novel·les

La memòria de l’arbre

Us vull explicar unes quantes coses de la novel·la que acabo de publicar. Vaig començar a escriure-la, o més ben dit a pensar com l’escriuria, l’any 2013 i la vaig acabar l’agost del 2016, va ser una novel·la que es va anar farcint a poc a poc per acabar sent el que al final ha sigut. No pensava presentar-la a cap premi mentre l’escrivia, la decisió va venir després, cap a finals de setembre, i no cal que ho digui però ho dic: em fa molt feliç haver guanyat el II Premi Llibres Anagrama de Novel·la i publicar amb aquest segell i estar tan ben cuidada i acompanyada per la Isabel Obiols, la Silvia Sesé i el convalescent però no per això menys present Jordi Herralde. És un luxe i una festa tot el que està passant amb La memòria de l’arbre. 

LA34_Memòria_de_l'arbreLAIA.inddDeixeu-me dir que la novel·la va arribar ahir, 22 de febrer de  2017, a les llibreries, i que també va ser ahir que en vam fer la primera presentació, a la llibreria La Central del carrer Mallorca, amb l’escriptora (i membre del jurat del premi) Imma Monsó i la periodista Anna Guitart. Va ser un vespre fantàstic, acompanyada de moltes cares conegudes i també moltes de noves, ple de paraules precioses dedicades a la novel·la, veia un bosc de cares des del meu lloc que no vull oblidar mai. L’alegria corria pertot.

Torno a la novel·la. Hi ha dues cites que encapçalen el llibre. Una ve d’Un viatge a l’Índia, de Gonçalo M. Tavares, escriptor que admiro sobretot per aquest llibre -però també per tots els altres que li he llegit. El seu viatge a l’Índia el tinc sempre (és 100 % cert) damunt de la taula on escric, i si l’estiro s’obre sol per alguna pàgina, de tant que el faig servir: és ple de frases que em guien i em perden, em salven i em condemnen, no el puc tenir més guixat. La frase és aquesta (fotografia d’una bona amiga):

c5v3gjgxaaarqweL’altre llibre que cito, En Mattia i l’avi de Roberto Piumini, és una preciosa novel·la per a tots els públics que té un diàleg avi-nét que, quan ja tenia el llibre molt avançat, em va servir per reafirmar-me en el que estava escrivint:

-Així que ets dins meu, avi?
-Sí.
-I aquesta és la teva veu?
-Sí, però només la sents tu, ara.
-I com estàs, avi?
-Estic molt bé, Mattia. Un nen és un lloc ben bonic per viure-hi. 

I el llibre, finalment, el tanca un vers de Carner. És tret del poema «Fidelitat», del llibre Arbres (1953), que us vull citar sencer aquí per tancar aquesta entrada, que podria ser molt més llarga, però em penso que amb Tavares, Piumini i Carner ja us he dit prou per començar, que la resta és dins del llibre.

FIDELITAT

Un salze vell aquesta riba emparaarbres-carner
tot dolençós de l’aire que el despulla;
ja, malmenat pel vent, s’acaramulla
el trist fullam vora la soca mare.

Vindran els dies de delit encara;
bé li ho prediu en la més fina agulla
del seu brancatge, vora el cim, la fulla
que hi menyspreà la rufagada avara.

Car si llarga com mai la nit davalla,
la fulla, l’encongida romanalla,
fins quan, punyent, el gebre la trastoca,

parla d’una futura revifalla
amb veu poruga, a cada instant més poca:
i, tot finant, rejoveneix la soca.

****

Poso les dates i els llocs on presentaré la novel·la, per si us interessa venir a fer-me companyia (ho aniré actualitzant):

Premià de Mar: 2 de març. 19.30 h, a la llibreria Vaporvell, amb Pau Vidal.
Girona: 8 de març, 20 h, a la Llibreria 22, amb Mita Casacuberta.
Terrassa: 16 de març, 19.30 h, a la llibreria La Temerària, amb Guillem Miralles.
Valls: 23 de març, al vespre, a la Llibreria Roca.
Cardedeu: 29 de març, 19.30 h, a la llibreria Badallibres.
Les Franqueses del Vallès: 31 de març, 20 h, llibreria L’Espolsada, amb Marta Orriols i Jenn Díaz.
Barcelona: 3 d’abril, 19 h, signatura d’exemplars a la Casa del Libro del passeig de Gràcia.
Vilafranca del Penedès: 6 d’abril, 19.30 h, a la llibreria La Cultural, amb Jaume Ferrer Puig.
Vilassar de Mar: 7 d’abril, 20 h, Nit de les Lletres Maresmenques, organitzat per l’Òmnium Cultural del Maresme.
Sabadell: 18 d’abril, 19.30 h, a la Llar del Llibre, amb Roc Casagran.

