contes, diàlegs sants

Estocolm

estocolm

He arribat a mil seguidors a Twitter per una promesa: que publicaria un conte molt passat de voltes que vaig acabar descartant per al recull El parèntesi més llarg. Aquí el teniu. Salten a la vista la infinitat de raons per descartar-lo.

Estocolm

Ding-dong. No espero ningú! Perdoni, però… Que no m’has sentit?, ningú. Ja, però jo li porto una oferta que no podrà… Que no podré què? No, que crec que li pot interessar. I tu com ho saps, que em pot interessar? No ho sé, només és una suposició. I en què et bases?, que potser ens coneixem tu i jo? No, no ens coneixem, però si em deixa que li expliqui… Com t’ho he de dir? Ja me’n vaig. Coi, sí que et rendeixes aviat. Què? Però sí… Amb aquesta actitud no arribaràs gaire lluny, nena. Jo només volia… Això, ara disculpa’t, i el teu orgull? M’he perdut. Venies perduda de casa, xata. Escolti…! Va, passa i digue’m el que m’hagis de dir. No, si no cal que passi, si són dos minuts… Paaassa, va, que amb la porta oberta hi ha corrent d’aire. Entesos, ja passo. Esclar, dona, estarem millor asseguts… Asseguts? No, no cal, aquí al rebedor ja ens entendrem. Va, no siguis rància, que no et vindrà de cinc minuts. Home, doncs sí… Re, seu, seu i descansa, que preparo una cafetera. Si ja he esmorzat, de debò que no cal. I tant que cal, sempre he estat un bon amfitrió, jo. No ho dubto pas. Doncs no se’n parli més: seu i descansa; descalça’t, que per això vaig posar parquet. Eh?, no, no, ja estic bé. Ets tossuda, eh? Va, que t’ajudo. Què!? Veus?, cremallera avall i fora botes! Però…!? No em diguis que no estàs millor? Mentre es fa el cafè, pots aprofitar per fer una becaineta, que fas mala cara. Si jo només venia per… Que sí, que ja m’ho explicaràs, però ara relaxa’t, va. No em vull relaxar!? Nena, quin geni! Home, és que m’ha tret les botes, vostè! Pura cortesia, mal pensada. Doncs té una manera ben estranya de ser cortès, no sé si l’hi han dit mai. No ets la primera dona que m’ho diu, no. És que si a totes els arrenca les botes a la primera de canvi…! Que ja ho he entès, no hi tornis! Perdoni… Vaig a veure si ha sortit el cafè, no et moguis. Jo me n’hauria d’anar, he de visitar més… Tu t’esperes, que el cafè és per a tu, que jo no en puc prendre, que m’altera. Encara més? Què?, crida més, que sordejo. Res, no deia res. Doncs aquí quieta, que vinc. Sí, bwana. T’he sentit! Que no era sord? No tant com sembla! Va, el cafè, que se’m fa tard. Tard per anar entabanant els veïns amb els teus duros a quatre pessetes? Un respecte! Mite-la, la mosqueta morta… Un res-pec-te, he dit! No cridis! Però no hem quedat que era sord? No tant. Va, el cafè. Ara te’l porto, però no et posis les botes, sents? I tant que me les poso… Que t’he dit que no, que-el-parquet-està-per-això. Ai, em fa mal! No n’hi ha per tant, seu i calla. Però si m’ha deixat marca i tot. Només t’he agafat fort pel braç, figa tova. Ja n’hi ha prou, me’n vaig. Tu no te’n vas enlloc. Deixi’m passar. Has vingut a explicar-me una cosa que em pot interessar, oi? Segur que no l’hi interessarà, deixi’m sortir o cridaré. Ja pots cridar tant com vulguis, durant el dia només hi sóc jo, a l’edifici, que tots