diàlegs sants

El que no s’han dit

datafono

Era a la caixa esperant que em cobressin, la caixera passava la targeta de la dona que tenia davant i ha vingut un noi, l’encarregat, i hi ha hagut aquest diàleg breu:

—Amb quina clau cobres?
—Amb la «ANNA».
—Ja ho sé, que et dius Anna.
—…
—Però, i el codi?
—El 667.
—Gràcies.

El noi se n’ha anat i la noia ha seguit cobrant-nos a tots els que fèiem cua.

No, no ha anat ben bé així. Ha semblat que anava així, però ha anat d’una altra manera. El noi, l’encarregat, ja feia estona que l’havia vist papallonejant en un mostrador d’una altra planta, diria que flirtejant amb un altre noi més o menys de la seva edat (parlo de gent de quasi-vint anys). M’hi he fixat perquè jo buscava un llapis portamines just al costat i no he pogut evitar escoltar i observar la conversa entre els dos nois, plena de sobreentesos i riures aguts.

Quan l’encarregat s’acostava a la caixa de la tal Anna, jo li mirava les mans, a ella. I de cop i volta les mans han deixat de fer el que se suposava que havien de fer, passar una targeta pel datàfon, i s’han quedat quietes uns segons, els suficients perquè jo deixés de mirar-li les mans per veure-li la cara. Somreia molt lleument i mirava cap al passadís. Mirava com venia l’encarregat. Ha sigut brevíssim l’instant d’aturar-ho tot i somriure, de seguida ha tornat a mirar la targeta i el datàfon, però les mans, que jo ja tornava a mirar, ara es movien nervioses, la targeta ha costat de passar, ha hagut de mirar l’import que havia de teclejar un parell de cops i llavors ha arribat l’encarregat amb el seu diàleg breu sota el braç.

«Ja ho sé, que et dius Anna» ha fet que la tal Anna somrigués menys lleument, i teclegés l’import mostrant tota la dentadura al datàfon; tot i que se li veia a la mirada que lluitava per dissimular aquella alegria, no ha pogut deixar de somriure fins que ha teclejat l’import de la meva compra.

La tal Anna m’ha semblat un llibre obert, se’m fa impossible descriure-us tots els gestos i cares que ha fet des que l’encarregat ha vingut pel passadís i fins que se n’ha anat, i diria que han passat només dos minuts. I ja he escrit el que s’han dit. Però el que no s’han dit, no.

I pensareu, però no has dit que minuts abans l’encarregat flirtejava amb un altre noi? Llavors, què és el que no li ha dit a l’Anna, l’encarregat? Intentaré explicar-ho.

Estic gairebé convençuda que l’encarregat o ja sabia amb quina clau i codi cobrava la tal Anna o no necessitava saber-ho, que si ha vingut fins a la caixa ha sigut per fer-se veure, per marcar territori, per fer el mateix que feia minuts abans amb el noi del mostrador, però la noia de la caixa resulta que és tímida, o que es pren seriosament un flirteig que per a l’encarregat i el noi del mostrador segurament només és una manera com una altra de passar l’estona mentre treballes en una feina que t’avorreix o se’t fa repetitiva. O alguna cosa per l’estil: potser era el seu primer dia i la noia encara no sap descodificar els gestos de l’encarregat.

El cas és que l’encarregat, amb el seu acostament fins a la caixa de la tal Anna i les seves preguntes com a molt li ha dit: «Sé que et dius Anna i em ve de gust flirtejar amb tu.» I quan la tal Anna ha reaccionat com ha reaccionat, el noi ha vist que aquella noia no és «flirtejable» i no ha seguit el joc com l’havia seguit minuts abans amb el noi del mostrador. Però em fa l’efecte que ha fet tard i que en la tal Anna ja hi ha arrelat alguna cosa, que el diàleg breu que us reproduïa al principi, i sobretot el «Ja ho sé que et dius Anna», ha fet que a partir d’ara la tal Anna estigui atenta a tots els gestos de l’encarregat i els descodifiqui erròniament, encara que el noi l’eviti, la tracti tan fredament com pugui, no li torni a fer mai una pregunta de la qual no necessita saber la resposta.

I també pot ser que tant el noi com jo hàgim descodificat malament els gestos de la tal Anna i en realitat ella només hagi somrigut perquè li ha fet gràcia que el flirtejador oficial de la botiga hagi decidit llançar-li l’ham a ella també. Pot ser que ella sàpiga perfectament què volen dir tots els gestos i preguntes de l’encarregat i jugui a fer el paper de noia tímida que es pren seriosament els flirteigs perquè li convé per les raons que siguin.

Però el que m’interessa de tot això no és si la tal Anna i l’encarregat s’entenen o no s’entenen els gestos que fan quan es parlen. Tant me fa si flirtegen o no, si va de debò o és que s’avorreixen. El que m’interessa és el que hi pot haver, tot el que hi pot haver, entre guió i guió d’aquest diàleg breu, tot el que si jo no us hagués explicat res, hauríeu pogut imaginar que passava mentre aquests dos parlaven.

Advertisements
Estàndard

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s