podria ser un blog

De lluites internes

[Pensaments d’una autora que no signa aquest Sant Jordi]

lluitesinternes

Aquest és el segon any que quan em pregunten on signaré per Sant Jordi responc que enlloc i somric mentre qui m’ho pregunta fa tot un ràndom de cares fins que troba el seu somriure (amagat com el tenia al fons de tot de la cara, convençut que no l’hauria de necessitar per parlar amb mi de Sant Jordi). No signar per Sant Jordi no és cap drama. De tots els Sant Jordi de la meva vida, només he segut a signar exemplars en quatre ocasions (al 2006 per L’aeroplà del Raval; al 2011 per Maic; al 2012 per Un altre got d’absenta, i al 2013 per El parèntesi més llarg). O sigui que el més normal en mi és no signar per Sant Jordi —permeteu-me aquesta trampa.

Sé que no ho enyoraré, dijous. Que quan vegi aquelles taules plenes d’autors amb les piles dels seus exemplars a punt, no els envejaré. L’únic que puc arribar a envejar-los és el plaer aquell de conèixer gent anònima que et llegeix, que et segueix, no perquè siguis amiga o veïna o coneguda seva, sinó perquè et van llegir un cop i et van fer confiança. Aquests xuts s’enyoren i s’envegen sempre, mentirà qui digui que no. Que vingui algú i et valori només pel que escrius, això és droga per a un escriptor. Però això no passa solament per Sant Jordi, per sort. Et pot passar en una xerrada, en un club de lectura, en qualsevol altre acte on et convidin a participar la resta de l’any.

Després de tres anys seguits de publicar, tocava «guaret», reduir el ritme, tornar a la calma d’escriure sense dates. El cap és ple de projectes, la llibreta també, el disc dur de l’ordinador a poc a poc també, i quan el temps s’alia amb mi poso ordre, desconnecto de tot i em deixo anar damunt les tecles. No hi ha pressa.

No hi ha pressa excepte quan s’acosta Sant Jordi i la pregunta d’on signaré em sorprèn ara sí i ara també. I llavors és quan es lliura aquella mena de lluita interna —que vull pensar que no és exclusiva meva— del meu jo escriptor contra el meu jo exhibicionista, del meu jo introvertit contra el meu jo extravertit (sí, el tinc, i de vegades l’he de lligar fort perquè no em fiqui en més embolics dels que em fico), per allò que us deia de la droga.

Però m’he proposat ser sincera, i llavors ara toca confessar-vos que jo quan he signat menys llibres ha sigut precisament per Sant Jordi. Els autors com jo (que no sortim a la tele, que no tenim padrins a la premsa, que ens escrivim nosaltres els llibres) el dia de Sant Jordi ens (perdoneu, eh) mengem bastant els mocs, sobretot quan ens col·loquen en una parada envoltats de primeres espases de les llistes de vendes, aquells personatges que detecten els objectius de les càmeres i tenen un catàleg de somriures desplegable sota el nas.

Us en poso un exemple. Tens a una banda una dona lluenta que no solament no ha escrit el llibre que promociona sinó que ni tan sols és del tot seu el cos que avui llueix al teu costat; i a l’altra banda, un que sí que s’escriu els seus llibres però com se’ls escriu, a raig, amb tot aquell cartró pedra de les novel·les barates, ambientant les seves històries en èpoques remotes i documentant-se a cops de Google, amb diàlegs de telesèrie tevetresenca i personatges que de tan plans ja fan un sot a terra per enfonsar-s’hi. I tant l’una com l’altre, et miren i no te reconeixen, però s’han vestit d’amabilitat i et saluden i es miren el teu llibre tres segons seguits i et diuen un «molt bé» que et va directe a la melsa. I tu somrius com se somriu als còmics, ensenyant fins i tot els queixals, amb les galtes en tensió i els ulls fora de les òrbites, perquè el somriure espontani te l’ha trepitjat la gentada que passa de llarg perquè ni et veu entre l’esfinx i l’Indiana Jones.

Així sol ser fins que vas a petar a una parada on el llibreter ha tingut una mica de criteri i ha agrupat els escriptors per espècies i subespècies, les esfinxs aquí, els Indiana Jones allà, i els ningú els cuidarem una miqueta perquè pobrets se’ls farà eterna l’hora. No us podeu imaginar tot el que et passa pel cap de 16 a 17 h quan tens un bolígraf a les mans i mig Catalunya et mira i fa aquella cara de qui-collons-és-aquesta-toia. Fins que arriba una cara amiga o un anònim-portador-de-droga i et justifica l’espera d’una manera tan pètria que el segrestaries si més no fins que fossin les 16.59 h i poguessis fotre el camp de l’aparador.

