Fa més d’una setmana a Vilaweb em van deixar publicar una opinió contundent que els vaig enviar. Feia pocs dies, Carlos González havia publicat un article per l’estil al suplement Ara criatures del diari Ara. Sé del cert que els dos partim del mateix cas, un cas que existeix, que és 100% real i que a dia d’avui encara dura (el pare és amic meu de fa molts anys, el fill és pacient del pediatra Carlos González). Des d’aleshores, he anat rebent reaccions de tota mena, la majoria per correu electrònic, i també n’he llegit unes quantes al Twitter i fins i tot en algun blog, com ara el de l’Elena Montiel.
I he intentat anar responent-ho tot, però per si de cas deixaré dites algunes coses aquí:
1. L’article, que és una opinió, el vaig enviar jo a Vilaweb. No he cobrat ni un duro per fer-lo i no pretenc fer de periodista. És una opinió a partir d’un fet real, a partir de descobrir que aquest fet no és una excepció, que n’hi ha més de semblants. Vilaweb va acceptar de publicar-lo amb la idea de després ampliar la informació que jo tot just apunto a l’article. Em consta que hi estan treballant, i confio que aviat en publicaran alguna cosa.
2. Sóc filòloga, em dedico a traduir, corregir i escriure. I això no vol dir que no pugui opinar sobre altres temes. Les columnes i els espais d’opinió dels mitjans de comunicació són plens de gent (professional o no) que opinen sobre temes que no sempre coneixen des d’un punt de vista professional.
3. Sí, generalitzo a partir de casos concrets. Però el meu article no és un atac a TOTS els que treballen a la DGAIA i molt menys a tot el col·lectiu dels educadors socials, ni encara molt menys a tots els pares i mares d’acollida del país. No m’heu llegit/entès bé si heu entès això. Jo només vull denunciar que dins de la DGAIA no sempre se segueixen tots els protocols i passos que molts educadors s’han molestat a descriure’m fil per randa aquests últims dies per retreure’m que els he obviat. Sí, els he obviat, però insisteixo que en el cas de què us parlo la DGAIA els ha obviat també i prova d’això és que per fi, si tot va com ha d’anar, el fill del meu amic sortirà al carrer la setmana que ve -veurem si la DGAIA assumeix públicament el seu error o amaga el cap sota l’ala un cop més.
4. Des del moment que la DGAIA presenta aquestes escletxes, tots els que tenim fills podem estar en el seu punt de mira amb la mateixa arbitrarietat amb què ho ha estat el meu amic. Potser hauria d’haver escrit tot un paràgraf dient que a la DGAIA no tot són escletxes, que hi ha gent honesta, professional i eficaç treballant-hi, etcètera, però l’objectiu de l’article era destacar el que no va bé, el que crec que no deu anar bé si passa el que ha passat. Avisar perquè algú que es dediqui realment al periodisme d’investigació s’hi posi i ens ho expliqui millor, amb dades i casos que es puguin explicar.
5. Confio que quan el fill del meu amic surti del CRAE on el tenen aïllat, perquè l’han tingut aïllat, us ho expliqui ell en primera persona, un cop es recuperi de l’estrès i d’altres dolences més físiques que té (pura somatització, que hi va entrar sa).
6. Jo sóc traductora i correctora però no posaria la mà al foc per tots els meus col·legues a qualsevol preu, perquè sé del cert que dins del meu gremi també hi ha males praxis i hi ha professionals que no ho són tant com ho semblen, i faig tot el que puc perquè això no passi, perquè cada cop hi hagi menys casos de mala praxi dins del meu gremi. No defenso a ultrança si no sé del cert què o qui defenso.
7. I fins aquí tot el que vull dir sobre l’assumpte. No m’he inventat res. Si un cop investigat el tema (no solament Vilaweb hi està a sobre) veig que m’he de retractar de res, ho faré públicament i amb la mateixa contundència. En teniu la meva paraula.
Tina Vallès 
Estic totalment d ‘acord amb tu,he treballat amb un Jutjat de Família, com interina durant dos anys ija es veien coses que no funcionaven, el sistema no, com que no, sinceranent. Poder estic equivocada.
I després conec un cas, que fa posar els pels de punta, son uns amics del meu fill i ho han passat molt malament, deien els de la DGAI que els hi podien treure el fill per maltractaments. Han passat un autentic calvari.
