podria ser un blog

El veí de dalt

Quan el veí de dalt empaita la seva filla de dos anys per casa, les parets mestres de la meva pateixen atacs d’epilèpsia. Fa gairebé dos metres, la veu li surt dels talons i té uns ulls tan foscos que et fan ombra quan et miren.

Quan el veí de dalt parla per telèfon amb un client, les paraules de la seva conversa es mesclen amb els meus pensaments més amagats, els que no diria en veu alta ni per tot l’or del món. Ven pisos i quan diu diàfan es despentinen totes les velles del barri que encara tenen cabells.

Quan el veí de dalt canta cançons dels vuitanta a la seva filla que no vol sopar, a casa tornem al passat estirats per les orelles i els dits se’ns en van cap al casio que vam recuperar de l’armari dels mals endreços de ca la sogra. Desafina tant com respira i quan fa falsets a tots els gats de la ciutat se’ls giren els ulls del revés.

Ara el lector ja pot imaginar el meu veí. Però el meu veí no és com aquest veí meu que el lector imagina. El meu veí ha sigut atrapat per les meves tecles, li estic fent vudú amb verbs, noms i adverbis, i ja no el reconeixeria ni sa mare, i tant me fot. Jo només l’utilitzo per embrutar el puto full en blanc i de passada cagar-me en tot el soroll que fa. Que el meu veí, i ara sí que parlo del de veritat, mou mobles de matinada, els arrossega per mig pis, com si dubtés si l’armari del dormitori no quedaria millor al rebedor o el sofà al safareig. Llença-ho tot pel balcó, li diria, si sabés que no em faria cas però així deixaria de fer gemegar els meus sostres com si fossin ogres famolencs dels contes dels pesats dels Grimm. Però és que me l’imagino corrent pel pis, parlant per telèfon, cantant vells èxits i arrossegant amb el dit d’una mà el moble del menjador, on hi ha la tele i l’aparell de música, decidit a fotre’l balcó avall si algú l’hi demana amb prou convicció ni que sigui amb un fil de veu des del pis de sota.

esqui

I ara ja torno a no parlar del meu veí, sinó del meu veí que surt de les tecles del tot transformat en una mena de gulliver de ciutat que avui m’he trobat a l’ascensor tot equipat, de les dents fins a les ungles dels peus, per anar a esquiar. Els esquís han partit l’ascensor en dos, i llavors era el meu veí del costat, i he pensat si ara correguessis o cantessis o moguessis mobles o venguessis pisos potser no em molestaries, i l’he mirat als ulls, i un núvol fosc m’ha emboirat la vista mentre la seva s’omplia de neu i l’ascensor fingia baixar sense moure’s d’entre el segon i el primer pis. Uns dies després, no sé quin dels dos ha tornat al temps real, hem passat pel primer, pel principal i en arribar a baix ens hem dit adéu com si els dos anéssim a treballar, però ara ell sacseja el seu esquelet per una pista blanca cantant temes dels vuitanta i jo el ridiculitzo en un full en blanc gaudint de l’immaculat silenci de la seva escapada a la neu.

Advertisements
Estàndard

2 thoughts on “El veí de dalt

  1. Mentre llegia el teu relat anava sonant dins del meu cap una altra melodia de fa temps, d’aquell serial crec que era australià: “neighbours, everybody needs good neighbours…”.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s