Perquè és un aparador, això de Sant Jordi. De cop i volta et tornes producte. I jo ja ho sé que els llibres són productes, que fa més de quinze anys que treballo al sector editorial, però Sant Jordi t’ho fa tan evident que si et mires fixament la pell del canell t’hi pots arribar a veure un codi de barres, i no a tots ens queden bé les ratlles. Llavors ve la segona lluita interna, la del jo producte contra el jo creador, i aquesta és de frenopàtic. El primer et repeteix que això ja ho sabies, que les regles del joc sempre han sigut aquestes i que no pots sorprendre’t a aquestes alçades, i el segon t’insta a fugir d’allà i tornar al teu cau, però com collons es fuig del centre de la ciutat ple de gent que camina a pas de processó? No es pot fugir. Ara ja hi ets, així que fes el que puguis. L’Indiana Jones explica sopars de duro i l’esfinx ensenya l’escot. Tu què els pots oferir? No! Què fots amagant-te sota la taula? Que l’important és el llibre i no tu? Demà potser sí, avui no. Avui la gent busca cares amb qui fer-se la foto i canells que els rubriquin portadelles. Cara i canell, doncs, fins a les 17.01 h i amb dos collons. Va.

I podria seguir, però diria que us n’heu fet una idea amb aquest petit apunt basat en fets reals. I ara ve quan matiso. Sant Jordi fa falta, fa falta perquè la resta de l’any es puguin seguir fent llibres i bla, bla, bla. El sector editorial funciona així aquí i bla, bla, bla. D’alguna manera, de les vendes d’aquest dijous en depèn la meva feina de tot l’any —empasso saliva. Vull dir que quan es deixin de vendre llibres (d’esfinxs, d’Indiana Jones o de ningú) se’n deixaran de fer —m’apunto a un curs subvencionat de torner fressador. I aquí arriba la tercera lluita interna, la més complicada: la de l’artista contra la professional, la de qui voldria viure d’escriure contra qui viu d’editar, traduir i corregir el que escriuen i «escriuen» els altres. I aquesta lluita no la visc el dia de Sant Jordi, sinó cada dia de l’any, no s’acaba mai i avui us l’he intentada explicar.

Bon Sant Jordi. Compreu llibres dijous. Llegiu llibres sempre.

