traducció

Una bogeria: traduir Panero

[Però avui la puc fer. I aquest conte és el primer que li vaig llegir.]

Acèfal
(Projecte de conte)

«Ed io sentii chiavar l’uscio di sotto
all’orribile torre: ond’io guardai
nel viso al mio figliuol senza far motto.»
Inferno, XXXVII, 46-48

I.

Descripció de la Torre de Gualandi, al centre de Le Sette Vie, que serví de presó al Conte Ugolino i els seus dos fills i els seus dos nebots l’any 1289, amb una de les portes tancada per sempre darrere seu: descripció que ha de ser freda, objectiva, geomètrica, no gens poètica: com si qui s’ho mirés no fos l’autor, ni cap altre home, sinó l’objectiu insensible d’una càmera cinematogràfica.

II. Pressentiments d’Ugolino

1. Una nit, després d’una batalla perduda (la batalla de Meloria, a la desastrosa guerra amb Gènova, el 1284: va ser el retorn dels presoners fets en aquella batalla a Pisa un dels factors que més van influir en la caiguda del conte, quan s’havia convertit en dèspota de Pisa: però en aquesta ocasió se suposa que encara no era més que capità general dels exèrcits de Pisa), Ugolino somia que és al seu palau, en un banquet: li passen per davant dels ulls nombroses imatges de copes de vidre plenes de Chianti, el vi francès de Médoc; veu com s’aboquen a les copes líquids vermells o rosacis, i alguns gairebé negres: veu el vi vessat per tota la taula i se sent immensament borratxo: i de sobte l’assalta la sospita, vinguda no se sap d’on, que el que taca les riques tovalles no és vi, sinó sang.

2. Sent encara capità general dels exèrcits de Pisa, i després de derrotar, amb l’ajuda del seu aliat l’arquebisbe Ruggiero degli Ubaldini, els Visconti, els seus rivals per al govern de la ciutat (que l’havien empresonat i desterrat abans de 1276), entra triomfalment a Pisa i desfila juntament amb Degli Ubaldini pels seus carrers. No es fa esment dels seus sentiments, n’hi ha prou amb saber que experimenta un cansament profund, que amb prou feines l’alleuja l’orgull: la desfilada se li fa interminable. Aleshores, de sobte, li sembla que veu entre la multitud un home sense cap que l’aplaudeix frenèticament: es gira a l’instant cap a Ruggiero per demanar-li ajuda i pot veure com li somriu.

3. Discussió entre il conte i Degli Ubaldini, molt més tard, quan Ugolino ja és tirà de Pisa, a la biblioteca del palau de l’arquebisbe (per ordre del qual després haurà de ser tancat a la torre de Gualandi).

Del carrer arriben xiscles d’animals, potser porcs, atenuats pels vidres gruixuts i acolorits, i la veu d’una dona que canta una cançó incomprensible. Mentre Ugolino cada cop li parla amb un to més excitat, l’arquebisbe es dedica a fullejar calmosament un llibre, on es descriu, amb una cruesa singular, la castració d’un sant.

