contes, podria ser un blog

(Porra)

Doncs això, que a El parèntesi més llarg hi ha disset contes, i que si l’heu llegit i voleu votar el que us hagi agradat més, després procuraré fer-ne no la continuació (com vaig fer amb un relat d’Un altre got d’absenta) sinó una preqüela. Embolica que fa fort. Us deixo la llista dels contes a sota i aneu votant via comentari aquí mateix o, els vergonyosos, per correu electrònic [tinavalles arroba gmail punt com, assumpte: (Porra)]. Gràcies per participar-hi i fer-ne difusió.  Hi ha temps fins al 23 de setembre.

porresparentètiques

Els disset contes d’El parèntesi més llarg:
1. Llet cereals aigua
2. Portabilitat
3. Taxi
4. Bloc de dibuix i carbonets
5. Pardals
6. Vista perduda
7. El gemec
8. Mali
9. Sardines
10. Pinter
11. Rots
12. Micos
13. Crema depilatòria
14. Bugada
15. El nus
16. Claus
17. Enterro i mig

[El que surt a la foto és una porra, sí. I els trossos de porra de l’esquerra de la imatge no em digueu que no són parèntesis!]

Estàndard
actes, contes

L’striptease dels (meus) lectors

La lectura col·lectiva i virtual que s’està fent a Llibres per llegir d’El parèntesi més llarg fa que aquests dies pensi més del compte en els lectors, en els meus lectors (em costa posar el possessiu sense patir per si em faig la diva). Aviso que ara faré de psicòloga d’estar per casa, però és que m’he adonat que mentre els lectors fan les seves interpretacions dels meus contes, jo trec les meves conclusions de les seves interpretacions i vaig veient com són, o com penso que són, no solament com a lectors sinó fins i tot com a persones. Llegir i compartir les lectures té aquestes coses, per això la gent s’hi enganxa, perquè el llibre sol fa companyia, sí, però si després el pots comentar amb algú altre, un altre lector o fins i tot l’autor, tot pren més sentit.

Llegir és un acte solitari, egoista, introspectiu. Et tanques en tu mateix, oblides tot el que passa al teu voltant, t’aïlles i tot el teu cos diu «deixeu-me tranquil, que llegeixo!». Si ho fas en un lloc públic, et perds les cares dels que t’envolten, o el paisatge per on passes si vas en tren o en autobús (grans herois els que aconsegueixen llegir al bus sense acabar tacant la tapisseria amb l’esmorzar a mig digerir). 

En canvi, compartir després la lectura, seure a xerrar sobre el que has llegit, potser amb gent que no coneixes de res, és gairebé un acte exhibicionista. Quan expliques què t’ha agradat i què no d’una novel·la, quan raones perquè un conte t’ha tocat la fibra i un altre t’ha fet riure sorollosament, estàs dient «jo sóc així», t’estàs donant a conèixer sense filtres, i si els altres saben «llegir» el que dius, el grau d’intimitat de la conversa, del club de lectura, pot ser fins i tot superior al d’un cafè de mitja tarda amb un amic dels que consideres íntims.

Però quan parlem de llibres fem aquell posat d’opinaires per crear una distància fictícia i que no es noti que cada frase que pronunciem és una peça de roba que ens traiem en una mena d’striptease lectopersonal que fem davant dels altres, ja sigui presencialment o de forma virtual. Són unes regles del joc no escrites que tots seguim per no prendre mal, perquè hi ha lectures que si les comentéssim sense aquesta distància, si les llegíssim com qui es pren vuit dies un antibiòtic, amb aquell aire de ritus religiós que només conservem quan ens mediquem, ens capgirarien la vida com un mitjó, i hem quedat que «només» llegíem, oi?

Dit això, us convido a participar en aquesta lectura-striptease que fem des de dilluns, que mai no es tard per afegir-s’hi. Estem comentant tots els contes, no hi ha normes, no hi ha ritmes imposats, cadascú fa i diu el que vol, i jo xalo de valent veient que cada conte té més d’una lectura, i no us sabria dir quan m’emociono més, si quan m’endevinen la intenció o bé quan en troben de noves que ni m’havia plantejat. Ah, i als que la cosa virtual no us acaba de fer el pes, sapigueu que el dimecres que ve, 15 de maig, farem la cloenda de la lectura al Babèlia de Villarroel a les set del vespre.