Estàndard
novel·les, podria ser un blog

Novel·lar la mort

He corregit un llibre sobre la mort —per feina. He fullejat una biografia (de les moltes) de Virginia Woolf —per gust. He llegit unes quantes novel·les juvenils —mig per gust mig per feina. Se m’ha barrejat tot a la coctelera que porto damunt les espatlles. La mort, la Woolf i els joves.

virginia-woolf

No cal que us digui que la Woolf es va omplir les butxaques de pedres i es va ofegar al riu Ouse; n’han fet pel·lícules. Tots sabem que la mort apareix en milions de novel·les, fins i tot personificada en aquella tronada dama negra de tan mal gust. I sembla que als joves ara els agrada llegir històries fosques amb zombis, vampirs i altres productes per l’estil —les editorials ja ho han entès i s’han afanyat a publicar sagues i més sagues de personatges de pells blanques, vestimentes negres i pensaments tan suïcides com romàntics. Molt bé. O no.

Potser el repte seria explicar una mort normal als joves. Res de rius ni pedres a les butxaques. No cal que l’autor hagi patit mitja dotzena de depressions autodestructives i les exorcitzi escrivint tragèdies inversemblants. Pot ser una mort per malaltia o de vell. No cal que ens la detalli. Ni tan sols volem la descripció del funeral ni cap recompte de llàgrimes, ni un cementeri ple de paraigües negres.

La novel·la pot començar l’endemà de l’enterrament. Quan sembla que toca reprendre la rutina, però la rutina no la trobes enlloc ni tens idea de com reprendre res. Quan al teu voltant tot són buits, petits, mitjans, grans, enormes, i no te’n saps avenir que aquella persona ja no hi sigui. Quan dir el seu nom és tocar una tecla prohibida que et desmunta l’engranatge intern. I quan tot això i molt més no és cap drama sinó una nova rutina que ha vingut per quedar-se, que se t’ha instal·lat a casa i ja té el seu raspall de dents al got del lavabo.

Perquè l’endemà de l’enterrament has d’esmorzar, dinar i sopar, i t’has de dutxar i potser has d’anar a l’escola o a treballar. I t’adones que tot és on era fa uns dies, quan la mort no t’havia regirat el dedins. És aquí on hauria de començar la narració: en el moment que veus que el món no sembla haver-se adonat del que ha passat, quan la gent t’etziba els clàssics t’has-d’animar i t’has-de-distreure que et fan veure que en aquest món d’ara no és possible fer el dol al teu ritme, que tot funciona amb terminis, fins i tot el dolor més fondo que pugui viure una persona, com la mort de la parella, dels pares, del fill, del germà…

Aquesta és la mort de debò, la que relega el difunt a tres dates del calendari (naixement, mort i 1 de novembre) perquè la resta de l’any ens hem de distreure i animar. Si l’enyores, si el vols plorar, amaga’t, que ningú no et vegi olorant el seu jersei o fullejant un vell àlbum de fotos, que no t’enxampin rellegint les seves cartes o correus, que es pensaran que no ho has superat, perquè es veu que les morts se superen, que s’han d’oblidar, diuen, que hem de passar pàgina i tirar endavant.

Però si passes pàgina sense recordar el que has llegit fins ara, no entendràs res. I vindrà una altra mort, tard o d’hora, i s’enquistarà a les restes de l’anterior, i animar-te i distreure’t ja no serà tan fàcil, si és que ho va ser l’altra vegada.

No us ho descobreixo jo, això: hi ha gent que acumula molts dols mal resolts a dins (la Woolf n’era una, ves per on) i si no els viu de forma saludable, si no ploren quan cal plorar, si no s’enrabien quan la ràbia els cou, si no es dediquen a entendre la mort d’una manera més pausada i profunda que la mena de pròleg que en són la vetlla i el funeral, arriba un dia que riu-te’n tu de les històries de zombis i vampirs —que allò és terror d’estar per casa, per distreure i animar els joves i para de comptar.

Estàndard
actes, novel·les

5 de març: al CNL de l’Eixample

IMG_0257El 5 de març, 9.30 h,  xerrada-club de lectura de la novel·la Maic a la delegació de l’Eixample del Consorci de Normalització Lingüística. Encara no fa un any que en vam fer dues amb dos altres grups d’alumnes de la mateixa delegació.

(Fotografia: © Tina Vallès. Cruïlla de Nou de Dulce amb Sant Gil, barri del Raval, molt a prop d’on viuria en Maic.)

Estàndard
llibres, novel·les

Maic

Una mare que busca el pare perfecte, una àvia que és lluny i només truca per l’aniversari, un germà immòbil que sembla que no hi sigui, un no-pare que ni tan sols coneix: tot són absències en la vida d’en Maic, i se li barregen les unes amb les altres fins a provocar-li remolins al melic. I quan en Maic té remolins al melic, surt al replà i… Sort en té dels veïns: la senyora Coixins, el senyor Soldat, el senyor i la senyora Històries, tots ells, cadascun a la seva manera, li salven les tardes de soledat, mentre espera que la mare torni, que l’àvia truqui, que el germà hi sigui una mica, que el no-pare aparegui de cop i volta. La mare busca el pare perfecte, i en Maic espera que el trobi aviat perquè ser l’home de la casa és un pes que potser no podrà suportar gaire temps més.

maic_coberta

Baula, 2011

Ressenyes, entrevistes, etcètera:

Primera ressenya que va aparèixer de Maic, del crític literari Joan Josep Isern
Entrevista de Montse Serra a Vilaweb: Tina Vallès, una història del Raval
Vídeo-lectura del primer capítol de Maic
Remolins al melic, d’Eva Piquer

Estàndard