podria ser un blog, traducció

Que s’acabi la festa

Ja no sé quants anys fa que celebro el dia del traductor i me n’estic començant a cansar. M’agradaria deixar de celebrar-lo, que avui fos un dia normal, que cada cop que digués que em dedico a traduir no semblés o bé una superheroïna que posa en risc la seva vida altruistament o bé una pallussa que no sap el que es fa. M’agradaria tenir una feina normal(itzada).

Confetti

Espero amb ganes l’any que el trenta de setembre ningú no em feliciti per fer la feina que faig en general (ei, però que em felicitin per les feines concretes sí que m’agrada), vull deixar de rebre aquells copets a l’esquena de vinga-no-defalleixis perquè la gent sobreentén que el meu ofici té un alt percentatge de militància encegada.

Faré una festa quan el trenta de setembre deixi de ser necessari inventar-se eslògans, actes reivindicatius, cartells i tota mena de xous per recordar al món que hi ha uns matats que traslladem missatges d’una llengua a una altra i que a sobre a la majoria ens agrada fer-ho (què, que us penseu que a tothom li agrada la feina que fa?).

Vull que arribi un trenta de setembre en què ningú no em parli de traductors de bíblies, que de sant Jeroni no se’n recordi ni cristo. Que no s’hagin de fer més xerrades sobre la meva feina, perquè no sé si us ho heu plantejat mai, però és molt estrany pujar a un escenari, agafar el micròfon i explicar a l’audiència com es tradueix, quins passos se segueixen, quins problemes poden sorgir i com es resolen, qui fa què i com, si paguen o no paguen bé per fer el que fem, si fem o no fem bé la feina que fem… És com si et fessin una auditoria pública, com si demanessis permís (i perdó) per traduir, i això cansa.

Imagineu una xerrada sobre com es fa una colonoscòpia, o sobre com s’esterilitza un gat, o sobre com es prepara un tallat curt de cafè, o sobre com es despatxa en una caixa del súper sense acabar engegant tothom a prendre pel sac, o sobre com es desembussa un vàter, o sobre com es ven el diari de dilluns a diumenge sense caure en un bucle demencial de déjà-vus, o sobre com… Paro. I després vindrien les preguntes del públic: t’has trobat mai que fent una colonoscòpia el pacient…? Paaaro, paaaro. Però això al meu gremi li passa i molt sovint, i no en un sopar, no, insisteixo: amb escenari i micròfon. I ja cansa.

No estic cansada de traduir, però m’agradaria traduir i prou, diuen que és possible, diuen que hi ha gent que fa la seva feina i ja està, perquè tothom entén a què es dediquen, perquè és una feina reconeguda, i si mai tenen cap problema només han de parlar amb qui els contracta, no han de sortir al carrer amb eslògans i… Ui.

Entesos. Encara falten molts anys de trentes de setembre reivindicatius, de recordar sant Jeroni i la seva traducció de la Vulgata, però deixeu-me somiar desperta i imaginar que un any acabarem el mes més complicat de l’any (no, gener, no parlo de tu, que ets un bluf) d’una altra manera, sense cap festa que no sigui la que ens vingui de gust, si és que ens en ve de gust cap, que espero que sí, però amb menys eslògans i més canapès, amb menys xerrades i més copes, amb menys reivindicacions i més celebracions.

Jo espero aquell trenta de setembre en què s’acabi la festa. I llavors sí que ho celebraré: treballant en la meva feina normal com qualsevol dia de l’any. I la feina serà una festa.

Advertisements
Estàndard

5 thoughts on “Que s’acabi la festa

  1. Retroenllaç: Que s'acabi la festa -Tina Vallès | Tran...

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s