podria ser un blog

Invisibles

Ara ve quan m’adono que com menys temps tinc per escriure, més temps dedico a pensar-hi. Durant les últimes setmanes estic llegint per sobre de les meves possibilitats, una exageració de pàgines per dia, un bon embull de trames, una escandalosa desfilada de personatges, una olla de grills de diàlegs (la majoria inversemblants, un drama, però d’això ja en parlarem un altre dia, si convé). Com que hi ha uns que han escrit, jo ara llegeixo i no escric, podria dir. O: com que hi ha uns que han escrit, jo ara els llegeixo i penso en el que no escric i que potser (no) escriuré.

La ceba s’ha de trinxar petita, petita, que no es noti. D’un vestit no n’hem de veure les costures. Has de pintar sense sortir de la ratlla i que no quedi cap trosset en blanc. I jo noto la ceba, que em torna. I veig costures que es descusen. I siluetes pintades amb una bena als ulls. I agafaria una ceba i un ganivet. Un tros de tela florejada, agulla i fil. Un full en blanc i una caixa de ceres. I no tinc ceba, ni tela, ni full, però sí un cap ple de bulbs, retalls i colors, i un espai infinit per escampar-los, tallar-los, cosir-los, guixar-los i fer provatures fins a l’extenuació i amb la tranquil·litat que ningú no en veurà res, de tot allò. I en podria dir narrativa invisible, d’això, que jo per dins em narro tot el sant dia, no callo, i per fora no se’m nota gairebé mai.

invisible

Però la narrativa invisible que m’interessa ara és una altra. És aquella que trinxa la ceba tan petita que no és que en notis el gust però no la trobis, no. És que ni et passa pel cap que hi pugui haver ceba. La que fa que te’n mengis un manat i ni te n’adonis ni et revingui ni et regiri la panxa. És la que et cus un vestit a mida i d’una peça tan precís que et fa l’efecte que te l’han teixit arran de pell i no cosit. És la que fa servir tots els colors acariciant la línia del dibuix fins a esborrar-la per fer-la real. És quan llegeixes i no és que oblidis que el que llegeixes és ficció, sinó que oblides que llegeixes, que allò que ara vius està escrit, que no està passant dins del teu cap, que et ve d’un full, d’unes pàgines, que algú ha escrit amb veu invisible.

I una veu invisible no és una veu inexistent. Una veu invisible és una veu que ho és tant, de veu, que no necessita que la vegis, només que l’escoltis per sota de les lletres, com un so de fons menys sorollós que el silenci. Una veu que narra des del no-res, que se sacrifica per ressuscitar no essent, que no és que s’amagui sinó que es mostra tant que ja no la pots veure, perquè és com si travessés els límits de la teva visió, de la teva ment, per narrar des d’una mena de més enllà que ningú no veurà mai perquè només és seu, que se l’ha fet a mida a força de trinxar i trinxar i trinxar ceba, cosir i cosir i cosir pedaços, pintar i pintar i pintar siluetes.

És aquesta veu invisible la que diria que persegueixen tots els escriptors que val la pena llegir, escriptors amb els dits plens de talls, punxades i taques de colors. És aquesta narrativa invisible la que diria que busquen tots els lectors que val la pena que llegeixin, lectors que volen oblidar que llegeixen quan llegeixen.

Anuncis
Estàndard

2 thoughts on “Invisibles

  1. Tina, és un apunt que em veig amb l’obligació imperiosa de compartir en els meus clubs de lectura i tallers d’escriptura. Puc? Fins avui em lamentava tot sovint que era invisible per a moltes persones, però vés per on, ara mateix, trobo que és el millor que em pot passar…
    Gràcies!
    SU

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s