Estàndard
diàlegs sants, podria ser un blog

Em sembla que ens ha vist

—No et giris, ara, eh.
—No comencis. Calma.
—No et giris i em calmo.
—No et calmaràs i no em giro. Qui hi ha?
—Qui vols que sigui!
—Ho he d’endevinar?
—El joc l’has començat tu.
—Eh?
—Li has dit tu que seríem aquí?
—Què dius?
—Fa allò que fem quan veiem algú i volem fer veure que no el veiem.
—Què fem? Qui ho fa?
—Allò de mirar al fons de la sala desenfocant la vista.
—Qui!
—Qui? M’ho faràs dir a mi? A mi?
—Va, no em facis emprenyar.
—Ah. Tu? Tu t’has d’emprenyar?
—Sí, jo. Compto fins a tres i em giro.
—No!
—Un…
—De debò que no l’hi has dit tu?
—Dos…
—És molta casualitat que…
—I…
—La Montse, la Montse!
—La Montse. Quina Montse?
—Hòstia!
—Tu saps quantes Montses devem conèixer entre tu i jo?
—La Montse. Aquella Montse.
—No.
—Sí.
—No-la-mi-ris.
—Si no ho faig.
—Estàs desenfocant la vista i tal i qual. Fot el favor de mirar-me a mi.
—O sigui que no li has dit res, tu.
—A veure, u: qui ha triat el restaurant?
—Jo.
—Dos: qui té el seu telèfon?
—Jo.
—Tres: qui li va trucar aquella vegada?
—Jo.
—Aquella vegada i aquesta, no?
—Què? No!
—Jura-m’ho.
—No.
—Perquè li has trucat.
—No.
—T’encanta acusar-me del que en realitat has fet tu.
—Què dius!
—Sí. M’acuses del que has fet, et fas l’ofesa, em muntes un cristo, i quan ja em tens desesperat, descobreixo que ho has fet tot tu i ja no em queden ganes d’emprenyar-me.
—Quina teoria és aquesta?
—La de la nostra relació.
—Tu veus visions.
—Va, deixa-ho anar: per què li has trucat?
—Que jo no…
—Vols parar?
—Tu per què creus que li he trucat?
—No em toquis per sota la taula. Posa’t la sabata. Fes el favor.
—Va, relaxa’t.
—No em fotis calent. Encara hem de dinar.
—Saps per què he triat aquest restaurant?
—El peu, estigues quieta.
—Les tovalles.
—Les tovalles? Què els passa, a les tovalles?
—Són llargues.
—T’estàs… t’estàs… D’ofesa a… En què? Dos minuts?
—A porca. I puc trigar menys.
—Però…
—Em segueixes el joc ja o foto el camp al lavabo?
—Al lava…? Oh, oh, oh.
—Va.
—Dóna’m un minut. Estàvem discutint, no sóc tan ràpid.
—Estàvem escalfant.
—Escalf…? No-em-mi-ris-ai-xí.
—Com et miro?
—Porca.
—No t’he sentit.
—Porca!
—Ja jugues, per fi.
—Però és que tinc gana.
—I jo…
—No, gana de menjar.
—I jo…
—Hòstia, no, que vull dir…
—Em sembla que ens ha vist.
—Qui? Ah! La Montse, ja. Esclar que ens ha vist, li has truc…
—Calla!
—Ah, val, ja t’entenc. Dius que ens ha vist?
—Sí. Dissimula però ens ha vist. No et giris.
—Està tan…?
—Tan bona com sempre?
—No volia dir…
—Sí. O més.
—I per què li has tru… Vull dir, i què fem, ara?
—Tenim dues opcions. Que ens posin un altre plat a taula i la convidem a seure amb nosaltres. O…
—O?
—O me’n vaig al lavabo, ella vindrà i quan sortim t’ho explico.
—Però què et passa!
—Se t’acut una tercera opció?
—No-no. O sí…
—Digues…
—És que no et segueixo. Pensava que no havia sigut una bona idea, que te’n penedies… Quan algun dia t’ho intento recordar em fas callar i et poses furiosa.
—He canviat d’idea. Tercera opció. Va, canta.
—Marxo.
—Què?
—Me’n vaig, us deixo soles i ja m’ho explicaràs.
—Això… Això és una opció o m’estàs dient que te’n vas?
—Tu què creus?
—T’estic tocant per sota la taula. No sé què penses però sí què… sents.
—Vés al lavabo.
—I tu?
—Jo ara mateix no em puc aixecar.
—I quan puguis?
—Què vols dir?
—Et podem esperar.
—Para o no em podré aixecar mai.
—Fas una cara… Què fa la Montse?
—Seu a la barra i desenfoca tant la mirada que no sé si tornarà a mirar mai més normal.
—He d’anar al lavabo. Demana tres gintònics.
—Tres?
—Farem les dues opcions.
—I acabarem com l’altra vegada?
—Sí.
—I no te’n penediràs?
—No.
—Hòstia, crec que em fotré mig gintònic abans de venir. Aixeca’t ja, tu.
—Mira’m el…
—Ja sé on t’he de mirar mentre caminis cap al lavabo, vés.
—Un moment, que em calço.
—La Montse…
—Què?
—Que ve cap aquí. Va, aixeca’t.
—Sí-sí.
—Ara s’ha aturat al mig de la sala. Va, passa cap al lavabo, hòstia.
—No et posis així, tu mira’m…
—Que sí, el cul. Passa, porca.

—Ah, hola, tres gintònics. I… tenen llevataques?

toilet

Estàndard
podria ser un blog

Avellaner o lligabosc

D’euls deus fu il (tut) autresi
Cume del chevrefoil esteit
Ki a la codre se perneit:
Quant il s’i est laciez e pris
E tut entur le fust s’est mis,
Ensemble poënt bien durer;
Mes ki puis les volt desevrer,
Li codres muert hastivement
E li chevrefoil ensement.

«Bele amie, si est de nus:
Ne vus sanz mei, ne mei sanz vus!»

