actes, contes

L’striptease dels (meus) lectors

La lectura col·lectiva i virtual que s’està fent a Llibres per llegir d’El parèntesi més llarg fa que aquests dies pensi més del compte en els lectors, en els meus lectors (em costa posar el possessiu sense patir per si em faig la diva). Aviso que ara faré de psicòloga d’estar per casa, però és que m’he adonat que mentre els lectors fan les seves interpretacions dels meus contes, jo trec les meves conclusions de les seves interpretacions i vaig veient com són, o com penso que són, no solament com a lectors sinó fins i tot com a persones. Llegir i compartir les lectures té aquestes coses, per això la gent s’hi enganxa, perquè el llibre sol fa companyia, sí, però si després el pots comentar amb algú altre, un altre lector o fins i tot l’autor, tot pren més sentit.

Llegir és un acte solitari, egoista, introspectiu. Et tanques en tu mateix, oblides tot el que passa al teu voltant, t’aïlles i tot el teu cos diu «deixeu-me tranquil, que llegeixo!». Si ho fas en un lloc públic, et perds les cares dels que t’envolten, o el paisatge per on passes si vas en tren o en autobús (grans herois els que aconsegueixen llegir al bus sense acabar tacant la tapisseria amb l’esmorzar a mig digerir). 

En canvi, compartir després la lectura, seure a xerrar sobre el que has llegit, potser amb gent que no coneixes de res, és gairebé un acte exhibicionista. Quan expliques què t’ha agradat i què no d’una novel·la, quan raones perquè un conte t’ha tocat la fibra i un altre t’ha fet riure sorollosament, estàs dient «jo sóc així», t’estàs donant a conèixer sense filtres, i si els altres saben «llegir» el que dius, el grau d’intimitat de la conversa, del club de lectura, pot ser fins i tot superior al d’un cafè de mitja tarda amb un amic dels que consideres íntims.

Però quan parlem de llibres fem aquell posat d’opinaires per crear una distància fictícia i que no es noti que cada frase que pronunciem és una peça de roba que ens traiem en una mena d’striptease lectopersonal que fem davant dels altres, ja sigui presencialment o de forma virtual. Són unes regles del joc no escrites que tots seguim per no prendre mal, perquè hi ha lectures que si les comentéssim sense aquesta distància, si les llegíssim com qui es pren vuit dies un antibiòtic, amb aquell aire de ritus religiós que només conservem quan ens mediquem, ens capgirarien la vida com un mitjó, i hem quedat que «només» llegíem, oi?

Dit això, us convido a participar en aquesta lectura-striptease que fem des de dilluns, que mai no es tard per afegir-s’hi. Estem comentant tots els contes, no hi ha normes, no hi ha ritmes imposats, cadascú fa i diu el que vol, i jo xalo de valent veient que cada conte té més d’una lectura, i no us sabria dir quan m’emociono més, si quan m’endevinen la intenció o bé quan en troben de noves que ni m’havia plantejat. Ah, i als que la cosa virtual no us acaba de fer el pes, sapigueu que el dimecres que ve, 15 de maig, farem la cloenda de la lectura al Babèlia de Villarroel a les set del vespre.

I acabo amb una lectura-striptease d’un que s’hi dedica, d’un professional, en Sebastià Bennasar, al Diari de Balears:

bennasar

Anuncis
Estàndard
podria ser un blog

Demostra que no ets un robot

Abans-d’ahir era a Sant Andreu de la Barca amb un grup de gent que havien llegit El parèntesi més llarg. Vam fer una tertúlia literària que va derivar en filosofada d’estar per casa d’aquelles que et relaxen i et fan deixar anar frases que després dius «coi!». Van ser gairebé dues hores que van passar volant. El primer contacte amb lectors reals d’El parèntesi. Aquests moments, per als que escrivim, són droga dura, pura substància il·legal en vena, que tant se’t pot posar de nassos com fer-te tenir un mal viatge. Jo he de dir que l’hora de ferrocarril+metro de tornada a casa la vaig fer amb un somriure més llarg que les vies per on passava. 

Aquesta mena de trobades (vaig tenir la sort de fer-ne unes quantes amb Maic) comencen sempre molt encarcarades. Tothom tens, l’autora també. Preguntes programades pels moderadors per trencar el gel. L’audiència que t’estudia, que mira com parles, com gesticules, com vesteixes, si somrius, si fas bromes, si dubtes, si t’equivoques. I somrius i gesticules i fas bromes i t’equivoques i rectifiques i perds el fil, i veus que a poc a poc tots es van desencarcarant, i tu també. Llavors aquell senyor que semblava que no obriria la boca t’endinya una pregunta que et destarota. Aquella noia que s’amagava rere l’enoooorme ombra de la timidesa, aixeca molt poquet el braç i tu la mires amb intensitat i li sents la veu tremolosa que et fa una pregunta que no s’acaba d’entendre però que no goses fer-li repetir i assages una resposta que pugui encaixar per no posar-la en evidència, i per la cara que posa sembla que te’n surts. I hi ha la senyora que no calla mai i avui tampoc. I l’home que ha llegit mil llibres abans que el teu i et recita referències que desconeixes i les emparenta amb els teus contes, i tu prens nota de tot el que et falta per llegir.

I a poc a poc deixeu de parlar de contes per parlar de la vida. Perquè tu et pensaves que aniries a una xerrada a sentir quatre obvietats sobre els contes. Perquè ells es pensaven que anirien a una xerrada a sentir quatre obvietats sobre els contes. I no, que són lectors reals. I no, que ets una autora real. I tot és cada cop més humà i menys literari, i les bromes i els somriures i els quequeigs i els errors i els dubtes fan que xerris, que tots xerreu, sense filtres, que deixeu anar frases lapidàries, que generalitzeu, que teoritzeu, que exagereu, que dramatitzeu, que filosofeu fins a oblidar que sou una quarantena de persones assegudes en rotllana a la sala de conferències de les Escoles Velles de Sant Andreu de la Barca, fins a perdre la noció del temps i la de la timidesa, fins a deixar de ser robots per una estona.

I que et demostrin que no són robots, i poder demostrar que tu tampoc no ho ets, és droga dura i enganxa, i tant que enganxa.

robot-girl-1920x1440

[Últimes notícies del nostre (sí, no?) parèntesi: entrevista a L’illa dels llibres; club de lectura virtual (amb trobada-berenar real) a Llibres per llegir; xerrada sobre els contes per a adults a la seu d’Òmnium Cultural de Rubí, i vídeo-lectura de «Crema depilatòria» per a Vilaweb.]

Estàndard