podria ser un blog

Dits d’heura

Em vaig endur una branca petita d’heura de Collserola. Va ser gairebé un acte inconscient. Parlava amb ma germana, les dues passejant enmig del més semblant a un bosc que hi ha a tocar de Barcelona, i de tota una paret coberta d’heura em vaig anar a fixar en una branca que en sobresortia amb una fulla minúscula i encara no verda a la punta. I em vaig veure obrint la butxaca petita la motxilla, traient-ne les tisores que sempre duc per si de cas i tallant-la. I la resta del camí el vaig fer amb l’heura entre els dits.

heura

Un cop a casa, vaig posar la branca en un got d’aigua, en el primer que vaig trobar, i la vaig deixar a l’ampit de la finestra de la cuina, convençuda que dos dies després s’hauria pansit. Però va passar una setmana, s’havia anat bevent l’aigua, n’hi havia posat més, i la fulleta de la punta ja era verda i una mica més grossa, i havia brotat una nova branca petita d’un to verd pàl·lid que em va emocionar. Vaig córrer a buscar un recipient més maco per acollir el primer èxit botànic de la meva vida i de l’ampit de la finestra de la cuina va passar a la prestatgeria nova de trinca que tinc al despatx.

Me la miro mentre escric aquestes ratlles i no us podeu imaginar com m’alegro de veure-la. Ja fa quinze dies que la cuido i el brot nou ja fa un centímetre i mig. No sé quants cops al dia m’aturo a observar-la de prop, amb el nas a tocar del brot més tendre. Somio una habitació coberta d’una manta d’heura verda, tota filla de la branca que vaig tallar mentre passejava amb ma germana pel bosc que tinc a vint minuts en ferrocarril de casa.

Ara penso que aquell parell d’hores que em vaig passejar amb l’heura entre els dits va fer que em canviés per fi la sort botànica. He mort un munt de plantes per arribar aquí. L’heura em devia amarar els dits de fortuna verda i ara em sento una jardinera poderosa capaç de convertir els meus balcons en zones verdes envejables.

I no puc evitar relacionar-ho amb el de sempre. Escriure té una part de botànica, de brots que surten una mica per art de… (no, de màgia no) natura, perquè han trobat l’aire adequat per fer-ho, perquè hi ha algú que se’ls mira i els busca un recipient que els escaigui. Els traços de l’heura a les parets de la meva habitació com cal·ligrafies botàniques, ramificacions d’històries que creixen cada dia si les regues quan toca. I jo ara per fi em recordo de regar les plantes.

Advertisements
Estàndard

3 thoughts on “Dits d’heura

  1. Geno ha dit:

    Buf!!! Bestial.
    Ja se que potser no són les paraules més adients pel que has escrit, però m’ha agradat taaaant que ho dic així.
    Ets una artista de la botànica i de les paraules.
    Muuuuaaac.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s