[Eren, els dos, com el lligabosc que s’aferra a l’avellaner: quan el lligabosc se li agafa, enreda i arrela al voltant del tronc, els dos poden seguir vivint junts, però si algú els vols separar, l’avellaner es mor de seguida i el lligabosc ho fa poc després. «Dolça amiga, així ens passa a nosaltres: ni vós sense mi, ni jo sense vós.»]

«Chevrefoil», Lais, Marie de France

Qui és el lligabosc. Qui és l’avellaner. Qui és el tronc que creix amb la força tranquil·la dels arbres. Qui un dia rep una primera carícia d’una branca que li jura amor etern alhora que li tatua una sentència de mort, d’amor, a l’escorça. Si es pot ser ara avellaner, ara lligabosc, voldré saber. Perquè hi ha dies que t’enroscaries i clavaries les arrels amb una set mil·lenària, i altres que series tronc immòbil que rep el que hagi de venir. Si hi ha voluntat en l’avellaner, voldré saber. Com és que es mor abans el tronc que ja hi era que l’enfiladissa que arriba després. Què té l’enfiladissa, què fa, què et pren quan se’t clava a la pell, què et deixa. Qui vol un amor així, de passar d’estar sol a estar sempre abraçat, i morir si l’abraçada es trenca. Qui vol estimar així, sempre amb els braços en tensió, amb els llavis i les dents fent força, perquè de debò que t’hi va la vida en aquell amor. Qui ho vol fora dels lais, fora dels versos, fora del teatre. Arrelar sol i no al tronc d’un altre. Tenir tronc propi i arrels que depenguin del temps i la terra. No poder enfilar-se, però no morir estimant un sol tronc que si el deixes se’t mor poc abans que tu ho facis. Ha de ser així, perquè els troncs tenen branques i fulles i flors i fruits. Perquè ser arbre és regalar ombra i abraçar el vent, amb el tronc ple de cicatrius dels qui t’estimen un dia i ara un altre, i que se’n poden anar, com els ocells, cap amunt, o com les fulles, cap avall.

Heart-shaped bird nest in hollow trunk

Estàndard
podria ser un blog

Al parc: final feliç

Aquest és l’últim cop que escric sobre parcs i tobogans. Avui ni els celebro ni els maleeixo, només em fan de complement de lloc per a uns fets que van passar dilluns i que dins del meu cap passen i tornen a passar una vegada i una altra.

El parc on érem dilluns era un d’aquests tancats de fusta que posen a les grans avingudes de la ciutat, amb un munt de sorra a dins i un tobogan d’aquests moderns que tenen tot de cordes i ferros i fustes per pujar-hi de mil maneres però baixar-ne només lliscant. Perquè a ciutat tenir fills és com tenir gos des del punt de vista dels qui pensen els espais públics.

Així que ens teniu a tota la família dins d’un tancat d’aquests, la família i una altra família que és com de la família, i que des de dilluns ho és més encara. Quatre nens juguen ara a la sorra ara al tobogan mentre quatre adults parlen ara de feina, ara dels nens, ara del temps, ara de les coses que passen. El temps s’atura dins d’un parc, és com una nota al peu de pàgina del dia. Parlàvem segurament de copilots i malalties mentals, o del futur dels quatre que ja tenien les vambes i les butxaques dels texans plenes de sorra. Fins que.

Cop sec a terra. El soroll d’aquell cop el torno a sentir ara i tots els òrgans se’m mouen un mil·límetre de lloc. Una de les meves dues filles ha caigut a terra, d’esquena, des de dalt del tobogan (uns dos metres). El cop, aquest soroll esgarrifós, és la seva esquena contra terra. Son pare i jo ens hi llancem no sé ni com. Cridem el seu nom. Ella està estesa amb cara de terror i li surt una mica de sang per la comissura del llavi. (Aquí és quan us aviso que tot acabarà bé, molt bé tenint en compte com comença. No us desitjo ni la mil·lèsima part del patiment i el terror que vam viure dilluns durant unes hores.) La incorporem, li parlem, no sé què li diem, les dues famílies senceres al seu voltant, i algunes persones més que no recordo.

El CAP és al carrer de sota. No ens ho pensem ni un moment. Son pare l’agafa a coll mentre obro la porta del tancat. Encara toco la fusta de la porteta quan veig que el cap de ma filla fa un gest de pèrdua de consciència i cau sobre l’espatlla del meu home. Recordar aquest gest em fa deixar de teclejar per agafar aire i no trobar-ne, em torno a ofegar.

