«I el dia abans els havia tingut a tots a dinar a casa, eh? A tots!» Ho he sentit aquest matí, una dona l’hi deia a un home, a Tamarit amb Borrell, davant del quiosc, per subratllar la gravetat dels fets que li explicava. I he deduït, per un altre trosset de conversa que he sentit abans de travessar Borrell, que fos el que fos el que havia passat, ja de per si greu, el pitjor era que el dia abans que passés ella els havia vist a tots, i segons ella tots sabien què passaria l’endemà, i ningú no la va avisar de res.
A la cantonada següent, Urgell amb Tamarit, m’he creuat amb un escriptor que una de les vegades que m’ha emocionat més ha sigut quan ha escrit sobre la seva família, sobre la vellesa dels seus pares. Quim Monzó.
I als temporals de lectura hi duc des de fa dies el Plens de vida de John Fante. I de fa unes setmanes visc les relacions familiars d’una manera més intensa per circumstàncies que no vénen al cas. I Vila-Matas diu que als seus llibres el 27% és autobiogràfic i la resta és ficció.
Llavors em ve una gran sacsejada de coctelera mental. I penso.
Penso: què ens ofèn més, rebre una mala notícia o saber que aquella mala notícia l’hauríem poguda rebre abans i que en els últims dies hem vist membres de la família que la sabien i no ens l’han revelada? Nosaltres anàvem fent com sempre, sense entendre aquelles cares de pomes agres mal dissimulades, vivíem la vida normal!, perquè no se’ns havia informat de res. Si ho haguéssim sabut, hauríem tret la nostra millor cara de pomes agres de l’armari, hauríem rosegat frases gastades d’impotència i hauríem, ep!, sigut com els altres, sabut el mateix que els altres. No ens agrada quedar fora d’enlloc, sentir-nos exclosos, encara que ens excloguin d’un drama, d’una cosa que ningú no vol que passi, i si ens ho fa la família (to de Corleone obligat) encara més.
Potser el que pretenien no dient-nos-ho era que féssim com sempre, que no traguéssim la nostra millor cara de pomes agres de l’armari, que convoquéssim dinars amb tota la família, celebréssim aniversaris i sants, parléssim del sexe dels àngels a les sobretaules. Ens excloïen perquè els havíem de garantir la seva dosi diària de vida normal, algú havia de seguir connectat a la realitat dels dies i fer d’àncora per a tots els altres.
O volien protegir-nos, estalviar-nos el patiment, cosa que ens indigna perquè som nosaltres els que hauríem de decidir quan, quant i com volem patir, ja ho sabem. Però saber que amb una frase que diguis la persona que tens davant deixarà de somriure durant uns quants minuts o setmanes o mesos no anima a cantar segons quines veritats. Saber que per quatre paraules seguides que diràs aquella persona deixarà de dormir bé o perdrà la gana o estarà irascible et fa tambalejar.
És allò que es diu de trobar el moment: esperes trobar-lo, que aparegui sol com un bolet, que de sobte vegis unes lletres de neó damunt del seu cap que diguin «ara, l’hi has de dir ara mateix: ÉS EL MOMENT». I el moment no arriba i et diuen, els que se saben savis, que l’has de fer tu, però ja no et queda fang per als moments adequats i tens els dits i la pensa cansats de treballar-lo, de triar i mesurar paraules, d’anar fent proves per saber en quin ordre les posaràs, de sospesar-les, observar-les amb la lupa, treure’ls la pols, mirar-les a contrallum, aclucar una mica els ulls per fer-les borroses. I no hi ha manera. Així que un dia, sense moment ni lletres de neó ni paraules mesurades, patapam, ho deixes anar i veus que qui t’escolta posa ulls de flashback i comença a entendre tot de coses que li havien quedat inconnexes durant els últims dies o setmanes, i et sents culpable, despullat, vulnerable, fràgil i alleujat per fi d’una càrrega que ara t’adones que no l’hauries pogut aguantar ni un segon més.
És el patiment compartit, un invent que funciona molt bé i molt malament a l’entorn familiar. Perquè tot això que explico és la família, aquell lloc on de vegades t’hi voldries aixoplugar pels segles dels segles i de vegades voldries tenir a galàxies de distància. La família és patir i mentir i amagar veritats que dolen als més dèbils o als que ens han de fer de pal de paller quotidià per resistir els embats del temps i la mala sort de les cèl·lules.
La família l’estimes i l’odies amb la mateixa intensitat i al mateix temps, i tot això és un territori literari apassionant, tant si hi poses el 27% de tu com si n’hi poses més, o menys. I ara torno a Fante perquè la seva manera de parlar de son pare és amor i odi al mateix temps, aquell amor i aquell odi tan intensos i autèntics que sentim pels pares, sobretot quan se’ls desdibuixa el paper de pares i ens van cedint responsabilitats perquè ells ja en tenen prou amb la càrrega del molt temps que han viscut i el poc que els queda. I això és la vida i cal anar-ne ple sempre, plens de vida, plens d’amor i odi, plens de mentides i tensions, de patiments i secrets, de tots els malentesos i sobreentesos que es teixeixen al nucli familiar i vital de la gent, perquè la vida és gent, la teva gent, una gent que t’ha de fer feliç i t’ha d’enrabiar per poder tornar a fer-te feliç, això és així o jo ho veig així ara mateix, gràcies a Fante, Monzó, Vila-Matas, la meva família i la senyora indignada que he sentit aquest matí a Tamarit amb Borrell.
Tina Vallès 