podria ser un blog

Estúpids a la piscina

Convençuda que de piscina en piscina passarà aquest estiu, una de les vegades que estava ridículament en remull sense fer res concret vaig buidar mentalment la sofisticada bassa de color blau inversemblant i tot va deixar de tenir sentit, si mai n’havia tingut cap, o per fi en va tenir de debò, no ho tinc clar, i potser quan acabi d’escriure això ho aclariré, que aquesta és la intenció d’aquestes ratlles que enceto en una hora en què normalment porto banyador.

Si avui estic seca, vestida com una persona civilitzada i còmodament asseguda en un teclat és perquè per fi ha refrescat i ha plogut i ha deixat de ser tan coherent banyar-se en un rectangle immens d’aigua ple de gent desconeguda que fa tot de gestos que fora de l’aigua serien absurds.

Aprofito, abans de perdre’m entre els meus deliris sobre l’estupidesa a les piscines, per dir que la gespa no és còmoda, que el primer que va mentir sobre això en comptes d’esquena devia tenir una post de planxar o un menhir, jo què sé, però que jeure sobre una tovallola molla estesa damunt d’una catifa d’herba hipotèticament habitada per bitxos que és impossible que vegi sense les ulleres no és ni de lluny sinònim de felicitat, no de la meva, tan tova que és la cadira del despatx.

Els gestos absurds fora de l’aigua deia abans, i no parlava de nedar, que de nedar n’hem de saber tots per si mai el món decideix tornar a ser un planeta ple d’aigua i llavors resulta que hem de desplaçar-nos-hi sacsejant braços i cames, tot i que ben mirat ara que ens movem amunt i avall caminant no m’atreveixo a afirmar que tothom sàpiga circular pel carrer com tocaria, i menys quan aquest carrer és a ciutat i al mes d’agost, però em torno a allunyar de les piscines, i precisament avui que les tinc físicament lluny és quan hi vull estar psíquicament a prop.

Sí, he dit psíquicament i no mentalment, perquè tot això més que reflexió és deliri, que a mi quan em treuen les ulleres i em posen en remull m’agafa un profund atac d’introspecció recargolada que em porta a buidar piscines, arrencar banyadors o fer menjar gespa amb bitxos al graciós energumen que sol empènyer els individus secs a l’aigua erradament convençut que si no s’han mullat encara és perquè esperaven la seva divina empenta.

L’absurditat dels gestos, a veure si no perdo el fil, que fem dins de l’aigua si buidem la piscina, penseu-hi, reproduïu aquelles maneres idiotes d’ajupir-nos per estar en remull quan som a la banda que toquem; i torno a aparcar un moment els gestos per inventariar totes les frases, una desena com a molt, que solem pronunciar dins de basses sofisticadament blaves: aquí toques?; d’entrada està freda però després ja no; està bona, eh? (l’aigua… no?); no et mulles el cap?; enfonsa’t i se’t passarà el fred; tu quant aguantes sota l’aigua?; jo és que si no em tapo el nas no em puc enfonsar; per què no obres els ulls sota l’aigua; (fent el mort) ah, això és vida! (noteu la conya de…, res), i no segueixo, que fotrem el camp a banyar-vos, que som uns addictes al clor i ja ens hi estem veient.

piscinaestupidaTot això perquè fa uns dies, en remull i ridículament ajupida a la part que tocava d’una immensa piscina maresmenca plena de gent desconeguda si descompto la meva família i un parell d’amics, vaig deixar d’enfocar la mirada, cosa que d’altra banda sense ulleres em costa ben poc, i l’aigua va desaparèixer per mostrar-me un espectacle que si no fos perquè l’adjectiu està més que suat podria arribar a dir que era dantesc. Sense l’aigua, la parella enllaçada per les cames, l’avi que ensenyava a nedar a la néta agafant-la de les mans, els tres russos que jugaven a passar-se la pilota voleibòlicament, les tres nenes que comptaven quants segons aguantaven sota l’aigua, les dues senyores que intercanviaven receptes estiuenques de pasta mentre feien mig el mort mig la fulla seca en un toll, tots queien de morros, de cul, de cap, a terra i de sobte estaven exageradament a prop els uns dels altres, que la distància quan es buida d’aigua s’encongeix, i en voler sortir de la piscina, alguns coixejant, no arribaven al primer dels tres esglaons de l’escala metàl·lica, així que el més cepat dels eslaus s’oferia a fer de quart graó i es deixava trepitjar l’esquena per tots els que mig molls i mig avergonyits volien fugir d’aquella bassa sofisticadament blava que fins fa un moment els tenia l’enteniment segrestat, perquè els humans quan veiem una piscina correm a treure’ns la roba més de pressa que els actors porno al minut dos de la pel·lícula, potser perquè temem que es buidi i ens faci recordar que de vegades podem ser tan estúpids.

Advertisements
Estàndard

3 thoughts on “Estúpids a la piscina

  1. Retroenllaç: Gràcies per vindre | Azures

  2. Es curiós,durant l’any vaig a nedar més o menys un cop per setmana, però ja fa més d’una setmana que estic de vacances i no he trepitjat cap piscina, què em passa? també faig vacances de nedar?

  3. Retroenllaç: Gràcies per vindre – Azures

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s