monòlegs endimoniats

Em van venir a buscar

minaEm van venir a buscar, dius. Qui? Qui et va venir a buscar, eh? Per fer què, et va venir a buscar? Eh? Que feies fotos de fotos de festes? Això van venir a buscar? O sigui, se suposa que hi ha algú que va a una festa i fa fotos, molt bé. I després véns tu i fas fotos de les seves fotos? És així? Fotos dels seus dits passant les fotos de la festa al seu mòbil recontramodern? Això van venir a buscar? Sí? Per fer-ne què? I et paguen! El més collonut és que et paguen! Per quan un making of, eh? Algú que gravi com tu fas fotos de les fotos que un altre passa amb el ditet pel seu mòbil? Bonic que seria, eh. L’art dins de l’art, la foto dins de la foto, la foto dins de la foto i dins de la pel·li de com es va fer la foto de la foto. És això el que vénen a buscar, no? Noves maneres de no dir res però seguir amorrats sempre al micro, no? I t’ho paguen! És que tu no vas ni a la festa! Que fixa’t tu quin suplici seria, eh? Com anar a la mina, iiigual! Que hi ha unes condicions, dius. Que les fotos de les fotos de la festa les fas sempre, i repeteixes sempre fent morrets de cos de lletra 14, l’endemà, i si pot ser l’amo dels ditets ha d’estar encara sota els efectes de la ressaca. I rius, quan dius això. Fa una gràcia que diguis ressaca, com quan els nens diuen polla, iiigual. I se suposa que això que fas ens ha d’obnubilar fins al punt que anem a la galeria on ara exposes les fotos de les fotos. I les fotos es venen! I es veu que realment les vens! I la conya és que faràs una festa per inaugurar l’exposició i vindrà la gent que va fer les fotos que tu vas fotografiar, la gent que surt en aquelles primeres fotos i la que s’ha deixat retratar els dits, tots allà fent fotos, tots fent fotos menys tu, que no en faràs, que ja has dit que no en faràs, que tu en faràs l’endemà, que quedaràs amb les seves ressaques i els seus dits, i tornes a riure tapant-te la boca i ensorrant el cap entre les espatlles, et poses una mica vermell i tot, que tendre. I suposo que llavors vindrà una altra exposició, la de les fotos de les fotos de la festa d’inauguració de la teva primera exposició. Ets llest com una mala cosa, això no t’ho acabaràs mai, és una mina, sí que és una mina! I només t’haurà calgut anar a què?, quantes festes? Només a les teves, i sense fer fotos! Et van venir a buscar perquè et toquessis els ous a les teves festes i cobrant. Hi ha gent que paga i pagarà i cada vegada més calés per veure’t no fer fotos a les festes, perquè l’endemà retratis dits de ressaca embrutant la pantalla del mòbil amb el greix de les seves cares retratades i adormides, cares que brillen de nit i brutegen de dia. Et van venir a buscar, dius. I ho dius mirant a càmera perquè ja n’hi ha una altra que ha vingut a buscar-te, que heu fingit que trucava a casa teva casualment, perquè passava per aquí, que vius al barri de moda, i tu precisament ara t’estaves fent un batut de mango, papaia, quinoa, seitan i no sé quantes coses més, i aprofites per dir que després de tants anys d’anar a festes per feina, subratlles per feina amb cara de he-patit-molt-per-arribar-fins-aquí, ara has decidit cuidar-te, i mentre fas anar la liquadora, la presentadora passeja per casa teva, plena de fotos de fotos, i recita les ciutats que has visitat, la gent que has conegut, tots els que t’han vingut a buscar, que no sé com no ha trobat una cua a l’entrada del teu àtic i un marcador electrònic donant tandes. Us beveu o mengeu o absorbiu el batut i apaguen la càmera perquè el vomiteu, imagino, i després sortiu al carrer i fugiu del centre dient-ne pestes, és molt sacrificat viure a la moda, i aneu a petar a un polígon mig abandonat i allà, a peu de carrer, parleu del caràcter efímer de l’art contemporani i del discurs social que hi ha al darrere, del compromís de l’artista, del risc creatiu, i tu perboques epítets indigeribles mentre ella fa que sí amb el cap amb tant d’èmfasi que fa por que no s’acabi foradant el tòrax. I llavors ve el moment sublim en què ella et fa una foto i tu fas una foto de la foto que t’ha fet ella, dels seus ditets llargs i prims amb les ungles vermelles. I tots dos fingiu les ressaques mentre de fons veiem els treballadors de la fàbrica de davant, que semblava abandonada però no, desfilant amb entrepans de tres pams embolicats en plata i entaforats sota les aixelles, com els miners devien dur els pics i les pales, cap al bar del polígon. I la càmera fa un primer pla de la teva cara i ni així somrius, que forces posat de qui penca molt mentre a l’alçada del teu pit apareixen unes lletres entre cometes baixes: «Em van venir a buscar.»

Anuncis
Estàndard

2 thoughts on “Em van venir a buscar

  1. Ant ha dit:

    Literal: “De lo superficial ‘nar arribant… al rollu, saaaas?” Déu ens salvi de tota aquesta guarda!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s