Demostra que no ets un robot

Abans-d’ahir era a Sant Andreu de la Barca amb un grup de gent que havien llegit El parèntesi més llarg. Vam fer una tertúlia literària que va derivar en filosofada d’estar per casa d’aquelles que et relaxen i et fan deixar anar frases que després dius «coi!». Van ser gairebé dues hores que van passar volant. El primer contacte amb lectors reals d’El parèntesi. Aquests moments, per als que escrivim, són droga dura, pura substància il·legal en vena, que tant se’t pot posar de nassos com fer-te tenir un mal viatge. Jo he de dir que l’hora de ferrocarril+metro de tornada a casa la vaig fer amb un somriure més llarg que les vies per on passava. 

Aquesta mena de trobades (vaig tenir la sort de fer-ne unes quantes amb Maic) comencen sempre molt encarcarades. Tothom tens, l’autora també. Preguntes programades pels moderadors per trencar el gel. L’audiència que t’estudia, que mira com parles, com gesticules, com vesteixes, si somrius, si fas bromes, si dubtes, si t’equivoques. I somrius i gesticules i fas bromes i t’equivoques i rectifiques i perds el fil, i veus que a poc a poc tots es van desencarcarant, i tu també. Llavors aquell senyor que semblava que no obriria la boca t’endinya una pregunta que et destarota. Aquella noia que s’amagava rere l’enoooorme ombra de la timidesa, aixeca molt poquet el braç i tu la mires amb intensitat i li sents la veu tremolosa que et fa una pregunta que no s’acaba d’entendre però que no goses fer-li repetir i assages una resposta que pugui encaixar per no posar-la en evidència, i per la cara que posa sembla que te’n surts. I hi ha la senyora que no calla mai i avui tampoc. I l’home que ha llegit mil llibres abans que el teu i et recita referències que desconeixes i les emparenta amb els teus contes, i tu prens nota de tot el que et falta per llegir.

I a poc a poc deixeu de parlar de contes per parlar de la vida. Perquè tu et pensaves que aniries a una xerrada a sentir quatre obvietats sobre els contes. Perquè ells es pensaven que anirien a una xerrada a sentir quatre obvietats sobre els contes. I no, que són lectors reals. I no, que ets una autora real. I tot és cada cop més humà i menys literari, i les bromes i els somriures i els quequeigs i els errors i els dubtes fan que xerris, que tots xerreu, sense filtres, que deixeu anar frases lapidàries, que generalitzeu, que teoritzeu, que exagereu, que dramatitzeu, que filosofeu fins a oblidar que sou una quarantena de persones assegudes en rotllana a la sala de conferències de les Escoles Velles de Sant Andreu de la Barca, fins a perdre la noció del temps i la de la timidesa, fins a deixar de ser robots per una estona.

I que et demostrin que no són robots, i poder demostrar que tu tampoc no ho ets, és droga dura i enganxa, i tant que enganxa.

[Últimes notícies del nostre (sí, no?) parèntesi: entrevista a L’illa dels llibres; club de lectura virtual (amb trobada-berenar real) a Llibres per llegir; xerrada sobre els contes per a adults a la seu d’Òmnium Cultural de Rubí, i vídeo-lectura de «Crema depilatòria» per a Vilaweb.]