podria ser un blog

De violins: com s’explica un drama?

Hi ha moltes maneres d’explicar un drama i el més difícil és trobar el to adequat quan n’ets part implicada —i més si n’ets protagonista. És complicat trobar un punt de vista que et permeti explicar què ha passat sense que els sentiments s’apoderin del teu to narratiu. Però és molt interessant intentar-ho, investigar en aquest sentit, provar de controlar els excessos sentimentalistes per anar al fons de la història, del drama, per molt de prop que l’hàgim viscut. Jo hi dono moltes voltes, a això, sovint, perquè m’he fet un tip de corregir (o hauria de dir reconstruir) llibres que en diuen «de testimoni», o sigui, escrits per algú que ha viscut una cosa molt grossa o molt impactant però que no sap escriure, que no sap explicar-se. Sempre arribo a la mateixa conclusió (i ara sé que no us descobriré res, però deixeu-m’ho escriure): tots tenim un drama per explicar, tots podríem omplir dues-centes pàgines explicant una cosa grossa que hem viscut, però no tots ho sabríem explicar com cal. O sigui, no n’hi ha prou que en Tal hagi estat tres-cents dies aïllat en una presó d’un país remot per haver esternudat en un lloc sagrat, ens ho ha de saber explicar, ens ha de saber (perdoneu-me pel verb que faré servir ara) transmetre el que ha viscut sense trampes. I això com es fa? Trobant el to adequat al seu drama. Em seguiu? Procuraré explicar-me millor al pròxim paràgraf.

Imagineu una «escena». Una noia que s’acosta al llit on agonitza la seva mare. Aquelles últimes respiracions tan fondes, aquell soroll esgarrifós d’un cos que se’n va és substituït per uns refilets de violins. La mare la mira als ulls i deixa de respirar. La filla li tanca els ulls i enfonsa el seu cap al llit, a l’alçada del ventre de la mare, i esclata en plors, plors sorollosos i desesperats, com els de les pel·lícules, perquè ara els violins sonen més forts però tot i això sentim els plors i la càmera s’allunya de l’escena, s’eleva cap al sostre, perquè veiem una habitació en penombra, una mare morta al llit, una filla de genolls somicant amb el cap enfonsat al ventre immòbil de la mare. Això, al cinema, us pot fer plorar. Però és una escena que de tan repetida i de tan estudiada no se us quedarà gravada a la reserva de moments colpidors que tots tenim en algun racó del cap (que sí, del cap, no del cor).

I dic jo que hi deu haver una manera més realista de descriure aquesta escena i de narrar el sentiment de pèrdua que viu la filla. Per començar, fora violins. El silenci de l’estança, aquell silenci tens que fa olor de colònia familiar, llençols nets i alè de malalt, ha de ser suficient. Per sobre del silenci, la respiració de la mare. I de tant en tant algun somiqueig de la filla, que no s’espera que mori la mare per començar a plorar, que ja fa dies que la plora, que es fa a la idea de la pèrdua que està a punt de viure. Quan la mare deixi de respirar, el silenci serà total. La filla no plorarà, no dirà res, no reaccionarà. L’estat de xoc s’apodera de l’escena. Cap plor. Com una autòmat, la filla s’aixecarà de la cadira, potser pensarà a tancar els ulls de la mare, o potser no gosarà fer-ho, i començarà l’allau de gestions que et ve a sobre quan se’t mor algú de la família. Hi haurà estones que la veurem plorar una mica, la filla, poquet, perquè no tindrà temps ni energia per fer-ho, encara. Rebrà condols, emplenarà papers, acompanyarà el pare, els germans, els altres familiars, anirà fent. I uns dies després, posem que al metro, agafarà el mòbil per trucar a una amiga que es diu Maria o Marta o Mar i remenant l’agenda del telèfon toparà amb un «Mama mòbil» i un número de nou xifres que ja no té sentit i llavors vindran els plors de desconsol que en la primera versió d’aquesta escena apareixien uns segons després de la mort de la mare. I aquesta escena, la de la noia al metro amb el mòbil a la mà i plorant desconsoladament (i sense violins, insisteixo) potser sí que la recordareu, potser sí que us impactarà, potser sí que us commourà d’una manera més fonda que la primera. I això que tampoc no he sigut gaire original, jo, ara.