Per rebaixar el tò i en clau d´ironia, deixeu-me dir que em sorprèn la manca de reacció dels professionals traductors, de la comunitat de filòlegs, i de pediatres i metges en defensa de la Tina Vallès i del Carlos González davant les opinions crispades d´alguns membres del col·lectiu d´educadors socials i families acollidores. Mira que atrevir-se a OPINAR sense ser… què? Què s´ha de ser per opinar sobre infància i política de protecció de menors?.
Au va! No hi havia cap atac a cap col·lectiu (bé, jo no el vaig veure). La DGAIA ho deu fer molt bé moltes vegades, però quan la caga no solament ha de dir “vosté perdoni!” (a qui? al nen, que és el més perjudicat?) sinó que ha de reparar el mal causat i aquí rau el problema: el material afectat es diu “nens” (i families). Dificil d´indemnitzar si és que indemnitzant es reparés el dany sobretot el moral.
L´any 2010 una sentència del TSJ de Catalunya va fer indemnitzar la Generalitat a uns pares per valor d´1 M d´euros. La DGAIA havia retirat la tutela dels seus fills i n´havia donat un en preadopció: “Las actuaciones de la Administración demandada fueron adoptadas sin ninguna cautela, ni respeto, ni mínima atención a los padres biológicos, constituyendo un acogimiento de forma imprudente, temerario y apresurado…”
Evidentment, no cal ser professional d’un EAIA, ni d la DGAIA, ni educador d’un centre, ni un pare ni una mare d’acollida per opinar sobre el sistema de protecció a la infància.
Es pot ser traductor, paleta, arquitecte o pagès. Si la vida t’ha portat a prop d’aquest sistema d protecció a la infància no cal ser gaire llest ni espavilat i, per descomptat, no cal tenir cap llicenciatura per veure que és un terreny adobat per a l’arbitrarietat.
Amb un xic de sentit comú ja es veu que cal retornar la potestat per arrebassar un fill als seus pares, als jutges.
Hi ha informes d’alguns EAIAs que són delirants. I el seguidisme de l’Administració que ha de resoldre basant-se en aquests informes sovint és vergonyós. Es separen nens dls seus pares basant-se en rumors i suposicions sense contrastar. M’estimo més un culpable al carrer que un innocent a la presó. Ja n’hi ha prou! El que no es pot provar, no existeix!
Hola,
No es tracta que calgui saber-no o no saber-ne. Es tracta de no dir mentides. Quan es diu que aquesta dona no sap el que diu no és per què no es pugui opinar del que sigui (això es lliure) encara que sigui fora del seu àmbit professional, si no que no es poden fer acusacions d’aquest tipus si no són fonamentades. I en l’article original llença acusacions molt greus i després diu que no dirà res més. Au, i es queda tant ample.
Si la dgaia retorna aquesta criatura no ha comès “cap error” en que llavors caldrà començar a fer linxaments. La dgaia pren mesures provisionals i ha de prendre la millor decisió en cada moment. I a més això ve avalat per un jutge. Pq no ho denuncies doncs?
D’altra banda, l’Elena en el seu blog t’explica tots els mecanismes previs que existeixen, professionals que hi intervenen, etc. Vaja, que és tot un procés. Si comentes un cas particular, per què no expliques aquestes fases en el cas que coneixes? Per què el pare no ha reaccionat abans doncs? Per què fas veure que se l’emporten un dia per l’altre, com si fos un segrest? I retractar-te d’això és independent a com acabi el cas.
Tina, una cosa és ser contundent i l’altra cutrejar, alimentar la demagògia i l’alarma infundada. Quan ja els ulls m’han sortit d’òrbita és quan has confós un CRAE, on hi treballem molts bons professionals, amb un centre de menors, que no és altra cosa que una presó per a menors! És a dir un centre penitenciari!! Si en això fas demagògia i barreges naps amb cols sense demanar perdó, qui em diu que en altres parts de l’article no ho fas? No entenc que calgui una resposta de la dgaia a aquest cas per tal que demanis perdó per un article com aquest.
És més, crec que t’hauries de disculpar pel to, demagògia i acusació infundada de manera prèvia al desenvolupament del cas. Són acusacions massa greus fetes amb massa poc rigor.