treballen fora. Sisplau, em vull posar les botes… No és negociable. Com!? Això és casa meva, aquí mano jo. S’ha acabat, me’n vull anar. Doncs vés-te’n, però les botes es queden aquí. Però que s’ha tornat boig? No em diguis boig. Torni’m les botes i obri la porta. No em diguis boig. Me’n vull anar! No em diguis boig, et dic. Les botes i la porta, ja! M’has dit boig, retira-ho. Ho retiro. Mira’m als ulls i digues que ho retires. Ho retiro… No ets sincera. Com!? Menteixes. Que no! Passa cap al menjador, seu i espera, que et porto el cafè. Que no, que sóc sincera, que m’he equivocat, que vostè no és boig! Ara vinc, no et moguis. No em moc. I dóna’m la bossa. No, per què? Dóna-me-la. Ei, ei, que és meva! Deixa-la anar! Ei, el mòbil, què fa? Me’l quedo, tu no te’n vas fins que no m’hagis explicat això que dius que m’interessarà tant. Ja n’hi ha prou, torni’m les botes i el mòbil i deixi’m marxar, això no té cap gràcia. I que té gràcia que cada dos per tres et truquin a casa per donar-te la tabarra amb ofertes que no t’interessen? No és el mateix. Sí que ho és, cada dia veniu a tocar-me els collons. Jo és el primer cop que vinc, eh. Doncs t’ha tocat, els representes a tots. Què vol dir que m’ha tocat? Que tu pagaràs per tots. Que jo pagaré…? Sí, sí, tu, fes el favor de callar. No vull. Calla o… O què? No em provoquis! Escolti, a veure, no pot ser, aquí hi ha hagut un malentès, jo només venia per… Vaig a buscar el cafè, pobra de tu que et moguis. Però és que és el meu primer dia, hòstia! Doncs raó de més per agafar-t’ho amb calma, reina; té, beu cafè. No en vull. Beeeu! Que no, que… Que beguis, he dit! Que crema, què fa? Ui, perdona, t’he tacat. Merda, que era nova, la camisa… Treu-te-la, que tinc un llevataques que… Ja n’hi ha prou, me’n vaig. Sense el mòbil ni les botes? Me la suen, me’n vull anar d’aquí, com sigui. No te’n pots anar amb aquesta llàntia, reina. No em penso treure la camisa. I tant que sí. Què fa!? Viiine! Deixi’m!? Estigues quieta! Em fa mal!? Quieta o te la trencaré! Que no me la vull treure, prooou! Au, ja està, vaig a posar-hi llevataques; oi que no te n’aniràs? Això ja passa de mida… No pateixis, mentre actua el llevataques, xerrem una estona i m’expliques això tan interessant que dius que tens per a mi, dona. No tinc res a explicar, sisplau, torni’m la camisa, les botes i el mòbil. Amb aquestes presses i aquestes males maneres no vendràs mai res, ho saps? No sigui cínic! Només pretenia ser amable. Ningú ho diria… Controla’t els fums, neneta, que si no no sortiràs mai d’aquí. Vostè ha vist massa pel·lícules. Vaig a buscar el llevataques, a veure si quan torno estàs més tranquil·la. Aquí estaré, quin remei… Així m’agrada, que no te n’hagis anat. Però si no puc!? No dramatitzis, va. Que no dramatitzi, diu. Què em vols vendre, dispara. No res, ja. Va, no et rendeixis a la primera de canvi. Res, de debò, no l’hi interessarà. Prova-ho, no se sap mai. Ass… assegurances. Ui… Veu?, ho deu tenir tot assegurat, vostè. No, al contrari, no hi crec gens, en les assegurances. Ah… M’asseguro sol, jo. Ja… No, de debò, mira, la porta del carrer, per exemple, me la vaig blindar jo mateix: vaig comprar una làmina d’acer de la