Biografia del silenci

El dilluns que ve, 3 de juny, es presenta un dels últims llibres que he traduït i del qual us vaig parlar fa unes setmanes. Biografia del silenci de Pablo d’Ors (sí, nét d’Eugeni d’Ors, tot i que ell imagino que deu estar tip que ho diguem), publicat per Angle Editorial. Serà a la Laie de Pau Claris, a dos quarts de vuit, a càrrec l’antropòleg, teòleg i jesuïta Xavier Melloni, i amb la presència de l’autor, esclar.

 

Poques vegades vaig a les presentacions dels llibres que tradueixo o corregeixo, però aquest cop no m’ho perdré. Tinc ganes de rellegir el llibre ara amb actitud de lectora, amb el llapis a la mà, lluny del teclat i els diccionaris, i subratllar aquelles frases que quan les traduïa m’obrien tot de camins de llums i ombres dins del cap. Tinc ganes de buscar el silenci. I us hi convido.

Oblidada de mi

«Com a novel·lista que sóc, des de ben jove he sabut quines pàgines dels meus llibres estaven inspirades i quines no. En el fons, és molt fàcil descobrir-ho: les inspirades són les que he escrit oblidat de mi, submergit en l’escriptura, abandonat a la seva sort; les menys inspirades, en canvi, són les que he treballat més, les que he planificat i redactat de forma més racional i menys intuïtiva. Per això crec que per escriure, i també per viure i per estimar, no hem d’agafar sinó deixar anar, no hem de retenir, sinó desprendre’ns. L’amor, l’art i la meditació, si més no aquestes tres coses, funcionen així.»

PABLO D’ORS, Biografia del silenci
(Publicació prevista: 27 de maig de 2013 per Angle Editorial.)

Estic traduint un petit llibre sobre meditació que m’està il·luminant la cara i els pensaments paràgraf a paràgraf. És una d’aquelles vegades gairebé màgiques que la feina es torna tan agraïda que oblides que és feina. Tant, que he demanat a l’editora de poder-ne parlar (gràcies, Rosa!). Perquè aquest «oblidat de mi» és ben bé el que fa mesos que buscava per definir com havia escrit els contes del meu últim llibre que vam presentar ahir.

I oblidada de mi m’agradaria estar avui, no per escriure, sinó per aconseguir tornar a tocar de peus a terra, perquè ahir em vaig enlairar més que tots els personatges d’El parèntesi més llarg junts! I a sobre em vaig posar uns talons d’aquells que representa que et donen seguretat i el que et garanteixen segur és una bona ressaca als peus tot l’endemà.

Així que encara surant, intentant oblidar-me de mi sense aconseguir-ho perquè el vespre d’ahir em va carregar de prou autoestima per viure tres vides, dono les gràcies a tots els que vau fer possible que el Raval Bar s’omplís de riures, cleques, riallades sonores, somriures de totes les mides i molts petons i abraçades i tocaments.

I vagi un agraïment molt especial per a la Clara Segura, que va llegir taaaaan magníficament els meus contes («Pinter» i «Crema depilatòria») que vaig oblidar que eren meus (oblidada de mi!!??) i vaig riure i tot.

Si voleu llegir-ne una crònica com Déu mana, llegiu el Carles Miró al Núvol, que hi era amb la seva llibreteta i va prendre nota del més important, que no és el que es va dir.

I si voleu veure la Clara Segura en acció, us enllaço el vídeo de la lectura del final (alerta! spoiler!) del conte «Crema depilatòria», que va servir per tancar la presentació.