podria ser un blog

Avellaner o lligabosc

D’euls deus fu il (tut) autresi
Cume del chevrefoil esteit
Ki a la codre se perneit:
Quant il s’i est laciez e pris
E tut entur le fust s’est mis,
Ensemble poënt bien durer;
Mes ki puis les volt desevrer,
Li codres muert hastivement
E li chevrefoil ensement.

«Bele amie, si est de nus:
Ne vus sanz mei, ne mei sanz vus!»

[Eren, els dos, com el lligabosc que s’aferra a l’avellaner: quan el lligabosc se li agafa, enreda i arrela al voltant del tronc, els dos poden seguir vivint junts, però si algú els vols separar, l’avellaner es mor de seguida i el lligabosc ho fa poc després. «Dolça amiga, així ens passa a nosaltres: ni vós sense mi, ni jo sense vós.»]

«Chevrefoil», Lais, Marie de France

Qui és el lligabosc. Qui és l’avellaner. Qui és el tronc que creix amb la força tranquil·la dels arbres. Qui un dia rep una primera carícia d’una branca que li jura amor etern alhora que li tatua una sentència de mort, d’amor, a l’escorça. Si es pot ser ara avellaner, ara lligabosc, voldré saber. Perquè hi ha dies que t’enroscaries i clavaries les arrels amb una set mil·lenària, i altres que series tronc immòbil que rep el que hagi de venir. Si hi ha voluntat en l’avellaner, voldré saber. Com és que es mor abans el tronc que ja hi era que l’enfiladissa que arriba després. Què té l’enfiladissa, què fa, què et pren quan se’t clava a la pell, què et deixa. Qui vol un amor així, de passar d’estar sol a estar sempre abraçat, i morir si l’abraçada es trenca. Qui vol estimar així, sempre amb els braços en tensió, amb els llavis i les dents fent força, perquè de debò que t’hi va la vida en aquell amor. Qui ho vol fora dels lais, fora dels versos, fora del teatre. Arrelar sol i no al tronc d’un altre. Tenir tronc propi i arrels que depenguin del temps i la terra. No poder enfilar-se, però no morir estimant un sol tronc que si el deixes se’t mor poc abans que tu ho facis. Ha de ser així, perquè els troncs tenen branques i fulles i flors i fruits. Perquè ser arbre és regalar ombra i abraçar el vent, amb el tronc ple de cicatrius dels qui t’estimen un dia i ara un altre, i que se’n poden anar, com els ocells, cap amunt, o com les fulles, cap avall.

Heart-shaped bird nest in hollow trunk

Estàndard
podria ser un blog

Al parc: final feliç

Aquest és l’últim cop que escric sobre parcs i tobogans. Avui ni els celebro ni els maleeixo, només em fan de complement de lloc per a uns fets que van passar dilluns i que dins del meu cap passen i tornen a passar una vegada i una altra.

El parc on érem dilluns era un d’aquests tancats de fusta que posen a les grans avingudes de la ciutat, amb un munt de sorra a dins i un tobogan d’aquests moderns que tenen tot de cordes i ferros i fustes per pujar-hi de mil maneres però baixar-ne només lliscant. Perquè a ciutat tenir fills és com tenir gos des del punt de vista dels qui pensen els espais públics.

Així que ens teniu a tota la família dins d’un tancat d’aquests, la família i una altra família que és com de la família, i que des de dilluns ho és més encara. Quatre nens juguen ara a la sorra ara al tobogan mentre quatre adults parlen ara de feina, ara dels nens, ara del temps, ara de les coses que passen. El temps s’atura dins d’un parc, és com una nota al peu de pàgina del dia. Parlàvem segurament de copilots i malalties mentals, o del futur dels quatre que ja tenien les vambes i les butxaques dels texans plenes de sorra. Fins que.

Cop sec a terra. El soroll d’aquell cop el torno a sentir ara i tots els òrgans se’m mouen un mil·límetre de lloc. Una de les meves dues filles ha caigut a terra, d’esquena, des de dalt del tobogan (uns dos metres). El cop, aquest soroll esgarrifós, és la seva esquena contra terra. Son pare i jo ens hi llancem no sé ni com. Cridem el seu nom. Ella està estesa amb cara de terror i li surt una mica de sang per la comissura del llavi. (Aquí és quan us aviso que tot acabarà bé, molt bé tenint en compte com comença. No us desitjo ni la mil·lèsima part del patiment i el terror que vam viure dilluns durant unes hores.) La incorporem, li parlem, no sé què li diem, les dues famílies senceres al seu voltant, i algunes persones més que no recordo.

