Ha passat un any des de l’últim cop que vaig entrar aquí. I han passat un munt de coses durant aquest any. Les hauré d’enumerar perquè no puc dedicar-los, com voldria, una entrada a cadascuna d’elles:
1. He publicat dos llibres més per a nens: Crec (amb l’editorial Kireei, il·lustrat per Alicia Baladan i traduït al castellà per Carlos Mayor) i Erra (amb l’editorial Comanegra, il·lustrat per Jaume Marco i traduït al castellà també per Carlos Mayor).
2. He anat publicant cada quinze dies un article a Vilaweb (els podeu trobar tots aquí).
3. M’han traduït La memòria de l’arbre a l’italià (i aviat sortirà en portuguès, gallec, francès i turc). (Aquí podeu llegir una entrevista que em van fer a Il corriere della Sera.)
4. També m’han traduït El parèntesi més llarg al castellà: ho ha fet l’escriptor Gonzalo Torné amb l’editorial Godall Edicions.
5. He guanyat el 15è premi M. Àngels Anglada amb La memòria de l’arbre. L’acte de lliurament es va fer el 19 de juny a Figueres, a l’IES Ramon Muntaner, i vaig tenir la immensa sort de comptar amb en Xavier Antich com a glosador de l’obra.
6. Vaig quedar finalista del premi Crexells, que després es va haver de desconvocar perquè els autors finalistes vam retirar les nostres obres en no veure clar com funcionava el premi. (És una llarga història que no em pertoca a mi explicar.)
7. A Paper de vidre hem publicat un llibre recull dels nostres primers quatre anys com a portal de contes i hem començat a presentar-lo per les llibreries. Passat l’estiu en reprendrem la «gira».
El curs vinent ja veurem què em depara. Però tinc clar que aquesta web serà complicat mantenir-la viva. Que això fa molt de temps que va deixar de ser un blog i ara només és un racó mig estàtic que intenta recollir una mica el que he fet per si algú necessita una mica d’ordre (començant per mi, que em desordeno si no endreço sovint).
Gràcies als que aneu passant. Aquest no és un lloc mort, ni tampoc viu. Són els meus llimbs.
Tina Vallès 
Acabo de llegir el teu article a Vilaweb, ” el dossier de les mirades buides”. Dons mira, ho trobo molt bonic ( i esperançador) que puguis mirar-te aquest noi que t’ha robat el mòbil amb una mirada (aquesta sí) amable, i pensar que potser no tota la culpa és seva. Gràcies.
No sé si entres gaire al teu blog, però és igual, t’escric aquí.
He llegit l’article ‘Si m’ho permeteu’ que has escrit al vilaweb, i el primer paràgraf em pensava que l’havia escrit jo!
També soc llicenciada en Filologia de 1999, també tinc el famós nivell K, i vaig fer la meva primera classe per a adults el 1978. He corregit tota la vida, i també soc diccionari amb potes totes les hores del dia, però tampoc no corregeixo a tort i a dret, només a qui m’ho demana.
Una vegada vaig veure un rètol mal escrit que estaven a punt d’instal.lar i com que em moria de vergonya de dir-los res els vaig escriure una carta (parlo d’anys, quan no teníem mòbils). I em van fer cas! I quan hi passo els ho agraeixo mentalment.
És tan complicat encertar els desitjos…
M’hi he sentit reflectida, i he pensat que no estava sola en aquest mar de conflictes lingüístics constants.
Salutacions,
Ció Munté