Em sembla que ens ha vist

—No et giris, ara, eh.
—No comencis. Calma.
—No et giris i em calmo.
—No et calmaràs i no em giro. Qui hi ha?
—Qui vols que sigui!
—Ho he d’endevinar?
—El joc l’has començat tu.
—Eh?
—Li has dit tu que seríem aquí?
—Què dius?
—Fa allò que fem quan veiem algú i volem fer veure que no el veiem.
—Què fem? Qui ho fa?
—Allò de mirar al fons de la sala desenfocant la vista.
—Qui!
—Qui? M’ho faràs dir a mi? A mi?
—Va, no em facis emprenyar.
—Ah. Tu? Tu t’has d’emprenyar?
—Sí, jo. Compto fins a tres i em giro.
—No!
—Un…
—De debò que no l’hi has dit tu?
—Dos…
—És molta casualitat que…
—I…
—La Montse, la Montse!
—La Montse. Quina Montse?
—Hòstia!
—Tu saps quantes Montses devem conèixer entre tu i jo?
—La Montse. Aquella Montse.
—No.
—Sí.
—No-la-mi-ris.
—Si no ho faig.
—Estàs desenfocant la vista i tal i qual. Fot el favor de mirar-me a mi.
—O sigui que no li has dit res, tu.
—A veure, u: qui ha triat el restaurant?
—Jo.
—Dos: qui té el seu telèfon?
—Jo.
—Tres: qui li va trucar aquella vegada?
—Jo.
—Aquella vegada i aquesta, no?
—Què? No!
—Jura-m’ho.
—No.
—Perquè li has trucat.
—No.
—T’encanta acusar-me del que en realitat has fet tu.
—Què dius!
—Sí. M’acuses del que has fet, et fas l’ofesa, em muntes un cristo, i quan ja em tens desesperat, descobreixo que ho has fet tot tu i ja no em queden ganes d’emprenyar-me.
—Quina teoria és aquesta?
—La de la nostra relació.
—Tu veus visions.
—Va, deixa-ho anar: per què li has trucat?
—Que jo no…
—Vols parar?
—Tu per què creus que li he trucat?
—No em toquis per sota la taula. Posa’t la sabata. Fes el favor.
—Va, relaxa’t.
—No em fotis calent. Encara hem de dinar.
—Saps per què he triat aquest restaurant?
—El peu, estigues quieta.
—Les tovalles.
—Les tovalles? Què els passa, a les tovalles?
—Són llargues.
—T’estàs… t’estàs… D’ofesa a… En què? Dos minuts?
—A porca. I puc trigar menys.
—Però…
—Em segueixes el joc ja o foto el camp al lavabo?
—Al lava…? Oh, oh, oh.
—Va.
—Dóna’m un minut. Estàvem discutint, no sóc tan ràpid.
—Estàvem escalfant.
—Escalf…? No-em-mi-ris-ai-xí.
—Com et miro?
—Porca.
—No t’he sentit.
—Porca!
—Ja jugues, per fi.
—Però és que tinc gana.
—I jo…
—No, gana de menjar.
—I jo…
—Hòstia, no, que vull dir…
—Em sembla que ens ha vist.
—Qui? Ah! La Montse, ja. Esclar que ens ha vist, li has truc…
—Calla!
—Ah, val, ja t’entenc. Dius que ens ha vist?
—Sí. Dissimula però ens ha vist. No et giris.
—Està tan…?
—Tan bona com sempre?
—No volia dir…
—Sí. O més.
—I per què li has tru… Vull dir, i què fem, ara?
—Tenim dues opcions. Que ens posin un altre plat a taula i la convidem a seure amb nosaltres. O…
—O?
—O me’n vaig al lavabo, ella vindrà i quan sortim t’ho explico.
—Però què et passa!
—Se t’acut una tercera opció?
—No-no. O sí…
—Digues…
—És que no et segueixo. Pensava que no havia sigut una bona idea, que te’n penedies… Quan algun dia t’ho intento recordar em fas callar i et poses furiosa.
—He canviat d’idea. Tercera opció. Va, canta.
—Marxo.
—Què?
—Me’n vaig, us deixo soles i ja m’ho explicaràs.
—Això… Això és una opció o m’estàs dient que te’n vas?
—Tu què creus?
—T’estic tocant per sota la taula. No sé què penses però sí què… sents.
—Vés al lavabo.
—I tu?
—Jo ara mateix no em puc aixecar.
—I quan puguis?
—Què vols dir?
—Et podem esperar.
—Para o no em podré aixecar mai.
—Fas una cara… Què fa la Montse?
—Seu a la barra i desenfoca tant la mirada que no sé si tornarà a mirar mai més normal.
—He d’anar al lavabo. Demana tres gintònics.
—Tres?
—Farem les dues opcions.
—I acabarem com l’altra vegada?
—Sí.
—I no te’n penediràs?
—No.
—Hòstia, crec que em fotré mig gintònic abans de venir. Aixeca’t ja, tu.
—Mira’m el…
—Ja sé on t’he de mirar mentre caminis cap al lavabo, vés.
—Un moment, que em calço.
—La Montse…
—Què?
—Que ve cap aquí. Va, aixeca’t.
—Sí-sí.
—Ara s’ha aturat al mig de la sala. Va, passa cap al lavabo, hòstia.
—No et posis així, tu mira’m…
—Que sí, el cul. Passa, porca.
…
—Ah, hola, tres gintònics. I… tenen llevataques?

