podria ser un blog

La Conxa que no existia

Ahir vaig veure la Conxa que no existia; vull dir que si hagués existit la Conxa, hauria sigut aquella dona que seia ahir al meu costat, a la sala de cinema del Caixafòrum, amb camisa florejada, faldilla llarga i beix, sandàlies ergonòmiques de farmàcia i una agendeta minúscula on va apuntar totes les activitats culturals del centre que no es volia perdre. Si va existir, aquella dona d’ahir ERA la Conxa perfecta; la pell torrada pel sol, però no el sol de platja, sinó el de passar el dia carrer amunt i carrer avall, de museu en museu, de llibreria en llibreria, i la mitja melena grisa mal pentinada perquè no hi ha temps per aturar-se en cap mirall, que la cultura se’ns escapa de les mans. Jo l’imaginava així, la Conxa que no existia.

Van ser molts els vespres d’avorriment de tardor i hivern maresmencs que vaig sentir parlar de la Conxa. La senyora Maria se servia una mica més de te amb la mà tremolosa, mirava en aquell punt entre la paret i el sostre on semblava que tenia amagats tots els records, en triava un i me’l teixia com es teixeixen els records, amb el fil de la veritat i el de la ficció ben trenats. Si no hi sortia la Conxa, m’ho creia tot; si hi sortia, no. Era massa irreal tot el que la senyora Maria li feia viure. La Conxa que no existia aviat va ser per mi la senyora Maria que no va poder ser.

Així que ahir vaig tenir al costat la senyora Maria que no va poder ser, i la senyora Maria que va poder ser va ser molt i moltes coses quan jo encara no era res i decidia, o pensava que decidia, què voldria ser. No em vaig atrevir a preguntar-li si es deia Conxa, m’hauria dit que no i ara no estaria escrivint això, per fi. La vaig deixar parlar i va parlar, una veu de Conxa que no existia que se’m va instal·lar als pelets del clatell. La vaig sentir abans de mirar-la, i quan vaig girar el cap: la Conxa! I si va existir? I si és ella? Però seria molta casualitat que coincidíssim ara i aquí, tants anys després de la mort de la senyora Maria, quan ja cap de les dues no la deu tenir als pensaments més d’un cop a l’any.

No era la Conxa que no existia, però sí que ho era, perquè la Conxa no havia tingut mai cara per mi fins ahir. I això ha fet que més de vint-i-quatre hores després pensi tant en ella i en els vespres passats a ca la senyora Maria que ja m’hagi decidit a escriure sobre elles, la Maria que va ser i la que no va poder ser, perquè aquella vella antipàtica va ser moltes coses per mi, que als disset anys tenir una amiga que en compta més de setanta és com carretejar una medalla enorme que tothom creu que o no és teva o és falsa.

Era meva i autèntica, l’amiga Maria, i encara és més meva la Conxa que no existia, un personatge que amb els anys m’he convençut que va ser inventat per a mi, perquè m’empenyés a ser una mica, només una mica, més del que la senyora Maria va poder ser. Això és el que intento, ser amb totes les lletres, i fer que les dues Maries siguin, tants anys després, alguna cosa més que un record d’un cop l’any. Miro aquell racó entre el sostre i la paret, agafo els dos fils amb els dits i intento fer realitat la Conxa que no existia, per la vella antipàtica que va ser només el que li van deixar ser, i el que no s’ho va inventar per a mi per endolcir-se la vellesa alhora que em salava la joventut.

The hand of the man and woman connected with a red

Advertisements
Estàndard

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s