diàlegs sants, podria ser un blog

Mocs

—I els mocs de quin color són?
—Eh?
—Quan tusses, els mocs que treus…
—De cap color.
—No pot ser.
—Vull dir, transparents.
—Haurien de ser marrons, per preocupar-nos.
—Aha.
—Si no són marrons, cap problema.
—Aha.
—Marrons vol dir que hi ha sang, saps.
—Ja.
—I si hi ha sang, cagada.
—Ja.
—Però són transparents, eh.
—Sí, sí, transparents, com la saliva.
—Segur, segur?
—Seguríssim.
—I no et fa mal res més?
—No.
—No ho sé, mal de panxa, diarrea, mal de cap, o potser t’ofegues…
—No.
—O et fa mal quan respires, potser…
—No, tampoc.
—Vaja.
—Vaja, què?
—No, res…
—Què passa?
—Que només és una grip.
—Em sap greu.
—Tranquil, se’m passarà.
—Eren transparents, t’ho juro.
—No passa res, no passa res.
—I només tinc febre i mal de cos, perdona…
—No pateixis.
—Espera, tornaré a tossir, a veure.
—No cal, no cal.
—No em costa res, dona.
—Entesos…
—Cof, cof!

mocs

—Què?
—Res, transparents, veus?
—Vaja. La paperera és allà.
—Ah, gràcies.
—Ui, vols dir que no coixeges una mica? Et fa mal la cama dreta?
—No, no. És que se m’ha dormit, estava mal assegut.
—Ah…
—Em vols mirar la pressió?
—Va, sí.
—…
—La tens perfecta… 12 de màxima i 8 de mínima.
—És que em cuido.
—Vaja…
—No fumo, no bec…
—Para, para, que ploraré.
—Perdona.
—En fi, paracetamol i tal. Beu líquids i blablablà.
—Sí, ja. Gràcies. Escolta…
—Què?
—El que ve darrere meu…
—Què?
—Tossia molt, a la sala d’espera.
—Sí?
—Sí.
—Ai, que passi! Va, vés. Adéu!
—Adéu. Que hi hagi sort.
—Gràcies! I… cui…da’t… Pff.

Anuncis
Estàndard
podria ser un blog

Llops

Una vegada vaig veure un gos rondant per Campa’l Picu, un gos vell, cansat i malalt, que ja només tenia esma per a morir. Vaig tornar a casa cames ajudeu-me cridant que havia vist un llop. L’hivern passat, com que havia nevat copiosament, s’havien trobat petjades de llop prop de casa, de manera que els grans em van creure i van sortir a espantar-lo amb pistoles i escopetes. Quan vam arribar al Picu, només vam topar amb un cos sangonent, mig devorat, del gos que jo havia vist. Comprenguin la meva agitació, la meva sorpresa: jo havia creat aquells llops, aquells ullals que havien esquinçat el pobre gos. La veritat també s’inventa: la vida, es miri per on es miri, és sempre una mentida més o menys ben explicada.

 «El conte del llop», Xuan Bello a Història universal de Paniceiros, traducció de l’asturià de Jordi Raventós (Martorell: Adesiara, 2008)

 llops

Tots els llops que hem inventat que eren gossos moribunds. Tots els que ens han cregut i han empunyat pistoles i escopetes. Tots els cossos sangonents que han devorat els nostres llops. Hi ha d’haver el gos moribund, hi ha d’haver qui agafi les armes guiat per les nostres paraules, hi ha d’haver cossos devorats perquè hi hagi literatura, que la literatura és la mentida que ens serveix per explicar la vida de veritat. No recordem el primer gos moribund que vam veure, però no hauríem de deixar de reviure l’agitació i la sorpresa de veure que creem llops perquè hi ha algú que se’ls creu i surt a espantar-los i tard o d’hora ensopega amb un cos ensangonat. El dia que no ens sorprengui que algú es cregui els nostres llops, serem nosaltres el cos devorat enmig de la neu.

