llibres

Si jo et signo, tu em signes

Han passat onze anys des del meu primer Sant Jordi. I onze anys i dotze títols després (tres llibres de contes, dues novel·les i set llibres infantils), encaro la diada més moguda que he viscut amb ganes de compartir-la amb tots els que vinguin a veure’m a alguna de les sis parades on seuré a esperar visites amb un bolígraf entre els dits i la millor de les paciències. Sé que la paraula que més diré serà gràcies, ho sé perquè fa dos mesos exactes que la dic un munt de cops cada dia, i totes les lletres les pronuncio amb la més transparent de les sinceritats.

Des del 22 de febrer, quan La memòria de l’arbre va arribar a les llibreries, tot han sigut sorpreses de les bones: he visitat més llibreries que mai, he conegut un munt de lectors, m’han entrevistat i ressenyat pertot, el llibre ja ha arribat a la segona edició (després d’una primera edició de tres mil), cada dia rebo missatges de gent que ja m’ha llegit, he dedicat molts llibres… I són tantes les coses que han passat des que em van donar el premi Anagrama Llibres a primers de gener d’enguany que diria que ja les visc en tercera persona, que la primera se m’ha esgotat.

Per tot això, de Sant Jordi crec que no n’hauria d’esperar res, així que l’encaro amb una llibreta nova de trinca perquè vull compartir la festa amb els que em vinguin a veure. «Si jo et signo un llibre, tu em signes a la llibreta», els diré. I és que intueixo que també se m’esgotarà la tercera persona, i hauré de tirar de la segona per sobreviure a un dia que preveig que vindrà carregat d’emocions (en part perquè ja no em funciona cap cuirassa, perquè aquesta diada sóc més vulnerable que mai).

Al final del dia completaré aquest article (que escric el 22 d’abril al vespre) enviant el número de signatures que hi ha a la llibreta a La Vanguardia, perquè l’escriguin aquí, després d’aquests dos punts: 54. Sigui quina sigui la xifra que heu llegit abans del punt, Sant Jordi serà un gran dia per dir gràcies tants cops com calgui.

Article publicat a La Vanguardia el 24 d’abril de 2017

Estàndard
literatura infantil, llibres

Totes les pors

Els contes per a nens els escric sempre a partir de preguntes, això ja us ho dec haver dit. Totes les pors neix de la pregunta: pot una sola persona tenir totes les pors del món? No ho sé, jo, si pot, però vaig voler descobrir què passaria si això fos possible, i la persona que vaig imaginar era un nen petit que ja havia nascut amb totes les pors del món a sobre. Quina vida faria un nen així? De debò podria arribar a ser adult sense que ningú veiés què carregava? No ensopegaria mai amb ningú que l’ajudés a alleugerir aquella càrrega? El conte intenta respondre tot això tenint sempre present una premissa que trobo sovint a faltar en els llibres que exploren el món de les pors dels nens: hi ha pors que no es vencen, que ens defineixen, i l’únic que podem fer és trobar la millor manera de dur-les a sobre sense que ens facin gaire nosa. Trobo que és més important compartir les pors més que no pas vèncer-les, i Totes les pors és la meva resposta a les pors i a la pregunta que us deia abans.

Si el conte fa goig és gràcies a l’il·lustrador Roger Simó, que a banda de ser un gran professional resulta que és de la família, i això fa que el projecte es torni encara més especial. Ja tinc ganes que arribi el 12 de novembre i puguem presentar junts el nostre llibre a la Llibreria Al·lots; serà a les dotze del migdia, per a públic familiar, explicarem el conte i farem un petit taller sobre les pors (sense vèncer-ne cap, aviso), i el més important: veureu com dibuixa en Roger en directe.

Però el conte de Totes les pors el vaig estrenar fa gairebé un mes en una ciutat que segons com també fa mitja por perquè se sol llevar emboirada. Va ser a Vic, a la Llibreria El Petit Tresor, amb l’Stel·la i en Germán, dos llibreters dels que t’acullen amb tots els honors i et fan sentir especial i com a casa alhora. Va ser un plaer i vaig descobrir, parlant amb els molts nens que van venir, que això d’inventariar pors pot ser molt inspirador per a futurs projectes.

Per cert, el llibre ja va per la segona edició, va sortir al juny amb un tiratge de 1.200 exemplars i a finals de setembre ja s’havia exhaurit. Esperem que la segona edició, també de 1.200 exemplars, tingui la mateixa sort.