I acabo amb una lectura-striptease d’un que s’hi dedica, d’un professional, en Sebastià Bennasar, al Diari de Balears:

bennasar

Estàndard
contes, podria ser un blog

La revista que no cap al bolso

Avui, 17 d’abril, hem presentat el 62è número de la revista de literatura catalana Caràcters amb l’Eduard Escoffet i el Francesco Ardolino, i ho hem fet al Forn La Llibreria (carrer Aribau, 22, Barcelona; vegeu-lo a la foto), concretament a l’obrador de la fleca, entre sacs de farina, safates buides de croissants, pales de fusta grosses i altres estris per l’estil (i el forn, el forn que desprenia una calor que…).  I com que jo no en sé, de presentar les coses, i menys encara si no les he fetes jo, he escombrat cap a casa, o sigui, cap al conte, i n’he escrit un d’especial per a l’ocasió. Aquí el teniu.

fornlallibreria_aribau22

La revista que no cap al bolso
per Tina Vallès

Tot de cares desconegudes, no les vaig comptar però diria que passaven de la desena, em miraven esperant que digués alguna cosa. ¿Sabeu aquella cara que fa la gent quan està disposada a escoltar-te? És una cara que dura segons i que pocs la saben veure, com els dibuixos en 3D aquells que els havies de mirar sense mirar i llavors es movien o no sé què passava. I dic que «no sé què passava» perquè jo no els sabia mirar, aquells dibuixos, feia veure que sí, perquè semblava la cosa més senzilla del món, però jo no he sabut mai mirar sense mirar, sóc més de mirar mirant. I si mires mirant, si mires amb tots els sentits, pots veure la cara que us deia, la cara d’escoltar que fem en un moment determinat i sempre breu.

I jo tenia aquella posem que dotzena de cares al davant, la seva expectació anava prenent cos segon a segon, i mirava al meu voltant i veia barres de pa, croissants, magdalenes, pans rodons, panets de Viena, i pensava que potser el que havia de dir és «una barra de quart». Així que ho provava, deia: «una barra de quart». I sí, llavors sortia a escena un desconcert esclatant que acabava en una riallada molt sonora que semblava que havia de durar hores. I després reapareixia l’expectació multiplicada per dos, perquè si fas riure l’audiència després t’escolten més, això algú ho deu haver estudiat ja, és així, i si no em creieu, comproveu-ho; t’ho deuen ensenyar a primer d’oratòria. ¿Què? ¿Que ja no s’ensenya oratòria? ¡Què m’heu de dir, si jo aquest conte que estic escrivint de matinada demà el llegiré sense apartar els ulls del paper!

Així que tenim que mentre exprimien els seus riures exagerats, jo em mirava mirant aquelles cares i em seguia preguntant què esperaven que els digués. ¿Què hi feia jo asseguda en una fleca amb el bolso a la falda? ¿Quan em despertaria com a les pel·lícules: incorporant-me d’un cop, suada, despentinada, panteixant, i m’aixecaria i aniria cap a la cuina a beure aigua, passaria pel lavabo, m’observaria uns quants segons al mirall fins a no reconèixer-me i tornaria cap al llit ja més calmada? Les dotze cares seguien esperant les meves paraules. I jo ja suava, em recargolava un ble de cabells rere l’altre fins a despentinar-me tota, començava a panteixar i tenia ganes d’aixecar-me, de beure aigua, de trobar un mirall i comprovar si encara era jo. Però l’expectació em clavava un dit a l’espatlla dreta i em deia: «seu i xerra», perquè ja m’havia aixecat.

I jo en sé, de xerrar, no tinc problemes per emplenar els buits de silenci. Tanqueu-me amb un desconegut en un ascensor i us asseguro que en sortirà amb mal de cap, ell, i jo del tot desfogada. Si no callo. Però si veig cares d’aquestes, cares que em diuen ens-interessa-molt-el-que-diràs, emmudeixo, perquè em visita el senyor bloqueig de bracet del senyor pànic escènic, que són una parella de fet de qui intento no saber-ne mai res, però no sempre ho aconsegueixo.

