contes, podria ser un blog

La revista que no cap al bolso

Avui, 17 d’abril, hem presentat el 62è número de la revista de literatura catalana Caràcters amb l’Eduard Escoffet i el Francesco Ardolino, i ho hem fet al Forn La Llibreria (carrer Aribau, 22, Barcelona; vegeu-lo a la foto), concretament a l’obrador de la fleca, entre sacs de farina, safates buides de croissants, pales de fusta grosses i altres estris per l’estil (i el forn, el forn que desprenia una calor que…).  I com que jo no en sé, de presentar les coses, i menys encara si no les he fetes jo, he escombrat cap a casa, o sigui, cap al conte, i n’he escrit un d’especial per a l’ocasió. Aquí el teniu.

fornlallibreria_aribau22

La revista que no cap al bolso
per Tina Vallès

Tot de cares desconegudes, no les vaig comptar però diria que passaven de la desena, em miraven esperant que digués alguna cosa. ¿Sabeu aquella cara que fa la gent quan està disposada a escoltar-te? És una cara que dura segons i que pocs la saben veure, com els dibuixos en 3D aquells que els havies de mirar sense mirar i llavors es movien o no sé què passava. I dic que «no sé què passava» perquè jo no els sabia mirar, aquells dibuixos, feia veure que sí, perquè semblava la cosa més senzilla del món, però jo no he sabut mai mirar sense mirar, sóc més de mirar mirant. I si mires mirant, si mires amb tots els sentits, pots veure la cara que us deia, la cara d’escoltar que fem en un moment determinat i sempre breu.

I jo tenia aquella posem que dotzena de cares al davant, la seva expectació anava prenent cos segon a segon, i mirava al meu voltant i veia barres de pa, croissants, magdalenes, pans rodons, panets de Viena, i pensava que potser el que havia de dir és «una barra de quart». Així que ho provava, deia: «una barra de quart». I sí, llavors sortia a escena un desconcert esclatant que acabava en una riallada molt sonora que semblava que havia de durar hores. I després reapareixia l’expectació multiplicada per dos, perquè si fas riure l’audiència després t’escolten més, això algú ho deu haver estudiat ja, és així, i si no em creieu, comproveu-ho; t’ho deuen ensenyar a primer d’oratòria. ¿Què? ¿Que ja no s’ensenya oratòria? ¡Què m’heu de dir, si jo aquest conte que estic escrivint de matinada demà el llegiré sense apartar els ulls del paper!

Així que tenim que mentre exprimien els seus riures exagerats, jo em mirava mirant aquelles cares i em seguia preguntant què esperaven que els digués. ¿Què hi feia jo asseguda en una fleca amb el bolso a la falda? ¿Quan em despertaria com a les pel·lícules: incorporant-me d’un cop, suada, despentinada, panteixant, i m’aixecaria i aniria cap a la cuina a beure aigua, passaria pel lavabo, m’observaria uns quants segons al mirall fins a no reconèixer-me i tornaria cap al llit ja més calmada? Les dotze cares seguien esperant les meves paraules. I jo ja suava, em recargolava un ble de cabells rere l’altre fins a despentinar-me tota, començava a panteixar i tenia ganes d’aixecar-me, de beure aigua, de trobar un mirall i comprovar si encara era jo. Però l’expectació em clavava un dit a l’espatlla dreta i em deia: «seu i xerra», perquè ja m’havia aixecat.

I jo en sé, de xerrar, no tinc problemes per emplenar els buits de silenci. Tanqueu-me amb un desconegut en un ascensor i us asseguro que en sortirà amb mal de cap, ell, i jo del tot desfogada. Si no callo. Però si veig cares d’aquestes, cares que em diuen ens-interessa-molt-el-que-diràs, emmudeixo, perquè em visita el senyor bloqueig de bracet del senyor pànic escènic, que són una parella de fet de qui intento no saber-ne mai res, però no sempre ho aconsegueixo.

Així que em teniu en una fleca, amb les dotze cares, els croissants, les barres, les magdalenes i tot l’arsenal, i aquella olor de pa que sempre m’obre la gana, i jo si tinc gana no tinc idees. Ja sé que diuen que les dones podem fer més d’una cosa alhora, però hi ha excepcions, i en el meu cas la gana i les idees no les puc tenir a la vegada. O menjo o invento. De fet, puc afirmar que només deixo de pensar quan menjo. I em direu: «¿i quan dorms?»; i jo us diré: «¿que no és una altra manera de pensar, somiar?» Així que us recomano que no em porteu la contrària, que tinc gana i hauria de tenir idees, aquesta gent que ha rigut quan he dit «una barra de quart» deuen estar esperant la meva propera broma, i el temps és or, que l’expectació sembla que comença a difuminar-se, i jo segueixo sense saber què faig aquí, però inconscientment tinc clar que he de parlar, que l’únic que s’espera de mi en aquesta fleca és que parli. I sí, l’expectació s’escura la gola i em fa que sí amb el cap, i em sembla llegir-hi un deix d’amabilitat fingida, en el seu gest: deu voler que em relaxi, que desfaci aquest nus de nervis que m’emmudeix i parli d’una vegada.

