. Claus
17. Enterro i mig

[El que surt a la foto és una porra, sí. I els trossos de porra de l’esquerra de la imatge no em digueu que no són parèntesis!]

L’striptease dels (meus) lectors

La lectura col·lectiva i virtual que s’està fent a Llibres per llegir d’El parèntesi més llarg fa que aquests dies pensi més del compte en els lectors, en els meus lectors (em costa posar el possessiu sense patir per si em faig la diva). Aviso que ara faré de psicòloga d’estar per casa, però és que m’he adonat que mentre els lectors fan les seves interpretacions dels meus contes, jo trec les meves conclusions de les seves interpretacions i vaig veient com són, o com penso que són, no solament com a lectors sinó fins i tot com a persones. Llegir i compartir les lectures té aquestes coses, per això la gent s’hi enganxa, perquè el llibre sol fa companyia, sí, però si després el pots comentar amb algú altre, un altre lector o fins i tot l’autor, tot pren més sentit.

Llegir és un acte solitari, egoista, introspectiu. Et tanques en tu mateix, oblides tot el que passa al teu voltant, t’aïlles i tot el teu cos diu «deixeu-me tranquil, que llegeixo!». Si ho fas en un lloc públic, et perds les cares dels que t’envolten, o el paisatge per on passes si vas en tren o en autobús (grans herois els que aconsegueixen llegir al bus sense acabar tacant la tapisseria amb l’esmorzar a mig digerir). 

En canvi, compartir després la lectura, seure a xerrar sobre el que has llegit, potser amb gent que no coneixes de res, és gairebé un acte exhibicionista. Quan expliques què t’ha agradat i què no d’una novel·la, quan raones perquè un conte t’ha tocat la fibra i un altre t’ha fet riure sorollosament, estàs dient «jo sóc així», t’estàs donant a conèixer sense filtres, i si els altres saben «llegir» el que dius, el grau d’intimitat de la conversa, del club de lectura, pot ser fins i tot superior al d’un cafè de mitja tarda amb un amic dels que consideres íntims.

Però quan parlem de llibres fem aquell posat d’opinaires per crear una distància fictícia i que no es noti que cada frase que pronunciem és una peça de roba que ens traiem en una mena d’striptease lectopersonal que fem davant dels altres, ja sigui presencialment o de forma virtual. Són unes regles del joc no escrites que tots seguim per no prendre mal, perquè hi ha lectures que si les comentéssim sense aquesta distància, si les llegíssim com qui es pren vuit dies un antibiòtic, amb aquell aire de ritus religiós que només conservem quan ens mediquem, ens capgirarien la vida com un mitjó, i hem quedat que «només» llegíem, oi?

Dit això, us convido a participar en aquesta lectura-striptease que fem des de dilluns, que mai no es tard per afegir-s’hi. Estem comentant tots els contes, no hi ha normes, no hi ha ritmes imposats, cadascú fa i diu el que vol, i jo xalo de valent veient que cada conte té més d’una lectura, i no us sabria dir quan m’emociono més, si quan m’endevinen la intenció o bé quan en troben de noves que ni m’havia plantejat. Ah, i als que la cosa virtual no us acaba de fer el pes, sapigueu que el dimecres que ve, 15 de maig, farem la cloenda de la lectura al Babèlia de Villarroel a les set del vespre.

I acabo amb una lectura-striptease d’un que s’hi dedica, d’un professional, en Sebastià Bennasar, al Diari de Balears:

La revista que no cap al bolso

Avui, 17 d’abril, hem presentat el 62è número de la revista de literatura catalana Caràcters amb l’Eduard Escoffet i el Francesco Ardolino, i ho hem fet al Forn La Llibreria (carrer Aribau, 22, Barcelona; vegeu-lo a la foto), concretament a l’obrador de la fleca, entre sacs de farina, safates buides de croissants, pales de fusta grosses i altres estris per l’estil (i el forn, el forn que desprenia una calor que…).  I com que jo no en sé, de presentar les coses, i menys encara si no les he fetes jo, he escombrat cap a casa, o sigui, cap al conte, i n’he escrit un d’especial per a l’ocasió. Aquí el teniu.

La revista que no cap al bolso
per Tina Vallès

Tot de cares desconegudes, no les vaig comptar però diria que passaven de la desena, em miraven esperant que digués alguna cosa. ¿Sabeu aquella cara que fa la gent quan està disposada a escoltar-te? És una cara que dura segons i que pocs la saben veure, com els dibuixos en 3D aquells que els havies de mirar sense mirar i llavors es movien o no sé què passava. I dic que «no sé què passava» perquè jo no els sabia mirar, aquells dibuixos, feia veure que sí, perquè semblava la cosa més senzilla del món, però jo no he sabut mai mirar sense mirar, sóc més de mirar mirant. I si mires mirant, si mires amb tots els sentits, pots veure la cara que us deia, la cara d’escoltar que fem en un moment determinat i sempre breu.

