podria ser un blog

La personalitat social de les paelles de la mare

 «La nostra personalitat social és una creació del pensament dels altres.»
Marcel Proust, Combray (traducció de Josep Maria Pinto), Viena Edicions, 2009.

 La pregunta és per què escrivim si ja ho va dir tot Proust i ho va dir tan bé que qualsevol intent de repetir-ho, com ara aquest meu d’ara, serà una oportunitat única de fer el ridícul. Doncs perquè a uns quants ens agrada fer el ridícul, la vida se’ns fa més suportable si intentem creure que tot, tot, tot no ho va dir Proust, que encara hi falta algun matís. A la recerca del matís perdut de Proust, broma fàcil. Perquè ell tot just engega màquines quan et diu això de la personalitat social, i se’t fa evident que tornarà a aquesta idea unes quantes vegades, que ara tot just te la mostra, com quan ve el cambrer de sala amb l’arròs amb llamàntol, te l’ensenya encara fumejant i llavors se l’endu perquè te l’ha d’emplatar. Perquè llegir Proust és anar a un restaurant amb cambrer de sala, això ho heu de tenir clar.

Quan a Combray, al primer capítol, et diu això que cito aquí sobre, el que fa és dir-te que la peixateria és a dos carrers de casa, i que primer ha de passar pel caixer a treure diners i després s’hi acostarà, perquè els dissabtes, si hi vas ben d’hora, pots trobar llamàntol i ell avui ha pensat que farà suquet per dinar. Només això. Després haurà d’anar al banc, saludarà dos coneguts, s’acostarà a la peixateria, farà cua, xerrarà amb un parell de coneguts més, preguntarà pels fills a la peixatera, demanarà i s’endurà l’últim llamàntol, li preguntaran si vol julivert i dirà que sí tot i que sàpiga que la meitat no el farà servir i acabarà sent una natura morta i pansida al calaix de les verdures de la nevera, tornarà de la peixateria, farà el sofregit, prepararà el fumet de peix, en definitiva, passarà un parell d’hores entre fogons, per acabar rectificant de sal i obrint la porta de la cuina perquè l’olor del dinar a punt faci que els comensals decideixin parar taula. I això només a Combray. I ningú no farà mai un arròs amb llamàntol com el de Proust.

Si m’heu seguit fins aquí, ja sabeu que no parlo ni de llamàntols ni de cuina, molt poc de literatura i encara menys de Proust. I tot això després de llegir el primer capítol de Combray. [Tremoleu quan arribi a la magdalena sucada al te.] I no parlo de paella perquè sí, sinó perquè em lliga amb això de la personalitat social. Perquè llegeixo això que diu Proust, que tot just apunta, i em vénen al cap les paelles que feia ma mare cada diumenge, unes paelles delicioses que vaig arribar a avorrir d’una manera també deliciosa. Cada diumenge em despertava amb l’olor de sofregit i el so de les sardanes al tocadiscs, i el que ara em sona bucòlic llavors era el més semblant a l’infern, perquè era una època en què menjar només em servia per créixer i fer callar la mare, i tenia l’oïda avesada i addicta a les guitarres elèctriques i a les pistes de dos a quatre minuts amb veus humanes, imperfectes, cridant o cantant de fons. Ara, vint anys després, pagaria el que fos per despertar-me un diumenge, abans de les vuit, amb un combinat de sofregit i sardanes.

paellasantibalmes

I estic fent un proust i no és el que volia fer. Que jo volia parlar de la personalitat social de ma mare a través de les seves paelles dominicals superpoblades d’escamarlans, gambes vermelles, musclos i cloïsses, i esquitxades d’all i julivert trinxat i gratinat al forn un parell de minuts abans d’anar a taula.  O sigui, més ben dit, de la personalitat social de les paelles de ma mare, perquè en tenien per elles soles, que l’olor de sofregit sortia al carrer, en temps de bonança, a través de la finestra ajustada de la cuina, aquella finestra amb cortines fetes de puntes de coixí que et permetia veure què passava al carrer sense ser vist, o això es pensava ma mare, i arribava als narius dels veïns, que sabent que rere les puntes la mare brandava el cullerot de fusta, li elogiaven les aromes a crits i la finestra s’obria i es guanyaven una convidada per al diumenge següent, que si no els convidava aquell mateix diumenge era perquè a ells, i no a ma mare, no els anava bé, que quedi clar. I això feia que gairebé cada diumenge tinguéssim algun veí, conegut, saludat, pare d’amic d’escola o client a taula, amb les papil·les ansioses per tastar la paella de la mare. I amb la boca plena els forasters encadenaven elogis desmesurats, que els elogis ho són sempre, a les arts culinàries de qui em va parir, mentre ma germana i jo escampàvem l’arròs pel plat fastiguejades i ni esma no teníem per xuclar els caps de les gambes, avorrides de paella, erròniament convençudes que la mare la cuinava de portes enfora.

Quantes gambes que no vaig xuclar, quants plats d’arròs que no vaig escurar, i quants anys que he trigat, perquè no en fa gaires, a adonar-me que la paella de ma mare era, i és, boníssima, que els veïns tenien raó, que ella feia bé de repetir-la cada diumenge, i que si per fer-la calia posar sardanes al tocadiscs a primera hora del matí, jo no era ningú per rondinar durant els més de seixanta minuts de tenores i altres tortures, perquè amb l’olor de sofregit i el so(roll) sardanístic m’estava donant algunes de les eines per entendre Proust vint anys després, o això vull pensar jo, ara que repeteixo de paella cada cop que vaig a ca la mare, i m’estalvio la sardana perquè arribo que només falta tirar l’aigua a l’arròs i el toc final de forn.

Anuncis
Estàndard

5 thoughts on “La personalitat social de les paelles de la mare

  1. Retroenllaç: Tempus fugit, apoplexia, i tal | Escafarlata

  2. Retroenllaç: Poma cuita i pa amb tomàquet i pernil dolç | Òlsmut

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s