Dani, breument:
1. No explico més del cas que conec perquè ENCARA no ho podem fer. Tal com han anat les coses, parlar-ne abans que el nen torni a casa qui sap si seria contraproduent. Quan el nen torni a casa, quan tot estigui a lloc, estic convençuda que tant el pare com el fill explicaran públicament el que han viscut.
2. El pare va reaccionar de seguida, fa més de quatre mesos que reacciona, fa tot el que li demanen i més i mou cel i terra per recuperar el seu fill. No sé per què dius que no reacciona.
3. No faig veure que se l’emporten d’un dia per l’altre, no m’invento cap segrest. Va ser realment així. Que normalment no és així? Molt bé. En aquest cas sí que va ser així.
4. Comparar CRAEs amb centres de menors no és una badada ni una errada, és intencionat, perquè el règim d’aïllament a què han tingut sotmès el fill del meu amic és de règim penitenciari. Ell ho explicarà quan surti.
5. Si no dic res més sobre el cas, insisteixo, és perquè no és el moment. Però si tot va bé aviat es podrà explicar amb tots els ets i uts, i llavors sí que et sortiran els ulls de les òrbites.
Em sembla que no em deixo res. Gràcies pel comentari.
Mariona, Ferran i Anna, gràcies a vosaltres també.
Doncs jo espero impacient el dia que aquest nen surti d’aquest CRAE perquè ens donguis les explicacions necessaries. Vull saber-ho tot, sobretot el nom d’aquest Centre on suposadament ha estat aïllat aquest nen. A mi també em surten els ulls de les orbites llegint aquests comentaris. I em sento atacada, sí, i indignada. Si sapiguessis les condicions laborals en que treballen molts educadors, i si sapiguessis les situacions que s’han d’afrontar al dia a dia…potser no generalitzaries i parlaries amb més respecte d’un sector tan poc reconegut. I em sembla, també, una falta de respecte per tots els nens que viuen en Centres, i per tots els pares que per motius diversos (ells sovint també són victimes) tenen els seus fills en Centres perquè ells no se’n poden fer càrrec.
Tot plegat, molt trist i lamentable.
Fas servir “escuts humans”? Deixa els nens i els pares en pau, sisplau! No els pots utilitzar! El “respecte” és precisament no utilitzar-los, que prou pena tenen, els uns de ser en un CRAE i els altres de perdre els fills.
A veure si resultarà que per les condicions laborals tan penoses del col·lectiu ofès -encara no entenc per què- que DE VEGADES (només de vegades) us passeu els drets fonamentals del nen i del adult pel folre? A veure si serà això? Uf, quina por! Perquè se’n diu prevaricació, eh? Si ho fa un funcionari i ho fa “expressament” sabent que actua de manera “injusta” per molt cautelar que sigui els desemparament… és un delicte!
Sort n’hi ha dels funcionaris, interins i contractats -la gran majoria- que saben fer bé la seva feina, no se senten al·ludits per la crítica a les cagades d’altri i no surten en defensa de res perquè no cal; simplement treballen tan bé com saben i poden (i moltes vegades arreglen la cagadeta o cagadassa dels altres ni que sigui internament i sense airejar-ho gaire). O no és així, tu que coneixes “la casa” per dins?
I dels pares que negligeixen i es passen els drets dels seus fills pel forro ningú en pensa parlar?
I em sembla que si a la DGAIA es passessin els drets fonamentals dels infants i pares pel folre el jutge i el síndic ja se li hagués tirat a sobre…no sé, dic jo..!
Una cosa són els tècnics que fan les propostes i l’altre els educadors que treballen en centres. Els educadors que treballen en centres no decideixen els “desemparament”. Simplement tenen la feina d’atendre els menors de la millor manera mentre estan vivint allà. I sí, tens raó, hi ha molta gent (la majoria, sí), que fa molt bé la seva feina.
Si aquest és un cas aïllat, concret, excepcional, caldria tractar-lo com a tal.
I no vull defensar cegament a ningú. Segur, com amb tots els àmbits, que algun error es deu cometre (o no coneixeu cap metge que s’hagi equivocat amb el diagnòstic?? i no per això ens carreguem el sistema sanitari en general).
Leni. Gràcies pel teu comentari.