I jo tenia aquella posem que dotzena de cares al davant, la seva expectació anava prenent cos segon a segon, i mirava al meu voltant i veia barres de pa, croissants, magdalenes, pans rodons, panets de Viena, i pensava que potser el que havia de dir és «una barra de quart». Així que ho provava, deia: «una barra de quart». I sí, llavors sortia a escena un desconcert esclatant que acabava en una riallada molt sonora que semblava que havia de durar hores. I després reapareixia l’expectació multiplicada per dos, perquè si fas riure l’audiència després t’escolten més, això algú ho deu haver estudiat ja, és així, i si no em creieu, comproveu-ho; t’ho deuen ensenyar a primer d’oratòria. ¿Què? ¿Que ja no s’ensenya oratòria? ¡Què m’heu de dir, si jo aquest conte que estic escrivint de matinada demà el llegiré sense apartar els ulls del paper!

Així que tenim que mentre exprimien els seus riures exagerats, jo em mirava mirant aquelles cares i em seguia preguntant què esperaven que els digués. ¿Què hi feia jo asseguda en una fleca amb el bolso a la falda? ¿Quan em despertaria com a les pel·lícules: incorporant-me d’un cop, suada, despentinada, panteixant, i m’aixecaria i aniria cap a la cuina a beure aigua, passaria pel lavabo, m’observaria uns quants segons al mirall fins a no reconèixer-me i tornaria cap al llit ja més calmada? Les dotze cares seguien esperant les meves paraules. I jo ja suava, em recargolava un ble de cabells rere l’altre fins a despentinar-me tota, començava a panteixar i tenia ganes d’aixecar-me, de beure aigua, de trobar un mirall i comprovar si encara era jo. Però l’expectació em clavava un dit a l’espatlla dreta i em deia: «seu i xerra», perquè ja m’havia aixecat.

I jo en sé, de xerrar, no tinc problemes per emplenar els buits de silenci. Tanqueu-me amb un desconegut en un ascensor i us asseguro que en sortirà amb mal de cap, ell, i jo del tot desfogada. Si no callo. Però si veig cares d’aquestes, cares que em diuen ens-interessa-molt-el-que-diràs, emmudeixo, perquè em visita el senyor bloqueig de bracet del senyor pànic escènic, que són una parella de fet de qui intento no saber-ne mai res, però no sempre ho aconsegueixo.

Així que em teniu en una fleca, amb les dotze cares, els croissants, les barres, les magdalenes i tot l’arsenal, i aquella olor de pa que sempre m’obre la gana, i jo si tinc gana no tinc idees. Ja sé que diuen que les dones podem fer més d’una cosa alhora, però hi ha excepcions, i en el meu cas la gana i les idees no les puc tenir a la vegada. O menjo o invento. De fet, puc afirmar que només deixo de pensar quan menjo. I em direu: «¿i quan dorms?»; i jo us diré: «¿que no és una altra manera de pensar, somiar?» Així que us recomano que no em porteu la contrària, que tinc gana i hauria de tenir idees, aquesta gent que ha rigut quan he dit «una barra de quart» deuen estar esperant la meva propera broma, i el temps és or, que l’expectació sembla que comença a difuminar-se, i jo segueixo sense saber què faig aquí, però inconscientment tinc clar que he de parlar, que l’únic que s’espera de mi en aquesta fleca és que parli. I sí, l’expectació s’escura la gola i em fa que sí amb el cap, i em sembla llegir-hi un deix d’amabilitat fingida, en el seu gest: deu voler que em relaxi, que desfaci aquest nus de nervis que m’emmudeix i parli d’una vegada.

I parlaré. Faré una mena de pluja d’idees però en versió oral, inventaré sobre la marxa, improvisaré. No ho he fet mai. Que jo sóc de les que quequegen i mouen molt les mans quan es troben en aquestes situacions límit. Sí, he dit «situacions límit», ¿o és que encara no us heu angoixat? ¿Que us calen crits, foscor i trucades misterioses al mòbil per passar por?

Però abans d’improvisar he de fer alguna cosa amb aquest bolso, que em fa nosa. La fleca és petita, i tot i que hem quedat que només hi ha dotze persones, us he de dir que són suficients per omplir l’espai i duplicar el caliu que ja hi sol haver de per si en aquesta mena d’establiments. Així que agafo el bolso i llavors és quan veig que en sobresurt un plec de papers molt gros i se’m comença a despertar una intuïció que detectaré d’aquí a una estona. No recordo haver-lo agafat d’enlloc, aquest plec, no sé què és, i la curiositat pot més que res i el trec. El trec i noto que els dotze que esperen que xerri m’envien unes petites vibracions positives, gairebé imperceptibles, uns gestos minúsculs que em diuen «vas bé, vas bé». Així que acabo de treure el plec del tot i l’ensenyo a l’audiència i veig algun cop de cap afirmatiu. Ara mateix podria estar ensenyant-los l’últim original que m’han encolomat per corregir o un dossier de manualitats d’una de les meves filles, que són la mena de plecs de fulls que puc portar al bolso en un dia normal. Però no, no sé què els mostro però em queda clar que és el que esperaven veure.