I parlaré. Faré una mena de pluja d’idees però en versió oral, inventaré sobre la marxa, improvisaré. No ho he fet mai. Que jo sóc de les que quequegen i mouen molt les mans quan es troben en aquestes situacions límit. Sí, he dit «situacions límit», ¿o és que encara no us heu angoixat? ¿Que us calen crits, foscor i trucades misterioses al mòbil per passar por?

Però abans d’improvisar he de fer alguna cosa amb aquest bolso, que em fa nosa. La fleca és petita, i tot i que hem quedat que només hi ha dotze persones, us he de dir que són suficients per omplir l’espai i duplicar el caliu que ja hi sol haver de per si en aquesta mena d’establiments. Així que agafo el bolso i llavors és quan veig que en sobresurt un plec de papers molt gros i se’m comença a despertar una intuïció que detectaré d’aquí a una estona. No recordo haver-lo agafat d’enlloc, aquest plec, no sé què és, i la curiositat pot més que res i el trec. El trec i noto que els dotze que esperen que xerri m’envien unes petites vibracions positives, gairebé imperceptibles, uns gestos minúsculs que em diuen «vas bé, vas bé». Així que acabo de treure el plec del tot i l’ensenyo a l’audiència i veig algun cop de cap afirmatiu. Ara mateix podria estar ensenyant-los l’últim original que m’han encolomat per corregir o un dossier de manualitats d’una de les meves filles, que són la mena de plecs de fulls que puc portar al bolso en un dia normal. Però no, no sé què els mostro però em queda clar que és el que esperaven veure.

Ara sóc jo qui es mira el plec de fulls amb expectació. És una revista. Una revista enorme, penso, si sobresortia del bolso. Perquè no sé si l’heu vist, però és immens, el meu bolso, m’hi caben galerades, llibres, entrepans per a les nenes, de tot. Però la revista no. És una gran revista, penso. Doncs si ho penso, ¿per què no provo de dir-ho? «És una gran revista: no em cap al bolso». Tornen a riure. Merda. L’expectació revifa, quan per fi es difuminava va i sembla que ara l’hauria d’escriure en negreta, que s’engreixa, que pren cos, i em segresta aquella intuïció que us he dit abans i amb dos dits fa el gest de disparar-li un tret al cap si no arrenco ja.

«¿Però què vols que digui? Si no sé d’on ha sortit, aquesta revista», li dic amb la mirada. Perquè jo no solament sé mirar mirant, sinó que sé parlar mirant. Això no ho faig voluntàriament, de fet la majoria de vegades m’estimaria més no fer-ho, que deia aquell, però no ho puc evitar i ho faig. I també sóc de les que posen cara d’expectació XXL, de les que incomoden els que parlen perquè aixequen la cella cada cop que estan en desacord amb el que senten. ¿Sabeu què vull dir, oi? Així que us ha de semblar versemblant que li digui tot això amb la mirada, a l’expectació. I també que la intuïció em calmi amb una caiguda d’ulls i m’animi a desbloquejar-me.

I ara resulta que per fi perdo la vergonya, el pànic escènic, la timidesa i tot el que em bloqueja i com que entenc que aquesta dotzena de cares esperen que els parli de la revista que m’he trobat al bolso, decideixo fer-ho sense parlar. Sí, sense parlar. Confio en els meus gestos i m’hi llanço. Serà com un experiment. Que em llegeixin la cara, que me la mirin mirant, si em volen sentir «parlar» de la revista. Això és el que faré. Així que xerro amb tot el cos, em moc lentament. Primer n’observo la coberta, en repasso el sumari, i estic convençuda que sóc tan transparent que els dotze que em miren saben ara tan bé com jo quines ressenyes, quins articles, trobaran dins d’aquest plec de fulls.

«És una revista de literatura», els dic només amb un lleu parpelleig. «Literatura catalana», confirmo obrint molt els ulls. I funciona. Sé segur que funciona, perquè l’expectació s’asseu a primera fila, es relaxa i em mira somrient. I la intuïció aprofita per amagar-se dins del meu bolso, que hi cap de sobres.

I durant un quart d’hora, aniré passant pàgines i fent gestos, i el silenci i l’olor de pa també seuran a primera fila. Fins que arribaré a l’última pàgina, faré un sospir que voldrà sonar a final i sentiré que les dotze cares em demanaran bisos sense fer soroll, amb un lleu aleteig de parpelles que alhora els servirà per humitejar-se les seves pupil·les perplexes. Però jo m’aixecaré, ara sí, i desaré la revista al bolso. I tornaré a dir que no hi cap, i el silenci es trencarà per donar pas a una dotzena de riallades que m’acompanyaran fins al taulell de la fleca i em faran de banda sonora mentre demanaré una barra de quart abans de sortir volant, que hauré de fer el berenar de les nenes, entregar unes galerades i escriure un conte per sortir d’un malson.

Anuncis
Estàndard

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s