diàlegs sants

Sant Antoni

Al mercat, parada de fruites i verdures.
—… Jo els faig amb porro, una mica de menta fresca i pernilet i estan boníssims. S’ha d’aprofitar ara que és temporada, oi, reina? —Pausa per respirar.— Hola, guapa. Ara estic per tu, eh? Un momentet que acabo amb aquesta senyora…
—Sí, sí, ja m’espero, tranquil·la.
—Gràcies, carinyo. No trigo gens. Ja ho veuràs. Ja sé que vas de cul, ja. —Pausa per respirar.— És que sempre té pressa. Té molta feina. Escriu! Escriptora, fixa’t quin honor per a la parada! Eh! Eh!
—No comencem a exagerar, que me’n vaig a la competència, eh.
—Ha, ha! És que és boníssima! Jo em pixo! Té un sentit de l’humor! Bé, jo no l’he llegida mai, eh, però diuen que és molt bona! —Pausa per respirar.— Jo és que no llegeixo, no tinc temps. Em vaig apuntar a un club de lectura i anava a les sessions amb la lectura a mitges i em passava tota l’hora callada perquè no sabia de què parlaven… —Pausa per respirar.— Jo! Callada! T’ho imagines?
—Costa d’imaginar, sí…
—Dotze amb trenta-set, vida meva. Si no tens els dos cèntims, te’ls perdono, que anem justos de canvi. És que les monedes aquestes tan petites, oi? —Pausa per respirar.— Apa, té. Compte que pesa. T’ho poso en dues bosses? Ah, que duus carro, no ho veia! Au, fins demà. O quan sigui, eh? Adéeeu!
—És…?
—Sord-muda? Sí! Però és molt maca. Un encant. Sempre somriu. I ens entenem sense parlar, la mar de bé. Bé, sense parlar ella, que jo… Ha, ha. Ella assenyala i després amb els dits me’n diu la quantitat. —Pausa per respirar.— Va, no t’entretinc, digues, cuca, què et poso?
—Préssecs de vinya, quatre.
—Ai, són els primers, un pèl àcids, segons com, però bons. I fan una olor! Agafa’n un i olora’l. Té! Té!
—Sí, sí, molt bona olor.
—Veus? Jo no t’enganyo. Si no fossin bons, t’ho diria: reina, no agafis préssecs, que encara no són bons. Te’n recordes un dia que tenia cireres, al gener? A preu d’or! Te’n recordes?
—Mmm… No…
—Esclar que no, que burra, jo. Com te n’has de recordar! Tu tens el cap ple de contes, oi? Personatges, misteris, embolics… Oi? Ni cireres ni… Ai, és que jo visc per la parada i de vegades no… —Pausa per respirar.— Doncs teníem cireres al gener, sí. No sé d’on venien, de lluny, precioses i insípides, i caríssimes. Esclar, si vols cireres a l’hivern, paga, burro, i després paga la novatada de trobar-les insulses, com han de ser al gener? Dolces?
—Veig que ara en tens… Són bones, aquestes?
—Ha, ha. Molt bona! És que ets ràpida, eh, punyetera. Sí, aquestes ja són bones. Té, tasta’n una, té! Aquesta, que és fosqueta. No són les picotes, aquestes vénen més tard, però són molt bones. Eh que sí, nina?
—Sí, molt bones. Posa-me’n mig quilo.
—Ja ho veuràs! Volaran! Els agraden les cireres, a les nenes, oi? Als meus els xiiiflen! Els he de parar, els farien mal! Jo és que des de sempre els he acostumat a menjar fruita, saps? És molt important. I en tenim de tan bona, que és una llàstima que berenin segons quines coses, no?
—Sí, sí, tens raó. Posa’m també quatre peres.
—Veus? La pera és un bon berenar. Un entrepanet i una pera i au, a córrer. És aigua, ai-gua! I es menja sola, quatre mossegades i ja la tens. Amb la pela, eh, que és fibra, fi-bra! —Pausa per respirar.— I pomes, en vols?
—No, ja en tinc. Plàtans. Quatre, també.
—De Canàries, oi? Hi ha una diferència entre el canari i el que ve de fora, oi? No hi ha color! Esclar que qualsevol dia les Canàries també seran a fora, oi? I no és que em sembli malament, eh? Vull dir, jo votaria sí. O sigui, sí-sí. Però de vegades penso: com ens ho farem amb la fruita i la verdura? —Pausa per respirar.— Però suposo que ja ho tenen tot pensat, no? No ens quedarem sense fruita ni verdura, oi?
—No, esclar que no… Patata blanca, dos quilos.
—Tu deus tenir-ho clar, com que escrius en català, oi? Jo no és que no sigui de la ceba, eh (ha, ha, que en voldràs, de cebes?), però si em poso pràctica i començo a pensar en la parada i la independència, és que m’atabalo, m’atabalo MOLT!
—Doncs no hi pensis. Encara falta… Cebes ja en tinc. Carbassons, en vull dos.
—Tens raó, millor que no hi pensi. Però és que jo sóc igual per fora que per dins, saps? Vull dir, que per dins tampoc callo, saps? Sóc pesada pels quatre costats, xata!
—No, dona…
—Que sí, que tu perquè ets molt educada, i deus pensar en els teus contes mentre jo xerro, perquè mira que parles poc… I jo ja ho entenc, eh. Però mira, tot el dia aquí, o xerro o em torno boja, què vols que et digui. —Pausa per respirar.— Porros? Pastanagues?
—Sí, i una mica d’api, un nap i una xirivia.
—Aviat ja no podrem fer caldo, eh? Quina calor, no? I de cop! Quin temps més boig! Si ahir es podia anar a la platja! Ja ho va dir el del temps: avui és dia de platja, però noia, jo encara tinc l’abric penjat al rebedor, per portar-lo a la tintoreria, saps? I dic, amb l’abric al rebedor i ara aniràs a la platja, si és que no fa sentit! Tot va tan de pressa! —Pausa per respirar.— Mongetes? Pèsols?
—Pèsols, sí.
—Pèsols, sí senyora. Te’n poso un quilet, que pelats ja faran per als quatre, amb patates, tot bullit, la mar de bo. O els pots fer sols… —Pausa per respirar.— Jo els faig amb porro, una mica de menta fresca i pernilet i estan boníssims. S’ha d’aprofitar ara que és temporada, oi, reina?