El CAP és al carrer de sota. No ens ho pensem ni un moment. Son pare l’agafa a coll mentre obro la porta del tancat. Encara toco la fusta de la porteta quan veig que el cap de ma filla fa un gest de pèrdua de consciència i cau sobre l’espatlla del meu home. Recordar aquest gest em fa deixar de teclejar per agafar aire i no trobar-ne, em torno a ofegar.

A partir d’aquest moment (i per això escric això ara), després del crit d’ell («Ha perdut la consciència! No respira!»), el meu cap deixa de pensar i només sóc ulls i cames. Els ulls veuen la meva altra filla asseguda a la sorra, els dits arrebossats, plorant sense buscar consol, com si estigués sola i sabés que ara ningú pot consolar-la. És una escena que veig tan definida que inventaria la màquina del temps per tornar-hi i desfer-la agafant-la a coll i eixugant-li les llàgrimes amb la màniga del meu jersei. I les cames corren cap al CAP darrere el meu home amb la meva altra filla a coll. Amb els sotracs veig que obre els ulls i reacciona, que sí que respira, que mira, que fins i tot diu alguna cosa, però encara tinc el cervell aturat, o vull pensar que l’hi tinc perquè per sempre em sentiré incapaç d’escriure el que em va passar pel cap, el que vaig pensar, el que devia pensar, quan la vaig veure perdre el coneixement.

M’hauria agradat ser capaç de començar a escriure aquest text a partir d’aquest paràgraf, trobar la manera de fer-ho sense haver d’explicar-vos que dilluns va passar el que va passar. Però necessito que entreu al parc amb mi i sentiu el cop sec, i agafeu la porteta de fusta i veieu el seu cap a l’espatlla d’ell, que correu i travesseu el carrer sense mirar el semàfor, que entreu al servei de pediatria del CAP cridant i buscant ulls que us entenguin.

Vaig deixar de pensar. Vaig deixar de pensar tant que recordo que vaig dir «On és el CAP?», perquè ho havia oblidat tot. I no sé quantes mans, però jo en vaig veure moltes, em van indicar el camí i vaig sentir que de tots aquells dits sortien ànims gairebé visibles i volant per l’aire, directes cap a nosaltres tres, passant de llarg la meva altra filla, la que seguia a terra plorant i que va ser consolada per la meva altra família durant unes hores. Aquesta imatge, la de les mans, mentre jo m’adono que tinc el cervell aturat perquè ni sé on és el CAP, ni el meu cap, és una de les sis vinyetes que em calen per descriure la tarda de dilluns.

Vinyeta u: el cop sec i ma filla estirada a terra.

Vinyeta dos: el cap de ma filla caigut a l’espatlla del meu home.

Vinyeta tres: la meva altra filla a la sorra plorant.

Vinyeta quatre: el bosc de mans dient-me on és el CAP.

Vinyeta cinc: entrar al CAP i veure que la de recepció té desactivada la humanitat fins al punt de seguir emplenant un document mentre tothom crida com nosaltres.

Vinyeta sis (tres hores després): ma filla ballant i rient en un box d’urgències d’un hospital.

Entre la vinyeta cinc i la sis passen hores, proves de tota mena, radiografies, maldecaps burocràtics, etcètera. Però la sis deixa ben clar que tot acaba bé, molt bé. Que tot plegat ha sigut un toc de crostó de la vida com dient «viu, collons!». Ara ja ho veig així.

I penso en el meu cervell aturat i no deixo de sorprendre’m, jo que tot el sant dia tinc l’olla a mil, com pot ser que no pensés? Com pot ser que ens puguem protegir fins aquest punt? És això l’instint? És això… ser pares? Desactivar el pensament quan és clar que et farà nosa per resoldre una situació de risc per als teus fills? Hi dono voltes, hi donaré voltes, sé que ara que puc pensar-hi no deixaré de donar-hi voltes. I busco a qui donar les gràcies d’aquest final feliç, i buscar-ho és pensar i és tan transcendent que m’ho he de dosificar per no caure en un abisme.