Si els que treballeu honestament en aquest àmbit us sentiu al·ludits i ofesos amb el meu article, jo no hi puc fer res més que tornar-vos a dir que NO era aquesta la meva intenció. Ara bé, que ara m’hi afegeixis els nens que viuen als centres i els seus pares, al grup dels al·ludits/ofesos, ja em sembla exagerat. Però bé, és el que tu sents, el que tu llegeixes.
Jo també em podria ofendre (no ho faré) per aquest «suposadament» que empres per donar a entendre que menteixo, i de retruc podria dir que se n’ha ofès el col·lectiu dels filòlegs, si m’animo.
Les vostres condicions laborals (i les situacions que viviu dia a dia –que no poso en dubte que han de ser dures de pair, matiso per si de cas–) no són un argument per justificar cap mala praxi, si és això el que insinues (que espero i confio que no). Qui més qui menys, ara tots, funcionaris o no, vivim unes circumstàncies laborals més aviat precàries, i això no vol dir que ens hàgim de saltar les normes o cometre segons quines bestieses.
Em moro de ganes que el fill del meu amic surti del centre, jo també, però principalment perquè no hi hauria d’haver entrat mai. I després, només després, perquè així us podrem explicar tota la seva història fil per randa. I a veure si així algú pren mesures i «fa net» en el que «no funciona» dins de la DGAIA (el que funciona que no ho toquin, esclar).
Gràcies Tina,
Esperem, doncs, el dia que surti aquest nen i ens pogueu explicar els detalls.
Gràcies.
Lenimontiel,
Si un pare o mare o tiet o tieta o veí o persona que passava per allí comet un delicte contra un infant “passant-se pel forro” els drets dels infants…, denúncia, jutge i “trullo”, si és culpable en un procediment amb garanties. Ja està! La denúncia la pots interposar via mossos i no caldrà ni que el jutge sàpiga el teu nom (segons i com; ull! Anònima no serà, eh?).
El que no pot ser és que “suposicions”, “judicis de valors”, “afirmacions d´altri”, serveixin per a prendre una mesura per part d´un funcionari (o contractat o interí) que hauria de prendre NOMES un jutge com és separar un fill d´uns pares. Ja està, també! . Només diem això! I mentre no es corregeixi i no es retorni aquesta competència als jutges i se´ls retiri als EAIA, el risc de cometre errades a la DGAIA és molt gran. Tan gran que se´n cometen moltes. Moltes, sí, perqué UNA, que afecti a un simple nen (només UN) que “equivocadament” és separat dels seus pares i tancat en un centre on els educadors el tracten molt, molt, molt bé… és una desgràcia, una indignitat i una injustícia. I si no pots entendre-ho… efectivament tens un problema, perquè amb uns quants que pensin com tu i arribin a determinat nivell de “poder” a l´administració local (als equips d´infància) es repetiran aquestes errades.
En general, en general dic, si un “sistema” no pot garantir la puresa del “sistema” potser val més que no hi hagi “sistema” fins que pugui funcionar bé “el sistema”.
De debó defenses que el dany comés sobre “un sol cas”, només és un cas aïllat? Ja està? Això és tot?
Dani, una mica de bilis si que escups eh? Quines són les mentides?
Tú si que en dius alguna de mentida. Sembla, m´ha semblat entendre, que dius que la DGAIA pren unes mesures provisionals emparades per un jutge. MEEEC! No és així. Parlem de desemparament? No és així! Ja ho voldriem que fossin els jutges els qui prenguessin (ratifiquessin) les mesures preses (i s´hauria de fer “RA-PI-DI-TO”, no al cap de mesos de “provisionalitat”.
Els pares PODEN exercir l´oposició judicial a la Resolució de desemparament (i de vegades això ja irrita els EAIA). Si ho fan tardaran entre 6 a 8 mesos en obtenir data per la vista. El menor haurà passat aquest temps en un CRAE, per exemple (haura costat entre 24 i 32 MIL EUROS!!! Quants nens menjarien això de carn i peix dos dies a la setmana amb 4000 euros al mes?). Potser tornarà a casa si així ho diu el jutge (anul·lant el desemparament) però no abans de transcorregut aquest temps. Per tu està bé, no hi veus cap inconvenient perquè era una mesura PROVISIONAL i CAUTELAR però al nen l´has fotut 6 o 8 mesos de la seva amb un contacte com a mínim mermat amb els seus pares i de vegades AMB TOTA LA RESTA de familiars i amics. No diguis que no! No dic sempre, però si de vegades!