A partir d’aquest moment (i per això escric això ara), després del crit d’ell («Ha perdut la consciència! No respira!»), el meu cap deixa de pensar i només sóc ulls i cames. Els ulls veuen la meva altra filla asseguda a la sorra, els dits arrebossats, plorant sense buscar consol, com si estigués sola i sabés que ara ningú pot consolar-la. És una escena que veig tan definida que inventaria la màquina del temps per tornar-hi i desfer-la agafant-la a coll i eixugant-li les llàgrimes amb la màniga del meu jersei. I les cames corren cap al CAP darrere el meu home amb la meva altra filla a coll. Amb els sotracs veig que obre els ulls i reacciona, que sí que respira, que mira, que fins i tot diu alguna cosa, però encara tinc el cervell aturat, o vull pensar que l’hi tinc perquè per sempre em sentiré incapaç d’escriure el que em va passar pel cap, el que vaig pensar, el que devia pensar, quan la vaig veure perdre el coneixement.

M’hauria agradat ser capaç de començar a escriure aquest text a partir d’aquest paràgraf, trobar la manera de fer-ho sense haver d’explicar-vos que dilluns va passar el que va passar. Però necessito que entreu al parc amb mi i sentiu el cop sec, i agafeu la porteta de fusta i veieu el seu cap a l’espatlla d’ell, que correu i travesseu el carrer sense mirar el semàfor, que entreu al servei de pediatria del CAP cridant i buscant ulls que us entenguin.

Vaig deixar de pensar. Vaig deixar de pensar tant que recordo que vaig dir «On és el CAP?», perquè ho havia oblidat tot. I no sé quantes mans, però jo en vaig veure moltes, em van indicar el camí i vaig sentir que de tots aquells dits sortien ànims gairebé visibles i volant per l’aire, directes cap a nosaltres tres, passant de llarg la meva altra filla, la que seguia a terra plorant i que va ser consolada per la meva altra família durant unes hores. Aquesta imatge, la de les mans, mentre jo m’adono que tinc el cervell aturat perquè ni sé on és el CAP, ni el meu cap, és una de les sis vinyetes que em calen per descriure la tarda de dilluns.

Vinyeta u: el cop sec i ma filla estirada a terra.

Vinyeta dos: el cap de ma filla caigut a l’espatlla del meu home.

Vinyeta tres: la meva altra filla a la sorra plorant.

Vinyeta quatre: el bosc de mans dient-me on és el CAP.

Vinyeta cinc: entrar al CAP i veure que la de recepció té desactivada la humanitat fins al punt de seguir emplenant un document mentre tothom crida com nosaltres.

Vinyeta sis (tres hores després): ma filla ballant i rient en un box d’urgències d’un hospital.

Entre la vinyeta cinc i la sis passen hores, proves de tota mena, radiografies, maldecaps burocràtics, etcètera. Però la sis deixa ben clar que tot acaba bé, molt bé. Que tot plegat ha sigut un toc de crostó de la vida com dient «viu, collons!». Ara ja ho veig així.

I penso en el meu cervell aturat i no deixo de sorprendre’m, jo que tot el sant dia tinc l’olla a mil, com pot ser que no pensés? Com pot ser que ens puguem protegir fins aquest punt? És això l’instint? És això… ser pares? Desactivar el pensament quan és clar que et farà nosa per resoldre una situació de risc per als teus fills? Hi dono voltes, hi donaré voltes, sé que ara que puc pensar-hi no deixaré de donar-hi voltes. I busco a qui donar les gràcies d’aquest final feliç, i buscar-ho és pensar i és tan transcendent que m’ho he de dosificar per no caure en un abisme.

Així que a tu, qui siguis, gràcies per aquest final feliç al parc.