mida de la porta i jo solet la vaig col·locar darrere de la fusta, i en acabat un parell de barres, una a dalt i una a baix, que les vaig comprar a un amic que treballa al port i que… Ni que hi tingués una fortuna, en aquest pis! Que te’n rius? No, no, i ara! Tots els meus estalvis hi tinc, nena. Sí? Esclar, o et penses que confio en els bancs? No, esclar, vostè és el seu propi banc, oi? Exacte, i el meu metge, també. Eh? Llicenciat en medicina, metge militar durant quaranta-cinc anys. Ah! Vine, que t’ensenyaré la meva consulta. No, no cal, no. No t’he demanat si vols venir, t’he dit que vinguis. Ja vinc… Ho veus?, tinc de tot, si convé puc operar una apendicitis, aquí. Que bé… No te’n fotis. No, si no me’n foto… Tornem al menjador i explica’m com és que una noia tan maca com tu va de pis en pis venent assegurances. No té cap secret, m’he de guanyar la vida. Però si tu podries ser actriu! Au, va… O model: tens uns pits preciosos. Escolti! Dona, és que et tinc aquí davant en sostenidors i… El llevataques ja deu haver fet efecte, no? Torna-hi amb la pressa! És que estic incòmoda, i més si em parla dels pits. No n’hi ha per tant, podria ser el teu metge. I el meu avi també… No et passis! La camisa, sisplau. Que impacient, ja hi vaig. Gràcies. Doncs la taca no se’n va, he posat una rentadora. Què!? És que em sap greu, te l’he tacada jo, i és el teu primer dia… Però…, però…, és igual, no passa res, torni’m la camisa, sisplau. He posat un programa curt, tranquiiil·la! És que me n’he d’anar, he de fer més visites… Que sí, dona, que sí, però pensa que en aquest edifici només hi som tu i jo, no hi ha ningú més, així que l’estona que t’estaràs aquí és la que trigaries a visitar tots els pisos, no? Ja, però si no venc no cobro… Però no deus pas voler vendre ja el primer dia, no? Home, doncs… Optimisme i bones peres, arribaràs lluny, tu. Escolti! No se’t pot dir res. És que es pren unes confiances… Estic a casa meva. Jo no. Doncs com si hi estiguessis. Sí?, doncs torni’m les botes i el mòbil. Que pesadeta. És que no entenc per què… Vols fer el favor de parar!? Però és que… Calla, calla, CALLA! Calmi’s, sisplau. CALLA! Sisplau, jo no… CALLA, T’HE DIT! Però… Massa tard, nena, massa tard. Què…, què vol dir? Ara vinc. On…, on va? Quieta. Però… QUE CALLIS! Hòstia… Que t’has espantat? Què…? T’hauries de veure! Què…, què porta a la mà? No re, no re. On…, on ha anat? La rentadora, era una programa curt, ja t’ho he dit, deu minuts. Ja està neta, la camisa? Sí, ara l’he estesa, i amb aquest solet que fa avui, en una hora la tens eixuta. Una hora!? Si et portes bé, et passarà volant. Sí… Oi que et portaràs béee? Sí… Així m’agrada. Però…, la mà, què hi té, què amaga? Una agulla d’estendre, re, dona. Ja… No siguis paranoica, quin mal et puc fer amb una agulla d’estendre? Home… Per qui m’has pres? És que jo ja… Et puc pessigar el braç. Ai, ai! Exagerada, si no fa mal. Sí que en fa!? En fa més a la panxa, veus? Aiii, aiii! No aguanteu res, el jovent d’ara. Prou, que em fa mal de debò!? Sóc metge, sé el que em faig, tranquil·la. Prou, sisplaaau! Mal de debò seria si et pessigués els mugrons. No, no, NO! Era una suposició, nena, tu porta’t bé. Que