La Tina no em sembla que confongui “centre de menors” amb “CRAE” però el tecnicisme de que són completament diferents perquè uns els gestiona Justicia i els altres Benestar Social i Familia… és baladí. Les normes de convivència als CRAE tenen “tuf” de sistema penitenciari més que de “residència d´estudiants” (ja no diguem “hotel”). Per exemple, hi ha “règims de visites i comunicació” que impliquen un aïllament tal que NO es pot donar en el sistema penitenciari sense que intervingui un jutge. És així.
Tú també ho saps. Alguns CRAE són més rigits, altres són més “normalets”. Parlem dels que fan por? Més val que no! En privat t´explicaria amb nom i cognom i ets i uts algunes “anècdotes” que et farien posar vermell, groc i morat a tu mateix. Són “majoritàries” aquestes maneres de fer? No. Segurament no! Hem de pensar que no! Però existeixen? SÍ! Sou vosaltres els professionals els primers interessats en que despareguin perquè efectivament us fan mal a voslatres (a part de les víctimes directes que són nens!!!). Sou vosaltres qui les heu d´erradicar denunciant-les a dins dels propis centres.
Deixem que la Tina opini el que vulgui i no ha de demanar perdó de rés!!! Ho veus com et surt el “funcionari de presons ranci i antic” que portes a dins? Si la Tina fos a un CRAE quin càstig li haguessis aplicat per “opinar malament”?
Llegint els articles, tant el de la Tina V. com el d’en Carlos G. sí que puc treure dues conclusions. Una és que realment s’està generalitzant a partir d’un cas, tu Tina, comentes que no ho pretens, però amb el títol de l’article ja ho fas, per tant penso que això s’hagués hagut d’aclarir des d’un primer moment. Qualsevol persona pot posar-se a la pell de l’altra si s’explica el detall del cas però fent-ho d’aquesta manera matossera el que provoca és molta confusió, i fins i tot en algun punt, jo diria que demagogia.
L’altra conclusió que he arribat, i que amb els teus comentaris clarificadors, Tina, em constates és què tant tu com el Dr. Carlos G. heu utilitzat un espai d’un mitjà de comunicació públic, el qual us cedeixen per la repersussió que té la vostra opinió a l’esfera social (ja que si haguès escrit jo aquests articles, us asseguro que no haguessin tingut aquest ressó), per denunciar el cas d’un vostre amic (totalment legítim), però que crec que també s’hauria d’haver aclarit en un primer moment.
Dit això, no sóc ningú per demanar que ningú es disculpi però sí que em molesta el to utilitzat en els dos articles, ja que no m’ha semblat un discurs per defensar un fet de justícia social sinó més aviat sembla que agafeu una postura de superioritat. Sembla que es desacrediti tot un sistema que tot i tenir dèficits està procurant pel benestar de la infància, ja que tot i que seria lo desitjable, no sempre els pares procuren el millor pel desenvolupament dels fills (en aquest sentit recomano visonar un documental titolat “infància en risc”, el podeu trobar a 3 a la carta), penso que abans d’això ens hauríem de fer moltes preguntes i començar a fer-les als infants ( no només al fill del vostre amic, que també).
Bé, acabar dient gràcies a tothom per donar la seva opiniò. Està molt bé poder fer un debat sobre aquest fet, però sempre calen dades objectives i contrastades. Parlar d’aquests temes tan sensibles pot produir molt de mal, de fet és el que transmeten tots els comentaris (la DGAIA són persones també).
Només un aclariment més: Vilaweb i el diari Ara no són mitjans públics, Anna.
Gràcies pel comentari.
Justament el problema rau en què les mesures cautelars que decreta la DGAIA les decreta la DGAIA, I NO PAS CAP JUTGE. I es prenen, massa vegades acollint-se en articles (com a poc, vagues) d la llei d’infància, on tot hi cap. Es prenen, massa vegades, sobre la base d’informes d “professionals” dels EAIAS que, massa vegades, es creuen que han vingut a la terra per salvar el món.