finalfeliç

Estàndard
podria ser un blog

Tobogans i dimensions

De vegades a les cinc de la tarda algú em llança per un tobogan cap una altra dimensió i en menys d’un minut ja no sé ni qui sóc ni què he vingut a fer aquí, on sigui que em trobi. De cop i volta no reconec res del que m’envolta, començant per mi. I he de descobrir quines són les regles d’aquell món nou i seguir-les, o no. El primer cop que em va passar tot va ser vertigen i bloqueig. Però ara ja tinc uns quants trucs per sobreviure a tardes d’ensurts i improvisacions pot ser que absurdes. El truc principal és que sé que aquella dimensió sempre té una vida molt curta, un parell d’hores com a molt. Això em calma i alhora, ara ja, m’excita la curiositat d’una manera una mica malsana, fins i tot. Vull dir que quan sento aquella empenta invisible que em fa lliscar tobogan avall, es podria dir que esbosso un mig somriure i activo el meu arsenal mental d’exploradora de les dimensions desconegudes de les tardes. I miro, observo, em fixo en tot tant com puc, retinc, aprenc tots els detalls que més em sorprenen i em sobten, que més llunyans sento del que sol ser la meva dimensió habitual quan visc, la major part del dia, al peu de l’escala del tobogan. I em moc, i parlo, i poso a prova els límits de tot el que trobo, amb una actitud sovint provocadora, com si no temés perdre-hi res, prendre-hi mal. Em sento invulnerable i fins i tot immortal durant dues hores. Puc arribar a pensar que tinc una missió, que m’han enviat allà perquè explori i descobreixi qui sap què, que em donen dues hores per treure el màxim profit d’aquella dimensió. Obro tant els ulls que un dia els perdré. Escolto i classifico sons. Ensumo i identifico olors. Toco. Trepitjo. Pregunto. Provoco. No paro. Les últimes vegades, just després de l’empenta, durant el menys d’un minut que llisco avall, confesso que he xisclat de plaer, de desig de tobogans i dimensions.

tobogan

Estàndard
diàlegs sants, podria ser un blog

Al parc, 1

—Mira’ls, que concentrats!
—Sssí…
—La sorreta els relaxa!
—A ells, sí.
—I a mi també!
—Fins que surt de les butxaques dels texans, de dins dels mitjons, de sota les plantilles de les vambes…
—Ha, ha, ha! Et veig negativa. Vine, posa’t al solet! Al solet!
—Al solet, ja.
—El solet ho cura tot.
—Tot. I el que no cura el sol, ho cura l’homeopatia, no?
—Exacte!
—…
—Com han crescut, eh?
—Sí…
—Encara recordo quan li donava el pit, al meu.
—Normal, a P3 encara l’hi donaves…
—El teu va fer biberó, no? Ntstè.
—…
—Donar-li el pit va ser el millor regal que m’hauran fet mai.
—Eeeh, aquesta conversa ja l’hem tinguda, crec.
—És que es crea un vincle, saps? Un vincle molt fondo, molt com d’aquí dins. Molt animal.
—Animal…
—Sí. Crec que després d’aquesta experiència, hem quedat connectats per sempre, el meu nen i jo.
—Connectats per sempre…
—No et passa?
—No.
—Vull dir, que quan és a l’escola, a vegades sento alguna mena de cosa, una sensació, no sé, estranya, incòmoda, i llavors quan el vaig a recollir la mestra em diu que ha estat tovet, saps?
—Tovet, ja.
—I jo ho he notat abans, no sé com dir-t’ho.
—Ja m’ho has dit: ho has notat abans, abans que t’ho digués la mestra.
—Al·lucinant, eh?
—Sí…
—Jo crec que això ho fa el pit. Per què oi que a tu no et passa?
—No, no em passa, no.
—És el pit. Es crea un vincle.
—Sí, ja ho has dit: animal.
—És que és animal, és… És atàvic! Atàvic!
—Ja, ja. M’ha quedat clar.
—És que és tan fort!
—Avui juga el Barça?
—EH? Ni idea. T’agrada el futbol? No ho hauria dit mai.
—No, no m’agrada.
—Ah. Llavors…?
—Res, res, pensava en veu alta.
—Ah. AMOOOR, CINC MINUTETS I MARXAREM A COMPRAR VERDURETA!
—Nosaltres també marxarem.
—Sap greu, eh, perquè s’ho passen tan bé amb la sorreta, oi?
—Sssí.
—RECULL ELS ESTRIS, VIIIDA!
—Ara vinc. Vaig a dir-li al meu que marxem.
—VA, PUUUÇA, QUE MARXAREM TOTS JUNTEEETS!
—Ja els he espavilat, tranquil·la.
parc1
—Bé, calma, al seu ritme, eh. Jo des que sóc mare que he entès com he de viure el temps.
—Eh? Ja…
—Si vas al seu ritme, gaudeixes més els moments, els importants. Anar junts pel carrer, fixar-nos en les fulles que hi ha terra, en un contenidor, en un gos, en els colors del semàfor…
—Els colors del semàfor: verd, taronja, vermell, no?
—Sí, però mirar-los amb els SEUS ulls…
—Això també deu ser «atàvic» perquè jo no… VAAA, QUE MARXO, EEEH?

