podria ser un blog

De lluites internes

[Pensaments d’una autora que no signa aquest Sant Jordi]

lluitesinternes

Aquest és el segon any que quan em pregunten on signaré per Sant Jordi responc que enlloc i somric mentre qui m’ho pregunta fa tot un ràndom de cares fins que troba el seu somriure (amagat com el tenia al fons de tot de la cara, convençut que no l’hauria de necessitar per parlar amb mi de Sant Jordi). No signar per Sant Jordi no és cap drama. De tots els Sant Jordi de la meva vida, només he segut a signar exemplars en quatre ocasions (al 2006 per L’aeroplà del Raval; al 2011 per Maic; al 2012 per Un altre got d’absenta, i al 2013 per El parèntesi més llarg). O sigui que el més normal en mi és no signar per Sant Jordi —permeteu-me aquesta trampa.

Sé que no ho enyoraré, dijous. Que quan vegi aquelles taules plenes d’autors amb les piles dels seus exemplars a punt, no els envejaré. L’únic que puc arribar a envejar-los és el plaer aquell de conèixer gent anònima que et llegeix, que et segueix, no perquè siguis amiga o veïna o coneguda seva, sinó perquè et van llegir un cop i et van fer confiança. Aquests xuts s’enyoren i s’envegen sempre, mentirà qui digui que no. Que vingui algú i et valori només pel que escrius, això és droga per a un escriptor. Però això no passa solament per Sant Jordi, per sort. Et pot passar en una xerrada, en un club de lectura, en qualsevol altre acte on et convidin a participar la resta de l’any.

Després de tres anys seguits de publicar, tocava «guaret», reduir el ritme, tornar a la calma d’escriure sense dates. El cap és ple de projectes, la llibreta també, el disc dur de l’ordinador a poc a poc també, i quan el temps s’alia amb mi poso ordre, desconnecto de tot i em deixo anar damunt les tecles. No hi ha pressa.

No hi ha pressa excepte quan s’acosta Sant Jordi i la pregunta d’on signaré em sorprèn ara sí i ara també. I llavors és quan es lliura aquella mena de lluita interna —que vull pensar que no és exclusiva meva— del meu jo escriptor contra el meu jo exhibicionista, del meu jo introvertit contra el meu jo extravertit (sí, el tinc, i de vegades l’he de lligar fort perquè no em fiqui en més embolics dels que em fico), per allò que us deia de la droga.

Però m’he proposat ser sincera, i llavors ara toca confessar-vos que jo quan he signat menys llibres ha sigut precisament per Sant Jordi. Els autors com jo (que no sortim a la tele, que no tenim padrins a la premsa, que ens escrivim nosaltres els llibres) el dia de Sant Jordi ens (perdoneu, eh) mengem bastant els mocs, sobretot quan ens col·loquen en una parada envoltats de primeres espases de les llistes de vendes, aquells personatges que detecten els objectius de les càmeres i tenen un catàleg de somriures desplegable sota el nas.

Us en poso un exemple. Tens a una banda una dona lluenta que no solament no ha escrit el llibre que promociona sinó que ni tan sols és del tot seu el cos que avui llueix al teu costat; i a l’altra banda, un que sí que s’escriu els seus llibres però com se’ls escriu, a raig, amb tot aquell cartró pedra de les novel·les barates, ambientant les seves històries en èpoques remotes i documentant-se a cops de Google, amb diàlegs de telesèrie tevetresenca i personatges que de tan plans ja fan un sot a terra per enfonsar-s’hi. I tant l’una com l’altre, et miren i no te reconeixen, però s’han vestit d’amabilitat i et saluden i es miren el teu llibre tres segons seguits i et diuen un «molt bé» que et va directe a la melsa. I tu somrius com se somriu als còmics, ensenyant fins i tot els queixals, amb les galtes en tensió i els ulls fora de les òrbites, perquè el somriure espontani te l’ha trepitjat la gentada que passa de llarg perquè ni et veu entre l’esfinx i l’Indiana Jones.

Així sol ser fins que vas a petar a una parada on el llibreter ha tingut una mica de criteri i ha agrupat els escriptors per espècies i subespècies, les esfinxs aquí, els Indiana Jones allà, i els ningú els cuidarem una miqueta perquè pobrets se’ls farà eterna l’hora. No us podeu imaginar tot el que et passa pel cap de 16 a 17 h quan tens un bolígraf a les mans i mig Catalunya et mira i fa aquella cara de qui-collons-és-aquesta-toia. Fins que arriba una cara amiga o un anònim-portador-de-droga i et justifica l’espera d’una manera tan pètria que el segrestaries si més no fins que fossin les 16.59 h i poguessis fotre el camp de l’aparador.