Coberta de 'Totes les pors'

Coberta de Totes les pors

tina-valles-1 14522781_1157704017642077_4648041828317123105_n

Llegint Totes les pors a Vic i aparador de la llibreria El Petit Tresor

Estàndard
literatura infantil, llibres

Bocabava

Fa dos estius em vaig llevar un dia amb una pregunta estranya entre cella i cella: podien ser amics un nen i un peix? Bocabava va ser la resposta que hi vaig acabar trobant. D’aquella pregunta en van sortir un nen bavós i un peix espinós, en Bocabava i en Secalló. Un any llarg després, vaig trobar una editora, la Inês, que em va demanar si tenia cap història per a ella, i de seguida vaig pensar en el meu bavós. L’hi vaig enviar tan aviat com vaig poder i ella i el seu fill gran, en Francesc, se’l van sentir tan seu que ja no l’han deixat anar. Llavors va ser quan va aparèixer en Gabriel, que no va dubtar ni un segon a llançar-se a buscar-li cara a en Bocabava i espina a en Secalló. I ara d’aquella pregunta en surt un llibre, bé, no, tres llibres, perquè en Bocabava correrà món en català, en castellà i en portuguès. Un llibre que ahir, 16 de març, va arribar a les llibreries. En Bocabava és Bocababa en castellà i en portuguès, i en Secalló és Raquitín en castellà i Vira-Tripas en portuguès, tot plegat gràcies a la traductora Isabel Llasat (castellà) i als traductors Rita Custódio i Àlex Tarradellas.

Poden ser amics un nen i un peix? A Bocabava us ho expliquem.

coberta de 'Bocabava' en català

Aquí teniu un parell de pàgines de mostra del llibre.

bocabava1 bocabava2

I el booktràiler (en català):

I si algú el vol escoltar, que vingui el 9 d’abril, a les dotze del migdia, a la Llibreria Al·lots, on l’estrenarem amb el públic més exigent i agraït que hi ha: l’infantil, i amb la complicitat de la nostra llibretera de capçalera, la Paula Jarrin.

I si voleu que us omplim la llibreria, biblioteca, sala d’actes o aula de baves i espines, aviseu! Benvinguts sigueu tots al nostre món bavós i espinós!

Fitxa tècnica del llibre:
Bocabava (cat) / Bocababa (esp) / Bocababa (port)
Text de Tina Vallès
Il·lustracions de Gabriel Salvadó
Petit Fragmenta
Març de 2016
Preu: 13,90 €
Per a lectors de 5 anys en amunt, amunt, amunt…

Estàndard
contes, llibres

Què diuen del parèntesi

Ja fa gairebé un mes que El parèntesi més llarg és a les llibreries i hi comença a haver reaccions. Us en faig una llista, per si us interessa:

1. Màrius Serra al «Lecturàlia» del Matí de Catalunya Ràdio, el 6 de març de 2013.

2. Emma Aixalà al Via Lliure de RAC1, el 10 de març de 2013.

3. Anna Carreras al Time Out, el 13 de març de 2013:

annacarreras_TimeOut

4. Jordi Capdevila a El Punt Avui, el 15 de març de 2013.

5. Carles Miró («Direcció Vallès») i Francesco Ardolino («El teatre del món») al Núvol, el 16 de març de 2013.

6. Albert Ventura a El Singular Digital, el 18 de març de 2013.

Estàndard
contes, llibres

Disset parèntesis

He estat rumiant com podria definir aquest nou llibre, perquè la família, els amics i fins i tot algun periodista tard o d’hora t’engalten el «i de què va?» i no és qüestió de quedar-se en blanc en uns segons tan decisius per fer nous lectors o no. Ja tinc la resposta. El parèntesi més llarg va de gent que pensa. Gent que s’atura o l’aturen i pensa. Pensar no en el sentit de reflexionar sobre grans temes, sinó en el sentit d’endinsar-se dins dels propis pensaments, siguin de la mena que siguin.

parentesidurand

Els personatges dels meus contes no arriben a grans conclusions, perquè no pensen amb cap finalitat concreta, perquè n’hi ha que ni tan sols pensen voluntàriament, sinó que es veuen atrapats, absorbits o ben aixoplugats dins dels dominis del seu pensament mentre la vida de fora continua avançant; o sigui, si exprimeixo encara més la metàfora del parèntesi, diríem que mentre el discurs principal de la seva vida avança unes quantes ratlles, paràgrafs o pàgines, ells s’estan aquí dins ( ) aturats.