Continuo:
I aquets informes d’aquests EAIAS, massa vegades, són plens d’afirmacions no provades, tergiversacions i interpretacions que en fan els “professionals” dels EAIA, en clau de salvadors del món.
I la DGAIA, per por, per mandra o perquè també hi té professionals que també es creuen salvadors del món, dóna per bons aquests informes i fa resolucions sense cap mena de rigor professional i sense cap base jurídica. Massa vegades, massa!
Mariona, Andreu, gràcies per les vostres aportacions.
Continuo:
I massa vegades, massa, l’infant no és escoltat.
Per tant, cal revisar aquest sistema de protecció a la infància i mirar nord enllà, això que passa aquí, no passaria mai a Anglaterra, per ex.
Cal revisar i reformular un sistema que sobre la base de l’expressió màgica “interès superior de l’infant” deixa escletxes, o més aviat, abismes fossals, i s’hi colen salvadors del món que es permeten el luxe de saltar-se totes les garanties bàsiques dels infants i llurs pares.
Les mesures cautelars són, massa vegades, terreny adobat per a l’arbitrarietat. Les hauria d decretar un jutge.
I ja acabo:
I és clar que hi ha bons professionals als EAIAS, a la DGAIA i als centres. I si no treballen en les condicions que toca, n’han de demanar comptes als seus patrons. No sé què hi té a veure això amb el cas que ens ocupa, francament.
Les regles del joc del règim de visites que tenen els infants ingressats en els centres les posen els EAIA i la DGAIA en fa seguidisme, una vegada més. El centre, simplement, les aplica i obeeix.
Per tant, doncs, en el cas que ens ocupa, el que ens calés saber quin EAIA té al darrere, no pas a quin centre està el nen.
A l´Anna,
Jo en canvi no hi veig cap “superioritat” als articles de la Tina Vallès i del Carlos González sinó un “PROU! Cal parar i revisar”, escrit a la manera que ells han decidit i saben escriure. Els llegim, si volem, i punt. Això de “vivo sin vivir en mi” que us passa a “alguns professionals” és el que no s´entén! Jo no he vist mai aquestes “queixes carregades de mala llet” al col·lectiu de bombers (i algun piròman hi deu haver), al col·lectiu de “filatèlics” (i l´estafa aquella del Fòrum filatélico va ser sonada), al de ferroviaris (l´accident de Gailicia lamentabilissim). Que us passa? Feu-vos-ho mirar?
Anna, el que dius és una obvietat. Si clar, si dona la seva opinió sobre el sistema de protecció d´infants el Messi i el Neymar, creu-me que es para el món i són portada! Que han de fer la Tina V. i el Carlos G., no tenir opinió o no donar-la perquè són massa importants i poden generar un “mal major”? No fotem! Que dius? Clar, us agrada més quan una mare aclaparada emocionalment diu “bestieses” mentres és detinguda pels mossos a la porta de la DGAIA, perquè així ho ha requerit el funcionari d´EAIA que acaba de donar-li la noticia de que “ja no té fills” però els podrà veure, si es porta bé, dues hores al mes? Clar, és molt fàcil opinar en aquest cas: Pobres nens “desemparats”, mare drogadicta i “puta”, ja veieu quin futur els esperava, sort que hem actuat a temps; el de la caixa: prepareu vuit mil euros que s´han d´ingressar al CRAE per aquests dos nens nous!
Que ho digui el jutge… que només estem dient això! Els informes dels professionals que els miri el jutge abans de cap mesura ni cautelar ni provisonal. I el jutge que espavili que hi ha el futur d´un nen en joc però no “a toro passado” i si fem mal: “ui se siente! em pensava que era un nen maltractat!”
És la primera vegada que faig comentaris d’articles publicats als mitjans de comnicació ( ja sé que no són de fons públis, però em refreixo que són oberts a tot el públic), i em sembla que serà l’última.
El to em supera. Que us vagi molt bé i espero que pugueu arribar a conclusions constructives, tot i que amb l’orientació que segueix tot plegat, em sembla que serà complicat .
No admetre que Dgaia comet errors és tan pueril q fa mandra. Recordo aquest cas, on es demostra la gran eficàcia de l’organisme: el pederasta q acollia nens.