Perquè és un aparador, això de Sant Jordi. De cop i volta et tornes producte. I jo ja ho sé que els llibres són productes, que fa més de quinze anys que treballo al sector editorial, però Sant Jordi t’ho fa tan evident que si et mires fixament la pell del canell t’hi pots arribar a veure un codi de barres, i no a tots ens queden bé les ratlles. Llavors ve la segona lluita interna, la del jo producte contra el jo creador, i aquesta és de frenopàtic. El primer et repeteix que això ja ho sabies, que les regles del joc sempre han sigut aquestes i que no pots sorprendre’t a aquestes alçades, i el segon t’insta a fugir d’allà i tornar al teu cau, però com collons es fuig del centre de la ciutat ple de gent que camina a pas de processó? No es pot fugir. Ara ja hi ets, així que fes el que puguis. L’Indiana Jones explica sopars de duro i l’esfinx ensenya l’escot. Tu què els pots oferir? No! Què fots amagant-te sota la taula? Que l’important és el llibre i no tu? Demà potser sí, avui no. Avui la gent busca cares amb qui fer-se la foto i canells que els rubriquin portadelles. Cara i canell, doncs, fins a les 17.01 h i amb dos collons. Va.

I podria seguir, però diria que us n’heu fet una idea amb aquest petit apunt basat en fets reals. I ara ve quan matiso. Sant Jordi fa falta, fa falta perquè la resta de l’any es puguin seguir fent llibres i bla, bla, bla. El sector editorial funciona així aquí i bla, bla, bla. D’alguna manera, de les vendes d’aquest dijous en depèn la meva feina de tot l’any —empasso saliva. Vull dir que quan es deixin de vendre llibres (d’esfinxs, d’Indiana Jones o de ningú) se’n deixaran de fer —m’apunto a un curs subvencionat de torner fressador. I aquí arriba la tercera lluita interna, la més complicada: la de l’artista contra la professional, la de qui voldria viure d’escriure contra qui viu d’editar, traduir i corregir el que escriuen i «escriuen» els altres. I aquesta lluita no la visc el dia de Sant Jordi, sinó cada dia de l’any, no s’acaba mai i avui us l’he intentada explicar.

Bon Sant Jordi. Compreu llibres dijous. Llegiu llibres sempre.

Advertisements
Estàndard

8 thoughts on “De lluites internes

  1. Dolors Vergara ha dit:

    Sant Jordi ha d’existir perquè compri llibres qui no ho fa la resta de l’any (ni llegirà els llibres que compra, regala, li regalen…) i així la maquinària de la indústria editorial continuï rutllant i ens permeti als rarets que comprem, regalem i llegim la resta de l’any seguir amb les nostres rutines.
    Ja fa anys que no faig festa per Sant Jordi perquè és el pitjor dia per visitar una llibreria, demanar els llibres que no solen estar damunt del taulell i que els venedors et mirin com dient:” Què fas demanat llibres avui?”mentre et baralles al carrer per poder fer dues passes seguides. No, em nego. Quan jo vull un llibre signat aprofito les presentacions, els clubs de lectura,….o sigui que ja ens veurem, Tina 😀

  2. El proper sant Jordi fotem una performance d’entrevista; Comando teatre invisible, amb càmeres i periodistes, coi !! Agitar els espectadors anònims. Fer-se visible. Captar l’atenció.

    M’hi apunto com actor o càmera zoom, oculta ;))

  3. belén ha dit:

    Molt encertat, Tina. El reconeixement pel que fas ÉS una droga. Tots tenim, com dius, la vena exhibicionista, i és una lluita frenar-la perquè l’ego no se’t dispari i et converteixis en un egòlatra insoportable que només es mira el melic, desplega els seus talents a tort i a dret i mai no mira el seu voltant ni s’interessa pels demés. És una fantástica i saludable decisió, la teva, de no signar. Sàpigues que tens tot el meu reconeixement.

  4. Enhorabona. M’ha encantat el teu escrit, i tens tot el meu respecte per no voler ser esfinx ni Indiana. Jo, amb les teves paraules, em considero suficientment signat; espero que tu et consideris suficientment valorada des de l’anonimat d’aquest humil lector.

  5. Doncs jo tindré la sort que em signis el llibre ben aviat sense cues ni aglomeracions. No hi haurà Indianes ni esfinxs, però fans d’en Harry Potter i de Justin Biever, uns quants… Encara ets a temps d’amagar-te, Tina!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s