Aturats? No del tot. Si els veiéssiu des de fora, la majoria no es belluguen, però us els ensenyaré per dins i veureu que hi ha una cert moviment, perquè si per fora no els passa gairebé res que sigui destacable, per dins els passa el que vull pensar que ens ha passat, ens passa i ens passarà a tots més d’una vegada, que ens hem vist expulsats uns segons (minuts, hores, etcètera) de la rutina i hem pogut mirar-nos la nostra vida des de fora o bé des de més endins.

Però jo havia titulat aquest apunt Disset parèntesis perquè us volia presentar els disset contes amb disset frases, com fan amb les pel·lícules, que et munten un tràiler amb retalls de les millors escenes perquè et pensis que els cent vint minuts de pel·lícula seran així, i no. Jo no us enganyaré. Les frases que he triat no resumeixen els contes ni els retraten, només són disset frases (en el mateix ordre que els contes que les contenen) que m’agraden pel que diuen o per com sonen i que tretes de context, una rere l’altra, tinc curiositat per veure quin efecte faran. A veure:

parentesi-logiccomic

(1) «T’ho aboco tot sense signes i tu ja t’ho endreçaràs, i si hi ha res que no entens és que potser no ho has d’entendre i ja està.»

(2) «I de tant en tant li agafa per treure la pols al mòdem amb molt de compte, com si acariciés una llàntia meravellosa, però en lloc d’un geni espera una filera de llumets verds.»

(3) «M’empasso tot el que la ciutat llença cel amunt perquè no ho vol, però jo sí que ho vull i a canvi llençaré cel avall el que em sobra, és un intercanvi just.»

(4) «Qualsevol diria que en comptes d’anar a una primera cita va a la Filmoteca a veure una pel·lícula de Rohmer.»

(5) «El parrupeig dels coloms encara el mig suporta, fins i tot els crits esparverats de les gavines, però aquell piu-piu tou i calent dels pardals l’omple d’un terror del tot desorbitat.»

(6) «I no és una metàfora dir que no pot aixecar la vista de terra.»

(7) «Així que el cul i ella ronquen rítmicament damunt meu, compassats, mentre jo provo d’alliberar-me’n sense èxit.»

(8) «No sap quant fa que no veia unes bones calces blanques, tip com està dels mil i un colors dels tangues de la senyora Obiols.»

(9) «Aquella calor que fa que li truquin de serveis socials perquè és gran i viu sola i no fos cas que hagués patit una lipotímia i s’hi quedés i no ho sabessin fins que els arribés la pudor de mort, que deu ser pitjor que la de cap de sardina, tot i que li costi de creure.»

(10) «Llavors ve quan ens trobem amb no sé qui que és director de no sé què i acaba de publicar no sé què més i teniu una conversa d’aquelles plenes de sobreentesos i notes a peu de pàgina que fan que se m’activi el somriure de pilot automàtic mentre el teu conegut em repassa de dalt a baix i queda clar que ni ell t’escolta.»

(11) «La seva generació es passa el dia mirant pantalles per si de cas.»

(12) «Si teníem els micos engabiats en un racó del zoo era precisament per això, per reconfirmar la nostra humanitat confrontada a la seva animalitat; uns ho feien llançant-los cacauets tot i estar prohibit, i altres escopint-los renecs, que enlloc deia que no es pogués fer.»

(13) «Si marxo perdré el torn i a les cues del supermercat la solidaritat de la gent no té cobertura.»

(14) «Quatre tovallons per decidir-se són com a molt mig minut.»

(15) «El gorg fa un remoreig que apaivaga el to de les veus veïnes, com quan als locals de copes de la ciutat posen jazz per crear petites parets de so entre taula i taula i així evitar que els clients se sentin les converses.»

(16) «Sobretot ara, que estic al llit de la seva ex, nua, a mig clau, amb ell a dins intentant mantenir una erecció mentre jo miro sense mirar el sostre i no reacciono als mastegots que m’està clavant, els primers més suaus que els següents.»

(17) «Relaxa’t i segueix el ritual absurd de seure i aixecar-te i demanar coses al Senyor.»

(Les il·lustracions són d’El paréntesis d’Élodie Durand.)

Estàndard
contes, llibres

El parèntesi més llarg

Situats en un entorn urbà i contemporani com és la Barcelona d’ara mateix, els contes de Tina Vallès són una proposta sòlida i sorprenent.

Anar de part i no voler parir. Excitar-se en un enterrament. Escriure un conte sobre la guerra civil amb una dona nua roncant sobre teu. Perdre el cap estenent la roba. No acabar mai més la llista de la compra. Els disset contes d’aquest llibre plantegen situacions quotidianes, irreals, còmiques, emotives, amb un to que va de la ironia mordaç a la revelació íntima. Tina Vallès és una narradora dotada d’una gran perspicàcia en l’observació, que detecta l’imprevist quotidià i capta l’emoció secreta, que acompanya el lector parlant-li amb una senzillesa que sedueix. 

