podria ser un blog

Semblarà que parlo de Lou Reed

Mon pare fa cinc anys i mig que ja no té el seu fetge. A l’últim moment algú de la província de Tarragona (és l’únic que sabem del seu segon fetge) es va morir i per sort (nostra) era donant d’òrgans. Mon pare ja tenia un peu a l’altre barri, es podria dir sense exagerar ni gota. I ara que han passat cinc anys llargs i que no tenim cap dret a dir que no està bé, encara que a efectes pràctics és com si tingués deu anys més dels que diu el seu carnet, si em ve al cap aquella època d’hospitals i de trucades com punyalades, tinc la sensació que recordo una pel·lícula de por més que no pas una vivència real. Perquè quan les coses tornen a anar bé, és molt fàcil oblidar els mals temps —si en el camí no hem perdut res important, esclar. Però tot allò va ser real. I sovint em pregunto com ens ho vam fer, tots plegats, per no embogir en l’espera, per no llençar la tovallola quan tot es girava en contra una vegada i una altra. Viure durant mesos els efectes del rebuig d’un òrgan, trepitjar durant unes setmanes el terreny d’un possible segon transplantament, és el més proper a l’infern que hem estat la meva família i jo. Però un dia el nou fetge es va reconciliar amb el cos malmès de mon pare i a poc a poc van aprendre a viure junts, i unes setmanes després li donaven l’alta i havia de recuperar la «vida normal», una vida normal que qui sap on parava i que ha costat uns quants anys reconstruir-la i aprendre a mirar-la de cara, però mon pare és aquí, és viu, i no canta ni a la dutxa perquè no ha tingut mai interès per la música, però si en tingués l’hauríem d’obligar a viure en clau de musical de Broadway tot el sant dia per aquesta segona oportunitat que li va arribar anònimament de Tarragona. Per això cada any el felicitem el dia que va rebre el seu segon fetge, perquè en el nostre cas és un dia de celebració.

El meu altre pare no fa ni quatre mesos que és mort i tenia l’edat de Lou Reed. Setanta-un anys són pocs per morir, sobretot en el seu cas, que semblava molt més jove que mon pare (i per descomptat que Reed) perquè el costat fosc de la vida no se l’havia mirat ni de lluny —i això és un elogi, feu el favor, collons. Els records dels seus últims mesos no em semblen cap pel·lícula de por, perquè de tan reals encara estem tenint feina a digerir-los tots plegats, i hi ha dies que ens sentim capaços de pair-ne un bocí, de la tragèdia, però n’hi ha altres, molts, que la desem sencera en un armari tancat amb clau perquè no tenim forces per mirar-la ni de reüll. Va com va, se’n diu dol i tothom fa el que pot. Però la ràbia i la injustícia són les més fortes ara, i apareixen en primer pla amb la tristesa fent de teló de fons. I encara costa de creure que no hi sigui, que aquella vetlla, aquell funeral i aquella visita al cementiri fossin per ell i no per algú altre.

loureed

Per tot això cada mort pública a casa meva ara és mesurada, des de fa quatre mesos, amb l’edat del meu altre pare, i si els que es moren tenen més anys que ell, els maleeixo, i si són més joves els planyo. Però abans, des de fa cinc anys llargs, cada mort pública era mesurada amb l’edat de mon pare i cridava un «visca!» per ell perquè els sobrevivia contra tot pronòstic, perquè cada defunció li afegia una nova capa de superheroi de la supervivència. I ara ja no: encara no fa quatre mesos que mon pare ja és només un supervivent, ha perdut totes aquelles capes vermelles que l’immortalitzaven penjant-li del clatell, perquè la mort del meu altre pare és de les que fan que se senti culpable per seguir vivint, o això imagino jo, que imaginant no hi ha qui em pari, i barrejo morts i pares i fetges i ploro de debò quan engego la tele per casualitat i per rutina i enxampo l’últim minut del Telenotícies Vespre de diumenge amb la Marquès dient que s’acomiaden amb una cançó de Reed perquè fa unes hores que s’ha mort.

I ploro de debò, no és cap metàfora, perquè recordo que a Lou Reed li van trasplantar el fetge, perquè m’adono que té setanta-un anys i perquè m’alegro que mon pare segueixi viu contra tot pronòstic alhora que m’emprenyo perquè el meu altre pare es va morir massa jove caminant sempre pel costat més il·luminat i clar de la vida. Ploro i m’enduc aquesta tristesa al llit i dormo malament i somnio morts encara més indesitjables perquè últimament, des de fa gairebé quatre mesos, la mort em sembla més estranya que mai, i molt més filla de puta, deixeu-m’ho dir. Ploro perquè hi ha gent bona com el meu altre pare, com aquella persona de Tarragona, o potser com Lou Reed, que ja no poden plorar i això costa de creure i no hi ha armaris prou grans ni claus prou segures per amagar la tragèdia de perdre algú que estimo i que calculava que viuria més que mon pare (que ja fa uns anys que em va quedar ben clar que no era immortal tot i que avui em costi de creure-ho). Ploro perquè han hagut de passar encara no quatre mesos i s’ha hagut de morir Lou Reed per poder-ne escriure alguna cosa, que fins ara si n’he dit res ha sigut d’una manera críptica, dissimulada o covarda perquè les coses no em semblen del tot reals fins que no les escric, és un dret que em concedeixen les paraules.

I no puc evitar imaginar mon pare llegint aquestes línies (les hi imprimiré) i també el meu altre pare (que em llegia sempre directament de la pantalla i fins i tot em comentava) i dubtar de si publicar-les  o no, però penso que tots dos les mereixen, i també aquella persona de Tarragona, i potser fins i tot Lou Reed —que si ara estigués parlant de música hauria de dir que és el pare (o l’avi) de totes les notes que em (com)mouen.

I semblarà que parlo de Lou Reed. I no.

Anuncis
Estàndard

2 thoughts on “Semblarà que parlo de Lou Reed

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s