sí, que sí, però l’agulla, deixi l’agulla, deixi-la, sisplau. Et veig molt tensa, deuen ser els nervis del primer dia, vols que et faci un massatget? No, no estic tensa, gràcies. No em costa res, mentre s’eixuga la camisa… És que no estic tensa. Estira’t! Que no cal. Que t’estiris, et dic! Entesos, entesos, però deixi l’agulla, sisplau. Ja la desaré després, tu estira’t i relaxa’t. No, no puc, no puc relaxar-me si…, si… Ho veus com necessites un massatge? El que necessito és… Ai! Calla i estira’t o et torno a pessigar!? La faldilla, no m’aixequi la faldilla, sisplau. A les nenes dolentes els pessigo al cul i tu has estat molt dolentota. Prou, sisplau, me’n vull anar, me’n vull anar!? Primer el massatge. D’acord… Així m’agrada, estiradeta i tranquil·la, deixa’m fer a mi. No cal que se m’assegui a sobre, no? Dona, per fer un massatge ben fet… Però, la faldilla, abaixi-me-la, ABAIXI-ME-LA! No cridis, que em desconcentres. La faldilla, la faldilla… I si te la trec i així no ens fa nosa? No, no, NOOO! Que no cridis, collons! Ai, ai! És que m’obligues a fer-te mal, eh? Sisplau, prou, prou, això és absurd, jo només volia… Tu relaxa’t, no pensis en la feina, deixa’m fer a mi, no te’n penediràs. No puc més, no puc més, no puc… Calla, caaalla, xxxt. És que… La meva nena està cansada, molt cansada, pobreta. Jo no sóc la seva… LA MEVA NENA ESTÀ CANSADA, he dit. Però… Pobreeeta, jo la cuido, jo la cuido. Això no és un massatge. Vine, vine amb el papa, vine, seu amb el papa. No, estic millor estirada, vull el massatge. El massatge després, vine amb el papa, seu aquí, porta’t bé. Merda, no puc més, això no pot ser, això… Eh, on vas!? Que no puc, que no, que ja prou, que… On et penses que vas!? Que pari ja, que vull que em torni les meves coses, la faldilla, la camisa, les botes, el mòbil, que jo me’n vaig, que me’n vaig, QUE ME’N VULL ANAR, HÒSTIA! Nena dolenta… NI DOLENTA NI MERDES! Molt dolenta… No em fa por l’agulla, no em fa por! Doncs te n’hauria de fer! Està boig, BOIG, em sent? No em diguis boig, dolentota… Boig, boig, boig, boig! T’estàs passant… BOIG, BOIG, BOIG, BOIG! Seu aquí ara mateix o… O què, eh!? Anem a la consulta! No! I tant que sí, has sigut molt dolenta. Ja n’hi ha prou, cridaré! Que estem sols, com t’ho he de dir? Però…, però la gent del carrer, això és un principal. Doble vidre, nena. Però… No et sentirà ningú: cap a la consulta. Que no, que no! Paaassa. Què em farà? Això depèn de tu. Em portaré bé, em portaré bé. Mentidera. L’hi juro. La meva nena mentidera… Fa calor, la finestra… No m’enredaràs. Sí que fa calor, vostè també està suant. Portaré un ventilador, que si em suen les mans, malament. Què, què vol dir amb això de les mans? No et moguis, ara vinc. Què passa si li suen les mans, què passa!? Ara viiinc, no t’alteris, que no et fa cap bé. No m’altero, però què em farà? Sóc metge, confia en mi. No, no, no puc més, no puc més! Ara vinc. NO PUC MEEEÉS! Però què has fet?, què has fet!? … Com se t’acut saltar, boja? … La meva nena dolenta! … Ara vinc, baixo a buscar-te, vés a saber què t’has trencat. … Sóc metge, no pateixis per res, ara vinc, nena dolenta, però un moment, que la camisa ja deu estar eixuta, eh? …

