podria ser un blog

Dibuixar Manzarek

Jo dibuixava cares, als noranta. Retallava fotografies de les revistes i després en feia la meva versió. Cares de famosos, la majoria. A l’adolescència et sobra molt de temps i tens el cap ple de pensaments per ordenar, així que anar guixant al paper mentre posava ordre a les idees era un dels meus passatemps preferits. I hi havia tres cares que se’m donaven especialment bé i que per això redibuixava sovint, tres cares que a més corresponien a tres personatges que jo admirava d’aquella manera que s’admira els artistes quan tot just t’estrenes en l’estafa de ser adult, és a dir, amb una devoció gairebé integrista: Lennon, Dalí i Manzarek. També admirava Jim Morrison, però se’m resistia sota el llapis, així que per pur despit vaig començar a ser més de Ray Manzarek, el teclista de The Doors que fa uns minuts he llegit que s’ha mort.

RayManzarek

I ha sigut en saber que era mort que he recordat que jo el dibuixava (copiat d’una foto semblant a la que il·lustra aquest text), perquè ho havia oblidat. Feia quasi vint anys que no pensava en Manzarek, i si ara penso en ell, de seguida em vénen aquells anys de passió religiosomusical, els últims a l’institut i els primers a la universitat, d’intercanviar cassets, de llegir revistes de música, d’anar a remenar discos al carrer Tallers, d’anar a concerts, coses que amb els anys he anat fent amb més calma i menys fe.

Perquè hi va haver un dia que la música va baixar un lloc en el podi, i la literatura es va imposar per damunt de tot, hi va haver un dia que vaig avorrir Lennon, vaig negar Dalí i vaig oblidar Manzarek. Que no vaig entrar a una botiga de discos sinó a una llibreria, i hi havia un llibre gruixut que em va cridar l’atenció i a la solapa la cara de l’autor em va dir «dibuixa’m». I em vaig comprar aquell llibre, i em va costar horrors llegir-lo, però aquella cara també em deia «llegeix», i llegint-lo i dibuixant-lo, Perec em va obligar a fer canvis en el podi de les tres coses que més em distreuen i m’animen i m’enfaden i em revolten i em fan pensar i renegar i riure i plorar. A l’adolescència, la música tenia medalla d’or, i la literatura i el cinema s’intercanviaven la plata i el bronze a temporades. Després, Perec va col·locar la medalla daurada a la literatura, i des d’aleshores la música i el cinema se la miren des d’un graó més baix.

I tot això perquè avui s’ha mort Ray Manzarek, perquè he recordat que el dibuixava, perquè m’he adonat que un dia el vaig oblidar. I perquè he sentit la temptació de fer un zoom a aquesta foto i agafar paper i llapis, però no m’he atrevit a remenar en les catacumbes de les meves dubtoses dots artístiques (i no, no conservo cap dibuix d’aquells anys).

Anuncis
Estàndard

4 thoughts on “Dibuixar Manzarek

  1. Senyors, hi ha dues opcions. O teniu ganes de riure amb els meus gargots. O sou tan càndids que us penseu que dibuixo bé (rellegiu-me, no ho dic pas). Sigui com sigui, i encara que no descarti tornar a dibuixar cares, el que tinc clar és que no faré públics els meus dibuixos. Hi ha coses que no han de travessar les fronteres de la privadesa, pel bé de tots, no solament pel meu. Ara, si munteu un Verkami, potser m’hi repenso!? NO.

  2. Oh, i ara veig que Nando Cruz (a qui servidora llegia devotament a la mítica Rock de Lux i em va descobrir, entre d’altres, The Breeders o PJ Harvey, si no mal no recordo…) recomana llegir aquesta peça que he escrit sobre Manzarek. OH! Gràcies, Nando. I gràcies, Ray.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s