Cabrera, cinc ics

 Bertrana, una ics. Soler, tres ics. Vives, dues ics. Una llista dels socis del club de golf plena de creuetes; tots en tenen com a mínim una i com a màxim tres. Només un en té quatre: el Cabrera. I sembla que el màxim en siguin cinc, perquè al costat de cada nom hi ha dibuixats, també amb bolígraf, cinc quadrats enganxats esperant les seves ics.

El Martínez vol pensar que és una casualitat, però a la ficció això sol ser una pista, i quan a un home de feina grisa com ell, per un atzar del destí o un cop de nepotisme, li telefonen per un cas de presumpta —recalca sempre ell fent l’essa molt sonora— estafa, és inevitable que es precipiti cap a la novel·la negra.

En realitat fa temps a l’aparcament del club mentre n’espera el director, l’oncle Paco, que vol parlar-li «del cas», com diu ell, però sense alarmar la resta dels socis, que saben a què es dedica el seu nebot. El Martínez, com sempre, li respecta la discreció fingint no desxifrar-la; sap perfectament que si queden a l’aparcament és perquè vol que li investigui un altre soci amb qui ha de fer «negocis», i la policia n’ha de quedar al marge, també com sempre.

Cansat d’estar dret, ha decidit entrar a la caseta del vigilant i seure a la cadira, i els ulls li han anat a parar a aquella llista. Troba tan miserable que s’apunti les propines!

Ara veu el vigilant que s’acosta. Deu haver anat a pixar. Camina de pressa, amb un ull disgustat i l’altre ofès. Potser li hauria de donar una propina per fer-li recuperar la mirada humana i que li posi una creueta. Però el Martínez no és soci del club, de cap club.

«Perdoni que m’hagi assegut, amb la calor se’m carreguen molt les cames.» El vigilant s’asseu a la seva cadira sense donar-li temps d’acabar de sortir de la caseta i desa la llista de socis en una carpeta sense deixar de mirar-lo amb aquell desequilibri ocular. Després gruny.

Als dinars familiars l’oncle Paco sempre es penja la medalla de contractar gent «de tota mena» al club, i quan diu reinserció amb la boca plena de rostit tota la família arqueja l’esquena per esquivar els projectils de pollastre ensalivat, i darrere d’aquell posat d’oenagé tan assajat li veuen les compensacions tributàries estampades a les ninetes.

Amb les mans aferrades a la carpeta com les d’un nen que no sap nedar al voral de la piscina, el vigilant segueix observant-lo en silenci. Un bon detectiu, en aquest punt de la trama, li hauria de preguntar per la llista i les ics, però el Martínez no treballa mai de franc, no li corre vocació per la venes.

Se n’allunya i passeja entre els cotxes mentre no arriba l’oncle. N’hi ha pocs, a aquesta hora del matí. Tot són marques cares i vidres foscos. Sent el soroll que fan uns pneumàtics bons rodant sobre la grava: el que segons la llista dóna més propines.

El Cabrera passa per davant la caseta del vigilant reduint la marxa, amb les finestres baixades, la ràdio a tot drap i la vista fixa endavant; deu estar buscant un forat on aparcar. El vigilant no deixa de mirar-lo, la cara li agafa un to gris que el va fent més invisible a mesura que el cotxe se n’allunya. Avui no hi ha propina. Però la carpeta s’obre, i pels gestos es pot deduir que la ics que fa cinc arriba a l’última casella del Cabrera.

«Perdona! T’he fet esperar? Estàs més prim, no?» L’oncle li interromp els pensaments i el Martínez deixa de donar voltes al joc ridícul de les creuetes.

«On vas tan brut, Castro!» Arriba un esportiu. El vigilant va tot enfangat de cintura en avall. «Faig tots els papers de l’auca, senyor Bertrana!» Riuen i quan el Bertrana aparca, el somriure del Castro ja és una ganyota bruta i es diria que ferotge.

Obre la carpeta, empunya el bolígraf i ratlla el Cabrera i les seves cinc ics, guixa amb tanta força que el rectangle blau que en resulta evoca la piscina del club —«perquè les dones i els fills dels socis es distreguin mentre els homes comptem forats», va dir el senyor Paco amb aquella de cara de mira-que-bo-que-sóc tan inversemblant quan la van inaugurar.

El cotxe del Cabrera segueix al seu lloc. El Castro se’l mira sense immutar-se. No és demanar tant que el saludin quan arribin. Qui els vigila els cotxes? Qui en guarda les claus? Qui els va movent perquè sempre estiguin a l’ombra?

No ha acceptat mai propines, el senyor Paco ja és prou generós, i ell amb poc ja en té prou per viure. Però dir hola i adéu, això sí que li sembla d’una importància vital, sempre l’hi ha semblat. El doctor Martín li va fer acceptar la feina perquè l’ajudaria a «socialitzar», a trencar aquell mur que des de ben petit el separa de la resta dels mortals i el sumeix en un mutisme que fa fugir qualsevol vida humana a uns quants metres lluny de la seva persona.

El primer dia el senyor Paco mateix li va donar la llista de socis, li va explicar què havia de fer i li va insistir que fos amable amb tothom. «Sé que ho faràs bé, Castro» i aquell posat de poc convenciment perquè era evident que havia parlat amb el doctor Martín.

