diàlegs sants, podria ser un blog

Al parc, 1

—Mira’ls, que concentrats!
—Sssí…
—La sorreta els relaxa!
—A ells, sí.
—I a mi també!
—Fins que surt de les butxaques dels texans, de dins dels mitjons, de sota les plantilles de les vambes…
—Ha, ha, ha! Et veig negativa. Vine, posa’t al solet! Al solet!
—Al solet, ja.
—El solet ho cura tot.
—Tot. I el que no cura el sol, ho cura l’homeopatia, no?
—Exacte!
—…
—Com han crescut, eh?
—Sí…
—Encara recordo quan li donava el pit, al meu.
—Normal, a P3 encara l’hi donaves…
—El teu va fer biberó, no? Ntstè.
—…
—Donar-li el pit va ser el millor regal que m’hauran fet mai.
—Eeeh, aquesta conversa ja l’hem tinguda, crec.
—És que es crea un vincle, saps? Un vincle molt fondo, molt com d’aquí dins. Molt animal.
—Animal…
—Sí. Crec que després d’aquesta experiència, hem quedat connectats per sempre, el meu nen i jo.
—Connectats per sempre…
—No et passa?
—No.
—Vull dir, que quan és a l’escola, a vegades sento alguna mena de cosa, una sensació, no sé, estranya, incòmoda, i llavors quan el vaig a recollir la mestra em diu que ha estat tovet, saps?
—Tovet, ja.
—I jo ho he notat abans, no sé com dir-t’ho.
—Ja m’ho has dit: ho has notat abans, abans que t’ho digués la mestra.
—Al·lucinant, eh?
—Sí…
—Jo crec que això ho fa el pit. Per què oi que a tu no et passa?
—No, no em passa, no.
—És el pit. Es crea un vincle.
—Sí, ja ho has dit: animal.
—És que és animal, és… És atàvic! Atàvic!
—Ja, ja. M’ha quedat clar.
—És que és tan fort!
—Avui juga el Barça?
—EH? Ni idea. T’agrada el futbol? No ho hauria dit mai.
—No, no m’agrada.
—Ah. Llavors…?
—Res, res, pensava en veu alta.
—Ah. AMOOOR, CINC MINUTETS I MARXAREM A COMPRAR VERDURETA!
—Nosaltres també marxarem.
—Sap greu, eh, perquè s’ho passen tan bé amb la sorreta, oi?
—Sssí.
—RECULL ELS ESTRIS, VIIIDA!
—Ara vinc. Vaig a dir-li al meu que marxem.
—VA, PUUUÇA, QUE MARXAREM TOTS JUNTEEETS!
—Ja els he espavilat, tranquil·la.
parc1
—Bé, calma, al seu ritme, eh. Jo des que sóc mare que he entès com he de viure el temps.
—Eh? Ja…
—Si vas al seu ritme, gaudeixes més els moments, els importants. Anar junts pel carrer, fixar-nos en les fulles que hi ha terra, en un contenidor, en un gos, en els colors del semàfor…
—Els colors del semàfor: verd, taronja, vermell, no?
—Sí, però mirar-los amb els SEUS ulls…
—Això també deu ser «atàvic» perquè jo no… VAAA, QUE MARXO, EEEH?

Advertisements
Estàndard

14 thoughts on “Al parc, 1

  1. Francesc ha dit:

    Ei, la tia aquesta del pit, li diu “pare” al seu home/company/nòvio/amant? És que ja me la veig venir…

  2. belén ha dit:

    bo, Tina, i tant! a la tia del pit que mira com cauen les fulles de l’arbre, la podries haver fet trepitjar una tifa de gos. si jo vaig al ritme de les meves filles, aniríem totes plenes de merda fins les orelles, hahaha!
    Belén (poc pit, poc tova…)
    xulo el conte, m’agrada aquesta vena de mare realista 🙂

  3. Geno ha dit:

    jejeje, a mi lo “atàvic” no em funciona. i el vaaaaaa, vaaaaa, vaaaaaa, vaaaaa collons, tampoc. Aix! que que dec ser desnaturalitzada.

  4. Ruth ha dit:

    llegint, he somrigut tot sentint-me alleujada del meu sentit de culpabilitat … gràcies Tina. M’encanta llegir-te.

  5. Retroenllaç: Al parc: final feliç | Tina Vallès

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s