Estàndard
actes

TN

He anat acumulant coses a dir d’aquelles que van amb llocs i hores i enllaços i tal, i ara us les engaltaré totes. Ja m’ho perdonareu en una altra vida.

TN

Primer titular: paperdevidre.cat, la nineta dels meus ulls!

A hores d’ara jo crec que tots els que passeu per aquí ja coneixeu el nou portal dedicat en exclusiva al conte. Peeeerò, per si de cas… Us recomano, com a coeditora de l’invent, que el visiteu, que us hi atureu, que llegiu els contes que hi hem publicat fins ara: Miquel Duran, Yannick Garcia, Vilis Kasims traduït per Alba Dedeu, Cortázar recuperat per Carles Álvarez, un avançament editorial de Bradbury gentilesa de RBA-La Magrana… I espereu, perquè la setmana que ve, i l’altra, i l’altra, vénen més contes, més veus, més lletres de les bones… En Guillem i jo ens hi estem esmerçant molt, triem, llegim, rellegim… És una feinada i una festassa.

Segon titular: m’estreno a la premsa!

Aquest diumenge que ve, dia 1 de juny, m’estreno a la premsa publicant un article-relat al suplement del diumenge del diari Ara, el RAR. Espero que sigui l’inici d’una nova faceta, aventura o bogeria, això! No us en dic res més… Mantinguem el misteri fins al diumenge, correu als quioscos!

Tercer titular: cap a l’Ateneu Barcelonès!

El dia 5 de juny els de l’Escola d’Escriptura (gràcies, Mònica Miró i Muriel Villanueva; gràcies, Jordi Muñoz!) m’han convidat a participar en un col·loqui amb els alumnes dels cursos de Conte I i II. Aquest últim trimestre del curs han estat treballant El parèntesi més llarg a classe i es veu que em tenen preparades unes quantes preguntes. Confesso que xalo molt en aquesta mena de trobades amb lectors, i si a més resulta que són potencials escriptors de contes ja… L’acte no és obert al públic, però em feia il·lusió fer-vos-ho saber, perquè que un any llarg després El parèntesi encara segueixi viu és una notícia que m’emociona!

Quart titular: cap a Cerdanyola del Vallès!

I si em fa il·lusió que El parèntesi encara cuegi… Resulta que tinc un club de lectura d’Un altre got d’absenta el proper 11 de juny a la llibreria L’Aranya de Cerdanyola del Vallès. L’hora no és segura del tot, així que si us hi voleu acostar, estigueu atents a la pàgina de Labreu Edicions, que aviat ho anunciaran.

Cinquè titular: cap a Lleida amb l’Imma Monsó!

El 17 de juny, a les 19.30 h, a la Biblioteca Pública de Lleida, i dins del cicle Destapats (coordinat per en Jordi Nopca), tindré la sort de compartir taula i xerrera amb l’escriptora Imma Monsó. Parlarem de La dona veloç i de tot el que ha escrit l’Imma, i d’El parèntesi més llarg i el poc que he escrit jo, ai!

Sisè titular: cap a Poblenou!

El 19 de juny, a les 20 h, em tindreu a la llibreria Nollegiu del Poblenou, molt ben acompanyada pel llibreter que sempre surt borrós a les fotos, perquè no para! Parlarem d’El parèntesi i del que es presenti, que no tinc clar si em farà una entrevista o em sotmetrà a un interrogatori!

Ja acabo, i acabo amb festa!

I us avanço, de passada, per tancar com he obert, que el 26 de juny, a les 19.30 h, a la Llibreria Calders, presentarem la nova etapa de Paper de Vidre amb contes i cançons. No us en puc dir res més. Si en voleu estar al corrent, apunteu-vos al butlletí!

El temps!

Tot bon TN acaba donant pas a l’espai del temps… Ha! Temps és el que em faltarà durant les pròximes setmanes! Espero veure-us en algun d’aquests titulars (no, en tots no cal, això ja ho faré jo, que em sacrifico per vosaltres!?). Aviat reprendrem els diàlegs o monòlegs o què-sé-jos habituals. (No hi ha hagut manera d’aconseguir el patrocini de Repsol, no m’ho explico.)

Estàndard
actes, contes, podria ser un blog

Míster o Miss Rodoreda

Vint-i-quatre hores i cedeixo el tron a un nou valent o valenta, o covard o covarda, que escriu contes i creu en els premis —com a mínim en un. Ja en tinc ganes. Ganes de saber qui serà i de baixar del tron també.

El balanç només pot ser positiu —tot i que he rebut uns quants pals, ensurts i disgustos també, no ens enganyem. L’objectiu era arribar a més lectors i puc dir que ho he aconseguit. No m’he calçat la modèstia avui, no em dóna la gana.