I ho volia fer bé. Es va comprar una carpeta i un bolígraf i els primers dies va passar les estones mortes repassant la llista una vegada i una altra. Quan arribava un soci, s’aixecava, esbossava el que ell creia que era un somriure amb aquella seva mirada desigual i el saludava.

Va començar a col·leccionar holes i adéus de seguida. La seva figura en guàrdia hieràtica davant de la caseta feia gràcia i hi havia socis que el saludaven amb gestos exagerats i fins i tot li feien reverències mentre sortien del cotxe i n’hi donaven les claus.

La llista seguia immaculada dins de la carpeta i ell ja se la sabia de memòria quan de mica en mica els holes i els adéus van començar a escassejar. Ni gestos exagerats ni reverències. Havia passat la novetat i el Castro dret davant de la caseta ja no impressionava a ningú: com un arbre més de l’aparcament —perquè el Castro feia gairebé dos metres i les espatlles li passaven justet per la porta de la caseta.

I un dia el Cabrera li va llençar les claus a la cadira, de qualsevol manera, sense ni adonar-se que ell s’estava dret just al costat amb un hola a la punta dels llavis. Va estar temptat de deixar el seu cotxe al sol tot el matí, però va decidir donar-li una segona oportunitat.

Aleshores va arribar el senyor Serra i li va donar les claus sense mirar-lo ni dir-li res. I després el senyor Pardo li va passar tan a prop amb el cotxe que de poc no li trepitja els sabatots, i això que calça un quaranta-set.

I el Castro va haver d’apuntar-s’ho tot. I de fixar un límit. I actuar quan algun soci el passés. Que el primer hagi sigut el Cabrera li ha semblat de justícia quasi divina.

Ni l’ha vist, que el seguia —el camí de l’aparcament al bar és ple d’arbres. La mà enguantada del Castro era prou grossa per tapar la cara del senyor Cabrera sense problemes, i amb l’altra al coll se l’ha endut fins al solar on el senyor Paco farà construir un casino quan aconsegueixi «negociar» tots els permisos amb l’ajuda del seu nebot.

(Publicat al Rar, suplement dominical del diari Ara, el 26 d’octubre de 2014.)

Punta Roma

Retallo la punta de la bota d’Itàlia amb els dits des de la finestra de l’avió. Ens acostem a Roma. He passat l’estona del vol elaborant llistes amb els dits fent tisora. Podria escapçar-li la cua de cavall a l’hostessa que m’ha demanat que fes callar ma filla quan ha cridat «visca!» en enlairar-nos. Podria esbocinar el tros de vedella amb suc que ens han posat per dinar fa una estona, a veure si així la nena menja alguna cosa més que xips amb gust de ceba. Podria fer confeti amb aquest tovalló i celebrar una festa particular en els nostres dos seients perquè per fi farem unes vacances com Déu mana. Podria amenaçar de buidar-li un ull al paio que em repassa cada vegada que la nena em crida estirant-me l’escot de la samarreta i me’l dóna una mica més.

La primera nit dormirem a Roma, la segona a Nàpols i a partir de la tercera ja no ens mourem de la regió de Calàbria fins a finals de mes. «Calàaabria? Si és el nostre carrer!» Set anys i la nena encara no sap que sa mare li ha de donar un sentit extra a tot. El primer cop que surt del país no pot ser per anar a Eurodisney, diguin el que diguin. Retallo amb els dits la cara d’estupefacció de tota la família quan els explicava els nostres plans per a l’estiu. Els escapço els ulls com taronges, les boques tortes, les mirades al cel per plànyer-se de mi i de la nena. Sóc la sonada que tot ho lliga, sobretot des que em vaig separar. Tallo també el petit lligam que queda entre el meu home i jo, clac, tipa de parlar-hi cada setmana fingint que tant me fot que refaci la seva vida mentre jo em desvisc per la nostra filla.

Posats a retallar, no pararia. Clac, clac, clac. Sí que puc ser perillosa amb unes tisores als dits. Tenia raó la paia de seguretat que m’ha regirat la bossa després de passar-la per l’arc detector: «Això es queda aquí.» I ara la nena no pot retallar els vestits de les nines de paper que li havia comprat perquè es distragués durant el vol.

Clac, les tisores es taquen de la sang dels dits de la que me les vol prendre. Clac, cinc dits a terra. Clac, he hagut de fer força, els ossos són molts durs. Imagino un toll de sang sota l’arc detector. I sí que li escapço la cua de cavall a l’hostessa guardiana del silenci. I sí que li buido un ull al que se’m vol aprendre de memòria la regatera. I el tros sec de vedella el tallo a bocins però per després llançar-los en l’aire com confeti. I amb el tovalló retallo una llufa, la penjo a la finestra i ric amb tot el cos.

I després les tisores creixen i creixen i amb l’ajuda de la nena saltem de l’avió i retallem la regió de Calàbria per a nosaltres soles. I vivim allà, i tallem tot el que ens fa nosa. Clac, clac, clac.

Fins que sento un lligam al ventre i un clac diferent. La nena que m’ha cordat el cinturó. «Que ja arribem!» I veig que ha estripat els vestits i les nines de paper amb els dits: el terra ple de bocins, l’hostessa de la cua que ve i jo si tingués unes tisores… Sí que han fet bé de prendre-me-les.

(Publicat al Rar, suplement dominical del diari Ara, l’1 de juny de 2014.)