contes, podria ser un blog

Cirera

[La preqüela promesa de «Sardines». Vagi de gust!]

cirera

Que ja ho sap que no van al ball sinó a una sardinada, però és el primer dia d’estiu, ella tot just té trenta anys, s’ha guanyat a pols el títol de desinhibida de la colla i avui ha de portar tant sí com no el vestit escotat amb cireres estampades que li va acabar de fer la mare ahir. Ser filla de modista té els seus avantatges.

«Vols dir que no et va curt? Ensenyes els genolls!» Que no, que ha d’anar així, ben escotat, lluint cames i ajustat de la cintura amb la llaçada vermella de ras. L’estrena per anar al mas que els Sanahuja s’han comprat en un poblet mig abandonat de la Conca. La vindran a buscar en cotxe els Armengol, i ja l’imagina a ell mirant-se-la mentre puja al seient del darrere amb ulls de vull-cireres, i a ella envejant-la amb el panxot i les cames inflades, que encara li falten dos mesos per parir i sembla que esperi bessonada.

També estrenarà les sandàlies de taló vermelles, encara que la Sanahuja no s’hagi cansat de repetir que hi anessin amb «roba còmoda» perquè la casa està a mig refer i pels voltants tot són horts. La Rosalia només se sent còmoda amb vestit i talons. Si convé, ja es descalçarà, que s’ha pintat les ungles de vermell pujat per si de cas.

Ja es veu caminant descalça entre tomaqueres, el vent despentinant-li la cabellera fosca i aixecant-li la vora del vestit per deixar-li al descobert les cuixes, tan generoses com l’escot, les cireres fent joc amb els tomàquets, amb les ungles, amb els llavis, i ella sostenint les sandàlies amb un dit mentre amb l’altra mà es fa visera sobre els ulls perquè s’ha deixat les ulleres de sol a casa —mentida, és que sap que els seus ulls de color negre profund trasbalsen tots els homes de la colla. I ja se les imagina a totes, amb pantalons de fil, camisa de màniga curta i calçat pla, mirant-se-la i avorrint les cireres.

«Vols dir que et cal la faixa?», seguirà rondinant la mare mentre ella s’arregla seguint pas a pas la litúrgia d’empolvorar-se, pentinar-se i perfumar-se de lavanda. I tant que li cal enfaixar-se, que la fama de la seva cintureta ha de seguir intacta. Està tot calculat: entre un escot ben assortit i unes cuixes robustes hi ha d’haver una cintura inversament proporcional perquè el conjunt faci venir ganes de treure-la a ballar i ballar encara que l’única música que soni sigui la del vent sacsejant les fulles de les tomaqueres, encara que la pista de ball sigui un fangar, encara que el seu acompanyant calci espardenyes, tingui les seves enormes mans brutes de fang i li estampi els cinc dits de marró ardent just on la faixa va més ajustada.

La Rosalia s’encén imaginant aquelles cinc ditades. El primer dia d’estiu i ja estem així. I els ulls de la mare sembla que li llegeixin els pensaments, perquè ara fa que no amb el cap i la repassa de dalt a baix perquè endevina que si s’ha endut la mà al ventre és perquè ja trama escenes que no li convenen. «Que vindrà, en Ton?»

En Ton té les mans petites, un somriure trist i la mirada perduda en el passat d’un matrimoni massa breu. Fa dos anys que és vidu. La Rita es va morir parint i ni la criatura va sobreviure. Diuen que encara conserva tota la roba de la dona i el bressol de la criatura, que no ha aconseguit passar pàgina. I tothom els emparella amb la teoria absurda que l’excessiva tristor de l’un equilibraria l’alegria desenfrenada de l’altra. Però a la Rosalia en Ton li desperta més tendresa que desig i els seus cinc dits fins i nets no els vol tocant-li les cireres.

Ja té ganes d’haver enllestit, perdre de vista la mare, baixar els sis pisos que la separen del carrer, pujar al cotxe dels Armengol i passar-se les dues hores de trajecte amb els ulls fixos a les mans d’ell al volant, sentint-se conduïda mentre l’Armengola recita noms de nen i de nena i es fa el senyal de la creu cada cop que recorda el part de la Rita-en-pau-descansi.

«Sí que vindrà, en Ton, mig obligat com sempre», respon ella també per obligació. I la mare somriu cap endins perquè secretament, o no tant, també espera que sa filla s’equilibri amb el vidu que confia que les calmarà a les dues, cadascuna d’una dolença diferent, i li omplirà la casa de néts.

«Au, va, mare, que vindran els Armengol a buscar-me i encara no m’he pintat.» I la mare ja pateix per avançat. Que aquell home ja se’l veu que sempre té gana, i amb la dona tan inflada vés a saber quant fa que no… I la Rosalia perd els papers per les mans grosses, que ella sap que només busca això, deu dits com un cinturó que la facin ballar sense parar. La pobra Armengola, toia com és, no se n’adonarà, però fins que no arribin al mas dels Sanahuja la Rosalia haurà tingut temps d’imaginar com a mínim mitja dotzena d’escenes de les seves amb qui conduirà amb un ull posat al retrovisor buscant el camí entre l’escot emmarcat per unes cireres que l’enllaminiran fins a fer-li descordar-se dos botons de la camisa abans de passar Martorell.