Un altre error, aparegut a la premsa el 18 de juny de 2013: “Estrasburgo castiga a España a pagar 30.000€ a una mujer por separarla de su hija. Los servicios sociales de Jaén entregaron a la niña a una familia de acogida y activaron el proceso de adopción alegando razones económicas, ya que el entorno familiar era de suma pobreza”.
Quan se la van endur, la nena tenia 3 anys. La mare va dur el cas per totes les instàncies judicials espanyoles fins arribar a Estrasburg. Li ha costat 8 anys recuperar a la seva filla…
http://www.abc.es/familia-padres-hijos/20130618/abci-condenada-separar-hija-estrasburgo-201306181639.html
Laura
I dit això, a mi el que m’agradaria saber és què vol dir allò de “en interès superior del menor”. Qui determina quin és l’interès del menor i segons quina ideologia o corrent educativa?
Perquè si preguntem al doctor Estivill l’interès del menor és un (“aprendre” a dormir), i si preguntem al doctor Carlos González, és un altre (de dormir ja en saben, no s’adormen sols perquè tenen por). Afortunadament pels qui practiquen o han practicat el mètode Estivll, els que pensem que és una forma de tortura també pensem que els nens amb qui millor estan és amb els seus pares.
Hola Tina,
estic convençut que només has escoltat el pare… Vols dir que no tens la informació una mica tergiversada, vehiculada, arbitrària? Has conegut altres versions de la història? No creus que un pare a qui se li suspèn temporalment la pàtria potestat ha de justificar tot el què ha passat perquè no l’acusin de res? Segur que qui t’ho ha explicat és del tot fiable? Segur?
Ui, Eduard? Vols dir que el pare no és un violador confès i convicte? Per què no? Com ho pot saber la Tina que no? I el teu veí que sembla “un tio normal” estas segur que no és un “etarra que posa bombes”? I aquell capellà no podria ser pedòfil? I el carnicer del barri no podria ser que a les nits escuarteri prostitutes per netejar el Raval? I tu mateix no podria ser que no et diguessis Eduard sino que tinguessis interessos en aquest cas concret i fossis un dels tècnics d´EAIA que ha intervingut “a sac” contra no pas el pare sinó el nen? On començem i on acabem si ens basem en “i no podria ser que?”
Per fi es pot explicar amb totes les lletres. Llegiu l’entrevista a Salvador Nos, pare del nen ‘desemparat’ de qui us vaig parlar jo en el seu moment.
http://www.vilaweb.cat/noticia/4148479/20131111/meu-fill-passat-cinc-mesos-privat-llibertat-fos-delinquent.html
Totalment d’acord amb el que apunta en Dani… falta informació de la situació de l’infant abans de la retirada, no es defineixen els indicadors del cas, ni quins fets motiven que l’EAIA valorari la retirada…
Si és un cas de mala praxis i l’objectiu és que es conegui aquesta malapraxis.. manca informació per a què els que treballem en això en puguem opinar.. si no caiem en el sensacionalisme!
Jo aquí veig moltes coses -masses- del relat d’aquest pare que no em quadren. Això no exclou que hagi pogut patir, òbviament.
Primer de tot, si la Generalitat retira la tutela sense els preceptius informes, procediments etc. i per tant de manera il·legal el que havia de fer és una denúncia immediata i un jutge hagués pres potser mesures cautelars per evitar aquesta situació. Ni s’ha fet ni s’explica per què no s’ha fet. Voleu dir que no hi ha elements que no sabem?
En segon lloc hi ha molta informació omesa, com és per què ell tenia el nen si judicialment la custòdia era d’ella? O per exemple, ningú explica les causes o els motius de la dgaia per retirar aquest infant. O l’informe dels educadors socials. Una cosa és explicar-ho i desmentir-los, dir que són infundats, insuficients o ambiguus. Però em sembla curiós que senzillament ni s’esmentin.
No només m’aclareix, si no que em posa més dubtes.
Si, hi ha molta informació omesa, molta informació tergiversada i, en efecte, no es sap què porta l’Administració a prendre aquesta mesura.
Ah! I l’amic de la Tina no es vidu, ni el nen va néixer de les estrelles…
Soc la mare. No vaig veure aquest articles quan varen ser publicats…
Tina…. Fes-me una entrevista!