De sobte, Ugolino, borratxo de còlera, borratxo com en un somni, clava una manotada a la pila de llibres que hi ha damunt la taula de l’arquebisbe Ruggiero, a tall de comiat. Però hi ha alguna cosa que li reté la mirada i no el deixa marxar: una il·lustració visible en un dels llibres que s’ha obert en caure a terra. Era en veritat un dibuix molt estrany: tenia l’aspecte d’un home però no ho era. Hi havia, en efecte, en ell una incongruència que el mantenia allà immòbil i que, tanmateix, no aconseguia precisar. Sense fer cap cas a l’arquebisbe lleugerament atònit i divertit davant d’aquella interrupció del teatre de la còlera, il conte es va ajupir i va agafar el llibre que contenia aquell dibuix, aleshores va poder comprovar que la il·lustració representava un home nu, però cobert d’estranys signes: els seus intestins, que eren visibles, componien la forma d’una serp, i una calavera li ocupava el lloc de l’estómac: un dels seus braços sostenia un cor en flames, mentre que l’altre brandava el fred d’una espasa. Però aquells signes no estaven en l’origen de la seva estranyesa, tot i ser, com ja s’ha dit, molt estranys: el que el deixava perplex era la sensació d’una falta, d’una falta monstruosa en aquell figura. I aleshores ho descobrí: i en fer-ho sentí com si li haguessin robat l’ànima i es trobés, al capvespre, sol en una planúria i sense cap altra riquesa que un immòbil esglai que alguna cosa o algú li hagués robat l’esperit: i per un segon va pensar que no era estrany que només fos capaç de sentir aquell miserable esglai, si no tenia ànima. I és que allò, allò que faltava a la figura, era precisament l’emplaçament de l’ànima: la figura no tenia cap: aquesta era la seva divinitat o, el que és el mateix, la seva monstruositat; i li va sorprendre haver trigat tant a esbrinar-ho.

I després la seva mirada es va aturar en una llegenda, en llatí i part en grec, que hi havia a sota d’aquella figura, que atribuïa, pel que semblava, un nom a allò que havia perdut el dret de dir-se d’alguna manera. La inscripció deia:

DEUS AKÉFALOS, QUI IMPERAT OBSCURAM REGIONEM VENTRIS

I es va tornar a veure en aquell camp solitari, al crepuscle, caigut i malparat, i profundament perplex per no tenir ànima.

4. Ugolino somia que es desperta, a la seva habitació, i que les parets a poc a poc es van despullant i omplint d’una humitat fosca, fins que acaben tenint l’aspecte dels murs d’un calabós. No se sap si de dins o de fora —d’aquell improbable a fora— arriben xiscles d’animals, potser porcs. És en aquest moment quan es nota a la boca un gust dolç i viscós, i l’assalta el record imprecís, però tenaç fins a l’asfíxia, d’haver ingerit una substància enganxosa, esponjosa com la goma: de sobte es veu a si mateix aixecant-se i anant cap a l’única finestra i mira a través d’ella: i llavors experimenta la confusa sensació que és immortal.

III.

Ugolino es desperta, aquest cop de veritat, i es troba en una cel·la, en una cel·la real, i ho recorda tot, perquè el perdó del somni no dura indefinidament: allà hi ha els seus fills i els seus dos petits nebots que criden com animals, per la fam. No es pot descriure la fam, la reducció del cos a l’estat de boca, d’una boca àvida i dolorosa. Una boca que s’ha despullat de la paraula, de la paraula insípida.

I com que no es pot descriure la fam, es procedeix a descriure minuciosament la boca d’Ugolino, en un racó fosc de la cel·la, i se’ns relata de la forma més minuciosa les seves nàusees, badalls, etc. El mateix amb les seves mandíbules, la seva gola, etc.

Quant a la psicologia de la fam, es menysprea, i només s’esmenta com a molt que el seu desig, llavors, és una cosa distinta de la seva voluntat, que és com si el seu cos l’habités una ànima que ja no és la seva.

IV.

Mentre els petits criden com porcs, la seva mirada troba avergonyida —avergonyida, simplement, de mirar, de delatar la presència d’un ésser humà en aquell lloc on ja no és possible l’humà, la de Gaddo, el seu fill més petit, que tremola davant seu—, i el sent, amb aquella mescla d’exactitud i precisió que és pròpia de l’agonia, que diu:

«Pare, per què no m’ajudes?»

I després de dir això, Gaddo es reclina en un racó fosc de la cel·la, i se us relata de la forma més cruament informativa i menys poètica possible simplement que ha mort. I quan Ugolino ho sap, sap també que l’espera, horrible, el goig.

V.

