actes

TN

He anat acumulant coses a dir d’aquelles que van amb llocs i hores i enllaços i tal, i ara us les engaltaré totes. Ja m’ho perdonareu en una altra vida.

TN

Primer titular: paperdevidre.cat, la nineta dels meus ulls!

A hores d’ara jo crec que tots els que passeu per aquí ja coneixeu el nou portal dedicat en exclusiva al conte. Peeeerò, per si de cas… Us recomano, com a coeditora de l’invent, que el visiteu, que us hi atureu, que llegiu els contes que hi hem publicat fins ara: Miquel Duran, Yannick Garcia, Vilis Kasims traduït per Alba Dedeu, Cortázar recuperat per Carles Álvarez, un avançament editorial de Bradbury gentilesa de RBA-La Magrana… I espereu, perquè la setmana que ve, i l’altra, i l’altra, vénen més contes, més veus, més lletres de les bones… En Guillem i jo ens hi estem esmerçant molt, triem, llegim, rellegim… És una feinada i una festassa.

Segon titular: m’estreno a la premsa!

Aquest diumenge que ve, dia 1 de juny, m’estreno a la premsa publicant un article-relat al suplement del diumenge del diari Ara, el RAR. Espero que sigui l’inici d’una nova faceta, aventura o bogeria, això! No us en dic res més… Mantinguem el misteri fins al diumenge, correu als quioscos!

Tercer titular: cap a l’Ateneu Barcelonès!

El dia 5 de juny els de l’Escola d’Escriptura (gràcies, Mònica Miró i Muriel Villanueva; gràcies, Jordi Muñoz!) m’han convidat a participar en un col·loqui amb els alumnes dels cursos de Conte I i II. Aquest últim trimestre del curs han estat treballant El parèntesi més llarg a classe i es veu que em tenen preparades unes quantes preguntes. Confesso que xalo molt en aquesta mena de trobades amb lectors, i si a més resulta que són potencials escriptors de contes ja… L’acte no és obert al públic, però em feia il·lusió fer-vos-ho saber, perquè que un any llarg després El parèntesi encara segueixi viu és una notícia que m’emociona!

Quart titular: cap a Cerdanyola del Vallès!

I si em fa il·lusió que El parèntesi encara cuegi… Resulta que tinc un club de lectura d’Un altre got d’absenta el proper 11 de juny a la llibreria L’Aranya de Cerdanyola del Vallès. L’hora no és segura del tot, així que si us hi voleu acostar, estigueu atents a la pàgina de Labreu Edicions, que aviat ho anunciaran.

Cinquè titular: cap a Lleida amb l’Imma Monsó!

El 17 de juny, a les 19.30 h, a la Biblioteca Pública de Lleida, i dins del cicle Destapats (coordinat per en Jordi Nopca), tindré la sort de compartir taula i xerrera amb l’escriptora Imma Monsó. Parlarem de La dona veloç i de tot el que ha escrit l’Imma, i d’El parèntesi més llarg i el poc que he escrit jo, ai!

Sisè titular: cap a Poblenou!

El 19 de juny, a les 20 h, em tindreu a la llibreria Nollegiu del Poblenou, molt ben acompanyada pel llibreter que sempre surt borrós a les fotos, perquè no para! Parlarem d’El parèntesi i del que es presenti, que no tinc clar si em farà una entrevista o em sotmetrà a un interrogatori!

Ja acabo, i acabo amb festa!

I us avanço, de passada, per tancar com he obert, que el 26 de juny, a les 19.30 h, a la Llibreria Calders, presentarem la nova etapa de Paper de Vidre amb contes i cançons. No us en puc dir res més. Si en voleu estar al corrent, apunteu-vos al butlletí!

El temps!

Tot bon TN acaba donant pas a l’espai del temps… Ha! Temps és el que em faltarà durant les pròximes setmanes! Espero veure-us en algun d’aquests titulars (no, en tots no cal, això ja ho faré jo, que em sacrifico per vosaltres!?). Aviat reprendrem els diàlegs o monòlegs o què-sé-jos habituals. (No hi ha hagut manera d’aconseguir el patrocini de Repsol, no m’ho explico.)

Estàndard
actes, contes, podria ser un blog

TRAMant

Si teniu ganes d’escriure un conte, si teniu ganes d’escriure un conte amb algú, si teniu ganes d’escriure un conte amb mi, o amb Jordi Nopca, Najat El Hachmi, Martín Piñol o Llucia Ramis, aquest és el vostre concurs:

baner-concurs-relats

Un concurs de «relats col·lectius» pensat per la gent de Quatre Ratlles per celebrar els deu anys del tramvia de Barcelona, el TRAM. El concurs, la TRAMa, durarà del 6 al 31 de març i anirem escrivint el conte en grups de deu* i per torns (aquí ho trobareu tot ben explicat), i les inscripcions (cent places en total, afanyeu-vos!) s’ha obert avui. Ah, i hi ha premi per al millor relat, m’hi acompanyeu?