Així que em teniu en una fleca, amb les dotze cares, els croissants, les barres, les magdalenes i tot l’arsenal, i aquella olor de pa que sempre m’obre la gana, i jo si tinc gana no tinc idees. Ja sé que diuen que les dones podem fer més d’una cosa alhora, però hi ha excepcions, i en el meu cas la gana i les idees no les puc tenir a la vegada. O menjo o invento. De fet, puc afirmar que només deixo de pensar quan menjo. I em direu: «¿i quan dorms?»; i jo us diré: «¿que no és una altra manera de pensar, somiar?» Així que us recomano que no em porteu la contrària, que tinc gana i hauria de tenir idees, aquesta gent que ha rigut quan he dit «una barra de quart» deuen estar esperant la meva propera broma, i el temps és or, que l’expectació sembla que comença a difuminar-se, i jo segueixo sense saber què faig aquí, però inconscientment tinc clar que he de parlar, que l’únic que s’espera de mi en aquesta fleca és que parli. I sí, l’expectació s’escura la gola i em fa que sí amb el cap, i em sembla llegir-hi un deix d’amabilitat fingida, en el seu gest: deu voler que em relaxi, que desfaci aquest nus de nervis que m’emmudeix i parli d’una vegada.

I parlaré. Faré una mena de pluja d’idees però en versió oral, inventaré sobre la marxa, improvisaré. No ho he fet mai. Que jo sóc de les que quequegen i mouen molt les mans quan es troben en aquestes situacions límit. Sí, he dit «situacions límit», ¿o és que encara no us heu angoixat? ¿Que us calen crits, foscor i trucades misterioses al mòbil per passar por?

Però abans d’improvisar he de fer alguna cosa amb aquest bolso, que em fa nosa. La fleca és petita, i tot i que hem quedat que només hi ha dotze persones, us he de dir que són suficients per omplir l’espai i duplicar el caliu que ja hi sol haver de per si en aquesta mena d’establiments. Així que agafo el bolso i llavors és quan veig que en sobresurt un plec de papers molt gros i se’m comença a despertar una intuïció que detectaré d’aquí a una estona. No recordo haver-lo agafat d’enlloc, aquest plec, no sé què és, i la curiositat pot més que res i el trec. El trec i noto que els dotze que esperen que xerri m’envien unes petites vibracions positives, gairebé imperceptibles, uns gestos minúsculs que em diuen «vas bé, vas bé». Així que acabo de treure el plec del tot i l’ensenyo a l’audiència i veig algun cop de cap afirmatiu. Ara mateix podria estar ensenyant-los l’últim original que m’han encolomat per corregir o un dossier de manualitats d’una de les meves filles, que són la mena de plecs de fulls que puc portar al bolso en un dia normal. Però no, no sé què els mostro però em queda clar que és el que esperaven veure.

Ara sóc jo qui es mira el plec de fulls amb expectació. És una revista. Una revista enorme, penso, si sobresortia del bolso. Perquè no sé si l’heu vist, però és immens, el meu bolso, m’hi caben galerades, llibres, entrepans per a les nenes, de tot. Però la revista no. És una gran revista, penso. Doncs si ho penso, ¿per què no provo de dir-ho? «És una gran revista: no em cap al bolso». Tornen a riure. Merda. L’expectació revifa, quan per fi es difuminava va i sembla que ara l’hauria d’escriure en negreta, que s’engreixa, que pren cos, i em segresta aquella intuïció que us he dit abans i amb dos dits fa el gest de disparar-li un tret al cap si no arrenco ja.

«¿Però què vols que digui? Si no sé d’on ha sortit, aquesta revista», li dic amb la mirada. Perquè jo no solament sé mirar mirant, sinó que sé parlar mirant. Això no ho faig voluntàriament, de fet la majoria de vegades m’estimaria més no fer-ho, que deia aquell, però no ho puc evitar i ho faig. I també sóc de les que posen cara d’expectació XXL, de les que incomoden els que parlen perquè aixequen la cella cada cop que estan en desacord amb el que senten. ¿Sabeu què vull dir, oi? Així que us ha de semblar versemblant que li digui tot això amb la mirada, a l’expectació. I també que la intuïció em calmi amb una caiguda d’ulls i m’animi a desbloquejar-me.

I ara resulta que per fi perdo la vergonya, el pànic escènic, la timidesa i tot el que em bloqueja i com que entenc que aquesta dotzena de cares esperen que els parli de la revista que m’he trobat al bolso, decideixo fer-ho sense parlar. Sí, sense parlar. Confio en els meus gestos i m’hi llanço. Serà com un experiment. Que em llegeixin la cara, que me la mirin mirant, si em volen sentir «parlar» de la revista. Això és el que faré. Així que xerro amb tot el cos, em moc lentament. Primer n’observo la coberta, en repasso el sumari, i estic convençuda que sóc tan transparent que els dotze que em miren saben ara tan bé com jo quines ressenyes, quins articles, trobaran dins d’aquest plec de fulls.

«És una revista de literatura», els dic només amb un lleu parpelleig. «Literatura catalana», confirmo obrint molt els ulls. I funciona. Sé segur que funciona, perquè l’expectació s’asseu a primera fila, es relaxa i em mira somrient. I la intuïció aprofita per amagar-se dins del meu bolso, que hi cap de sobres.

I durant un quart d’hora, aniré passant pàgines i fent gestos, i el silenci i l’olor de pa també seuran a primera fila. Fins que arribaré a l’última pàgina, faré un sospir que voldrà sonar a final i sentiré que les dotze cares em demanaran bisos sense fer soroll, amb un lleu aleteig de parpelles que alhora els servirà per humitejar-se les seves pupil·les perplexes. Però jo m’aixecaré, ara sí, i desaré la revista al bolso. I tornaré a dir que no hi cap, i el silenci es trencarà per donar pas a una dotzena de riallades que m’acompanyaran fins al taulell de la fleca i em faran de banda sonora mentre demanaré una barra de quart abans de sortir volant, que hauré de fer el berenar de les nenes, entregar unes galerades i escriure un conte per sortir d’un malson.

Estàndard
contes, llibres

Què diuen del parèntesi

Ja fa gairebé un mes que El parèntesi més llarg és a les llibreries i hi comença a haver reaccions. Us en faig una llista, per si us interessa:

1. Màrius Serra al «Lecturàlia» del Matí de Catalunya Ràdio, el 6 de març de 2013.

2. Emma Aixalà al Via Lliure de RAC1, el 10 de març de 2013.

3. Anna Carreras al Time Out, el 13 de març de 2013:

annacarreras_TimeOut

4. Jordi Capdevila a El Punt Avui, el 15 de març de 2013.

5. Carles Miró («Direcció Vallès») i Francesco Ardolino («El teatre del món») al Núvol, el 16 de març de 2013.

6. Albert Ventura a El Singular Digital, el 18 de març de 2013.

Estàndard
actes, contes

Primers ressons

omniumAhir va ser EL DIA. Vam presentar els tres premis “literaris i adults” de la Nit de Santa Llúcia (que aquella nit se’n van donar molts, de premis!) a la seu d’Òmnium i molt ben acompanyats. I abans, al matí, vam fer la roda de premsa amb els mitjans de comunicació juntament amb el SENYOR Garriga. Un dia rodó.

I avui la premsa ja en comença a dir coses: l’Ara (amb un article genial del Jordi Nopca; a la imatge de sota), Vilaweb (ídem amb la Montse Serra) i el Núvol (amb una quasi-transcripció de la roda de premsa, m’he quedat parada!).

28febrer2013ARANopca

Estic molt contenta de la bona rebuda, no cal dir-ho. Gràcies a tots.

I vull acabar aquest petit apunt amb un regal, la lectura d’un fragment d’un dels contes del recull, «Crema depilatòria»:

Estàndard
contes, llibres

Disset parèntesis

He estat rumiant com podria definir aquest nou llibre, perquè la família, els amics i fins i tot algun periodista tard o d’hora t’engalten el «i de què va?» i no és qüestió de quedar-se en blanc en uns segons tan decisius per fer nous lectors o no. Ja tinc la resposta. El parèntesi més llarg va de gent que pensa. Gent que s’atura o l’aturen i pensa. Pensar no en el sentit de reflexionar sobre grans temes, sinó en el sentit d’endinsar-se dins dels propis pensaments, siguin de la mena que siguin.

parentesidurand

Els personatges dels meus contes no arriben a grans conclusions, perquè no pensen amb cap finalitat concreta, perquè n’hi ha que ni tan sols pensen voluntàriament, sinó que es veuen atrapats, absorbits o ben aixoplugats dins dels dominis del seu pensament mentre la vida de fora continua avançant; o sigui, si exprimeixo encara més la metàfora del parèntesi, diríem que mentre el discurs principal de la seva vida avança unes quantes ratlles, paràgrafs o pàgines, ells s’estan aquí dins ( ) aturats.