Sense la concessió a la humanitat que suposava explicar el procés psicològic que porta il conte a devorar el seu fill mort, explicació que seria inútil, a més de falsa, perquè la decisió de fer-ho ha de tallar inevitablement tota continuïtat psicològica, veiem Ugolino en l’acte de fer-ho, devorant Gaddo sense a penes adonar-se’n. No hi ha voluntat en la fam, per això seria també mentidor veure el gest de devorar Gaddo des de l’òptica d’una voluntat qualsevol. La fam no és humana, no s’equivoca qui parla accidentalment d’una fam «sobrehumana»: la fam és, com deia Hesíode, una divinitat filla de la nit.

VI.

Ugolino, que fins llavors ha actuat «fora de si», és a dir, més enllà de l’abast de tota psicologia, desperta del seu trànsit dubtant entre la sacietat i el vòmit: però hi ha una cosa pitjor, una cosa entre les seves mans que escapa fins i tot a l’argument de la fam, que defuig tota lògica, fins i tot la menys humana i més desesperada: perquè, en efecte, té entre les seves mans tacades, òbviament de sang, el cap del seu fill petit i, quan es gira, veu el seu altre fill que se’l mira, no cal dir-ho, amb interrogació i horror: més encara quan veu que el seu pare li somriu, inexplicablement, com somriu agressivament el boig quan s’han tallat tots els ponts que ens podrien unir a ell. I, així i tot, Ugolino procedeix a raspar acuradament el crani i quan després l’obre i n’extreu el cervell, sap que allò no té cap lògica, només per obeir la lògica d’un somni; i si continua somrient és perquè també hi ha plaer en el malson, i el plaer més extrem, del qual l’home només està protegit pel Terror.

Descripció d’aquella bola enganxosa. Descripció breu de la sensació que produeix a la seva boca aquella substància elàstica.

En acabar de devorar-la sent la necessitat del vòmit, però no pot —o potser no vol— vomitar. Però està a punt de fer-ho quan sent una lleugera ebrietat que va creixent més i més fins que es transforma en una salvatge borratxera.

*
*   *

Una infinitat d’anys després, uns nens juguen en un camp solitari, al capvespre, aprofitant que és el primer dia que no plou: ha plogut, en efecte, sense parar durant molts dies, i la pluja interminable ha remogut la terra, ha obert el camí als seus secrets repugnants. Juguen amb el fang que no ha tingut temps d’assecar-se i, quan ja hi estan immersos, les seves mans topen amb un objecte sòlid que amb prou feines emergeix d’entre el fang i que sembla que és una caixa de fusta, tancada amb forts i rovellosos cadenats. Però el que els fa sortir corrent a buscar l’ajuda de sensibilitats més cicatritzades és la sensació, que després, a la vista del contingut real de la caixa, es demostra absurda, que a dins alguna cosa respira. I, així i tot, els seus adults hauran de comprovar que en aparença no hi ha res d’estrany, si més no insuportablement estrany, en el seu contingut: només el cadàver incorrupte d’un home, que suposen que fou enterrat fa poc, tot i que la caixa presenta els senyals del pas de molts anys, de massa anys. Res, doncs, d’una estranyesa excessivament intolerable: tret d’aquells panys, aquells panys que fan pensar que aquell home fou enterrat viu, i que algú es va voler assegurar molt bé que no pogués escapar d’aquella mort horrible que, tanmateix, no ha aconseguit tancar-li els ulls, ni, tal vegada… la boca.

Traducció de «Acéfalo (Proyecto de cuento)»
primer conte del recull El lugar del hijo (1976, Tusquets; reeditat l’any 2000),
de Leopoldo María Panero (1948-2014)

Advertisements
Estàndard

2 thoughts on “Una bogeria: traduir Panero

  1. Albertus ha dit:

    No m’ho puc creure. El temps no passa o m’he perdut alguna cosa. O potser és temps de recuperar el temps perdut. Temps al temps, que tot es posa a lloc amb el temps i una canya.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s