[*Jo «tindré» dos grups per escriure dos contes que comencen amb el mateix paràgraf i es titulen: Vida sanaNo és el que sembla.]

Estàndard
actes, contes, podria ser un blog

Míster o Miss Rodoreda

Vint-i-quatre hores i cedeixo el tron a un nou valent o valenta, o covard o covarda, que escriu contes i creu en els premis —com a mínim en un. Ja en tinc ganes. Ganes de saber qui serà i de baixar del tron també.

El balanç només pot ser positiu —tot i que he rebut uns quants pals, ensurts i disgustos també, no ens enganyem. L’objectiu era arribar a més lectors i puc dir que ho he aconseguit. No m’he calçat la modèstia avui, no em dóna la gana.

El parèntesi més llarg encara corre per les llibreries, em consta que el venen i el reposen, que el llegeixen (gràcies pels correus i els comentaris a tots) i que agrada. No puc demanar més. Me’n sento tan orgullosa com el primer dia.

Ha sigut un any mogut, de moltes emocions i no totes bones, de conèixer gent de tota mena, de sortir molt de casa, de sorpreses de tota mena i regust, de regals inesperats, de complicitats que emocionen, de disgustos que trasbalsen, de tot i molt i barrejat i de vegades complicat de pair i posar al lloc que toca, per massa bo o per massa no-se-sap-què.

He après moltes coses, de mi i dels altres, dels que em volien ensenyar, dels que no ho volien, dels que pretenien alliçonar-me, dels que m’han volgut jutjar, dels que m’han animat, dels que hi eren i encara hi són i ells saben qui són, dels que han aparegut fa poc.

Gràcies a tots, als que ho fèieu a fi de bé i als que no sé massa què preteníeu. Estic contenta.

Demà al vespre, al teatre Kursaal de Manresa, donaré el 16è Premi Mercè Rodoreda amb un somriure d’orella a orella, ple d’agraïment per als que heu fet que arribi fins aquí i que tingui ganes de continuar.

moltesgràcies

I al nou Míster o Miss Rodoreda li desitjaré el doble de les coses bones que m’han passat i la meitat de les dolentes, i molta empenta per encarar-les totes i saber-les mirar pel costat més profitós, que no sempre és fàcil, i un saquet de ganes d’escriure per si les perd pel camí, que a mi ara me’n sobren.

Estàndard
actes

La cantonada impossible

Sembla impossible però resulta que demà presento un llibre, vull dir: un llibre escrit per algú altre. Serà a Provença cantonada Enric Granados, a la llibreria La Impossible. I el llibre és La cantonada i altres històries, de Jordi Serra i Garrido (Editorial Gregal, 2013). No us en puc dir res perquè ho diré tot demà.

cantonada_coberta

Només us puc assegurar que hi xerrarem, que hi llegirem contes i que el llibre val la pena. Els dubtes i pensaments que m’envaeixen aquests dies, ara que em trobo a l’altra banda, us els explicaré demà o més endavant aquí, no ho sé, perquè em conec i sé que si veig cares amables i atentes sóc capaç de xerrar pels descosits fins a hores impossibles i encara acabarem tots a la cantonada, comentant contes fins a les tantes.

cantonada

Estàndard
actes, podria ser un blog, traducció

Que som imprescindibles!

La cançoneta que els traductors estan mal pagats ja ha caducat. Ja no ven. Ja no cal. Ja no funciona. Ja cansa. Ja n’hi ha prou. No pot ser que cada vegada que es parli públicament dels traductors sigui per dir que cobrem poc, que ens paguen poc, o sigui, que no ens fem valer o no se’ns valora. No ho veieu que fa pena? No ho veieu que ja fa massa que ens passegem pel món fent llàstima? I què hem aconseguit amb això? Que ara tothom repeteixi fins a l’extenuació que els traductors estem mal pagats.

I no és que ara ens paguin morterades per traduir. Però a qui li paguen morterades per fer què? Potser ara no tocaria seguir amb el discurset llastimós de la tarifa i tota la pesca. Potser perquè ens valorin, per fer-nos valdre, hauríem de canviar de tàctica i començar a valorar-nos nosaltres mateixos. Potser el que cal és que expliquem com en som d’imprescindibles, com n’és d’important que fem bé la nostra feina. No és tan complicat, proveu-ho. Ho fa tothom. La gent es ven, es promociona, es publicita, fins i tot es reinventa, i de vegades ni s’entén a què es dediquen però els funciona l’estratègia i tot. Imagineu-vos si ho fem nosaltres, que la nostra feina s’entén perfectament, que la gent no és ruca i sap perfectament què fa un traductor, per a què serveix.