El parèntesi més llarg encara corre per les llibreries, em consta que el venen i el reposen, que el llegeixen (gràcies pels correus i els comentaris a tots) i que agrada. No puc demanar més. Me’n sento tan orgullosa com el primer dia.

Ha sigut un any mogut, de moltes emocions i no totes bones, de conèixer gent de tota mena, de sortir molt de casa, de sorpreses de tota mena i regust, de regals inesperats, de complicitats que emocionen, de disgustos que trasbalsen, de tot i molt i barrejat i de vegades complicat de pair i posar al lloc que toca, per massa bo o per massa no-se-sap-què.

He après moltes coses, de mi i dels altres, dels que em volien ensenyar, dels que no ho volien, dels que pretenien alliçonar-me, dels que m’han volgut jutjar, dels que m’han animat, dels que hi eren i encara hi són i ells saben qui són, dels que han aparegut fa poc.

Gràcies a tots, als que ho fèieu a fi de bé i als que no sé massa què preteníeu. Estic contenta.

Demà al vespre, al teatre Kursaal de Manresa, donaré el 16è Premi Mercè Rodoreda amb un somriure d’orella a orella, ple d’agraïment per als que heu fet que arribi fins aquí i que tingui ganes de continuar.

moltesgràcies

I al nou Míster o Miss Rodoreda li desitjaré el doble de les coses bones que m’han passat i la meitat de les dolentes, i molta empenta per encarar-les totes i saber-les mirar pel costat més profitós, que no sempre és fàcil, i un saquet de ganes d’escriure per si les perd pel camí, que a mi ara me’n sobren.

Estàndard
contes, podria ser un blog

Cirera

[La preqüela promesa de «Sardines». Vagi de gust!]

cirera

Que ja ho sap que no van al ball sinó a una sardinada, però és el primer dia d’estiu, ella tot just té trenta anys, s’ha guanyat a pols el títol de desinhibida de la colla i avui ha de portar tant sí com no el vestit escotat amb cireres estampades que li va acabar de fer la mare ahir. Ser filla de modista té els seus avantatges.

«Vols dir que no et va curt? Ensenyes els genolls!» Que no, que ha d’anar així, ben escotat, lluint cames i ajustat de la cintura amb la llaçada vermella de ras. L’estrena per anar al mas que els Sanahuja s’han comprat en un poblet mig abandonat de la Conca. La vindran a buscar en cotxe els Armengol, i ja l’imagina a ell mirant-se-la mentre puja al seient del darrere amb ulls de vull-cireres, i a ella envejant-la amb el panxot i les cames inflades, que encara li falten dos mesos per parir i sembla que esperi bessonada.

També estrenarà les sandàlies de taló vermelles, encara que la Sanahuja no s’hagi cansat de repetir que hi anessin amb «roba còmoda» perquè la casa està a mig refer i pels voltants tot són horts. La Rosalia només se sent còmoda amb vestit i talons. Si convé, ja es descalçarà, que s’ha pintat les ungles de vermell pujat per si de cas.

Ja es veu caminant descalça entre tomaqueres, el vent despentinant-li la cabellera fosca i aixecant-li la vora del vestit per deixar-li al descobert les cuixes, tan generoses com l’escot, les cireres fent joc amb els tomàquets, amb les ungles, amb els llavis, i ella sostenint les sandàlies amb un dit mentre amb l’altra mà es fa visera sobre els ulls perquè s’ha deixat les ulleres de sol a casa —mentida, és que sap que els seus ulls de color negre profund trasbalsen tots els homes de la colla. I ja se les imagina a totes, amb pantalons de fil, camisa de màniga curta i calçat pla, mirant-se-la i avorrint les cireres.