Estàndard
podria ser un blog

Un déu de pa cada setmana

Un déu de pa cada setmana. Se’l pasta en diumenge. Barreja els ingredients d’esma dins del bol fins que la mescla li demana mans. Llavors comença la litúrgia. Damunt del marbre, arromangat, el primer contacte amb la pasta sempre l’esgarrifa, com si fiqués els dits dins d’un cos viu. Després li va perdent el respecte i la treballa amb força, i mentre ho fa no mira. O sí que mira, però no cap enfora. O mira amb les puntes dels dits. La vida és aquell pa mentre pasta. Cada pessic que hi fa és un pensament que hi deixa. N’hi ha que els fa forts, alguns són carícies. Es fa un déu a mida cada diumenge. I se’l menja durant set dies. La panera, un altar. Hi ha setmanes que el pa li queda flonjo i el dissabte encara té la molla tova. De vegades la crosta és tan dura que per tallar-lo ha de serrar les dents, que mossegar-lo gairebé fa mal. Hi ha un dia que en comparteix un tros amb ella, i quan el tasta la mira intensament, ulls amb ulls. No, que no la mira als ulls, que li mira la boca i les galtes, que del seu mastegar en depenen massa coses. Fins que ella empassa i somriu. I no sempre parlen del pa. Però si en parlen, després ell té ganes que torni a ser diumenge, per arromangar-se i esgarrifar-se ficant els dits dins d’una pasta que sent que li justifica el dedins de diumenge en diumenge. Quan l’acaba de pastar, mentre espera que creixi, segueix no mirant, o no mirant cap enfora, o mirant amb els dits. La vista enfarinada. I amb el pas de les hores veu els seus pensaments pastats que creixen sota un drap humit. Sempre ha pensat que les molles que queden al marbre quan llesca el seu déu de pa són els seus maldecaps, i que la molla és el seu si més vulnerable. Per això quan ella mastega ell reviu entre les seves dents i aquell déu de pa pren tant de sentit. Per això, també, de vegades s’imagina pastant amb ella. Però de moment només s’atreveix a oferir-n’hi un parell de llesques cada setmana. Quan la pasta ja ha crescut, ve la segona esgarrifança, menys freda, més dolça, que li recorre el cos mentre comprova que és el moment de donar forma al seu déu de pa. Aleshores sí que mira amb els ulls, s’aprèn de memòria cada mil·límetre de pasta mentre sent que li dóna vida amb les mans. Sempre li costa trobar el moment d’enfornar-la, però quan s’hi decideix sent una glopada d’orgull que el força a somriure en mitja lluna mentre el seu déu es torra sota una llum groguenca. És el moment d’imaginar-ne la crosta, la molla, la llesca, de preguntar-se quin déu de pa i quina setmana li espera. La casa encara no fa olor de pa. Neteja el marbre. Es corda els punys de la camisa. Espera de genolls davant la finestra que l’escalfa més del que es pensa. I quan toca obrir-la i l’aroma del pa envaeix la casa, no li sap greu cremar-se un moment les puntes dels dits, perquè ara és el moment de mirar amb el nas, d’olorar el seu déu envaint-li cada racó del pis. Amb la panera plena, descansa. Tanca els ulls, ensuma i sent. De vegades aquella flaire el fa somriure més encara, però hi ha diumenges que li retorça l’ànima perquè intueix que la crosta serà dura. Sigui com sigui, el déu del pa ja és a l’altar, i només queda esperar que es refredi per llescar-lo i veure’l desaparèixer a poc a poc. L’última llesca, dissabte a la nit, menjada en solitari, sovint dret davant del marbre, l’entristeix d’una manera agradable, li prepara el dedins per al diumenge. La nit que a casa no hi ha ni una engruna del déu del pa, un son profund. I amb la primera llum del dia, la casa ja vol olor de pa. Es lleva, veu la panera buida i no hi ha setmana que no es pregunti com pot haver dormit tan bé. Arriba el moment del dubte. I si no fes pa aquesta setmana? I sempre és la imatge d’ella mastegant la que el convenç. I hi torna.

deudepa

Estàndard