I si ara tot cristo té gravat amb foc al cervell que els traductors estem mal pagats, si provem de repetir un altre mantra, un de més positiu, com ara «els traductors som imprescindibles», posem per cas, què passaria? Pensem-hi. És que resulta que ja no tenim (ni hem tingut mai) l’exclusiva de la llastimeta, que hi ha molts altres col·lectius que les passen molt més magres que nosaltres, i que diria que ja podríem concloure que l’estratègia de fer pena no ens ha funcionat, no ens ha portat enlloc, o sí, ens ha dut de pet a un carreró sense sortida, el del traductor que diu que no li paguen bé i deixa de lluitar (lluitar no és sinònim de rondinar ni tampoc de ploriquejar) perquè s’ha acomodat en la falsa desgràcia que s’ha anat construint a còpia de repetir sempre la mateixa frase. Se m’entén? Algú em segueix?

deadend

És veritat que no passem el millor moment, que costa —sobretot en el sector editorial, però no exclusivament— que se’ns pagui un preu raonable per pàgina traduïda, que cal mirar-se els contractes de traducció amb lupa, que els terminis sovint són de deliri, que… no segueixo. Però també és veritat que si ens atrevim a negociar, a dir-hi la nostra, a protestar, a dir què no ens sembla bé, els clients (editors o no), si són com cal, ens escolten i estan predisposats a parlar-ne —i si no són com cal, per a què els volem?

Tots els que treballem per compte propi, tant si traduïm com si dissenyem o escrivim o corregim o il·lustrem o interpretem o fotografiem o fem classes o el que sigui, hem de ser empresaris. Bons empresaris. I no, lletraferits i derivats, no arrufeu el nas amb la paraula, la tornaré a dir: em-pre-sa-ris. O què us pensàveu? Si us voleu guanyar la vida traduint (dissenyant, escrivint, corregint, etcètera) us heu de vendre —no regalar-vos, eh, vendre-us—, explicar què feu i com ho feu, fer entendre als possibles clients (sí, cli-ents) per què han de contractar-vos, per què a vosaltres i no a un altre, què teniu de bo, què els podeu oferir, quin és el vostre punt fort, el vostre valor afegit, la vostra especialitat. I això no casa gens amb la frase maleïda, eh que no? Veieu per on vaig?

Els hem de fer creure que som imprescindibles, perquè és veritat que ho som. Comencem a explicar realment en què consisteix traduir, com és un bon traductor, què és una bona traducció, què cal per traduir bé (no calen només bones tarifes). Que la gent sàpiga que els llibres, les pel·lícules, els contractes, els manuals d’instruccions, els videojocs, etcètera, passen per les nostres mans, que sense nosaltres no els entendrien, que tenim la paella pel mànec, que fem falta, que fem molta falta, molta més que mai, que som un dels pilars de la comunicació contemporània, siguem pomposos, coi, que no és cap mentida, que ens necessiten, que no som només nosaltres que necessitem treballar, que ells també necessiten (i molt) que treballem, fiqueu-vos-ho al cap d’una vegada.

I ara van mal dades, i tots estem mal pagats, però si aprofitem aquest temps per fer-los oblidar a tots la cançoneta llastimosa, quan comencem a veure’ns les orelles, quan deixem per fi de traduir taaantes vegades la paraula crisi, potser podrem provar amb una altra frase mantra: «els traductors estan ben pagats».

* * *

Afegeixo unes hores després l’anunci d’una xerrada que farem dimarts que ve, 11 de juny, organitzada per Edicions del Periscopi, sobre com es fa un llibre, qui hi intervé (autor, agent literari, editor, corrector, dissenyador, cap de premsa, llibreter…), o sigui, qui fa possible que els textos arribin a ser llibres. Us hi espero!

indiscret

Estàndard
actes, traducció

Biografia del silenci

El dilluns que ve, 3 de juny, es presenta un dels últims llibres que he traduït i del qual us vaig parlar fa unes setmanesBiografia del silenci de Pablo d’Ors (sí, nét d’Eugeni d’Ors, tot i que ell imagino que deu estar tip que ho diguem), publicat per Angle Editorial. Serà a la Laie de Pau Claris, a dos quarts de vuit, a càrrec l’antropòleg, teòleg i jesuïta Xavier Melloni, i amb la presència de l’autor, esclar.

biografiadelsilenciDOrs

 

Poques vegades vaig a les presentacions dels llibres que tradueixo o corregeixo, però aquest cop no m’ho perdré. Tinc ganes de rellegir el llibre ara amb actitud de lectora, amb el llapis a la mà, lluny del teclat i els diccionaris, i subratllar aquelles frases que quan les traduïa m’obrien tot de camins de llums i ombres dins del cap. Tinc ganes de buscar el silenci. I us hi convido.

Estàndard