I primi alberi

(Aquí us deixo en català l’article que em publiquen avui, dia 1 de maig de 2020, al suplement SETTE del diari italià Il Corriere della Sera.)

Els primers arbres

 «Els primers arbres que recordo haver conegut bé van ser les pomeres i pereres que hi havia al jardí de la casa on vaig créixer», diu John Fowles a l’inici del seu assaig autobiogràfic The Tree (1979). «Els arbres distorsionen el temps o, més aviat, el que fan és crear una varietat de temps: aquí dens i abrupte, allà calmat i sinuós. Mai lent i pesat, mai mecànic i ineludiblement monòton.»

Ho llegeixo i penso en els meus primers arbres, uns plàtans, a Premià de Mar (Barcelona) i uns oms, a Montblanc (Tarragona). També hi havia el garrofer de la plaça on vaig aprendre a anar en bicicleta, els ametllers i avellaners de l’avi Joan, les figueres i pruneres del tiet Anton, les moreres del pati de l’escola, i tants arbres que ara m’adono que han format part de la meva vida i no solament per fer-ne d’escenari.

«Cada dia em quedo sense paraules davant del que m’és més proper, que, de tan conegut, passa a ser desconegut»: Fowles afirma que els arbres «reals» són els que no toca la mà de l’home, els que viuen i creixen lliures als boscos, en col·lectivitat, encara que «ens sentim (o creiem que ens sentim) més pròxims a l’“essència” d’un arbre (o a la de la seva espècie) quan en trobem un d’aïllat, com nosaltres. L’evolució no ha volgut que els arbres creixin de manera individual. Resulta que són criatures molt més sociables que nosaltres». I jo vull discrepar amb Fowles, no perquè cregui que no té raó, sinó perquè voldria que no la tingués i així poder parlar-vos de l’arbre aïllat, tocat per la mà d’un home —mon pare—, que més enyoro: un desmai.

La meva família i jo vam viure vint anys en una casa amb jardí, on, a banda d’un petit exèrcit de xiprers que ens havien de protegir la intimitat, hi havia un desmai joveníssim que ens esperava amb les branques esteses i en moviment. Durant aquells vint anys, l’arbre va créixer i nosaltres també. A l’hivern es quedava pelat i el pare pujava a una escala molt alta i el podava amb una serra. A l’estiu les seves branques tocaven el terra, feia una ombra amable i mòbil i encatifava el terra d’unes fulles grogues que la meva germana i jo recollíem gratant la gespa amb un rasclet més gros que nosaltres. Sé que ella recorda tant com jo l’olor que feien aquelles fulles quan les apilàvem en un racó del jardí. Era impossible deixar el terra del tot net, sempre hi quedaven unes quantes mostres grogues dibuixant una constel·lació imaginària sota la protecció dels impertorbables xiprers.

No m’agradava gens aquell desmai, perquè m’avorria passar el rasclet i perquè aquell arbre no em donava res, o això creia jo. Recordo el dia que els veïns van plantar un llimoner al seu jardí, «això sí que és un arbre», vaig pensar. Era petit, i no arribava a fer ni mitja dotzena de llimones l’any, però la veïna sempre ens en donava un parell allargant les mans per damunt del petit mur que ens separava, i jo les agafava i les ensumava fort abans de dur-les al rebost, mentre em mirava el nostre desmai esquitxant el terra de grocs inútils, que no servien per fer suc ni per perfumar rebosts.

I són aquells grocs inútils, aquelles constel·lacions imaginàries, el que ara trobo a faltar, i el pare dalt de l’escala, i ma germana i jo amb el rasclet, i tots els gats que vam tenir i que s’hi van emparrar, i el so del violí desafinat de la veïna de davant esmorteït per aquelles branques dansaires, i els primers brots que apareixien cada primavera als seus braços nus i que feien cridar d’alegria a la mare, que sempre patia quan veia el pare podant el seu desmai.

La mare crec que va ser l’única que es va estimar aquell arbre en temps real —jo me l’he estimat després, com ma germana. I ara li podria trucar i demanar-li pels oms de Montblanc, el poble que la va veure néixer i créixer, però em sabria greu que la mare no els tingués tan presents com jo i això la fes dubtar de la seva memòria, que ella sent que perd fulles sense la protecció de cap xiprer ara que el pare ja no hi és.

Els meus primers arbres van ser plàtans i oms, però és un arbre sol, un desmai, qui és capaç de commoure’m de l’arrel fins a les fulles. I si tingués valor un dia trucaria a aquella casa on vam viure durant vint anys i demanaria que em deixessin passar un moment al jardí per abraçar aquell desmai, escoltar-li el xiuxiueig de les fulles, recollir d’amagat uns quants grocs seus inútils —un grapat per a mi i un altre per a la meva germana— i abans d’anar-me’n miraria de reüll el llimoner de la veïna, i per una estona contradiria a Fowles i la seva teoria dels arbres «reals», commovent-me amb la individualitat d’un vell desmai amb qui vaig créixer.

(A sota en teniu la portada i la pàgina de l’article, per si el voleu llegir en italià.)