—Quines ganes de menjar sardines, família!
—Rosalia, quin vestit!
—Me l’ha fet la mare i no li podia fer un lleig.
—Se t’embrutarà, al mas.
—Que s’embruti. —I mossegant-se el llavi pintat de vermell:— Hola, Armengol, eh.
—Hola, hola. Puja, que farem tard.
—Mira que ets simpàtic, eh. Rosalia: no li facis cas, amb això del nen, o la nena!, està molt nerviós.
—No passa res. Jo també ho estaria. —I segona mossegada directa al retrovisor.— Engegui quan vulgui, conductor.

 Al seient del darrere, amb la xerrameca de l’Armengola de fons, la Rosalia es dedica al que sa mare ja sap. No han sortit de Barcelona que el cap ja li ha anat tan lluny, i alhora tan a prop, que sense voler ha relaxat el cos i ha separat prou les cuixes perquè si l’Armengol estira una mica el coll entri en calor d’agost el primer dia d’estiu. No se’n pot estar, de deixar-se anar així, ella, i un cop hi és no hi ha qui l’aturi i ha de tancar els ulls i endur-se una mà al ventre i amb l’altre distreure’s els dits amb els cabells que avui ha decidit portar deslligats, confiant en el ventet que bufarà pels volts del mas dels Sanahuja i que l’ajudarà a escampar la seva característica olor barreja de lavanda i suor de desig fins als narius del seu xofer.

—Saps si vindrà en Ton?
—Suposo que sí.
—No hi has parlat?
—No, per què?
—Dona, no ho sé…
—Si ve el portaran els Grau.
—Ja, ja. Espero que vingui, que li convé sortir i a més…
—A més, què? Deixeu en Ton tranquil, que faci el que vulgui, pesades.
—Noi, com estàs avui! Era parlar per parlar…
—Doncs parlar per parlar, millor que callis i miris el paisatge.

I la Rosalia es dóna per al·ludida i es passa un dit pel mig de l’escot per comprovar que l’estiu ja li envernissa la pell, que les cireres estan a punt, que es descalçarà, que menjarà sardines amb les mans, que el vent i els seus cabells, que les tomaqueres, que les cinc ditades de fang, que les mans al volant, que els ulls al retrovisor, que ella és el paisatge que es torra sota el sol Armengol, l’astre que la vol cremar només mirant-la perquè la Rosalia només es mira, que és com aquelles cireres vermelles, rodones, lluentes, perfectes, que fan obrir la gana pels ulls però que després les tastes i tot és acidesa.

* * *

Aprofito per informar-vos que el 23 d’octubre serem a Gràcia amb la Bel Olid i en Ramon Pardina parlant de contes «sense fronteres». Més informació aquí.

Anuncis
Estàndard

15 thoughts on “Cirera

  1. Anna ha dit:

    Uauuuu Tina!! m’encanta!! final brutal!

    Entre la Cirera i les Sardines, pots fer un llibre sencer de la Rosalia!

    Moltes gràcies per aquests extres!

  2. Retroenllaç: Nou conte de Tina Vallès | Club de lectura llegir per aprendre

  3. Ester F. Matalí ha dit:

    Chapeau!
    Pst, però jo també hauria posat el recordatori a dalt de tot, com suggereix l’amic Miró! 🙂

  4. Fantàstic! Un final preciós! Tanta cirera i tanta calor… amb aquest estiu tan escadusser que hem tingut, la Rosalia em desperta l’enveja!
    I sí, dona, sí, treu la postdata del final, que en Pardina i l’Olid no en tenen cap culpa!

  5. Geno ha dit:

    Eiiii!!! Molt bo. Les “cireres” han estat un postre inmillorable per a les “sardines”. Aquesta Rosalia ja té vida pròpia, es mereix que se’n expliquin més coses d’ella.

  6. Marilo ha dit:

    Un títol suggestiu que com la cirera sucosa, vermella, ens diu menja’m , ens diu llegeix-me.
    En aquest conte “la cirera” és una noia sensual i poc convencional, la diversió de la qual consisteix en les seves fantasies eròtiques amb els homes del lloc i en concret amb un del seus amics.
    La lectura d’aquest conte m’ha agradat per el seu dinamisme narratiu i fàcil llenguatge.

  7. Sílvia ha dit:

    Meravellós! Un conte rodó, vermell i sucós des del principi fins al final. Una narració plena de detalls que es mou amb rapidesa per presentar-te a tots els protagonistes. Aconsegueix que et traslladis a un petit poble en un dia d’estiu i que, fins i tot, sentis la calor i la fragància de les tomaqueres, les sardines i les cireres. Tanmateix, pots imaginar-te a la Rosalia, una dona sensual que deixa volar els seus pensaments eròtics mentres li agrada sentir-se desitjada pels homes i envejades per les dones.

  8. Ana C. ha dit:

    Encara que el conte fa unes descripcions que gairebé el pots veure amb els teus propis ulls, no m’ha arribat a convèncer. Pel que fa a la protagonista, m’ha semblat massa arrogant. No vull imaginar com terminarian les sabates i el vestit despres del passeg pels horts.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s