«Vols dir que et cal la faixa?», seguirà rondinant la mare mentre ella s’arregla seguint pas a pas la litúrgia d’empolvorar-se, pentinar-se i perfumar-se de lavanda. I tant que li cal enfaixar-se, que la fama de la seva cintureta ha de seguir intacta. Està tot calculat: entre un escot ben assortit i unes cuixes robustes hi ha d’haver una cintura inversament proporcional perquè el conjunt faci venir ganes de treure-la a ballar i ballar encara que l’única música que soni sigui la del vent sacsejant les fulles de les tomaqueres, encara que la pista de ball sigui un fangar, encara que el seu acompanyant calci espardenyes, tingui les seves enormes mans brutes de fang i li estampi els cinc dits de marró ardent just on la faixa va més ajustada.

La Rosalia s’encén imaginant aquelles cinc ditades. El primer dia d’estiu i ja estem així. I els ulls de la mare sembla que li llegeixin els pensaments, perquè ara fa que no amb el cap i la repassa de dalt a baix perquè endevina que si s’ha endut la mà al ventre és perquè ja trama escenes que no li convenen. «Que vindrà, en Ton?»

En Ton té les mans petites, un somriure trist i la mirada perduda en el passat d’un matrimoni massa breu. Fa dos anys que és vidu. La Rita es va morir parint i ni la criatura va sobreviure. Diuen que encara conserva tota la roba de la dona i el bressol de la criatura, que no ha aconseguit passar pàgina. I tothom els emparella amb la teoria absurda que l’excessiva tristor de l’un equilibraria l’alegria desenfrenada de l’altra. Però a la Rosalia en Ton li desperta més tendresa que desig i els seus cinc dits fins i nets no els vol tocant-li les cireres.

Ja té ganes d’haver enllestit, perdre de vista la mare, baixar els sis pisos que la separen del carrer, pujar al cotxe dels Armengol i passar-se les dues hores de trajecte amb els ulls fixos a les mans d’ell al volant, sentint-se conduïda mentre l’Armengola recita noms de nen i de nena i es fa el senyal de la creu cada cop que recorda el part de la Rita-en-pau-descansi.

«Sí que vindrà, en Ton, mig obligat com sempre», respon ella també per obligació. I la mare somriu cap endins perquè secretament, o no tant, també espera que sa filla s’equilibri amb el vidu que confia que les calmarà a les dues, cadascuna d’una dolença diferent, i li omplirà la casa de néts.

«Au, va, mare, que vindran els Armengol a buscar-me i encara no m’he pintat.» I la mare ja pateix per avançat. Que aquell home ja se’l veu que sempre té gana, i amb la dona tan inflada vés a saber quant fa que no… I la Rosalia perd els papers per les mans grosses, que ella sap que només busca això, deu dits com un cinturó que la facin ballar sense parar. La pobra Armengola, toia com és, no se n’adonarà, però fins que no arribin al mas dels Sanahuja la Rosalia haurà tingut temps d’imaginar com a mínim mitja dotzena d’escenes de les seves amb qui conduirà amb un ull posat al retrovisor buscant el camí entre l’escot emmarcat per unes cireres que l’enllaminiran fins a fer-li descordar-se dos botons de la camisa abans de passar Martorell.

—Quines ganes de menjar sardines, família!
—Rosalia, quin vestit!
—Me l’ha fet la mare i no li podia fer un lleig.
—Se t’embrutarà, al mas.
—Que s’embruti. —I mossegant-se el llavi pintat de vermell:— Hola, Armengol, eh.
—Hola, hola. Puja, que farem tard.
—Mira que ets simpàtic, eh. Rosalia: no li facis cas, amb això del nen, o la nena!, està molt nerviós.
—No passa res. Jo també ho estaria. —I segona mossegada directa al retrovisor.— Engegui quan vulgui, conductor.

 Al seient del darrere, amb la xerrameca de l’Armengola de fons, la Rosalia es dedica al que sa mare ja sap. No han sortit de Barcelona que el cap ja li ha anat tan lluny, i alhora tan a prop, que sense voler ha relaxat el cos i ha separat prou les cuixes perquè si l’Armengol estira una mica el coll entri en calor d’agost el primer dia d’estiu. No se’n pot estar, de deixar-se anar així, ella, i un cop hi és no hi ha qui l’aturi i ha de tancar els ulls i endur-se una mà al ventre i amb l’altre distreure’s els dits amb els cabells que avui ha decidit portar deslligats, confiant en el ventet que bufarà pels volts del mas dels Sanahuja i que l’ajudarà a escampar la seva característica olor barreja de lavanda i suor de desig fins als narius del seu xofer.

