podria ser un blog

D’escoltar mestres

Arran de la mort de Max Cahner

 Aquest vespre trucaré a mon pare i li diré, si no ho sap ja (que ho dubto: és un home sàviament desconnectat), que s’ha mort en Max Cahner. És un costum no escrit que tenim el pare i jo el d’informar-nos de les morts dels mestres que admirem per una raó o altra. I el mestre Cahner surt a la nostra llista (també no escrita).

maxcahner

Quan ara fa gairebé vint anys li vaig dir al pare que volia estudiar Filologia Catalana no hi va posar gaire bona cara, i els cinc anys que vaig trigar a treure’m la carrera sé que va viure amb el convenciment (i el patiment) que no m’hi guanyaria la vida, amb les lletres.

Però va arribar el moment de matricular-me i amb l’escepticisme patern de teló de fons vaig començar a llegir els títols de les assignatures i els noms dels professors i vaig trobar la manera de desfer-li una mica el disgust: l’assignatura de literatura catalana moderna (sí, la de la mal anomenada decadència) la impartia en Max Cahner.

No cal dir que m’hi vaig apuntar. «És avui que comences amb el Cahner, oi?», em devia dir el pare un matí, i: «Què, com ha anat amb el Cahner?», em devia preguntar a l’hora de sopar. I jo li’n devia donar tots els detalls: com era a classe, el to de veu reposat, la mirada tímida, aquell posat d’home invisible, de jo-faig-feina-però-no-cal-que-ho-sàpiga-ningú.

I així tot un trimestre en què gràcies a un mestre vaig aconseguir mig convèncer el pare que la meva tria tenia un sentit encara que ni jo mateixa el tingués clar del tot en aquell moment.

A classe, em mirava el Cahner i em perdia dins la seva parsimònia, en aquella manera lenta d’arrossegar les lletres, en aquella cadència tènue de la seva oratòria, que era discreta però convincent, si aprenies a escoltar-lo.

Perquè els mestres no són fàcils d’escoltar, això ho vaig aprendre amb ell. Hi havia professors que cridaven i gesticulaven dalt de la tarima, i després hi havia el Cahner, assegut a la seva taula, la maleta de pell reposant en un costat, els fulls ben col·locats, les ulleres precipitant-se cap a la punta del nas. Al seu discurs no hi havia exclamacions ni negretes, escoltar-lo demanava parar l’orella i destriar la seva veu magistral dels esgarips dels professors de les aules dels costats.

Els cotxes que passaven per la Gran Via feien més fressa que ell. Però si hi sintonitzaves, perquè era cosa d’ones, ja no li perdies la pista fins al final de la classe, i sabies que era l’hora perquè els seus ulls et miraven una estona llarga mentre desava els fulls a la maleta, s’aixecava de la taula i se n’anava de l’aula sense fer soroll, caminant com parlava, caminant com s’ha mort avui, mentre a l’aula del costat algú crida lliçons per a sords.

Anuncis
Estàndard

5 thoughts on “D’escoltar mestres

  1. Retroenllaç: En record de Max Cahner | Blog de Jordi Comasòlives

  2. Doncs acabo de trucar a mon pare i efectivament no sabia que s’havia mort el Cahner. I m’ha recordat que un dia, al Pati de Lletres de la Universitat de Barcelona, el senyor Cahner i servidora vam xocar (anàvem tots dos distrets mirant uns papers o un llibre, no ho recordo) i el vaig fer caure a terra. Es veu que tinc memòria selectiva. Però gràcies a mon pare ara veig en vinyetes l’escena, el senyor Cahner recollint papers de genolls a terra, jo demanant-li disculpes repetidament, no sé quin dels dos més tímid, no sé quin dels dos més ruboritzat…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s