Una figura articulada. És un homenet. Casc de miner o d’anar a l’obra, no es veu clar. Sense colzes ni genolls. Ni celles. Ni coll. Pinces per dits. Peus plans. És petit, sobretot si el compares amb tot el que l’envolta. És de plàstic, un plàstic molt dur. Que caigui a terra, no passa res, no li passa res. El cap li gira 360 graus. Si no té res a les mans, a les pinces, és ridícul. Estirat a terra, mirant al sostre, encara ho és més. La posició més digna: mans ocupades, feinejant, no se sap si a la mina o a l’obra. No es cansa. És buit per dins.
Se’l mira, el fabricant. Li falta alguna cosa. Aquests ulls buits, aquest somriure congelat. Massa temps veient aquesta cara de patiment disfressat de felicitat prefabricada. Pensa què li podria afegir. La caixa d’eines ja la té, i un pic i una pala. És que pot ser paleta o miner. També n’ha fet versions per a les altres professions. De les professions serioses, de les que es fan a peu dret. Hem quedat que no té genolls ni colzes, no pot treballar assegut. La novetat d’enguany no pot venir per aquí.
Se n’enduu un a casa per rumiar-hi, el fabricant. Avui torna en bus, el cotxe al taller, enèsima vegada. La figura del ninot mecànic encara es ven molt bé. Seu al costat d’una senyora que dorm amb el front enganxat al vidre polsegós. Sortida d’emergència. Va pujant gent i ell, mà a la butxaca, juga amb els braços i les cames de la figureta.
Tres parades després, no dóna l’abast examinant el bosc de cares que l’envolten. Hi ha tristors per a tots els gustos. Qui somriu passa per boig. Tota aquesta gent penca dreta, a la seva mina particular. Tants matisos que té el gris. I aquests són els que haurien d’estar contents perquè treballen.
Li couen els ulls, al fabricant. Dirà que és per la calefacció i mentirà. És l’únic que té una joguina a la butxaca. Que petita la figura enmig d’aquesta gernació, que insignificant el seu problema. La senyora del costat es desperta. Ha de baixar. Ulls entelats, somriure invers. Es miren un moment i ella li passa el relleu del seu malviure. Quan ella s’allunya caminant, capcota, de la seva parada, ell té una bola de pena sota el paladar.
Trenta minuts de bus donen per a molt, introspectivament. Sobretot si comets l’error de llegir cares en comptes de llibres, revistes, diaris o missatges al mòbil. Ha llegit vides, el fabricant. Ha premut la figureta amb força. Si la finestra s’obrís, l’hauria llençada carrer enllà fa estona.
A casa, al mig despatxet que té al quarto de planxar, la figureta damunt de la taula. Amb el mateix posat de sempre, estirada i ridícula, mira i no mira el sostre. És pare de dos nens, el fabricant. Dos nens que són l’enveja de l’escola. El meu pare fa joguines. El meu pare fa joguines. El-meu-pa-re-fa-jo-gui-nes.
Sopa poc. Rumia. El bosc de cares i el ninotet se li barregen i no s’acaba la mandarina. Bosc de cares. Ninotet. Bosc de cares. Ninotet. Bosc de ninotet de cares. Cares de bosc de ninotet. Ninonet de bosc de cares. Bosc de cares de ninotet. I ja ho té.
L’endemà és l’únic que somriu al bus sense ser boig. Té una idea brillant que enlluerna tots els passatgers. La felicitat del fabricant no es contagia. Ara no llegeix cares, ara se les aprèn de memòria. Si sabés dibuixar en faria esbossos.
A la reunió de creatius, rebutja totes les idees dels qui cobren per pensar. La seva és la millor: la novetat d’enguany serà la cara. Les cares. Cares adhesives. Una gamma de vint cares. De la felicitat radiant a la tristesa fonda. Vendrem la figura vestida de carrer. Res de colors vius com fins ara. Abric marró i pantalons grisos. A la capseta, la representarem dreta, en un entorn urbà, posem que a l’interior d’un autobús, i amb una cara de la gamma trista. Al revers, la podem posar en un entorn més lluminós, un parc, per exemple, i amb una cara de la gamma alegre.
Se sent pedagògic, el fabricant. Els nens treballaran les emocions. Ho ha repetit cinc cops a la reunió. A l’últim li ha vingut un rot agre del sopar minso d’ahir. Cares adhesives, vint emocions per triar. Tria la teva emoció. Perboca eslògans i mirant els seus companys té una última idea: hi ha d’haver una cara de fàstic.
Una figura articulada. És un homenet. Sense casc. Ni colzes ni genolls. Ni celles. Ni coll. Pinces per dits. Peus plans. És petit, sobretot si el compares amb tot el que l’envolta. És de plàstic, un plàstic molt dur. Que caigui a terra, no passa res, no li passa res. El cap li gira 360 graus. Si no té res a les mans, a les pinces, segueix sent ridícul. Estirat a terra, mirant al sostre, encara ho és més. La posició més digna: mans ocupades, feinejant, no se sap en què, però dret, en una feina de debò. No es cansa. És buit per dins. Però té vint parells d’ulls i vint boques per explicar-te aquesta buidor fins que l’adhesiu ja no funcioni i totes les seves cares acabin rebregades i brutes de pelussa sota el sofà o el moble de la tele. I sense adhesius no té cap cara.
Tina Vallès 
Fantàstic relat!