La lectura col·lectiva i virtual que s’està fent a Llibres per llegir d’El parèntesi més llarg fa que aquests dies pensi més del compte en els lectors, en els meus lectors (em costa posar el possessiu sense patir per si em faig la diva). Aviso que ara faré de psicòloga d’estar per casa, però és que m’he adonat que mentre els lectors fan les seves interpretacions dels meus contes, jo trec les meves conclusions de les seves interpretacions i vaig veient com són, o com penso que són, no solament com a lectors sinó fins i tot com a persones. Llegir i compartir les lectures té aquestes coses, per això la gent s’hi enganxa, perquè el llibre sol fa companyia, sí, però si després el pots comentar amb algú altre, un altre lector o fins i tot l’autor, tot pren més sentit.
Llegir és un acte solitari, egoista, introspectiu. Et tanques en tu mateix, oblides tot el que passa al teu voltant, t’aïlles i tot el teu cos diu «deixeu-me tranquil, que llegeixo!». Si ho fas en un lloc públic, et perds les cares dels que t’envolten, o el paisatge per on passes si vas en tren o en autobús (grans herois els que aconsegueixen llegir al bus sense acabar tacant la tapisseria amb l’esmorzar a mig digerir).
En canvi, compartir després la lectura, seure a xerrar sobre el que has llegit, potser amb gent que no coneixes de res, és gairebé un acte exhibicionista. Quan expliques què t’ha agradat i què no d’una novel·la, quan raones perquè un conte t’ha tocat la fibra i un altre t’ha fet riure sorollosament, estàs dient «jo sóc així», t’estàs donant a conèixer sense filtres, i si els altres saben «llegir» el que dius, el grau d’intimitat de la conversa, del club de lectura, pot ser fins i tot superior al d’un cafè de mitja tarda amb un amic dels que consideres íntims.
Però quan parlem de llibres fem aquell posat d’opinaires per crear una distància fictícia i que no es noti que cada frase que pronunciem és una peça de roba que ens traiem en una mena d’striptease lectopersonal que fem davant dels altres, ja sigui presencialment o de forma virtual. Són unes regles del joc no escrites que tots seguim per no prendre mal, perquè hi ha lectures que si les comentéssim sense aquesta distància, si les llegíssim com qui es pren vuit dies un antibiòtic, amb aquell aire de ritus religiós que només conservem quan ens mediquem, ens capgirarien la vida com un mitjó, i hem quedat que «només» llegíem, oi?
Dit això, us convido a participar en aquesta lectura-striptease que fem des de dilluns, que mai no es tard per afegir-s’hi. Estem comentant tots els contes, no hi ha normes, no hi ha ritmes imposats, cadascú fa i diu el que vol, i jo xalo de valent veient que cada conte té més d’una lectura, i no us sabria dir quan m’emociono més, si quan m’endevinen la intenció o bé quan en troben de noves que ni m’havia plantejat. Ah, i als que la cosa virtual no us acaba de fer el pes, sapigueu que el dimecres que ve, 15 de maig, farem la cloenda de la lectura al Babèlia de Villarroel a les set del vespre.
I acabo amb una lectura-striptease d’un que s’hi dedica, d’un professional, en Sebastià Bennasar, al Diari de Balears:
Tina Vallès 