El que vull dir és que a mi m’agrada que m’expliquin les històries sense banda sonora, sense cap instrument que m’avisi de quan toca plorar o de quan ve un moment d’aquells d’acció, de cotxes en direcció contrària, persecucions per autopistes, trets i velocitats mortals. Ja decidiré jo si a aquella escena li calen llàgrimes o palpitacions accelerades; bé, no ho decidiré del tot jo, que ha de ser una cosa que surti de dins mentre llegeixes o mires una pel·lícula, que la trama, l’escena, el personatge, t’ha d’arribar a aquell racó de l’estómac que fa que se’t remoguin els ciments i el cap et viatgi dins de la pantalla o del llibre durant l’estona que en dura l’efecte. Això és narrar i no depèn de si el que expliques és un drama majúscul o una tragèdia d’estar per casa. Tant és que et parlin de la mort d’una formiga (amb perdó de les formigues) com de l’Holocaust, el to és qui té la paella pel mànec. Perquè no és res racional, això del to, i deu ser per aquest motiu que em distreu tant pensar-hi, donar-hi voltes, buscar-lo pertot.

willy wonka

Ahir veia Charlie i la fàbrica de xocolata i hi ha un moment (aviso: n’explicaré gairebé el final) que Willy Wonka li diu a en Charlie que si vol heretar la seva immensa fàbrica de xocolata s’ha de separar de la família. El nen s’ho pensa (gràcies, Roald Dahl) i se li llegeix el dubte entre cella i cella, però es mira els seus quatre avis, els seus pares, i diu que ni tota la xocolata del món no el farà renunciar a la família. És un moment d’aquells que el to ha de ser el que toca, que convé tenir els violins a ratlla i lluir-se sense floritures. Roald Dahl no abusava dels violins, això queda clar. Però ja estem tan avesats a les melodies anunciadores de moment lacrimogen que gairebé el vaig necessitar, ahir, l’avís musical, i després em vaig maleir per necessitar-lo, perquè l’escena funcionava perfectament sense més efectes que un primer pla de la cara d’en Charlie i després un altre de l’estupefacció de Willy Wonka.

Fa uns dies vaig veure Herta Müller parlant dels horrors que va viure a Romania sota el règim de Ceausescu. El to narratiu de Müller és poètic, ple d’imatges, molt líric, però alhora és purament descriptiu, narratiu, sense conclusions ni judicis, ella es limita a dir-te el que ha vist i viscut, i ets tu qui decideix si allò és o no és un drama. Müller no ha tocat mai cap violí ni amb la punta del dit petit. Ha trobat el seu to. I d’acord que el seu drama és dels grossos, si és que es poden mesurar els drames, però hi ha altres autors que amb drames semblants o «pitjors» no se n’han sortit pas.

És clar que anar dels llibres «de testimoni» a una premi Nobel com Herta Müller és fer trampa, i més si pel mig passes per un autoràs com Roald Dahl, un altre mestre dels tons i a més amb una dificultat afegida: el seu públic lector és el més complicat, és el que no perdona i deixa de llegir de seguida que un llibre el deixa d’interessar. I ara estic arribant on vull anar. Escriure drames per a nens. No m’he begut l’enteniment. Això és un repte. Escriure’ls i trobar-ne el to, perquè no et calguin violins i alhora et llegeixin fins a l’última pàgina. Fa anys que corregeixo (o el que sigui) molta narrativa infantil i juvenil i poquíssimes vegades he trobat tons encertats que no caiguin en dues de les grans trampes en què es pot caure quan s’escriuen aquesta mena de textos: la trampa d’alliçonar i la d’imitar. Hi ha autors que primer pensen quina serà la lliçó de la seva propera novel·la, després en pensen la trama i tot seguit comencen a escriure —fixeu-vos, el to ni se’l plantegen, tenen un to estàndard per a tots els seus llibres. I n’hi ha que es pensen que per trobar el to adequat per a les novel·les infantils i juvenils han d’imitar la manera d’expressar-se del seu públic lector. I ni una cosa ni l’altra.

No imitis a ningú, no pensis en si aprendran res o no del que els expliquis. Tu explica, explica’t de la millor manera possible, tingues clara la història, sobretot si el drama és teu, troba la teva veu i oblida qui et llegirà i quin profit en traurà. El màxim profit de la lectura ha de ser sempre divertir-se llegint, divertir-se en un sentit ampli, s’entén, vull dir, que si s’ha de plorar es plora, però es plora d’una manera digna tant per al lector com per a l’autor, no es tracta de provocar pena o llàstima a qualsevol preu, crec que és això el que volia dir al principi. Si quan acabes de llegir o veure un drama el primer que et ve al cap és «sí que ho passat malament, pobret» és que l’autor no se n’ha sortit del tot, i si llegiu la Müller o el Dahl això és l’últim que pensareu, n’estic convençudíssima. Ah, i expulsat de classe qui cregui que als nens no se’ls han d’explicar drames.

Anuncis
Estàndard

2 thoughts on “De violins: com s’explica un drama?

  1. Exacte! allò que et pot fer únic, allò que t’identifica, és la veu i si no en tens o no la trobes, més val deixar-ho córrer (o seguir escalfant a la banda…)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s