novel·les, podria ser un blog

Novel·lar la mort

He corregit un llibre sobre la mort —per feina. He fullejat una biografia (de les moltes) de Virginia Woolf —per gust. He llegit unes quantes novel·les juvenils —mig per gust mig per feina. Se m’ha barrejat tot a la coctelera que porto damunt les espatlles. La mort, la Woolf i els joves.

virginia-woolf

No cal que us digui que la Woolf es va omplir les butxaques de pedres i es va ofegar al riu Ouse; n’han fet pel·lícules. Tots sabem que la mort apareix en milions de novel·les, fins i tot personificada en aquella tronada dama negra de tan mal gust. I sembla que als joves ara els agrada llegir històries fosques amb zombis, vampirs i altres productes per l’estil —les editorials ja ho han entès i s’han afanyat a publicar sagues i més sagues de personatges de pells blanques, vestimentes negres i pensaments tan suïcides com romàntics. Molt bé. O no.

Potser el repte seria explicar una mort normal als joves. Res de rius ni pedres a les butxaques. No cal que l’autor hagi patit mitja dotzena de depressions autodestructives i les exorcitzi escrivint tragèdies inversemblants. Pot ser una mort per malaltia o de vell. No cal que ens la detalli. Ni tan sols volem la descripció del funeral ni cap recompte de llàgrimes, ni un cementeri ple de paraigües negres.

La novel·la pot començar l’endemà de l’enterrament. Quan sembla que toca reprendre la rutina, però la rutina no la trobes enlloc ni tens idea de com reprendre res. Quan al teu voltant tot són buits, petits, mitjans, grans, enormes, i no te’n saps avenir que aquella persona ja no hi sigui. Quan dir el seu nom és tocar una tecla prohibida que et desmunta l’engranatge intern. I quan tot això i molt més no és cap drama sinó una nova rutina que ha vingut per quedar-se, que se t’ha instal·lat a casa i ja té el seu raspall de dents al got del lavabo.

Perquè l’endemà de l’enterrament has d’esmorzar, dinar i sopar, i t’has de dutxar i potser has d’anar a l’escola o a treballar. I t’adones que tot és on era fa uns dies, quan la mort no t’havia regirat el dedins. És aquí on hauria de començar la narració: en el moment que veus que el món no sembla haver-se adonat del que ha passat, quan la gent t’etziba els clàssics t’has-d’animar i t’has-de-distreure que et fan veure que en aquest món d’ara no és possible fer el dol al teu ritme, que tot funciona amb terminis, fins i tot el dolor més fondo que pugui viure una persona, com la mort de la parella, dels pares, del fill, del germà…

Aquesta és la mort de debò, la que relega el difunt a tres dates del calendari (naixement, mort i 1 de novembre) perquè la resta de l’any ens hem de distreure i animar. Si l’enyores, si el vols plorar, amaga’t, que ningú no et vegi olorant el seu jersei o fullejant un vell àlbum de fotos, que no t’enxampin rellegint les seves cartes o correus, que es pensaran que no ho has superat, perquè es veu que les morts se superen, que s’han d’oblidar, diuen, que hem de passar pàgina i tirar endavant.

Però si passes pàgina sense recordar el que has llegit fins ara, no entendràs res. I vindrà una altra mort, tard o d’hora, i s’enquistarà a les restes de l’anterior, i animar-te i distreure’t ja no serà tan fàcil, si és que ho va ser l’altra vegada.

No us ho descobreixo jo, això: hi ha gent que acumula molts dols mal resolts a dins (la Woolf n’era una, ves per on) i si no els viu de forma saludable, si no ploren quan cal plorar, si no s’enrabien quan la ràbia els cou, si no es dediquen a entendre la mort d’una manera més pausada i profunda que la mena de pròleg que en són la vetlla i el funeral, arriba un dia que riu-te’n tu de les històries de zombis i vampirs —que allò és terror d’estar per casa, per distreure i animar els joves i para de comptar.

Anuncis
Estàndard

8 thoughts on “Novel·lar la mort

  1. Que fort!
    Avui sortin del dentista anava caminant i pensava que els messos passen volan i aviat sera desembre i aquest any faltara una persona molt estimada per mí, el meu germa, en Francesc, que el tres de febrer, dos dies després del meu aniversari ens va deixar, amb només 46 anys, després de patir una greu malaltía. I no puc oblidar -lo amb falta i estic molt emprenyada , cada dia que passa el trobo a faltar més i el necesito.
    Pensava que tenía que escriure tot aixo al meu blog, que per cert el tinc oblidat, i li escriure unes lletres plenes de sentiments a ell i a mí per reafirmar tot el que sento.
    Perdona Tina per les faltes i a més el meu teclat no te accents amb catala.
    Una abraçada i gracies.

  2. Dolors ha dit:

    Hi ha una part de nosaltres que necessita viure el dol. És una sensació contradictòria en la qual pots plorar mentre se’t produeix una mena de sensació agradable perquè amb el record retornem una estona a la vivència compartida. No podria dir si és bo o dolent, si les sensacions positives guanyen a les negatives o a l’inrevés, però sé que és necessari. I certament d’aquesta mort, la de debò, gairebé ningú no en vol sentir a parlar.

  3. Pitjar un “*Like” seria abaratir el post i això, abaratir, ja prou que ho fem amb els sentiments. M’ha agradat, Tina (i sóc orfe de germana des de fa disset anys)

  4. Tot ok, per coneixement de causa, però la mort, sigui a mans d’adolescents desnerits, sigui per boca de gent més acurada, és literària sempre. Als petits premis literaris de poble, dels quals n’he estat jurat en ocasions, més de la meitat dels contes versava, impugnava, lloava o se’n fotia de la mort que, en el fons, és ridícula.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s