Estàndard
podria ser un blog

Ales

Diu que les ales hi eren de sempre. Jo faig veure que l’entenc i me la crec perquè avui estalvio temps. Però no sé de què em parla. Li miro l’esquena i no veig que sota el seu jersei negre hi hagi res més que una columna cansada i torta. Però si ella avui vol creure en ales, el més sensat és mirar-li l’esquena com si hi fossin. I ho faig. I ella em mira els ulls que diuen que veuen ales i somriu. I si somriu li veig de debò les ales. I si les hi veig em puc creure que hi eren des de sempre. I llavors el seu somriure creix i li surt de la cara perquè em mira l’esquena. I jo sé que sota el meu jersei gris, a més de la meva columna també cansada i torta, hi ha uns bonys petits que un dia seran ales. I que ella m’espera per volar. I si ella espera ja és volar. I si ella espera els bonys ja són ales. I si ella espera les ales, les meves també, hi eren de sempre. I vull que em miris amb ulls de veure’m unes ales a l’esquena des de sempre, que jo somriuré i llavors els teus ulls ja no mentiran i a poc a poc tots anirem tenint ales des de sempre, esperant-nos els uns als altres, amb somriures alats que ens sortiran dels rostres per fer créixer ales en columnes cansades i tortes. I algú escriurà que les ales hi eren des de sempre. I se’l creuran. Perquè quan les coses s’escriuen, es tornen de pedra o de veritat.

ales

Estàndard
podria ser un blog

El veí de dalt

Quan el veí de dalt empaita la seva filla de dos anys per casa, les parets mestres de la meva pateixen atacs d’epilèpsia. Fa gairebé dos metres, la veu li surt dels talons i té uns ulls tan foscos que et fan ombra quan et miren.

Quan el veí de dalt parla per telèfon amb un client, les paraules de la seva conversa es mesclen amb els meus pensaments més amagats, els que no diria en veu alta ni per tot l’or del món. Ven pisos i quan diu diàfan es despentinen totes les velles del barri que encara tenen cabells.

Quan el veí de dalt canta cançons dels vuitanta a la seva filla que no vol sopar, a casa tornem al passat estirats per les orelles i els dits se’ns en van cap al casio que vam recuperar de l’armari dels mals endreços de ca la sogra. Desafina tant com respira i quan fa falsets a tots els gats de la ciutat se’ls giren els ulls del revés.

Ara el lector ja pot imaginar el meu veí. Però el meu veí no és com aquest veí meu que el lector imagina. El meu veí ha sigut atrapat per les meves tecles, li estic fent vudú amb verbs, noms i adverbis, i ja no el reconeixeria ni sa mare, i tant me fot. Jo només l’utilitzo per embrutar el puto full en blanc i de passada cagar-me en tot el soroll que fa. Que el meu veí, i ara sí que parlo del de veritat, mou mobles de matinada, els arrossega per mig pis, com si dubtés si l’armari del dormitori no quedaria millor al rebedor o el sofà al safareig. Llença-ho tot pel balcó, li diria, si sabés que no em faria cas però així deixaria de fer gemegar els meus sostres com si fossin ogres famolencs dels contes dels pesats dels Grimm. Però és que me l’imagino corrent pel pis, parlant per telèfon, cantant vells èxits i arrossegant amb el dit d’una mà el moble del menjador, on hi ha la tele i l’aparell de música, decidit a fotre’l balcó avall si algú l’hi demana amb prou convicció ni que sigui amb un fil de veu des del pis de sota.

esqui

I ara ja torno a no parlar del meu veí, sinó del meu veí que surt de les tecles del tot transformat en una mena de gulliver de ciutat que avui m’he trobat a l’ascensor tot equipat, de les dents fins a les ungles dels peus, per anar a esquiar. Els esquís han partit l’ascensor en dos, i llavors era el meu veí del costat, i he pensat si ara correguessis o cantessis o moguessis mobles o venguessis pisos potser no em molestaries, i l’he mirat als ulls, i un núvol fosc m’ha emboirat la vista mentre la seva s’omplia de neu i l’ascensor fingia baixar sense moure’s d’entre el segon i el primer pis. Uns dies després, no sé quin dels dos ha tornat al temps real, hem passat pel primer, pel principal i en arribar a baix ens hem dit adéu com si els dos anéssim a treballar, però ara ell sacseja el seu esquelet per una pista blanca cantant temes dels vuitanta i jo el ridiculitzo en un full en blanc gaudint de l’immaculat silenci de la seva escapada a la neu.

