Sant Fèlix

Als lavabos del Cosmocaixa.
—Meri?
Ella el sent però no el sent. L’ha vist però necessita fingir que no, cal que verbalment quedi constància que ha sigut ell qui l’ha trobada a ella. No ha de saber ningú que en realitat ella l’ha vist passar cap als lavabos i que, després de trobar els bastonets de pa per als seus fills morts de gana i avorriment, ha dit al seu marit que havia de pixar urgentment i que, com que als lavabos de dones sempre hi ha cua, no l’esperessin i seguissin visitant el museu tranquil·lament, que ja els atraparia.
—Meri? No ets la Meri?
—Eh? Eh…
—Meri! Sí que ets tu!
—Ai, hola…
—Que no em senties?
—Eh? No… Sí… És que per Meri no… Vull dir que feia tant de temps que no em deien…
—Txell?
—Sí…
—Se’m fa estrany…
—Ja…
—Fa més… català?
—Sí…
—Com estàs? Què fas per aquí?
—Mira, res…
—Res? No em diguis que passaves per aquí!
—No, ha, ha… És que… Anava al lavabo…
—Ha, ha, volia dir pel museu, dona!
—Ah, pel museu! Ha, ha… Doncs com tots, no?
—Et veig igual… Quants anys fa que…?
—No ho sé… Setze?
—Tants? Pot ser…
—Tu també estàs igual…
—Mentida!
—Que no, que et veig…
—…
—… doncs això, igual… però… daixò… què…?
—Què passa?
—És un xumet?
—Ui! Sí, li anava a passar una aigua. Li ha caigut a terra, a la Daniela.
—La Daniela…
—La meva… filla.
—…
—És aquella, la veus?
—No… On?
—Veus la dona morena… bé… vull dir, a veure…
—La negra?
—Sssí…
—Ai, és que no sé com dir-ho…
—No, sí, vull dir, és negra, tens raó.
—Jo no volia ofendr…
—No, no, ja ho sé que no, dona!
—La nena que té a coll és la Daniela, oi?
—Sssí…
—És… petita…
—Sis mesos.
—I tu i la…
—L’Emma. Estem casats. Ens vam casar embarassats.
—Que no la buscàveu? Ai, perdona, no…
—No, no passa res. I tu? Tens fills?
—Sí, sí, jo també, dos nens, però més grans que la teva. Sis i quatre anys.
—Caram! Ningú ho diria!
—Ha, ha, gràcies. Així que casat i amb una nena de sis mesos… Jo et feia voltant pel món, sense adreça fixa, a l’aventura, encadenant feinetes per subsistir sense vendre’t la teva taaan preuada llibertat…
—Para, para, para! Quants anys hem dit? Setze?
—Sí…
—La gent canvia amb el temps…
—Jo no…
—No? Encara…?
—Què?
—Res…
—No, digues.
—Cada cop que parlen les festes de Sant Fèlix per tele me’n record…
—Calla! Jo també.
—Sí?
—…
—No pensava que tu també…
—Doncs sí. Calla.
—Vaja, i per què…? Tots aquests anys…?
—Ho he sabut ara.
—No et segueixo.
—Que ha sigut ara, fa una estona, quan t’he vist anar cap al lavabo, que…
—Quan m’has vist anar…?
—…
—M’has vist i has vingut expressament?
—…
—Encara et poses vermella…
—Ja t’he dit que no he canviat.
—No t’enfadis, ara.
—Vés a rentar el xumet, que ta filla plora.
—Espera’m aquí, eh. Parlem una mica més. L’Emma s’endurà la nena, li toca dinar…
—No ho sé, a mi també m’esperen…
—Cinc minuts.
—…
—Dóna’m el teu mòbil, fem un cafè un dia…
—Crec que no…
—Un cafè, dona! Me’l deus! I m’expliques què has sabut ara, fa una estona, quan m’has vist i després has fet veure que no…
—…
—Meri…
—No em diguis així que…
—Meri, aquestes galtes vermelles…
—Et dono el número, va, apunta: 600 100 889.
—…vuit, vuit, nou. Espera, et faig una perduda i tindràs el meu…
—No, no cal, vés a… Ta filla, el xumet…
—Meri…
—Què?
—És el teu número, oi?
—Se la sent plorar des d’aquí, va…
—No te’n pots anar així. Has vingut tu…
—M’he equivocat. Se la veu molt maca, la Daniela. I l’Emma…
—Meri…
—Txell. I no és el meu número, és el de la meva osteòpata.
—Sóc capaç de…
—Ja ho sé.
Ella se’n va sense girar-se, però confia que ell la repassi de dalt a baix perquè s’està esforçant per caminar remenant el cul i ara celebra haver-se arreglat per anar al museu tot i que s’ha llevat de mala lluna perquè és diumenge i fa molt que no mandreja un matí sencer. Se’n va cap al lavabo —la comèdia fins al final—, no ha de pixar, però té una urgència, per Sant Fèlix.