Al parc, 1

—Mira’ls, que concentrats!
—Sssí…
—La sorreta els relaxa!
—A ells, sí.
—I a mi també!
—Fins que surt de les butxaques dels texans, de dins dels mitjons, de sota les plantilles de les vambes…
—Ha, ha, ha! Et veig negativa. Vine, posa’t al solet! Al solet!
—Al solet, ja.
—El solet ho cura tot.
—Tot. I el que no cura el sol, ho cura l’homeopatia, no?
—Exacte!
—…
—Com han crescut, eh?
—Sí…
—Encara recordo quan li donava el pit, al meu.
—Normal, a P3 encara l’hi donaves…
—El teu va fer biberó, no? Ntstè.
—…
—Donar-li el pit va ser el millor regal que m’hauran fet mai.
—Eeeh, aquesta conversa ja l’hem tinguda, crec.
—És que es crea un vincle, saps? Un vincle molt fondo, molt com d’aquí dins. Molt animal.
—Animal…
—Sí. Crec que després d’aquesta experiència, hem quedat connectats per sempre, el meu nen i jo.
—Connectats per sempre…
—No et passa?
—No.
—Vull dir, que quan és a l’escola, a vegades sento alguna mena de cosa, una sensació, no sé, estranya, incòmoda, i llavors quan el vaig a recollir la mestra em diu que ha estat tovet, saps?
—Tovet, ja.
—I jo ho he notat abans, no sé com dir-t’ho.
—Ja m’ho has dit: ho has notat abans, abans que t’ho digués la mestra.
—Al·lucinant, eh?
—Sí…
—Jo crec que això ho fa el pit. Per què oi que a tu no et passa?
—No, no em passa, no.
—És el pit. Es crea un vincle.
—Sí, ja ho has dit: animal.
—És que és animal, és… És atàvic! Atàvic!
—Ja, ja. M’ha quedat clar.
—És que és tan fort!
—Avui juga el Barça?
—EH? Ni idea. T’agrada el futbol? No ho hauria dit mai.
—No, no m’agrada.
—Ah. Llavors…?
—Res, res, pensava en veu alta.
—Ah. AMOOOR, CINC MINUTETS I MARXAREM A COMPRAR VERDURETA!
—Nosaltres també marxarem.
—Sap greu, eh, perquè s’ho passen tan bé amb la sorreta, oi?
—Sssí.
—RECULL ELS ESTRIS, VIIIDA!
—Ara vinc. Vaig a dir-li al meu que marxem.
—VA, PUUUÇA, QUE MARXAREM TOTS JUNTEEETS!
—Ja els he espavilat, tranquil·la.

—Bé, calma, al seu ritme, eh. Jo des que sóc mare que he entès com he de viure el temps.
—Eh? Ja…
—Si vas al seu ritme, gaudeixes més els moments, els importants. Anar junts pel carrer, fixar-nos en les fulles que hi ha terra, en un contenidor, en un gos, en els colors del semàfor…
—Els colors del semàfor: verd, taronja, vermell, no?
—Sí, però mirar-los amb els SEUS ulls…
—Això també deu ser «atàvic» perquè jo no… VAAA, QUE MARXO, EEEH?

Mocs

—I els mocs de quin color són?
—Eh?
—Quan tusses, els mocs que treus…
—De cap color.
—No pot ser.
—Vull dir, transparents.
—Haurien de ser marrons, per preocupar-nos.
—Aha.
—Si no són marrons, cap problema.
—Aha.
—Marrons vol dir que hi ha sang, saps.
—Ja.
—I si hi ha sang, cagada.
—Ja.
—Però són transparents, eh.
—Sí, sí, transparents, com la saliva.
—Segur, segur?
—Seguríssim.
—I no et fa mal res més?
—No.
—No ho sé, mal de panxa, diarrea, mal de cap, o potser t’ofegues…
—No.
—O et fa mal quan respires, potser…
—No, tampoc.
—Vaja.
—Vaja, què?
—No, res…
—Què passa?
—Que només és una grip.
—Em sap greu.
—Tranquil, se’m passarà.
—Eren transparents, t’ho juro.
—No passa res, no passa res.
—I només tinc febre i mal de cos, perdona…
—No pateixis.
—Espera, tornaré a tossir, a veure.
—No cal, no cal.
—No em costa res, dona.
—Entesos…
—Cof, cof!

—Què?
—Res, transparents, veus?
—Vaja. La paperera és allà.
—Ah, gràcies.
—Ui, vols dir que no coixeges una mica? Et fa mal la cama dreta?
—No, no. És que se m’ha dormit, estava mal assegut.
—Ah…
—Em vols mirar la pressió?
—Va, sí.
—…
—La tens perfecta… 12 de màxima i 8 de mínima.
—És que em cuido.
—Vaja…
—No fumo, no bec…
—Para, para, que ploraré.
—Perdona.
—En fi, paracetamol i tal. Beu líquids i blablablà.
—Sí, ja. Gràcies. Escolta…
—Què?
—El que ve darrere meu…
—Què?
—Tossia molt, a la sala d’espera.
—Sí?
—Sí.
—Ai, que passi! Va, vés. Adéu!
—Adéu. Que hi hagi sort.
—Gràcies! I… cui…da’t… Pff.

Estocolm

He arribat a mil seguidors a Twitter per una promesa: que publicaria un conte molt passat de voltes que vaig acabar descartant per al recull El parèntesi més llarg. Aquí el teniu. Salten a la vista la infinitat de raons per descartar-lo.

Ding-dong. No espero ningú! Perdoni, però… Que no m’has sentit?, ningú. Ja, però jo li porto una oferta que no podrà… Que no podré què? No, que crec que li pot interessar. I tu com ho saps, que em pot interessar? No ho sé, només és una suposició. I en què et bases?, que potser ens coneixem tu i jo? No, no ens coneixem, però si em deixa que li expliqui… Com t’ho he de dir? Ja me’n vaig. Coi, sí que et rendeixes aviat. Què? Però sí… Amb aquesta actitud no arribaràs gaire lluny, nena. Jo només volia… Això, ara disculpa’t, i el teu orgull? M’he perdut. Venies perduda de casa, xata. Escolti…! Va, passa i digue’m el que m’hagis de dir. No, si no cal que passi, si són dos minuts… Paaassa, va, que amb la porta oberta hi ha corrent d’aire. Entesos, ja passo. Esclar, dona, estarem millor asseguts… Asseguts? No, no cal, aquí al rebedor ja ens entendrem. Va, no siguis rància, que no et vindrà de cinc minuts. Home, doncs sí… Re, seu, seu i descansa, que preparo una cafetera. Si ja he esmorzat, de debò que no cal. I tant que cal, sempre he estat un bon amfitrió, jo. No ho dubto pas. Doncs no se’n parli més: seu i descansa; descalça’t, que per això vaig posar parquet. Eh?, no, no, ja estic bé. Ets tossuda, eh? Va, que t’ajudo. Què!? Veus?, cremallera avall i fora botes! Però…!? No em diguis que no estàs millor? Mentre es fa el cafè, pots aprofitar per fer una becaineta, que fas mala cara. Si jo només venia per… Que sí, que ja m’ho explicaràs, però ara relaxa’t, va. No em vull relaxar!? Nena, quin geni! Home, és que m’ha tret les botes, vostè! Pura cortesia, mal pensada. Doncs té una manera ben estranya de ser cortès, no sé si l’hi han dit mai. No ets la primera dona que m’ho diu, no. És que si a totes els arrenca les botes a la primera de canvi…! Que ja ho he entès, no hi tornis! Perdoni… Vaig a veure si ha sortit el cafè, no et moguis. Jo me n’hauria d’anar, he de visitar més… Tu t’esperes, que el cafè és per a tu, que jo no en puc prendre, que m’altera. Encara més? Què?, crida més, que sordejo. Res, no deia res. Doncs aquí quieta, que vinc. Sí, bwana. T’he sentit! Que no era sord? No tant com sembla! Va, el cafè, que se’m fa tard. Tard per anar entabanant els veïns amb els teus duros a quatre pessetes? Un respecte! Mite-la, la mosqueta morta… Un res-pec-te, he dit! No cridis! Però no hem quedat que era sord? No tant. Va, el cafè. Ara te’l porto, però no et posis les botes, sents? I tant que me les poso… Que t’he dit que no, que-el-parquet-està-per-això. Ai, em fa mal! No n’hi ha per tant, seu i calla. Però si m’ha deixat marca i tot. Només t’he agafat fort pel braç, figa tova. Ja n’hi ha prou, me’n vaig. Tu no te’n vas enlloc. Deixi’m passar. Has vingut a explicar-me una cosa que em pot interessar, oi? Segur que no l’hi interessarà, deixi’m sortir o cridaré. Ja pots cridar tant com vulguis, durant el dia només hi sóc jo, a l’edifici, que tots treballen fora. Sisplau, em vull posar les botes… No és negociable. Com!? Això és casa meva, aquí mano jo. S’ha acabat, me’n vull anar. Doncs vés-te’n, però les botes es queden aquí. Però que s’ha tornat boig? No em diguis boig. Torni’m les botes i obri la porta. No em diguis boig. Me’n vull anar! No em diguis boig, et dic. Les botes i la porta, ja! M’has dit boig, retira-ho. Ho retiro. Mira’m als ulls i digues que ho retires. Ho retiro… No ets sincera. Com!? Menteixes. Que no! Passa cap al menjador, seu i espera, que et porto el cafè. Que no, que sóc sincera, que m’he equivocat, que vostè no és boig! Ara vinc, no et moguis. No em moc. I dóna’m la bossa. No, per què? Dóna-me-la. Ei, ei, que és meva! Deixa-la anar! Ei, el mòbil, què fa? Me’l quedo, tu no te’n vas fins que no m’hagis explicat això que dius que m’interessarà tant. Ja n’hi ha prou, torni’m les botes i el mòbil i deixi’m marxar, això no té cap gràcia. I que té gràcia que cada dos per tres et truquin a casa per donar-te la tabarra amb ofertes que no t’interessen? No és el mateix. Sí que ho és, cada dia veniu a tocar-me els collons. Jo és el primer cop que vinc, eh. Doncs t’ha tocat, els representes a tots. Què vol dir que m’ha tocat? Que tu pagaràs per tots. Que jo pagaré…? Sí, sí, tu, fes el favor de callar. No vull. Calla o… O què? No em provoquis! Escolti, a veure, no pot ser, aquí hi ha hagut un malentès, jo només venia per… Vaig a buscar el cafè, pobra de tu que et moguis. Però és que és el meu primer dia, hòstia! Doncs raó de més per agafar-t’ho amb calma, reina; té, beu cafè. No en vull. Beeeu! Que no, que… Que beguis, he dit! Que crema, què fa? Ui, perdona, t’he tacat. Merda, que era nova, la camisa… Treu-te-la, que tinc un llevataques que… Ja n’hi ha prou, me’n vaig. Sense el mòbil ni les botes? Me la suen, me’n vull anar d’aquí, com sigui. No te’n pots anar amb aquesta llàntia, reina. No em penso treure la camisa. I tant que sí. Què fa!? Viiine! Deixi’m!? Estigues quieta! Em fa mal!? Quieta o te la trencaré! Que no me la vull treure, prooou! Au, ja està, vaig a posar-hi llevataques; oi que no te n’aniràs? Això ja passa de mida… No pateixis, mentre actua el llevataques, xerrem una estona i m’expliques això tan interessant que dius que tens per a mi, dona. No tinc res a explicar, sisplau, torni’m la camisa, les botes i el mòbil. Amb aquestes presses i aquestes males maneres no vendràs mai res, ho saps? No sigui cínic! Només pretenia ser amable. Ningú ho diria… Controla’t els fums, neneta, que si no no sortiràs mai d’aquí. Vostè ha vist massa pel·lícules. Vaig a buscar el llevataques, a veure si quan torno estàs més tranquil·la. Aquí estaré, quin remei… Així m’agrada, que no te n’hagis anat. Però si no puc!? No dramatitzis, va. Que no dramatitzi, diu. Què em vols vendre, dispara. No res, ja. Va, no et rendeixis a la primera de canvi. Res, de debò, no l’hi interessarà. Prova-ho, no se sap mai. Ass… assegurances. Ui… Veu?, ho deu tenir tot assegurat, vostè. No, al contrari, no hi crec gens, en les assegurances. Ah… M’asseguro sol, jo. Ja… No, de debò, mira, la porta del carrer, per exemple, me la vaig blindar jo mateix: vaig comprar una làmina d’acer de la mida de la porta i jo solet la vaig col·locar darrere de la fusta, i en acabat un parell de barres, una a dalt i una a baix, que les vaig comprar a un amic que treballa al port i que… Ni que hi tingués una fortuna, en aquest pis! Que te’n rius? No, no, i ara! Tots els meus estalvis hi tinc, nena. Sí? Esclar, o et penses que confio en els bancs? No, esclar, vostè és el seu propi banc, oi? Exacte, i el meu metge, també. Eh? Llicenciat en medicina, metge militar durant quaranta-cinc anys. Ah! Vine, que t’ensenyaré la meva consulta. No, no cal, no. No t’he demanat si vols venir, t’he dit que vinguis. Ja vinc… Ho veus?, tinc de tot, si convé puc operar una apendicitis, aquí. Que bé… No te’n fotis. No, si no me’n foto… Tornem al menjador i explica’m com és que una noia tan maca com tu va de pis en pis venent assegurances. No té cap secret, m’he de guanyar la vida. Però si tu podries ser actriu! Au, va… O model: tens uns pits preciosos. Escolti! Dona, és que et tinc aquí davant en sostenidors i… El llevataques ja deu haver fet efecte, no? Torna-hi amb la pressa! És que estic incòmoda, i més si em parla dels pits. No n’hi ha per tant, podria ser el teu metge. I el meu avi també… No et passis! La camisa, sisplau. Que impacient, ja hi vaig. Gràcies. Doncs la taca no se’n va, he posat una rentadora. Què!? És que em sap greu, te l’he tacada jo, i és el teu primer dia… Però…, però…, és igual, no passa res, torni’m la camisa, sisplau. He posat un programa curt, tranquiiil·la! És que me n’he d’anar, he de fer més visites… Que sí, dona, que sí, però pensa que en aquest edifici només hi som tu i jo, no hi ha ningú més, així que l’estona que t’estaràs aquí és la que trigaries a visitar tots els pisos, no? Ja, però si no venc no cobro… Però no deus pas voler vendre ja el primer dia, no? Home, doncs… Optimisme i bones peres, arribaràs lluny, tu. Escolti! No se’t pot dir res. És que es pren unes confiances… Estic a casa meva. Jo no. Doncs com si hi estiguessis. Sí?, doncs torni’m les botes i el mòbil. Que pesadeta. És que no entenc per què… Vols fer el favor de parar!? Però és que… Calla, calla, CALLA! Calmi’s, sisplau. CALLA! Sisplau, jo no… CALLA, T’HE DIT! Però… Massa tard, nena, massa tard. Què…, què vol dir? Ara vinc. On…, on va? Quieta. Però… QUE CALLIS! Hòstia… Que t’has espantat? Què…? T’hauries de veure! Què…, què porta a la mà? No re, no re. On…, on ha anat? La rentadora, era una programa curt, ja t’ho he dit, deu minuts. Ja està neta, la camisa? Sí, ara l’he estesa, i amb aquest solet que fa avui, en una hora la tens eixuta. Una hora!? Si et portes bé, et passarà volant. Sí… Oi que et portaràs béee? Sí… Així m’agrada. Però…, la mà, què hi té, què amaga? Una agulla d’estendre, re, dona. Ja… No siguis paranoica, quin mal et puc fer amb una agulla d’estendre? Home… Per qui m’has pres? És que jo ja… Et puc pessigar el braç. Ai, ai! Exagerada, si no fa mal. Sí que en fa!? En fa més a la panxa, veus? Aiii, aiii! No aguanteu res, el jovent d’ara. Prou, que em fa mal de debò!? Sóc metge, sé el que em faig, tranquil·la. Prou, sisplaaau! Mal de debò seria si et pessigués els mugrons. No, no, NO! Era una suposició, nena, tu porta’t bé. Que sí, que sí, però l’agulla, deixi l’agulla, deixi-la, sisplau. Et veig molt tensa, deuen ser els nervis del primer dia, vols que et faci un massatget? No, no estic tensa, gràcies. No em costa res, mentre s’eixuga la camisa… És que no estic tensa. Estira’t! Que no cal. Que t’estiris, et dic! Entesos, entesos, però deixi l’agulla, sisplau. Ja la desaré després, tu estira’t i relaxa’t. No, no puc, no puc relaxar-me si…, si… Ho veus com necessites un massatge? El que necessito és… Ai! Calla i estira’t o et torno a pessigar!? La faldilla, no m’aixequi la faldilla, sisplau. A les nenes dolentes els pessigo al cul i tu has estat molt dolentota. Prou, sisplau, me’n vull anar, me’n vull anar!? Primer el massatge. D’acord… Així m’agrada, estiradeta i tranquil·la, deixa’m fer a mi. No cal que se m’assegui a sobre, no? Dona, per fer un massatge ben fet… Però, la faldilla, abaixi-me-la, ABAIXI-ME-LA! No cridis, que em desconcentres. La faldilla, la faldilla… I si te la trec i així no ens fa nosa? No, no, NOOO! Que no cridis, collons! Ai, ai! És que m’obligues a fer-te mal, eh? Sisplau, prou, prou, això és absurd, jo només volia… Tu relaxa’t, no pensis en la feina, deixa’m fer a mi, no te’n penediràs. No puc més, no puc més, no puc… Calla, caaalla, xxxt. És que… La meva nena està cansada, molt cansada, pobreta. Jo no sóc la seva… LA MEVA NENA ESTÀ CANSADA, he dit. Però… Pobreeeta, jo la cuido, jo la cuido. Això no és un massatge. Vine, vine amb el papa, vine, seu amb el papa. No, estic millor estirada, vull el massatge. El massatge després, vine amb el papa, seu aquí, porta’t bé. Merda, no puc més, això no pot ser, això… Eh, on vas!? Que no puc, que no, que ja prou, que… On et penses que vas!? Que pari ja, que vull que em torni les meves coses, la faldilla, la camisa, les botes, el mòbil, que jo me’n vaig, que me’n vaig, QUE ME’N VULL ANAR, HÒSTIA! Nena dolenta… NI DOLENTA NI MERDES! Molt dolenta… No em fa por l’agulla, no em fa por! Doncs te n’hauria de fer! Està boig, BOIG, em sent? No em diguis boig, dolentota… Boig, boig, boig, boig! T’estàs passant… BOIG, BOIG, BOIG, BOIG! Seu aquí ara mateix o… O què, eh!? Anem a la consulta! No! I tant que sí, has sigut molt dolenta. Ja n’hi ha prou, cridaré! Que estem sols, com t’ho he de dir? Però…, però la gent del carrer, això és un principal. Doble vidre, nena. Però… No et sentirà ningú: cap a la consulta. Que no, que no! Paaassa. Què em farà? Això depèn de tu. Em portaré bé, em portaré bé. Mentidera. L’hi juro. La meva nena mentidera… Fa calor, la finestra… No m’enredaràs. Sí que fa calor, vostè també està suant. Portaré un ventilador, que si em suen les mans, malament. Què, què vol dir amb això de les mans? No et moguis, ara vinc. Què passa si li suen les mans, què passa!? Ara viiinc, no t’alteris, que no et fa cap bé. No m’altero, però què em farà? Sóc metge, confia en mi. No, no, no puc més, no puc més! Ara vinc. NO PUC MEEEÉS! Però què has fet?, què has fet!? … Com se t’acut saltar, boja? … La meva nena dolenta! … Ara vinc, baixo a buscar-te, vés a saber què t’has trencat. … Sóc metge, no pateixis per res, ara vinc, nena dolenta, però un moment, que la camisa ja deu estar eixuta, eh? …

El que no s’han dit

Era a la caixa esperant que em cobressin, la caixera passava la targeta de la dona que tenia davant i ha vingut un noi, l’encarregat, i hi ha hagut aquest diàleg breu:

—Amb quina clau cobres?
—Amb la «ANNA».
—Ja ho sé, que et dius Anna.
—…
—Però, i el codi?
—El 667.
—Gràcies.

El noi se n’ha anat i la noia ha seguit cobrant-nos a tots els que fèiem cua.

No, no ha anat ben bé així. Ha semblat que anava així, però ha anat d’una altra manera. El noi, l’encarregat, ja feia estona que l’havia vist papallonejant en un mostrador d’una altra planta, diria que flirtejant amb un altre noi més o menys de la seva edat (parlo de gent de quasi-vint anys). M’hi he fixat perquè jo buscava un llapis portamines just al costat i no he pogut evitar escoltar i observar la conversa entre els dos nois, plena de sobreentesos i riures aguts.

Quan l’encarregat s’acostava a la caixa de la tal Anna, jo li mirava les mans, a ella. I de cop i volta les mans han deixat de fer el que se suposava que havien de fer, passar una targeta pel datàfon, i s’han quedat quietes uns segons, els suficients perquè jo deixés de mirar-li les mans per veure-li la cara. Somreia molt lleument i mirava cap al passadís. Mirava com venia l’encarregat. Ha sigut brevíssim l’instant d’aturar-ho tot i somriure, de seguida ha tornat a mirar la targeta i el datàfon, però les mans, que jo ja tornava a mirar, ara es movien nervioses, la targeta ha costat de passar, ha hagut de mirar l’import que havia de teclejar un parell de cops i llavors ha arribat l’encarregat amb el seu diàleg breu sota el braç.

«Ja ho sé, que et dius Anna» ha fet que la tal Anna somrigués menys lleument, i teclegés l’import mostrant tota la dentadura al datàfon; tot i que se li veia a la mirada que lluitava per dissimular aquella alegria, no ha pogut deixar de somriure fins que ha teclejat l’import de la meva compra.

La tal Anna m’ha semblat un llibre obert, se’m fa impossible descriure-us tots els gestos i cares que ha fet des que l’encarregat ha vingut pel passadís i fins que se n’ha anat, i diria que han passat només dos minuts. I ja he escrit el que s’han dit. Però el que no s’han dit, no.

I pensareu, però no has dit que minuts abans l’encarregat flirtejava amb un altre noi? Llavors, què és el que no li ha dit a l’Anna, l’encarregat? Intentaré explicar-ho.

Estic gairebé convençuda que l’encarregat o ja sabia amb quina clau i codi cobrava la tal Anna o no necessitava saber-ho, que si ha vingut fins a la caixa ha sigut per fer-se veure, per marcar territori, per fer el mateix que feia minuts abans amb el noi del mostrador, però la noia de la caixa resulta que és tímida, o que es pren seriosament un flirteig que per a l’encarregat i el noi del mostrador segurament només és una manera com una altra de passar l’estona mentre treballes en una feina que t’avorreix o se’t fa repetitiva. O alguna cosa per l’estil: potser era el seu primer dia i la noia encara no sap descodificar els gestos de l’encarregat.

El cas és que l’encarregat, amb el seu acostament fins a la caixa de la tal Anna i les seves preguntes com a molt li ha dit: «Sé que et dius Anna i em ve de gust flirtejar amb tu.» I quan la tal Anna ha reaccionat com ha reaccionat, el noi ha vist que aquella noia no és «flirtejable» i no ha seguit el joc com l’havia seguit minuts abans amb el noi del mostrador. Però em fa l’efecte que ha fet tard i que en la tal Anna ja hi ha arrelat alguna cosa, que el diàleg breu que us reproduïa al principi, i sobretot el «Ja ho sé que et dius Anna», ha fet que a partir d’ara la tal Anna estigui atenta a tots els gestos de l’encarregat i els descodifiqui erròniament, encara que el noi l’eviti, la tracti tan fredament com pugui, no li torni a fer mai una pregunta de la qual no necessita saber la resposta.

I també pot ser que tant el noi com jo hàgim descodificat malament els gestos de la tal Anna i en realitat ella només hagi somrigut perquè li ha fet gràcia que el flirtejador oficial de la botiga hagi decidit llançar-li l’ham a ella també. Pot ser que ella sàpiga perfectament què volen dir tots els gestos i preguntes de l’encarregat i jugui a fer el paper de noia tímida que es pren seriosament els flirteigs perquè li convé per les raons que siguin.

Però el que m’interessa de tot això no és si la tal Anna i l’encarregat s’entenen o no s’entenen els gestos que fan quan es parlen. Tant me fa si flirtegen o no, si va de debò o és que s’avorreixen. El que m’interessa és el que hi pot haver, tot el que hi pot haver, entre guió i guió d’aquest diàleg breu, tot el que si jo no us hagués explicat res, hauríeu pogut imaginar que passava mentre aquests dos parlaven.

Pen-Sant

—Però què t’ha dit exactament?
—Que necessita pensar.
—Pensar sobre què?
—Sobre nosaltres.
—Ja.
—Li he dit que podíem pensar junts…
—Error.
—Per què?
—Hauràs semblat desesperada.
—No, que m’he controlat.
—Coneixent-te, ho dubto.
—Nena, que et dic que sí.
—I què t’ha dit?
—Que necessita estar sol, estar una temporada sense veure’ns.
—Temporada? Ha dit temporada o ha dit dies?
—Temporada, temporada.
—Ui.
—Ja. Per això et dic, que estic soltera. On anem?
—Com? Què vols fer?
—Collons, sortir. Fins tard.
—Però…
—Què? Vols que em tanqui a casa i em foti a plorar? I una merda.
—No t’emprenyis, nena.
—No, si tu no en tens cap culpa.
—No et forcis a fer-te la dura. Si plores, no passa res.
—Que no vull plorar, hòstia.
—Sortim, doncs?
—Que sí.
—Sopem primer? I així xerrem.
—Sí, però rapidet, no tinc gana ni vull xerrar gaire.
—N’estàs segura?
—Que sí! Beure, vull beure, i ballar. I a veure què passa.
—Com «a veure què passa»?
—Doncs això. El que fas tu cada cap de setmana, hòstia.
—Però-però…
—Sol-te-ra.
—Tu…?
—Què!
—Tu no estàs gens trista!
—Eh?
—Això de pensar junts…
—Què?
—I si t’hagués dit que sí?
—Que va.
—Nena!
—Què!
—Sol-te-ra.
—Que sí! Que síii!
—Un xino ràpid i a col·leccionar gintònics?
—Va!
—I celebrem que… Collons, però i per què no el deixaves tu?
—És que no sabia que el volia deixar fins que… m’ha dit que volia pensar.
—Així? Tan… de sobte?
—Sí. Ell ha dit que havia de pensar i mentre ho deia jo ja m’ho he pensat tot.
—I l’hi has dit?
—El què?
—Cony…!
—Ah, no.
—Però…
—Tu i jo aquesta nit ens farem moltes fotos.
—No!
—Sí.
—Vols dir que…?
—Què! Ell no ha tingut collons de dir-me que em deixa i m’ha sortit amb lo de pensar, no?
—Sí, però…
—Doncs que pensi. Li donaré material perquè se’n foti un fart.
—Una bona tem-po-ra-da.
—Per no dir les coses pel seu nom.
—Que sí.
—Mira que és fàcil: et deixo.
—Doncs sí.
—Que m’ho pensava dir per capítols? No necessito anestèsies.
—Fliparà quan vegi que has sortit amb mi.
—No ho saps prou. No et suporta.
—Per això m’has trucat, eh, porca!
—Va, mira a càmera i digues pensar.
—Pensaaar!

(Imatge de La viñeta satírica.)

Sant saldo

En una oficina d’un banc amb nom de ciutat vallesana que no ha tingut d’alcalde un que diu que rep de valent a les comunions, com si diguéssim. Una senyora de cinquanta anys llargs, amb el DNI tremolant-li a la mà, s’acosta a un empleat de banca rígid i amb ulls de raigs X.

—El saldo.
—Bon dia, eh?
—Bon dia, sí. Perdoni, els nervis.
—Ja.
—El saldo.
—El saldo, què?
—Que el vull saber.
—Això ho pot fer al caixer.
—Està espatllat.
—Demà funcionarà.
—El vull saber avui.
—Entesos. DNI.
—És aquí —assenyala el mostrador.
—L’he d’agafar jo?
—Eh?
—Que me’l doni.
—…
—Gràcies. Són les normes.
—Ja. Què, quant hi ha?
—Un moment, un moment.
—Què mira? Hi ha algun problema?
—Només té un compte amb nosaltres?
—Sí.
—I la titular és només vostè?
—No.
—Ahà.
—Ahà, què?
—Qui és Sánchez Pérez, José María?
—El meu marit.
—Ahà.
—Ahà, què?
—La meva obligació és informar-la d’això.
—De què? De qui és el meu marit?
—Que el compte no és només seu.
—Informada. El saldo, sisplau.
—Calma, calma.
—No puc. El coi de final de mes sempre cau en cap de setmana.
—I?
—Que em cobreu les coses abans del 30 i en canvi no cobro res fins al dia 2, i mentrestant, números vermells i comissió per descobert al canto.
—Què insinua?
—No insinuo, dic.
—Doncs no m’agrada el que diu.
—A mi tampoc.
—No tenim cap control sobre el calendari, si és això el que es pensa.
—Sobre… el… calendari?
—Si el 31 és dissabte, és dissabte aquí i en qualsevol altra entitat bancària.
—Ja, però…
—Però què?
—Eh… El saldo, sisplau.
—No, el saldo no, aclarim-ho primer.
—No hi ha res a aclarir si vostè em surt amb el calendari.
—Expliqui’s millor, doncs.
—El 30, divendres, m’ho cobreu tot: crèdit, hipoteca, lloguer, tot. I fins al dilluns dia 2 no cobro la nòmina. El 31 i l’1 estic en números vermells. I el 2 em cobreu comissió per descobert. Aquest seria el CALENDARI dels fets.
—Sí.
—Si el 31 fos divendres, el 31 m’ho cobraríeu tot i alhora jo cobraria la nòmina i no hi hauria números vermells.
—Sí.
—Doncs ja està.
—Vostè reclama que el 31 sigui feiner.
—No!
—Doncs què!
—És igual. El saldo.
—No. La meva obligació és que el client estigui content. I vostè no ho està. Aclarim-ho. Són les normes.
—Jo no estic contenta perquè vostè no em diu el saldo, i vull saber si ja ha arribat la nòmina i he sortit dels números vermells.
—Mentida, el seu descontent té a veure amb el calendari, m’ho ha dit fa un moment!
—No m’ho puc creure. Tant li costa dir-me un número de quatre xifres?
—Dues.
—Què?
—Dues xifres.
—Dues? DUES!?
—Ahà.
—De… quin… color?
—Encara no. Aclarim primer…
—QUE SOU UNS LLADRES!
—Senyora, jo no li he faltat al respecte…
—I tant que sí. Em nega la informació i la seva entitat em fot els calés abans d’hora. Això vull dir.
—Això ho hauria de parlar amb l’entitat que li paga la nòm…
—Vull veure les dues xifres!
—Què fa!? No toqui la pantalla!
—El saldo! Digui-me’l ja!
—Però si encara no…
—Tot aclarit. Estic molt contenta. Veu? Miri! Miri que contenta!
—No cal que salti.
—Va, la xifra.
—És una xifra rodona…
—Ara endevinalles?
—Intentava recuperar el bon humor.
—No n’hi ha hagut mai, aquí…
—És de color neeegre…
—Negre? Sí?
—Ahà.
—Oh. Quant?
—Digui un número del 10 al 99…
—Sisplau, no puc més…
—Ah, ja es relaxa. Molt bé. Vint.
—Vint?
—Ahà.
—Vint euros? Tinc vint euros?
—Sí.
—Entesos, a veure… Eh… Doncs… Vull treure diners.
—Molt bé. Quant?
—Vint euros.
—Ho sap que si treu aquests vint euros el seu compte quedarà a zero?
—Esclar que ho sé!
—Perdoni, són les normes, és la meva obligació… Els trec d’aquest compte?
—No en tinc cap altre!
—Qui és Sánchez Pérez, José María?

Sant Antoni

Al mercat, parada de fruites i verdures.
—… Jo els faig amb porro, una mica de menta fresca i pernilet i estan boníssims. S’ha d’aprofitar ara que és temporada, oi, reina? —Pausa per respirar.— Hola, guapa. Ara estic per tu, eh? Un momentet que acabo amb aquesta senyora…
—Sí, sí, ja m’espero, tranquil·la.
—Gràcies, carinyo. No trigo gens. Ja ho veuràs. Ja sé que vas de cul, ja. —Pausa per respirar.— És que sempre té pressa. Té molta feina. Escriu! Escriptora, fixa’t quin honor per a la parada! Eh! Eh!
—No comencem a exagerar, que me’n vaig a la competència, eh.
—Ha, ha! És que és boníssima! Jo em pixo! Té un sentit de l’humor! Bé, jo no l’he llegida mai, eh, però diuen que és molt bona! —Pausa per respirar.— Jo és que no llegeixo, no tinc temps. Em vaig apuntar a un club de lectura i anava a les sessions amb la lectura a mitges i em passava tota l’hora callada perquè no sabia de què parlaven… —Pausa per respirar.— Jo! Callada! T’ho imagines?
—Costa d’imaginar, sí…
—Dotze amb trenta-set, vida meva. Si no tens els dos cèntims, te’ls perdono, que anem justos de canvi. És que les monedes aquestes tan petites, oi? —Pausa per respirar.— Apa, té. Compte que pesa. T’ho poso en dues bosses? Ah, que duus carro, no ho veia! Au, fins demà. O quan sigui, eh? Adéeeu!
—És…?
—Sord-muda? Sí! Però és molt maca. Un encant. Sempre somriu. I ens entenem sense parlar, la mar de bé. Bé, sense parlar ella, que jo… Ha, ha. Ella assenyala i després amb els dits me’n diu la quantitat. —Pausa per respirar.— Va, no t’entretinc, digues, cuca, què et poso?
—Préssecs de vinya, quatre.
—Ai, són els primers, un pèl àcids, segons com, però bons. I fan una olor! Agafa’n un i olora’l. Té! Té!
—Sí, sí, molt bona olor.
—Veus? Jo no t’enganyo. Si no fossin bons, t’ho diria: reina, no agafis préssecs, que encara no són bons. Te’n recordes un dia que tenia cireres, al gener? A preu d’or! Te’n recordes?
—Mmm… No…
—Esclar que no, que burra, jo. Com te n’has de recordar! Tu tens el cap ple de contes, oi? Personatges, misteris, embolics… Oi? Ni cireres ni… Ai, és que jo visc per la parada i de vegades no… —Pausa per respirar.— Doncs teníem cireres al gener, sí. No sé d’on venien, de lluny, precioses i insípides, i caríssimes. Esclar, si vols cireres a l’hivern, paga, burro, i després paga la novatada de trobar-les insulses, com han de ser al gener? Dolces?
—Veig que ara en tens… Són bones, aquestes?
—Ha, ha. Molt bona! És que ets ràpida, eh, punyetera. Sí, aquestes ja són bones. Té, tasta’n una, té! Aquesta, que és fosqueta. No són les picotes, aquestes vénen més tard, però són molt bones. Eh que sí, nina?
—Sí, molt bones. Posa-me’n mig quilo.
—Ja ho veuràs! Volaran! Els agraden les cireres, a les nenes, oi? Als meus els xiiiflen! Els he de parar, els farien mal! Jo és que des de sempre els he acostumat a menjar fruita, saps? És molt important. I en tenim de tan bona, que és una llàstima que berenin segons quines coses, no?
—Sí, sí, tens raó. Posa’m també quatre peres.
—Veus? La pera és un bon berenar. Un entrepanet i una pera i au, a córrer. És aigua, ai-gua! I es menja sola, quatre mossegades i ja la tens. Amb la pela, eh, que és fibra, fi-bra! —Pausa per respirar.— I pomes, en vols?
—No, ja en tinc. Plàtans. Quatre, també.
—De Canàries, oi? Hi ha una diferència entre el canari i el que ve de fora, oi? No hi ha color! Esclar que qualsevol dia les Canàries també seran a fora, oi? I no és que em sembli malament, eh? Vull dir, jo votaria sí. O sigui, sí-sí. Però de vegades penso: com ens ho farem amb la fruita i la verdura? —Pausa per respirar.— Però suposo que ja ho tenen tot pensat, no? No ens quedarem sense fruita ni verdura, oi?
—No, esclar que no… Patata blanca, dos quilos.
—Tu deus tenir-ho clar, com que escrius en català, oi? Jo no és que no sigui de la ceba, eh (ha, ha, que en voldràs, de cebes?), però si em poso pràctica i començo a pensar en la parada i la independència, és que m’atabalo, m’atabalo MOLT!
—Doncs no hi pensis. Encara falta… Cebes ja en tinc. Carbassons, en vull dos.
—Tens raó, millor que no hi pensi. Però és que jo sóc igual per fora que per dins, saps? Vull dir, que per dins tampoc callo, saps? Sóc pesada pels quatre costats, xata!
—No, dona…
—Que sí, que tu perquè ets molt educada, i deus pensar en els teus contes mentre jo xerro, perquè mira que parles poc… I jo ja ho entenc, eh. Però mira, tot el dia aquí, o xerro o em torno boja, què vols que et digui. —Pausa per respirar.— Porros? Pastanagues?
—Sí, i una mica d’api, un nap i una xirivia.
—Aviat ja no podrem fer caldo, eh? Quina calor, no? I de cop! Quin temps més boig! Si ahir es podia anar a la platja! Ja ho va dir el del temps: avui és dia de platja, però noia, jo encara tinc l’abric penjat al rebedor, per portar-lo a la tintoreria, saps? I dic, amb l’abric al rebedor i ara aniràs a la platja, si és que no fa sentit! Tot va tan de pressa! —Pausa per respirar.— Mongetes? Pèsols?
—Pèsols, sí.
—Pèsols, sí senyora. Te’n poso un quilet, que pelats ja faran per als quatre, amb patates, tot bullit, la mar de bo. O els pots fer sols… —Pausa per respirar.— Jo els faig amb porro, una mica de menta fresca i pernilet i estan boníssims. S’ha d’aprofitar ara que és temporada, oi, reina?