El parèntesi més llarg és un llibre de contes i també un llibre de pauses, d’escapades agraïdes, de moments de treva que acaben  generant un canvi.

El-parentesi-mes-llarg-650

Proa, 2013
Premi Mercè Rodoreda de contes i narracions 2012

Estàndard
contes, llibres

Un altre got d’absenta

Tot canvia després d’un altre got d’absenta. Deixes el got damunt la taula, mires per la finestra i tens temps de veure una línia de llum que recorre fugaçment el carrer, il.lumina per un instant la roba estesa en un balcó i es clava al portal de casa. Darrere dels vidres encesos endevines les siluetes dels Nohisom, que es deixen engolir per la fosca de l’escala. Ara passen les cosines Tonell, que corren cap al teatre aferrades a la bossa. Madona Quèlonia, la més vella del barri, escura les seves eternes escopinyes. I sempre aquesta llum que projecta clarobscurs en tots els rostres que troba, tots anònims i alhora protagonistes del dia a dia. Què els passa pel cap? Quines penes els afligeixen? Quines secretes alegries? Per què no riu mai el cambrer Zero? En Borris Sol esgarrapa la guitarra i en treu una cançó d’amor que només el seu germà valorarà com cal. Les persianes del senyor Búnquer ho vigilen tot. La llum declina.

Tina Vallès observa la vida que transcorre a l’escala, als carrers, al barri. Imagina rastres d’històries en les ombres disfressades de normalitat que ens passen pel costat i que amb prou feines veiem, però que formen part de les nostres vides. I ho fa amb la subtilesa i la precisió d’una llum fugaç que enfoca el més petit detall i deixa entreveure tota una escena.

Coberta_Labreu72

Labreu, 2012

Pòquer de dames literàries a Vilaweb, Sant Jordi de 2012
Entrevista de Montse Serra a Vilaweb, 2 d’agost de 2012
Ressenya de Jaume Ferrer a El Punt / Avui, 14 de setembre de 2012
Club de lectura a la llibreria A peu de pàgina, 17 de desembre de 2012

Estàndard
llibres, novel·les

Maic

Una mare que busca el pare perfecte, una àvia que és lluny i només truca per l’aniversari, un germà immòbil que sembla que no hi sigui, un no-pare que ni tan sols coneix: tot són absències en la vida d’en Maic, i se li barregen les unes amb les altres fins a provocar-li remolins al melic. I quan en Maic té remolins al melic, surt al replà i… Sort en té dels veïns: la senyora Coixins, el senyor Soldat, el senyor i la senyora Històries, tots ells, cadascun a la seva manera, li salven les tardes de soledat, mentre espera que la mare torni, que l’àvia truqui, que el germà hi sigui una mica, que el no-pare aparegui de cop i volta. La mare busca el pare perfecte, i en Maic espera que el trobi aviat perquè ser l’home de la casa és un pes que potser no podrà suportar gaire temps més.

maic_coberta

Baula, 2011

Ressenyes, entrevistes, etcètera:

Primera ressenya que va aparèixer de Maic, del crític literari Joan Josep Isern
Entrevista de Montse Serra a Vilaweb: Tina Vallès, una història del Raval
Vídeo-lectura del primer capítol de Maic
Remolins al melic, d’Eva Piquer

Estàndard
altres gèneres, llibres

L’aeroplà del Raval

«Tina Vallès escriu uns textos breus que tenen la gran virtut d’apuntar directament al centre de la sensibilitat dels lectors. Els incondicionals del seu bloc coneixen perfectament els temes: parla dels veïns de la seva escala, dels paletes que reparen les cases, dels avis que encara resisteixen rere el taulell de les botigues més antigues, de la quiosquera, dels aficionats a la música de Rrrey Áfrrrica i de les converses que escolta quan surt a comprar el pa.

»Hi ha alguns retrats que jo els posaria emmarcats en una paret. Penso en l’evocació que fa dels gegants de les festes majors, i en el diàleg telefònic amb una floristeria a la cerca d’una bona frase per a la dedicatòria d’un ram. I en el text que tanca el llibre, escrit l’endemà de saber-se la mort a Bangkok de Manuel Vázquez Montalbán, que Tina Vallès converteix en un homenatge als seus pares.» (Joan Josep Isern a l’Avui)

portada_web

Labreu, 2006

Estàndard