Estàndard
podria ser un blog

Punts suspensius com baves

cargolEn un llibre que vull oblidar he trobat la manera de descriure el silenci que crec que gastem els que escrivim quan pensem en el que escrivim. És el silenci de després del cinema. No de després d’una pel·lícula vista en qualsevol lloc, sinó el mutisme que arrossegues quan surts de la sala amb les darreres imatges del film fetes un núvol de boira damunt del cap. De vegades el vols trencar, aquell silenci, perquè vas acompanyat o perquè aquella boira és massa densa i el clatell se’n ressent, i obres la boca com un peix fora de l’aigua confiant que en sortiran paraules, com si obrissis l’aixeta, i no en surt res, o com a molt un monosíl·lab amb un rastre bavós de punts suspensius. Això, baves de punts suspensius en tot el que dius quan penses en el que escrius, i sé que hi ha aquí una rima interna que fa nosa però en moments així no estàs per rimes o, ben mirat, les busques, les necessites, per amagar-t’hi, per hissar-les com a excusa. El problema és que la pel·lícula de boira que et balla dalt del cap quan escrius no l’ha vista ningú més, no trobaràs la manera de compartir-la si no aconsegueixes destil·lar-la en paraules, i qui et diu que ho faràs, si te’n surts poques vegades. Tu saps que hi ha un racó dins del teu cap ple d’embulls de boires grises que ja no en sortiran mai. Dir mai és exagerar: potser un fil de boira grisa s’enredarà algun dia en una trama de les que arriben al paper, i el reconeixeràs més tard o te’l reconeixerà algú que et conegui, algú que hagi viscut de prop el teu silenci de després del cinema sense anar al cinema, els teus punts suspensius com baves.

Estàndard
podria ser un blog

Butaca

butaca

On posarem la butaca nova? Aquí? Vols dir? No està al mig del pas? Hi ha prou espai perquè no hi ensopeguem? Sí? Segur? A veure? Ah, doncs… I et canvia el punt de vista. Vull dir, no automàticament, no és seure i ja està. És seure-hi uns quants dies, és mirar des d’allà, és llegir des d’allà, és mirar el que sempre mires des d’un altre racó de la sala. Qui diu la sala diu més coses. Ja no seus a la butaca però mires com si encara hi estiguessis assegut, amb aquell nou punt de vista ja adherit a les ninetes, a punt de desfer-s’hi del tot. I això no és un anunci de mobles. Des de la butaca, des del punt de vista que direm butaca, veus tot el que veies però ara ho veus diferent, com si tu no fossis tu sinó una mena de narrador omniscient que observa l’escena des de fora i la pot descriure quasi quirúrgicament. Mires qui diu la sala diu més coses, totes les coses, i et preguntes per què ha calgut comprar una butaca de segona mà per adonar-te que tot està bé, prou bé, més bé del que et pensaves abans de la butaca. Llavors arriba el dia que ja tens la nova mirada del tot fosa als ulls i la pots fer servir pertot, també fora de casa, pel carrer. I miris on miris vas veient que no està gens malament, que hi ha força peces que encaixen, que són moltes les coses que tenen el lloc que els pertoca, que ja deu fer dies i fins i tot setmanes que podries dir que ets feliç, prou feliç per no afegir-hi cap però just després, per posar-hi un punt i seguit. Feliç. I llavors seus on seies abans i et mires la butaca i continua sense ser un anunci de mobles però et falta poc per recomanar a tots els teus, tots els que fan que ara posis punt i seguit després d’aquest adjectiu que has pronunciat tard, que es comprin una butaca i la posin al mig del pas qui diu de la sala diu de més coses.

Estàndard
podria ser un blog

Estúpids a la piscina

Convençuda que de piscina en piscina passarà aquest estiu, una de les vegades que estava ridículament en remull sense fer res concret vaig buidar mentalment la sofisticada bassa de color blau inversemblant i tot va deixar de tenir sentit, si mai n’havia tingut cap, o per fi en va tenir de debò, no ho tinc clar, i potser quan acabi d’escriure això ho aclariré, que aquesta és la intenció d’aquestes ratlles que enceto en una hora en què normalment porto banyador.