Ara sóc jo qui es mira el plec de fulls amb expectació. És una revista. Una revista enorme, penso, si sobresortia del bolso. Perquè no sé si l’heu vist, però és immens, el meu bolso, m’hi caben galerades, llibres, entrepans per a les nenes, de tot. Però la revista no. És una gran revista, penso. Doncs si ho penso, ¿per què no provo de dir-ho? «És una gran revista: no em cap al bolso». Tornen a riure. Merda. L’expectació revifa, quan per fi es difuminava va i sembla que ara l’hauria d’escriure en negreta, que s’engreixa, que pren cos, i em segresta aquella intuïció que us he dit abans i amb dos dits fa el gest de disparar-li un tret al cap si no arrenco ja.

«¿Però què vols que digui? Si no sé d’on ha sortit, aquesta revista», li dic amb la mirada. Perquè jo no solament sé mirar mirant, sinó que sé parlar mirant. Això no ho faig voluntàriament, de fet la majoria de vegades m’estimaria més no fer-ho, que deia aquell, però no ho puc evitar i ho faig. I també sóc de les que posen cara d’expectació XXL, de les que incomoden els que parlen perquè aixequen la cella cada cop que estan en desacord amb el que senten. ¿Sabeu què vull dir, oi? Així que us ha de semblar versemblant que li digui tot això amb la mirada, a l’expectació. I també que la intuïció em calmi amb una caiguda d’ulls i m’animi a desbloquejar-me.

I ara resulta que per fi perdo la vergonya, el pànic escènic, la timidesa i tot el que em bloqueja i com que entenc que aquesta dotzena de cares esperen que els parli de la revista que m’he trobat al bolso, decideixo fer-ho sense parlar. Sí, sense parlar. Confio en els meus gestos i m’hi llanço. Serà com un experiment. Que em llegeixin la cara, que me la mirin mirant, si em volen sentir «parlar» de la revista. Això és el que faré. Així que xerro amb tot el cos, em moc lentament. Primer n’observo la coberta, en repasso el sumari, i estic convençuda que sóc tan transparent que els dotze que em miren saben ara tan bé com jo quines ressenyes, quins articles, trobaran dins d’aquest plec de fulls.

«És una revista de literatura», els dic només amb un lleu parpelleig. «Literatura catalana», confirmo obrint molt els ulls. I funciona. Sé segur que funciona, perquè l’expectació s’asseu a primera fila, es relaxa i em mira somrient. I la intuïció aprofita per amagar-se dins del meu bolso, que hi cap de sobres.

I durant un quart d’hora, aniré passant pàgines i fent gestos, i el silenci i l’olor de pa també seuran a primera fila. Fins que arribaré a l’última pàgina, faré un sospir que voldrà sonar a final i sentiré que les dotze cares em demanaran bisos sense fer soroll, amb un lleu aleteig de parpelles que alhora els servirà per humitejar-se les seves pupil·les perplexes. Però jo m’aixecaré, ara sí, i desaré la revista al bolso. I tornaré a dir que no hi cap, i el silenci es trencarà per donar pas a una dotzena de riallades que m’acompanyaran fins al taulell de la fleca i em faran de banda sonora mentre demanaré una barra de quart abans de sortir volant, que hauré de fer el berenar de les nenes, entregar unes galerades i escriure un conte per sortir d’un malson.

Què diuen del parèntesi

Ja fa gairebé un mes que El parèntesi més llarg és a les llibreries i hi comença a haver reaccions. Us en faig una llista, per si us interessa:

1. Màrius Serra al «Lecturàlia» del Matí de Catalunya Ràdio, el 6 de març de 2013.

2. Emma Aixalà al Via Lliure de RAC1, el 10 de març de 2013.

3. Anna Carreras al Time Out, el 13 de març de 2013:

4. Jordi Capdevila a El Punt Avui, el 15 de març de 2013.

5. Carles Miró («Direcció Vallès») i Francesco Ardolino («El teatre del món») al Núvol, el 16 de març de 2013.

6. Albert Ventura a El Singular Digital, el 18 de març de 2013.

Primers ressons

Ahir va ser EL DIA. Vam presentar els tres premis “literaris i adults” de la Nit de Santa Llúcia (que aquella nit se’n van donar molts, de premis!) a la seu d’Òmnium i molt ben acompanyats. I abans, al matí, vam fer la roda de premsa amb els mitjans de comunicació juntament amb el SENYOR Garriga. Un dia rodó.

I avui la premsa ja en comença a dir coses: l’Ara (amb un article genial del Jordi Nopca; a la imatge de sota), Vilaweb (ídem amb la Montse Serra) i el Núvol (amb una quasi-transcripció de la roda de premsa, m’he quedat parada!).

Estic molt contenta de la bona rebuda, no cal dir-ho. Gràcies a tots.

I vull acabar aquest petit apunt amb un regal, la lectura d’un fragment d’un dels contes del recull, «Crema depilatòria»: