podria ser un blog

Al parc: final feliç

Aquest és l’últim cop que escric sobre parcs i tobogans. Avui ni els celebro ni els maleeixo, només em fan de complement de lloc per a uns fets que van passar dilluns i que dins del meu cap passen i tornen a passar una vegada i una altra.

El parc on érem dilluns era un d’aquests tancats de fusta que posen a les grans avingudes de la ciutat, amb un munt de sorra a dins i un tobogan d’aquests moderns que tenen tot de cordes i ferros i fustes per pujar-hi de mil maneres però baixar-ne només lliscant. Perquè a ciutat tenir fills és com tenir gos des del punt de vista dels qui pensen els espais públics.

Així que ens teniu a tota la família dins d’un tancat d’aquests, la família i una altra família que és com de la família, i que des de dilluns ho és més encara. Quatre nens juguen ara a la sorra ara al tobogan mentre quatre adults parlen ara de feina, ara dels nens, ara del temps, ara de les coses que passen. El temps s’atura dins d’un parc, és com una nota al peu de pàgina del dia. Parlàvem segurament de copilots i malalties mentals, o del futur dels quatre que ja tenien les vambes i les butxaques dels texans plenes de sorra. Fins que.

Cop sec a terra. El soroll d’aquell cop el torno a sentir ara i tots els òrgans se’m mouen un mil·límetre de lloc. Una de les meves dues filles ha caigut a terra, d’esquena, des de dalt del tobogan (uns dos metres). El cop, aquest soroll esgarrifós, és la seva esquena contra terra. Son pare i jo ens hi llancem no sé ni com. Cridem el seu nom. Ella està estesa amb cara de terror i li surt una mica de sang per la comissura del llavi. (Aquí és quan us aviso que tot acabarà bé, molt bé tenint en compte com comença. No us desitjo ni la mil·lèsima part del patiment i el terror que vam viure dilluns durant unes hores.) La incorporem, li parlem, no sé què li diem, les dues famílies senceres al seu voltant, i algunes persones més que no recordo.

El CAP és al carrer de sota. No ens ho pensem ni un moment. Son pare l’agafa a coll mentre obro la porta del tancat. Encara toco la fusta de la porteta quan veig que el cap de ma filla fa un gest de pèrdua de consciència i cau sobre l’espatlla del meu home. Recordar aquest gest em fa deixar de teclejar per agafar aire i no trobar-ne, em torno a ofegar.

A partir d’aquest moment (i per això escric això ara), després del crit d’ell («Ha perdut la consciència! No respira!»), el meu cap deixa de pensar i només sóc ulls i cames. Els ulls veuen la meva altra filla asseguda a la sorra, els dits arrebossats, plorant sense buscar consol, com si estigués sola i sabés que ara ningú pot consolar-la. És una escena que veig tan definida que inventaria la màquina del temps per tornar-hi i desfer-la agafant-la a coll i eixugant-li les llàgrimes amb la màniga del meu jersei. I les cames corren cap al CAP darrere el meu home amb la meva altra filla a coll. Amb els sotracs veig que obre els ulls i reacciona, que sí que respira, que mira, que fins i tot diu alguna cosa, però encara tinc el cervell aturat, o vull pensar que l’hi tinc perquè per sempre em sentiré incapaç d’escriure el que em va passar pel cap, el que vaig pensar, el que devia pensar, quan la vaig veure perdre el coneixement.

M’hauria agradat ser capaç de començar a escriure aquest text a partir d’aquest paràgraf, trobar la manera de fer-ho sense haver d’explicar-vos que dilluns va passar el que va passar. Però necessito que entreu al parc amb mi i sentiu el cop sec, i agafeu la porteta de fusta i veieu el seu cap a l’espatlla d’ell, que correu i travesseu el carrer sense mirar el semàfor, que entreu al servei de pediatria del CAP cridant i buscant ulls que us entenguin.

Vaig deixar de pensar. Vaig deixar de pensar tant que recordo que vaig dir «On és el CAP?», perquè ho havia oblidat tot. I no sé quantes mans, però jo en vaig veure moltes, em van indicar el camí i vaig sentir que de tots aquells dits sortien ànims gairebé visibles i volant per l’aire, directes cap a nosaltres tres, passant de llarg la meva altra filla, la que seguia a terra plorant i que va ser consolada per la meva altra família durant unes hores. Aquesta imatge, la de les mans, mentre jo m’adono que tinc el cervell aturat perquè ni sé on és el CAP, ni el meu cap, és una de les sis vinyetes que em calen per descriure la tarda de dilluns.

Vinyeta u: el cop sec i ma filla estirada a terra.

Vinyeta dos: el cap de ma filla caigut a l’espatlla del meu home.

Vinyeta tres: la meva altra filla a la sorra plorant.

Vinyeta quatre: el bosc de mans dient-me on és el CAP.

Vinyeta cinc: entrar al CAP i veure que la de recepció té desactivada la humanitat fins al punt de seguir emplenant un document mentre tothom crida com nosaltres.

Vinyeta sis (tres hores després): ma filla ballant i rient en un box d’urgències d’un hospital.

Entre la vinyeta cinc i la sis passen hores, proves de tota mena, radiografies, maldecaps burocràtics, etcètera. Però la sis deixa ben clar que tot acaba bé, molt bé. Que tot plegat ha sigut un toc de crostó de la vida com dient «viu, collons!». Ara ja ho veig així.

I penso en el meu cervell aturat i no deixo de sorprendre’m, jo que tot el sant dia tinc l’olla a mil, com pot ser que no pensés? Com pot ser que ens puguem protegir fins aquest punt? És això l’instint? És això… ser pares? Desactivar el pensament quan és clar que et farà nosa per resoldre una situació de risc per als teus fills? Hi dono voltes, hi donaré voltes, sé que ara que puc pensar-hi no deixaré de donar-hi voltes. I busco a qui donar les gràcies d’aquest final feliç, i buscar-ho és pensar i és tan transcendent que m’ho he de dosificar per no caure en un abisme.

Així que a tu, qui siguis, gràcies per aquest final feliç al parc.

finalfeliç

Anuncis
Estàndard

11 thoughts on “Al parc: final feliç

  1. Geno ha dit:

    A veure, confessaré quan veig el teu butlletí, deixo el mail sense obrir, perquè es mantingui en negreta i quan tinc un moment o vull sortir de la peixera de on estic ficada, doncs el obro i el llegeixo, uns m’agraden més uns menys, uns em fan gràcia o no, però a veure avui quasi em surt el cor per la boca. No sabia quina careta posar a l’espatlla del teu home i quina careta deixar a la sorra plorat i necessitava anar a les dos a abraçar-les. Això no es fa!!!!!

  2. He aparcat el text urgent que tinc entre mans des de fa mesos per llegir aquesta perla que m’ha commogut. Ara entenc perquè a vegades veig nanos que donen puntades de peu al puto mobiliari urbà tot dient: “dolent, dolent!”

  3. Neus ha dit:

    M’alegre tant que haja sigut un final feliç, Tina! El cap se’t va aturar, sí, però les cames i els ulls no, i això era el que necessitaves utilitzar en aquell moment: les cames per reaccionar de seguida i els ulls per ser conscient del que passava en tot moment. Ara tens tot el temps del món per digerir el que va passar, però amb un somriure perquè tot va quedar en un ensurt.

  4. Dolors ha dit:

    Llegia el teux text i m’has fet retrocedir 21 anys perquè fa aquest temps vaig viure la mateixa situació amb el meu fill que, afortunadament ja en té 23 i està fent el treball final del carrera mentre s’inicia en el món laboral.
    He tornat a sentir que em faltava l’aire, que el món s’aturava en una seqüència -el soroll del cos contra la sorra, l’absència de plor, la sang (aquí va ser una cella esberlada), mentre tot al voltant girava vertiginosament i calia trobar un centre mèdic.
    I avui sí que m’ha rodolat alguna llàgrima per la galta perquè ja d’inici ens has dit que hi havia final feliç i jo he pogut deixar anar aquell glop d’aire que possiblement feia molts anys que era dins meu.

  5. Carai, Tina! M’alegro molt que hagi quedat en un ensurt. Això de ser mare i de ser pare és una gimcana bestial on has de saber gestionar patiments de tota mena. Jo no n’he après, encara. I el meu gran farà nou anys passat demà! Per sort, només hem visitat l’hospital un cop i hi vaig patir força i també va ser un final feliç.Sempre penso que tenim sort de tenir els fills sans i admiro els pares que conviuen amb les malalties dels seus fills, que viuen en hospitals i no perden la força i el somriure. Suposo que la “força” és a dins nostre i això sí que deu ser atàvic. Però espero no haver-la de posar a prova mai. També sóc de les que deixo de pensar quan m’espanto tant. Una abraçada i a gaudir d’aquests dies amb les teves princeses.

  6. L’instint no ens abandona mai, encara que ens pugui semblar que s’aburgesa una mica. L’important és que la teva filla està bé i que ha estat un ensurt que us ajudarà a créixer. No podem viure en cap bombolla i el món de vegades ens prepara algunes males passades que hem de superar i entomar de la millor manera possible

  7. Antònia Torres ha dit:

    Ai, Tina, no som mare i gairebé em fas plorar… Aquests moments de fastforward i càmera lenta al mateix temps són mals de païr… Tanta sort que el cant i el ball posterior ho col·loquen tot una mica al seu lloc després… Una abraçada forta!

  8. Retroenllaç: Què hi diu el pare?» Blog Archive » Urgències de pediatria al CAP de Manso

  9. belén ha dit:

    Tina, et vaig llegir fa un parell de dies, em va deixar glaçada el teu relat, com a tots. Coses així posen el comptador a zero.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s