Si avui estic seca, vestida com una persona civilitzada i còmodament asseguda en un teclat és perquè per fi ha refrescat i ha plogut i ha deixat de ser tan coherent banyar-se en un rectangle immens d’aigua ple de gent desconeguda que fa tot de gestos que fora de l’aigua serien absurds.

Aprofito, abans de perdre’m entre els meus deliris sobre l’estupidesa a les piscines, per dir que la gespa no és còmoda, que el primer que va mentir sobre això en comptes d’esquena devia tenir una post de planxar o un menhir, jo què sé, però que jeure sobre una tovallola molla estesa damunt d’una catifa d’herba hipotèticament habitada per bitxos que és impossible que vegi sense les ulleres no és ni de lluny sinònim de felicitat, no de la meva, tan tova que és la cadira del despatx.

Els gestos absurds fora de l’aigua deia abans, i no parlava de nedar, que de nedar n’hem de saber tots per si mai el món decideix tornar a ser un planeta ple d’aigua i llavors resulta que hem de desplaçar-nos-hi sacsejant braços i cames, tot i que ben mirat ara que ens movem amunt i avall caminant no m’atreveixo a afirmar que tothom sàpiga circular pel carrer com tocaria, i menys quan aquest carrer és a ciutat i al mes d’agost, però em torno a allunyar de les piscines, i precisament avui que les tinc físicament lluny és quan hi vull estar psíquicament a prop.

Sí, he dit psíquicament i no mentalment, perquè tot això més que reflexió és deliri, que a mi quan em treuen les ulleres i em posen en remull m’agafa un profund atac d’introspecció recargolada que em porta a buidar piscines, arrencar banyadors o fer menjar gespa amb bitxos al graciós energumen que sol empènyer els individus secs a l’aigua erradament convençut que si no s’han mullat encara és perquè esperaven la seva divina empenta.

L’absurditat dels gestos, a veure si no perdo el fil, que fem dins de l’aigua si buidem la piscina, penseu-hi, reproduïu aquelles maneres idiotes d’ajupir-nos per estar en remull quan som a la banda que toquem; i torno a aparcar un moment els gestos per inventariar totes les frases, una desena com a molt, que solem pronunciar dins de basses sofisticadament blaves: aquí toques?; d’entrada està freda però després ja no; està bona, eh? (l’aigua… no?); no et mulles el cap?; enfonsa’t i se’t passarà el fred; tu quant aguantes sota l’aigua?; jo és que si no em tapo el nas no em puc enfonsar; per què no obres els ulls sota l’aigua; (fent el mort) ah, això és vida! (noteu la conya de…, res), i no segueixo, que fotrem el camp a banyar-vos, que som uns addictes al clor i ja ens hi estem veient.

piscinaestupidaTot això perquè fa uns dies, en remull i ridículament ajupida a la part que tocava d’una immensa piscina maresmenca plena de gent desconeguda si descompto la meva família i un parell d’amics, vaig deixar d’enfocar la mirada, cosa que d’altra banda sense ulleres em costa ben poc, i l’aigua va desaparèixer per mostrar-me un espectacle que si no fos perquè l’adjectiu està més que suat podria arribar a dir que era dantesc. Sense l’aigua, la parella enllaçada per les cames, l’avi que ensenyava a nedar a la néta agafant-la de les mans, els tres russos que jugaven a passar-se la pilota voleibòlicament, les tres nenes que comptaven quants segons aguantaven sota l’aigua, les dues senyores que intercanviaven receptes estiuenques de pasta mentre feien mig el mort mig la fulla seca en un toll, tots queien de morros, de cul, de cap, a terra i de sobte estaven exageradament a prop els uns dels altres, que la distància quan es buida d’aigua s’encongeix, i en voler sortir de la piscina, alguns coixejant, no arribaven al primer dels tres esglaons de l’escala metàl·lica, així que el més cepat dels eslaus s’oferia a fer de quart graó i es deixava trepitjar l’esquena per tots els que mig molls i mig avergonyits volien fugir d’aquella bassa sofisticadament blava que fins fa un moment els tenia l’enteniment segrestat, perquè els humans quan veiem una piscina correm a treure’ns la roba més de pressa que els actors porno al minut dos de la pel·lícula, potser perquè temem que es buidi i ens faci recordar que de vegades podem ser tan estúpids.

Estàndard