pesols

Estàndard
diàlegs sants

Sant Fèlix

Als lavabos del Cosmocaixa.
—Meri?
Ella el sent però no el sent. L’ha vist però necessita fingir que no, cal que verbalment quedi constància que ha sigut ell qui l’ha trobada a ella. No ha de saber ningú que en realitat ella l’ha vist passar cap als lavabos i que, després de trobar els bastonets de pa per als seus fills morts de gana i avorriment, ha dit al seu marit que havia de pixar urgentment i que, com que als lavabos de dones sempre hi ha cua, no l’esperessin i seguissin visitant el museu tranquil·lament, que ja els atraparia.
—Meri? No ets la Meri?
—Eh? Eh…
—Meri! Sí que ets tu!
—Ai, hola…
—Que no em senties?
—Eh? No… Sí… És que per Meri no… Vull dir que feia tant de temps que no em deien…
—Txell?
—Sí…
—Se’m fa estrany…
—Ja…
—Fa més… català?
—Sí…
—Com estàs? Què fas per aquí?
—Mira, res…
—Res? No em diguis que passaves per aquí!
—No, ha, ha… És que… Anava al lavabo…
—Ha, ha, volia dir pel museu, dona!
—Ah, pel museu! Ha, ha… Doncs com tots, no?
—Et veig igual… Quants anys fa que…?
—No ho sé… Setze?
—Tants? Pot ser…
—Tu també estàs igual…
—Mentida!
—Que no, que et veig…
—…
—… doncs això, igual… però… daixò… què…?
—Què passa?
—És un xumet?
—Ui! Sí, li anava a passar una aigua. Li ha caigut a terra, a la Daniela.
—La Daniela…
—La meva… filla.
—…
—És aquella, la veus?
—No… On?
—Veus la dona morena… bé… vull dir, a veure…
—La negra?
—Sssí…
—Ai, és que no sé com dir-ho…
—No, sí, vull dir, és negra, tens raó.
—Jo no volia ofendr…
—No, no, ja ho sé que no, dona!
—La nena que té a coll és la Daniela, oi?
—Sssí…
—És… petita…
—Sis mesos.
—I tu i la…
—L’Emma. Estem casats. Ens vam casar embarassats.
—Que no la buscàveu? Ai, perdona, no…
—No, no passa res. I tu? Tens fills?
—Sí, sí, jo també, dos nens, però més grans que la teva. Sis i quatre anys.
—Caram! Ningú ho diria!
—Ha, ha, gràcies. Així que casat i amb una nena de sis mesos… Jo et feia voltant pel món, sense adreça fixa, a l’aventura, encadenant feinetes per subsistir sense vendre’t la teva taaan preuada llibertat…
—Para, para, para! Quants anys hem dit? Setze?
—Sí…
—La gent canvia amb el temps…
—Jo no…
—No? Encara…?
—Què?
—Res…
—No, digues.
—Cada cop que parlen les festes de Sant Fèlix per tele me’n record…
—Calla! Jo també.
—Sí?
—…
—No pensava que tu també…
—Doncs sí. Calla.
—Vaja, i per què…? Tots aquests anys…?
—Ho he sabut ara.
—No et segueixo.
—Que ha sigut ara, fa una estona, quan t’he vist anar cap al lavabo, que…
—Quan m’has vist anar…?
—…
—M’has vist i has vingut expressament?
—…
—Encara et poses vermella…
—Ja t’he dit que no he canviat.
—No t’enfadis, ara.
—Vés a rentar el xumet, que ta filla plora.
—Espera’m aquí, eh. Parlem una mica més. L’Emma s’endurà la nena, li toca dinar…
—No ho sé, a mi també m’esperen…
—Cinc minuts.
—…
—Dóna’m el teu mòbil, fem un cafè un dia…
—Crec que no…
—Un cafè, dona! Me’l deus! I m’expliques què has sabut ara, fa una estona, quan m’has vist i després has fet veure que no…
—…
—Meri…
—No em diguis així que…
—Meri, aquestes galtes vermelles…
—Et dono el número, va, apunta: 600 100 889.
—…vuit, vuit, nou. Espera, et faig una perduda i tindràs el meu…
—No, no cal, vés a… Ta filla, el xumet…
—Meri…
—Què?
—És el teu número, oi?
—Se la sent plorar des d’aquí, va…
—No te’n pots anar així. Has vingut tu…
—M’he equivocat. Se la veu molt maca, la Daniela. I l’Emma…
—Meri…
—Txell. I no és el meu número, és el de la meva osteòpata.
—Sóc capaç de…
—Ja ho sé.
Ella se’n va sense girar-se, però confia que ell la repassi de dalt a baix perquè s’està esforçant per caminar remenant el cul i ara celebra haver-se arreglat per anar al museu tot i que s’ha llevat de mala lluna perquè és diumenge i fa molt que no mandreja un matí sencer. Se’n va cap al lavabo —la comèdia fins al final—, no ha de pixar, però té una urgència, per Sant Fèlix.

santfelix

Estàndard