—Saps si vindrà en Ton?
—Suposo que sí.
—No hi has parlat?
—No, per què?
—Dona, no ho sé…
—Si ve el portaran els Grau.
—Ja, ja. Espero que vingui, que li convé sortir i a més…
—A més, què? Deixeu en Ton tranquil, que faci el que vulgui, pesades.
—Noi, com estàs avui! Era parlar per parlar…
—Doncs parlar per parlar, millor que callis i miris el paisatge.

I la Rosalia es dóna per al·ludida i es passa un dit pel mig de l’escot per comprovar que l’estiu ja li envernissa la pell, que les cireres estan a punt, que es descalçarà, que menjarà sardines amb les mans, que el vent i els seus cabells, que les tomaqueres, que les cinc ditades de fang, que les mans al volant, que els ulls al retrovisor, que ella és el paisatge que es torra sota el sol Armengol, l’astre que la vol cremar només mirant-la perquè la Rosalia només es mira, que és com aquelles cireres vermelles, rodones, lluentes, perfectes, que fan obrir la gana pels ulls però que després les tastes i tot és acidesa.

* * *

Aprofito per informar-vos que el 23 d’octubre serem a Gràcia amb la Bel Olid i en Ramon Pardina parlant de contes «sense fronteres». Més informació aquí.

Estàndard
podria ser un blog

Els resultats de la porra

Jo, Tina Vallès, reunida amb mi mateixa ara mateix i sempre (em sembla), declaro que el conte guanyador de la porra convocada el passat 6 de setembre és Sardines, per setze vots dels cinquanta-dos vots rebuts entre els dies 6 i 23 de setembre de 2013, i informo que abans del 23 d’octubre de 2013 en publicaré aquí mateix la preqüela, tal com vaig prometre.

sardines

Passo a detallar el recompte de vots per als amants de les xifres i les tafaneries:

Sardines: 16 vots
Mali: 6 vots
Crema depilatòria: 5 vots
Taxi: 5 vots
Micos: 5 vots
El nus: 4 vots
Portabilitat: 3 vots
Pinter: 2 vots
Pardals: 2 vots
Llet cereals aigua: 2 vots
Enterro i mig: 1 vot
Rots: 1 vot

A la porra, hi han votat 16 homes i 36 dones. A banda dels vots rebuts via comentaris, he rebut 2 vots presencials, 3 per telèfon, 5 per correu electrònic i 2 per Twitter.

Moltes gràcies a tots per votar, fer córrer la veu i animar aquest racó que de vegades podria ser un blog.

Estàndard
contes, podria ser un blog

(Porra)

Doncs això, que a El parèntesi més llarg hi ha disset contes, i que si l’heu llegit i voleu votar el que us hagi agradat més, després procuraré fer-ne no la continuació (com vaig fer amb un relat d’Un altre got d’absenta) sinó una preqüela. Embolica que fa fort. Us deixo la llista dels contes a sota i aneu votant via comentari aquí mateix o, els vergonyosos, per correu electrònic [tinavalles arroba gmail punt com, assumpte: (Porra)]. Gràcies per participar-hi i fer-ne difusió.  Hi ha temps fins al 23 de setembre.

porresparentètiques

Els disset contes d’El parèntesi més llarg:
1. Llet cereals aigua
2. Portabilitat
3. Taxi
4. Bloc de dibuix i carbonets
5. Pardals
6. Vista perduda
7. El gemec
8. Mali
9. Sardines
10. Pinter
11. Rots
12. Micos
13. Crema depilatòria
14. Bugada
15. El nus
16. Claus
17. Enterro i mig

[El que surt a la foto és una porra, sí. I els trossos de porra de l’esquerra de la imatge no em digueu que no són parèntesis!]

Estàndard