Així que a tu, qui siguis, gràcies per aquest final feliç al parc.

finalfeliç

Estàndard
podria ser un blog

Tobogans i dimensions

De vegades a les cinc de la tarda algú em llança per un tobogan cap una altra dimensió i en menys d’un minut ja no sé ni qui sóc ni què he vingut a fer aquí, on sigui que em trobi. De cop i volta no reconec res del que m’envolta, començant per mi. I he de descobrir quines són les regles d’aquell món nou i seguir-les, o no. El primer cop que em va passar tot va ser vertigen i bloqueig. Però ara ja tinc uns quants trucs per sobreviure a tardes d’ensurts i improvisacions pot ser que absurdes. El truc principal és que sé que aquella dimensió sempre té una vida molt curta, un parell d’hores com a molt. Això em calma i alhora, ara ja, m’excita la curiositat d’una manera una mica malsana, fins i tot. Vull dir que quan sento aquella empenta invisible que em fa lliscar tobogan avall, es podria dir que esbosso un mig somriure i activo el meu arsenal mental d’exploradora de les dimensions desconegudes de les tardes. I miro, observo, em fixo en tot tant com puc, retinc, aprenc tots els detalls que més em sorprenen i em sobten, que més llunyans sento del que sol ser la meva dimensió habitual quan visc, la major part del dia, al peu de l’escala del tobogan. I em moc, i parlo, i poso a prova els límits de tot el que trobo, amb una actitud sovint provocadora, com si no temés perdre-hi res, prendre-hi mal. Em sento invulnerable i fins i tot immortal durant dues hores. Puc arribar a pensar que tinc una missió, que m’han enviat allà perquè explori i descobreixi qui sap què, que em donen dues hores per treure el màxim profit d’aquella dimensió. Obro tant els ulls que un dia els perdré. Escolto i classifico sons. Ensumo i identifico olors. Toco. Trepitjo. Pregunto. Provoco. No paro. Les últimes vegades, just després de l’empenta, durant el menys d’un minut que llisco avall, confesso que he xisclat de plaer, de desig de tobogans i dimensions.

tobogan

Estàndard
diàlegs sants, podria ser un blog

Al parc, 1

—Mira’ls, que concentrats!
—Sssí…
—La sorreta els relaxa!
—A ells, sí.
—I a mi també!
—Fins que surt de les butxaques dels texans, de dins dels mitjons, de sota les plantilles de les vambes…
—Ha, ha, ha! Et veig negativa. Vine, posa’t al solet! Al solet!
—Al solet, ja.
—El solet ho cura tot.
—Tot. I el que no cura el sol, ho cura l’homeopatia, no?
—Exacte!
—…
—Com han crescut, eh?
—Sí…
—Encara recordo quan li donava el pit, al meu.
—Normal, a P3 encara l’hi donaves…
—El teu va fer biberó, no? Ntstè.
—…
—Donar-li el pit va ser el millor regal que m’hauran fet mai.
—Eeeh, aquesta conversa ja l’hem tinguda, crec.
—És que es crea un vincle, saps? Un vincle molt fondo, molt com d’aquí dins. Molt animal.
—Animal…
—Sí. Crec que després d’aquesta experiència, hem quedat connectats per sempre, el meu nen i jo.
—Connectats per sempre…
—No et passa?
—No.
—Vull dir, que quan és a l’escola, a vegades sento alguna mena de cosa, una sensació, no sé, estranya, incòmoda, i llavors quan el vaig a recollir la mestra em diu que ha estat tovet, saps?
—Tovet, ja.
—I jo ho he notat abans, no sé com dir-t’ho.
—Ja m’ho has dit: ho has notat abans, abans que t’ho digués la mestra.
—Al·lucinant, eh?
—Sí…
—Jo crec que això ho fa el pit. Per què oi que a tu no et passa?
—No, no em passa, no.
—És el pit. Es crea un vincle.
—Sí, ja ho has dit: animal.
—És que és animal, és… És atàvic! Atàvic!
—Ja, ja. M’ha quedat clar.
—És que és tan fort!
—Avui juga el Barça?
—EH? Ni idea. T’agrada el futbol? No ho hauria dit mai.
—No, no m’agrada.
—Ah. Llavors…?
—Res, res, pensava en veu alta.
—Ah. AMOOOR, CINC MINUTETS I MARXAREM A COMPRAR VERDURETA!
—Nosaltres també marxarem.
—Sap greu, eh, perquè s’ho passen tan bé amb la sorreta, oi?
—Sssí.
—RECULL ELS ESTRIS, VIIIDA!
—Ara vinc. Vaig a dir-li al meu que marxem.
—VA, PUUUÇA, QUE MARXAREM TOTS JUNTEEETS!
—Ja els he espavilat, tranquil·la.
parc1
—Bé, calma, al seu ritme, eh. Jo des que sóc mare que he entès com he de viure el temps.
—Eh? Ja…
—Si vas al seu ritme, gaudeixes més els moments, els importants. Anar junts pel carrer, fixar-nos en les fulles que hi ha terra, en un contenidor, en un gos, en els colors del semàfor…
—Els colors del semàfor: verd, taronja, vermell, no?
—Sí, però mirar-los amb els SEUS ulls…
—Això també deu ser «atàvic» perquè jo no… VAAA, QUE MARXO, EEEH?

Estàndard
podria ser un blog

Un déu de pa cada setmana

Un déu de pa cada setmana. Se’l pasta en diumenge. Barreja els ingredients d’esma dins del bol fins que la mescla li demana mans. Llavors comença la litúrgia. Damunt del marbre, arromangat, el primer contacte amb la pasta sempre l’esgarrifa, com si fiqués els dits dins d’un cos viu. Després li va perdent el respecte i la treballa amb força, i mentre ho fa no mira. O sí que mira, però no cap enfora. O mira amb les puntes dels dits. La vida és aquell pa mentre pasta. Cada pessic que hi fa és un pensament que hi deixa. N’hi ha que els fa forts, alguns són carícies. Es fa un déu a mida cada diumenge. I se’l menja durant set dies. La panera, un altar. Hi ha setmanes que el pa li queda flonjo i el dissabte encara té la molla tova. De vegades la crosta és tan dura que per tallar-lo ha de serrar les dents, que mossegar-lo gairebé fa mal. Hi ha un dia que en comparteix un tros amb ella, i quan el tasta la mira intensament, ulls amb ulls. No, que no la mira als ulls, que li mira la boca i les galtes, que del seu mastegar en depenen massa coses. Fins que ella empassa i somriu. I no sempre parlen del pa. Però si en parlen, després ell té ganes que torni a ser diumenge, per arromangar-se i esgarrifar-se ficant els dits dins d’una pasta que sent que li justifica el dedins de diumenge en diumenge. Quan l’acaba de pastar, mentre espera que creixi, segueix no mirant, o no mirant cap enfora, o mirant amb els dits. La vista enfarinada. I amb el pas de les hores veu els seus pensaments pastats que creixen sota un drap humit. Sempre ha pensat que les molles que queden al marbre quan llesca el seu déu de pa són els seus maldecaps, i que la molla és el seu si més vulnerable. Per això quan ella mastega ell reviu entre les seves dents i aquell déu de pa pren tant de sentit. Per això, també, de vegades s’imagina pastant amb ella. Però de moment només s’atreveix a oferir-n’hi un parell de llesques cada setmana. Quan la pasta ja ha crescut, ve la segona esgarrifança, menys freda, més dolça, que li recorre el cos mentre comprova que és el moment de donar forma al seu déu de pa. Aleshores sí que mira amb els ulls, s’aprèn de memòria cada mil·límetre de pasta mentre sent que li dóna vida amb les mans. Sempre li costa trobar el moment d’enfornar-la, però quan s’hi decideix sent una glopada d’orgull que el força a somriure en mitja lluna mentre el seu déu es torra sota una llum groguenca. És el moment d’imaginar-ne la crosta, la molla, la llesca, de preguntar-se quin déu de pa i quina setmana li espera. La casa encara no fa olor de pa. Neteja el marbre. Es corda els punys de la camisa. Espera de genolls davant la finestra que l’escalfa més del que es pensa. I quan toca obrir-la i l’aroma del pa envaeix la casa, no li sap greu cremar-se un moment les puntes dels dits, perquè ara és el moment de mirar amb el nas, d’olorar el seu déu envaint-li cada racó del pis. Amb la panera plena, descansa. Tanca els ulls, ensuma i sent. De vegades aquella flaire el fa somriure més encara, però hi ha diumenges que li retorça l’ànima perquè intueix que la crosta serà dura. Sigui com sigui, el déu del pa ja és a l’altar, i només queda esperar que es refredi per llescar-lo i veure’l desaparèixer a poc a poc. L’última llesca, dissabte a la nit, menjada en solitari, sovint dret davant del marbre, l’entristeix d’una manera agradable, li prepara el dedins per al diumenge. La nit que a casa no hi ha ni una engruna del déu del pa, un son profund. I amb la primera llum del dia, la casa ja vol olor de pa. Es lleva, veu la panera buida i no hi ha setmana que no es pregunti com pot haver dormit tan bé. Arriba el moment del dubte. I si no fes pa aquesta setmana? I sempre és la imatge d’ella mastegant la que el convenç. I hi torna.

deudepa

Estàndard
diàlegs sants, podria ser un blog

Mocs

—I els mocs de quin color són?
—Eh?
—Quan tusses, els mocs que treus…
—De cap color.
—No pot ser.
—Vull dir, transparents.
—Haurien de ser marrons, per preocupar-nos.
—Aha.
—Si no són marrons, cap problema.
—Aha.
—Marrons vol dir que hi ha sang, saps.
—Ja.
—I si hi ha sang, cagada.
—Ja.
—Però són transparents, eh.
—Sí, sí, transparents, com la saliva.
—Segur, segur?
—Seguríssim.
—I no et fa mal res més?
—No.
—No ho sé, mal de panxa, diarrea, mal de cap, o potser t’ofegues…
—No.
—O et fa mal quan respires, potser…
—No, tampoc.
—Vaja.
—Vaja, què?
—No, res…
—Què passa?
—Que només és una grip.
—Em sap greu.
—Tranquil, se’m passarà.
—Eren transparents, t’ho juro.
—No passa res, no passa res.
—I només tinc febre i mal de cos, perdona…
—No pateixis.
—Espera, tornaré a tossir, a veure.
—No cal, no cal.
—No em costa res, dona.
—Entesos…
—Cof, cof!

mocs

—Què?
—Res, transparents, veus?
—Vaja. La paperera és allà.
—Ah, gràcies.
—Ui, vols dir que no coixeges una mica? Et fa mal la cama dreta?
—No, no. És que se m’ha dormit, estava mal assegut.
—Ah…
—Em vols mirar la pressió?
—Va, sí.
—…
—La tens perfecta… 12 de màxima i 8 de mínima.
—És que em cuido.
—Vaja…
—No fumo, no bec…
—Para, para, que ploraré.
—Perdona.
—En fi, paracetamol i tal. Beu líquids i blablablà.
—Sí, ja. Gràcies. Escolta…
—Què?
—El que ve darrere meu…
—Què?
—Tossia molt, a la sala d’espera.
—Sí?
—Sí.
—Ai, que passi! Va, vés. Adéu!
—Adéu. Que hi hagi sort.
—Gràcies! I… cui…da’t… Pff.

Estàndard
podria ser un blog

Llops

Una vegada vaig veure un gos rondant per Campa’l Picu, un gos vell, cansat i malalt, que ja només tenia esma per a morir. Vaig tornar a casa cames ajudeu-me cridant que havia vist un llop. L’hivern passat, com que havia nevat copiosament, s’havien trobat petjades de llop prop de casa, de manera que els grans em van creure i van sortir a espantar-lo amb pistoles i escopetes. Quan vam arribar al Picu, només vam topar amb un cos sangonent, mig devorat, del gos que jo havia vist. Comprenguin la meva agitació, la meva sorpresa: jo havia creat aquells llops, aquells ullals que havien esquinçat el pobre gos. La veritat també s’inventa: la vida, es miri per on es miri, és sempre una mentida més o menys ben explicada.

 «El conte del llop», Xuan Bello a Història universal de Paniceiros, traducció de l’asturià de Jordi Raventós (Martorell: Adesiara, 2008)

 llops

Tots els llops que hem inventat que eren gossos moribunds. Tots els que ens han cregut i han empunyat pistoles i escopetes. Tots els cossos sangonents que han devorat els nostres llops. Hi ha d’haver el gos moribund, hi ha d’haver qui agafi les armes guiat per les nostres paraules, hi ha d’haver cossos devorats perquè hi hagi literatura, que la literatura és la mentida que ens serveix per explicar la vida de veritat. No recordem el primer gos moribund que vam veure, però no hauríem de deixar de reviure l’agitació i la sorpresa de veure que creem llops perquè hi ha algú que se’ls creu i surt a espantar-los i tard o d’hora ensopega amb un cos ensangonat. El dia que no ens sorprengui que algú es cregui els nostres llops, serem nosaltres el cos devorat enmig de la neu.

Estàndard