Aturats? No del tot. Si els veiéssiu des de fora, la majoria no es belluguen, però us els ensenyaré per dins i veureu que hi ha una cert moviment, perquè si per fora no els passa gairebé res que sigui destacable, per dins els passa el que vull pensar que ens ha passat, ens passa i ens passarà a tots més d’una vegada, que ens hem vist expulsats uns segons (minuts, hores, etcètera) de la rutina i hem pogut mirar-nos la nostra vida des de fora o bé des de més endins.

Però jo havia titulat aquest apunt Disset parèntesis perquè us volia presentar els disset contes amb disset frases, com fan amb les pel·lícules, que et munten un tràiler amb retalls de les millors escenes perquè et pensis que els cent vint minuts de pel·lícula seran així, i no. Jo no us enganyaré. Les frases que he triat no resumeixen els contes ni els retraten, només són disset frases (en el mateix ordre que els contes que les contenen) que m’agraden pel que diuen o per com sonen i que tretes de context, una rere l’altra, tinc curiositat per veure quin efecte faran. A veure:

parentesi-logiccomic

(1) «T’ho aboco tot sense signes i tu ja t’ho endreçaràs, i si hi ha res que no entens és que potser no ho has d’entendre i ja està.»

(2) «I de tant en tant li agafa per treure la pols al mòdem amb molt de compte, com si acariciés una llàntia meravellosa, però en lloc d’un geni espera una filera de llumets verds.»

(3) «M’empasso tot el que la ciutat llença cel amunt perquè no ho vol, però jo sí que ho vull i a canvi llençaré cel avall el que em sobra, és un intercanvi just.»

(4) «Qualsevol diria que en comptes d’anar a una primera cita va a la Filmoteca a veure una pel·lícula de Rohmer.»

(5) «El parrupeig dels coloms encara el mig suporta, fins i tot els crits esparverats de les gavines, però aquell piu-piu tou i calent dels pardals l’omple d’un terror del tot desorbitat.»

(6) «I no és una metàfora dir que no pot aixecar la vista de terra.»

(7) «Així que el cul i ella ronquen rítmicament damunt meu, compassats, mentre jo provo d’alliberar-me’n sense èxit.»

(8) «No sap quant fa que no veia unes bones calces blanques, tip com està dels mil i un colors dels tangues de la senyora Obiols.»

(9) «Aquella calor que fa que li truquin de serveis socials perquè és gran i viu sola i no fos cas que hagués patit una lipotímia i s’hi quedés i no ho sabessin fins que els arribés la pudor de mort, que deu ser pitjor que la de cap de sardina, tot i que li costi de creure.»

(10) «Llavors ve quan ens trobem amb no sé qui que és director de no sé què i acaba de publicar no sé què més i teniu una conversa d’aquelles plenes de sobreentesos i notes a peu de pàgina que fan que se m’activi el somriure de pilot automàtic mentre el teu conegut em repassa de dalt a baix i queda clar que ni ell t’escolta.»

(11) «La seva generació es passa el dia mirant pantalles per si de cas.»

(12) «Si teníem els micos engabiats en un racó del zoo era precisament per això, per reconfirmar la nostra humanitat confrontada a la seva animalitat; uns ho feien llançant-los cacauets tot i estar prohibit, i altres escopint-los renecs, que enlloc deia que no es pogués fer.»

(13) «Si marxo perdré el torn i a les cues del supermercat la solidaritat de la gent no té cobertura.»

(14) «Quatre tovallons per decidir-se són com a molt mig minut.»

(15) «El gorg fa un remoreig que apaivaga el to de les veus veïnes, com quan als locals de copes de la ciutat posen jazz per crear petites parets de so entre taula i taula i així evitar que els clients se sentin les converses.»

(16) «Sobretot ara, que estic al llit de la seva ex, nua, a mig clau, amb ell a dins intentant mantenir una erecció mentre jo miro sense mirar el sostre i no reacciono als mastegots que m’està clavant, els primers més suaus que els següents.»

(17) «Relaxa’t i segueix el ritual absurd de seure i aixecar-te i demanar coses al Senyor.»

(Les il·lustracions són d’El paréntesis d’Élodie Durand.)

Estàndard