Sant Fèlix

Als lavabos del Cosmocaixa.
—Meri?
Ella el sent però no el sent. L’ha vist però necessita fingir que no, cal que verbalment quedi constància que ha sigut ell qui l’ha trobada a ella. No ha de saber ningú que en realitat ella l’ha vist passar cap als lavabos i que, després de trobar els bastonets de pa per als seus fills morts de gana i avorriment, ha dit al seu marit que havia de pixar urgentment i que, com que als lavabos de dones sempre hi ha cua, no l’esperessin i seguissin visitant el museu tranquil·lament, que ja els atraparia.
—Meri? No ets la Meri?
—Eh? Eh…
—Meri! Sí que ets tu!
—Ai, hola…
—Que no em senties?
—Eh? No… Sí… És que per Meri no… Vull dir que feia tant de temps que no em deien…
—Txell?
—Sí…
—Se’m fa estrany…
—Ja…
—Fa més… català?
—Sí…
—Com estàs? Què fas per aquí?
—Mira, res…
—Res? No em diguis que passaves per aquí!
—No, ha, ha… És que… Anava al lavabo…
—Ha, ha, volia dir pel museu, dona!
—Ah, pel museu! Ha, ha… Doncs com tots, no?
—Et veig igual… Quants anys fa que…?
—No ho sé… Setze?
—Tants? Pot ser…
—Tu també estàs igual…
—Mentida!
—Que no, que et veig…
—…
—… doncs això, igual… però… daixò… què…?
—Què passa?
—És un xumet?
—Ui! Sí, li anava a passar una aigua. Li ha caigut a terra, a la Daniela.
—La Daniela…
—La meva… filla.
—…
—És aquella, la veus?
—No… On?
—Veus la dona morena… bé… vull dir, a veure…
—La negra?
—Sssí…
—Ai, és que no sé com dir-ho…
—No, sí, vull dir, és negra, tens raó.
—Jo no volia ofendr…
—No, no, ja ho sé que no, dona!
—La nena que té a coll és la Daniela, oi?
—Sssí…
—És… petita…
—Sis mesos.
—I tu i la…
—L’Emma. Estem casats. Ens vam casar embarassats.
—Que no la buscàveu? Ai, perdona, no…
—No, no passa res. I tu? Tens fills?
—Sí, sí, jo també, dos nens, però més grans que la teva. Sis i quatre anys.
—Caram! Ningú ho diria!
—Ha, ha, gràcies. Així que casat i amb una nena de sis mesos… Jo et feia voltant pel món, sense adreça fixa, a l’aventura, encadenant feinetes per subsistir sense vendre’t la teva taaan preuada llibertat…
—Para, para, para! Quants anys hem dit? Setze?
—Sí…
—La gent canvia amb el temps…
—Jo no…
—No? Encara…?
—Què?
—Res…
—No, digues.
—Cada cop que parlen les festes de Sant Fèlix per tele me’n record…
—Calla! Jo també.
—Sí?
—…
—No pensava que tu també…
—Doncs sí. Calla.
—Vaja, i per què…? Tots aquests anys…?
—Ho he sabut ara.
—No et segueixo.
—Que ha sigut ara, fa una estona, quan t’he vist anar cap al lavabo, que…
—Quan m’has vist anar…?
—…
—M’has vist i has vingut expressament?
—…
—Encara et poses vermella…
—Ja t’he dit que no he canviat.
—No t’enfadis, ara.
—Vés a rentar el xumet, que ta filla plora.
—Espera’m aquí, eh. Parlem una mica més. L’Emma s’endurà la nena, li toca dinar…
—No ho sé, a mi també m’esperen…
—Cinc minuts.
—…
—Dóna’m el teu mòbil, fem un cafè un dia…
—Crec que no…
—Un cafè, dona! Me’l deus! I m’expliques què has sabut ara, fa una estona, quan m’has vist i després has fet veure que no…
—…
—Meri…
—No em diguis així que…
—Meri, aquestes galtes vermelles…
—Et dono el número, va, apunta: 600 100 889.
—…vuit, vuit, nou. Espera, et faig una perduda i tindràs el meu…
—No, no cal, vés a… Ta filla, el xumet…
—Meri…
—Què?
—És el teu número, oi?
—Se la sent plorar des d’aquí, va…
—No te’n pots anar així. Has vingut tu…
—M’he equivocat. Se la veu molt maca, la Daniela. I l’Emma…
—Meri…
—Txell. I no és el meu número, és el de la meva osteòpata.
—Sóc capaç de…
—Ja ho sé.
Ella se’n va sense girar-se, però confia que ell la repassi de dalt a baix perquè s’està esforçant per caminar remenant el cul i ara celebra haver-se arreglat per anar al museu tot i que s’ha llevat de mala lluna perquè és diumenge i fa molt que no mandreja un matí sencer. Se’n va cap al lavabo —la comèdia fins al final—, no ha de pixar, però té una urgència, per Sant Fèlix.